«La Musa Popular» Joaquim Riera i Bertran Il·lustració: Simon Vouet

La Musa Popular

Al mestre en gay saber En Marian Aguiló.

Princesa dels meus sentits.
(Cansó popular)

T'hi sabía aquí, estimada,
y'm dalía per venir,
dona d'aygua, gentil fada,
celistia d'una encontrada
que'l bon Deu va benehir.

¿Cóm oblidarte podía
qui t'adora desd'infant?
Ans que'm manquesses, aymía,
la llum del sol mancaría
al món, que'n viu sedejant.

De la mare tu embaumares
l'ánima ab suprem encís;
ma casa payral ornares,
y sento, al pensá'en mos pares,
ratxadas de Paradís.

Pe'l tendre minyó tragueres
coronas de poncellars;
los vessants d'hon las prengueres
aqueixos son: tu'ls volgueres
floridors y á milenars.

Se desfá ab tu l'anyoransa
com nuvolada d'estíu:
banyada pe'l sol qu'avansa,
s'enterneix de benauransa
en son amorós caliu.

Musa meva idolatrada,
pubilla de mon ideal;
nova volta t'he trobada
tan bella y tan ajensada
com al trench primaveral.

Nins de rossa cabellera
vora la jaya asseguts;
jovent de soca sancera,
vells de parla verdadera
com sas heróicas virtuts;

Balls de plassa y romerías,
llevants de taula y cansons
y populars alegrías,
entreteixits d'armonías
y ramells de tradicions;

Remoreigs de fontanellas
(riallas del bosch misteriós):
gay refilejar d'aucellas
anunciant á las poncellas
un descloure venturós;

Llum filtrantse joguinosa
entre ramatje florit;
obra casta y misteriosa
que fa cantar á l'alosa
la passada de la nit;

Masía dreta y sapada
que's mira een férvida vall
quan la tarde, fatigada,
al ponent dóna, inflamada,
la vermellor d'un crestall;

Ventijol y alegre oratje
duhent de campana'l ressó,
cántich del etern viatje
que, de paratje en paratje,
pidola tendra oració:

Cada forma, cada nota
de color, cada dictat,
cada efluvi y cada gota
de la creació ó de la ignota
bellesa de lo increat:

Tot, oh hermosa soberana,
tot placévol te retrau
ab bellesa sobrehumana,
convertint montanya y plana
en ton delitós palau.

Per ço t'estimo, t'adoro
ab tan ardenta passió,
y resseguir ab tu anyoro
espays de que m'enamoro
com d'una nova creació.

Amanéixte, companyera,
per fer via totseguit;
sento ja'l goig que'ns espera:
tu ets la sola verdadera
passió que no m'has trahit.

Arribats al alt santuari,
guardiá del afráu gentil
que per cor tè bell sagrari
hont s'estoja'l reliquiari
sota'l daurat camaril,

Tornas á esser generosa
guia d'aquest teu amant:
cada penya esgarrifosa
hont lo santuari reposa
de nostra fé n'es gegant.

Raig germat de fosa neu
brollant del feixuch turó,
hont s'alsa mística creu,
bálsam dóna al dol més greu,
claretat á la rahó.

Com en las etats colgadas
pe'l temps, que las va aterrant,
las llegendas veneradas
d'hermita y font estimadas,
ab l'aygua van devallant.

Sense mimvar sa puresa
per tots endrets van fluhint
petonejant l'infantesa,
inspirant la jovenesa
y'ls vellets rejovenint.

¡Oh, Poesía inestroncable,
primavera sempre en flor,
jorn de bellesa adorable!
¡y que n'es de miserable
lo poble que no't du amor!

Per ella la creació divina
no parla ab sublimitat;
lo sol, que surt ó declina,
no mou son cor ni encamina
s'aspiració á lo increat.

Sópita per ell la historia
y muda la tradició,
agonitza sa memoria
sens deixar rastre de gloria
ni estela d'inspiració.

Joaquim Riera i Bertran
(Girona, 1848 - Barcelona, 1924)
«La Musa Popular»
Flor Natural dels Jocs Florals de Barcelona 1882

Il·lustració:

"Erato"
Simon Vouet
(París, França, 1590-1646)

Referència:

Riera i Bertran, Joaquim.
«La Musa Popular».
Lo Càntich. N.27.
Abril - Juny, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 27>
EAN: 9772014303002 27>