"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 34 - Rima, 2017
Número 34 - Rima
Agost de 2017
Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

Petiteses:
«La font de la bona aigua»

M. Roser Algué Vendrells
Petiteses (M. Roser Algué Vendrells)
     "Les coses que de veritat ens fan vibrar, per bé o per mal, les que ens ajuden a fer via, solen ser les coses petites. De vegades fem un pas enrera, però sovint, després, en fem dos o tres endavant.
   És una mica anar per la vida a cop de sensacions, a les que jo he anat donant forma de prosa o de poema, segons el que em demanava el cor en cada moment, i les coses del cor sempre són prioritàries.
   Ja sabem que és el pensament el que regeix els nostres actes, però sovint ens cal posar un xic de fantasia i d'il·lusió a les nostres vides."

La Foradada de Cantonigròs (Sergi Boixader)

La font de la bona aigua


     Anys enrere, quan la gent es desplaçava amb carros i tartanes, les rodalies del petit llogarret de La Rubirosa eren plenes de fonts, d’on brollava l’aigua fresca, com un do de Déu, per als caminants assedegats. Les llegendes diuen que abans, les fonts, eren habitades per unes petites fades, les dames d’aigua i les d’aquests indrets, no eren pas una excepció.

     Jo recordo que l’àvia Angeleta, molt afeccionada a explicar contes i rondalles, un vespre d’hivern, mentre seiem al voltant de la llar de foc, va explicar-nos als meus germans i a mi una història sobre l’origen del nom de la font de La Bona Aigua. L’àvia deia que quan ella era petita, n’havia conegut alguns dels protagonistes. La història és la següent:

     “En Magí, l’hereu del Puig, una de les cases més bones de la contrada, festejava amb la Marta, la pubilla d’un hostal de la Verneda, no massa lluny d’on vivia el noi.

     Era un pagès aguerrit i treballador i això feia que la Marta fos envejada per totes les noies de la contrada. Però no sols per les noies...

     Prop de la casa d’en Magí hi havia una font que brollava dins d’una cova, que com totes les coves, era envoltada d’un cert misteri.

     Cada dia, al capvespre, per anar a festejar, el noi havia de passar a frec d’aigua. Des de dins de la cova uns ulls miraven embadalits i delerosos el pas del ben plantat hereu, però aquest no havia intuït mai, la seva presència.

     Un dia d’una forta tempesta, en Magí, un cop apariats els animals, es disposà a sortir com cada dia sense fer cas de la Rita, la seva mare, que li deia que no ho fes amb aquell temps.

     Però ell, es posà les botes i un sac per caputxa (amb la tempesta millor no agafar el paraigua), i emprengué el camí que el menava a casa l’estimada. El vent bufava amb força, els llamps brillaven com les llengües d’un drac enfurismat i els trons retrunyien per la torrentera.

     Talment semblava que el món s’hagués d’esfondrar. Tot d’una, un arbre va caure al bell mig del camí abatut per una forta llampada. De retruc l’arbre va tocar l’hereu, que va perdre el coneixement.

     Ja vesprejava quan en Martí es despertà i es trobà dins la cova sense saber com hi havia anat a parar. El més estrany de tot era que no li feia mal res, ans al contrari, tenia una gran sensació de benestar sense saber per què. Es va alçar i va continuar fent camí tan de pressa com va poder cap a casa de la Marta, pensant que havia d'estar preocupada per la seva tardança.

     Quan va arribar-hi, era fosc com una gola de llop, doncs ara ja no hi havia ni la claror dels llamps. La noia l’esperava amb l’ai al cor, pensant que havia pres mal. En Magí no va saber explicar-li què li havia passat.

     Aquella nit, l’hereu, va haver de quedar-se a dormir a l’hostal i, a trenc d’alba, l’Arnau, el mosso de confiança, va dur-lo a casa amb el carro.

     D’ençà d’aquell dia cada cop que en Magí passava pel costat de la font, sentia una estranya atracció. Era un misteri que ell no entenia. Una sensació màgica.

     El temps va anar passant i arribà el dia que l’hereu del Puig, es casà amb la pubilla de l’hostal. Aviat van tenir una filla, la Mariona, bonica perquè sí... Quan va ser una mica gran, li agradava molt anar a buscar aigua a la font tot endinsant-se dins la cova, la qual cosa amoïnava a la Marta, que sempre estava amb l’ai al cor, pensant que la nena hi podia prendre mal.

     Però mai li va passar res, perquè dins la cova la vigilaven amb tendresa les mirades protectores de les dones d’aigua. Les mateixes que seguien embadalides les anades i vingudes de l’hereu, durant el festeig. Però, ves per on... Ara n’hi ha una altra de mirada, la d’uns ulls infantils que, com nostàlgic record d’una misteriosa tarda de tempesta, són iguals que els de la petita Mariona.

     I diuen que en aquesta cova, mai cap infant en va prendre mal. I per això i perquè sempre hi rajava una aigua molt fresca li van posar el nom de Font de la Bona aigua”.


M. Roser Algué Vendrells
(Navàs, 1945)
Petiteses:
«La font de la bona aigua»

Fotografia:
'Fotografia de Sergi Boixader'
"La Foradada de Cantonigròs"
Sergi Boixader


Referència:
Algué Vendrells, M. Roser.
«La font de la bona aigua»
A: Petiteses
Lo Càntich. N.27.
Abril - Juny, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 27>
EAN: 9772014303002 27>
ISSN 2014-3036-N.27

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]