![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
Les Rades Grises
Imatge: Mireia Rosich
Facebook: https://www.facebook.com/lesradesgrises
Twitter: https://twitter.com/LesRadesGrises
Les Rades Grises és un blog literari que, tal com indica el subtítol amb què es presenta, “Una mirada a la literatura fantàstica”, pretén dedicar-se en exclusiva a tot el que faci referència a aquest gènere. I el conductor d’aquesta iniciativa és Raül Maigí.
1. En el món dels blogs tan aviat podem trobar-nos amb conductors anònims com conductors que es presenten, i tu ets un dels qui formen part d’aquest segon grup. Com valores aquest fet? Em refereixo a la possibilitat que el lector conegui qui escriu el blog o, pel contrari, ho ignori. Creus que això pot marcar la línia del blog?
Vinc del món del periodisme escrit i és al que estic acostumat. Per a mi és el més normal. Com a redactor –i sobretot com a lector– sempre agraeixo que m’expliqui les coses algú amb nom i cognoms: em mereix més confiança. El món de les xarxes crea molta confusió per la gran quantitat de perfils anònims que, d’altra banda, sovint amaguen interessos concrets. Jo sóc una persona individual amb una iniciativa personal. L’única particularitat que té el blog en aquest sentit, i no ho amago, és que respon només als meus gustos.
2. Ja que en el teu cas, com he indicat abans, et presentes, i ara ens acabes de dir que véns del periodisme, podries fer-nos cinc cèntims més sobre la teva trajectòria literària?
La meva trajectòria literària és molt petita! Sí que he publicat centenars d’articles en premsa, perquè hi vaig treballar durant disset anys, i també he col·laborat puntualment en múltiples revistes. L’únic llibre que he publicat, juntament amb Laia Soldevila, és Testimonis del segle XX (Ed. El Cep i la Nansa, 2010, col. Argumenta), un conjunt d’entrevistes en profunditat a personalitats culturals dels Països Catalans. Els intents de contes o novel·les romanen en carpetes del meu ordinador i mai han vist la llum...
3. I ja que hem parlat de tu, i malgrat que en el blog ho expliques per a aquells que no ho coneguin, podries comentar-nos d’on ve aquest nom de Les Rades Grises?
I tant! Com tants altres, vaig endinsar-me en la literatura fantàstica amb Tolkien. Quan al diari on treballava vaig tenir l’oportunitat de crear una secció pròpia sobre el gènere, tenia clar que volia un nom relacionat amb el mestre anglès. “Les Rades Grises” és Mithlond, The Grey Havens, un port des d’on els elfs s’acomiaden –podríem dir-ho així– cap a la vida eterna. En castellà és més senzill de comprendre perquè es va traduir com “Los Puertos Grises”. En tot cas, simbolitza un indret de traspàs entre un món i un altre en la mitologia de Tolkien, i aquesta idea em va semblar molt apropiada. Val a dir que em va agradar que fos un nom en certa manera estrany, fins i tot en català, i que provoqués preguntes.
4. En el blog també indiques que les primeres entrades es corresponen a tots els articles publicats al suplement “Cultura” del diari AVUI entre 2010-2011. Com va anar aquesta decisió de passar a un blog literari personal les col·laboracions fetes en la premsa?
Efectivament. Però no es tracta de col·laboracions sinó que jo hi treballava com a redactor a la secció de Cultura. Era l’època en què es van fusionar El Punt i l’Avui. En el suplement setmanal de cultura del diari, aquesta va ser una secció nova creada l’any 2010, gràcies a la complicitat del seu director, David Castillo. Al cap d’uns mesos, vaig crear el blog per tal que els articles fossin accessibles junts en un sol espai virtual, perquè el paper normalment dura poc, ja se sap. Per qüestions personals, al cap d’un temps vaig deixar el diari, però vaig voler mantenir l’activitat periodística a Les Rades Grises com un projecte absolutament personal, fins ara. Al setembre farà cinc anys del primer article, i estic intentant dinamitzar el blog a propòsit del cinquè aniversari: recentment Les Rades Grises han estrenat nou disseny, nou logotip i també pàgina a Facebook.
5. Si no et sap greu m’agradaria citar unes paraules teves, escrites precisament a Les Rades Grises, i amb les quals fas referència a la literatura fantàstica: “No em sembla un gènere exclusivament juvenil o menor, com alguns l’han considerat de forma pejorativa. Hi trobem històries memorables i grans personatges. És una porta a altres mons, perquè la literatura, en definitiva, és llibertat i imaginació. Altres mons, no obstant, que sempre acaben reflexionant sobre el nostre.”
Malgrat l’auge que ha tingut aquest gènere en els darrers anys, ¿creus que encara se’l valora pejorativament?
En certs àmbits... No m’atreveixo a donar-te una resposta taxativa. És cert que els darrers anys les coses han evolucionat en positiu, però no n’hi ha prou. Hi ha hagut factors clau com l’èxit planetari de Harry Potter, de les pel·lícules d’El Senyor dels Anells i El Hòbbit o de la sèrie televisiva de Joc de Trons. L’any 2013 va venir Patrick Rothfuss a Barcelona i les cues de lectors donaven el tomb a una illa de l’Eixample... I no oblidem la potència de la indústria del videojoc o que moltes de les principals pel·lícules que produeix Hollywood, autèntiques màquines de fer diners, són de ciència-ficció. És a dir, la fantasia ens acompanya des dels contes que ens llegeixen de petits, però el gran perill és banalitzar-la. La meva reivindicació –com molts altres bloguers, editors i autors– és que es valori la literatura fantàstica en tant que literatura, perquè és un gènere tan digne com qualsevol altre. A casa nostra hi ha moltíssima gent que està fent una gran feina per revifar-lo i que mereixeria més visibilitat. Un exemple és l’actual procés de refundació de la Societat Catalana de Ciència Ficció i Fantasia (SCCFF).
6. També he observat que, en el blog, incideixes en la denúncia de certa pobresa de traduccions en català o d’activitats relacionades amb el gènere i plantejades en la nostra llengua. Per exemple, no fa gaires dies, celebraves el retorn d’Abercrombie i que per primer cop aparegués en català, i el passat mes d’abril aplaudies la posada en escena d’una obra de Pratchett en català. És cert que està tan malament, el panorama de la literatura fantàstica per als lectors catalans?
Sí, és un drama. Patim un dèficit històric. Si tinc algun lector assidu, segur que està cansat de sentir sempre la mateixa cançó, però penso que cal insistir-hi. Que Terry Pratchett, mort recentment, no estigui traduït al català, zero!, és una cosa que ens hauria d’avergonyir com a país. Que es tradueixi Abercrombie ja és més normal en el context actual, perquè és un autor que ha funcionat a nivell internacional i ara treu una nova trilogia més enfocada al públic juvenil –que és el segment cap on s’ha enfocat tradicionalment el fantàstic en català; tot i així, és una fita importantíssima perquè Abercrombie és un dels principals escriptors del gènere actualment.
Hi ha diferents factors que ens van en contra. El principal és que Catalunya no sigui un país normal, i que hagi d’estar constantment lluitant per defensar la llengua pròpia, que ha de competir contra el castellà en absoluta inferioritat. Es dóna el cas moltes vegades que les traduccions en català arriben molt més tard que en castellà, com ha passat amb la saga de George R. R. Martin, i això condiciona les vendes. D’altra banda, hi ha la qüestió econòmica: les traduccions són cares i es ven poc, però és que si el criteri fossin només les vendes no es publicaria poesia, per exemple. Algunes editorials s’han refugiat en l’excusa econòmica, però també cal subratllar la influència dels interessos dels propis editors. Actualment el petit increment de la fantasia en llengua catalana es fonamenta en la tenacitat de petites editorials que estimen el gènere. I fins ara culturalment es troba normal que llegim en català novel·la negra nòrdica però, en canvi, les aventures de dracs i bruixots són per a friquis. Doncs així no anem bé.
7. Tornem al blog. Per catalogar els diversos articles que hi publiques fas servir l’habitual sistema d’etiquetes, i si hi fem un cop d’ull amb certa atenció podrem copsar que no només escrius ressenyes o comentaris sobre les obres que has llegit, sinó que també publiques breus cròniques sobre lliurament de premis, concursos actius, aparició de noves editorials, o també articles d’opinió. Aquest vessant més informatiu o d’opinió, que per altra banda enriqueix el blog, creus que obeeix a la teva formació periodística?
Sí, segurament, i t’agraeixo el comentari perquè precisament intento que el blog aporti una visió el més global possible de la narrativa fantàstica. L’eix principal és el comentari/crítica de llibres –preferentment en català, tot i que també en ressenyo moltíssims en castellà, naturalment–, i sempre que puc intento fer cas a allò que es mou en el sector. De la mateixa manera, procuro diversificar i no parlar només de novel·la, sinó també de còmic, videojocs, cinema, sèries... Malauradament, ara em dedico professionalment a un altre àmbit cultural i em queda poc temps. Sens dubte m’agradaria poder fer més entrevistes i reportatges, però les hores són escasses!
8. Just d’aquest tema te’n volia parlar ara, perquè el setembre de 2014 hi ha un post on es fa un balanç del blog a propòsit dels 100 primers articles publicats (enllaç: http://lesradesgrises.com/2014/09/07/els-primers-cent-articles-a-les-rades-grises/), i en el moment de fer aquesta entrevista veig que durant el mes de maig has publicat 5 articles al blog. Quant temps hi dediques, aproximadament, al llarg de la setmana?
Per poc que pugui intento llegir cada dia, als vespres; les piles de llibres se m’acumulen! Els caps de setmana és quan tinc més temps per posar-me a escriure amb calma, encara que sovint cal fer coses entre setmana per mantenir viva una certa actualitat, tot i que no és una qüestió que m’angoixi excessivament. Hi ha mesos més fructífers que altres. El blog és el fruit d’una passió personal per la lectura i sempre voldria poder-hi fer més coses. També cal tenir present que es requereix temps per documentar-se sobre els autors i per estar en contacte amb el món editorial. Em satisfà especialment poder parlar de llibres poc coneguts i que han passat desapercebuts.
9. Com ja hem comentat, el blog es va inaugurar el 2010, i és ben possible que, d’aleshores ençà, t’hagis trobat amb alguna anècdota curiosa. O extravagant, increïble, estranya, divertida... Si és així, ens en podries fer cinc cèntims?
La principal anècdota és quan expliques que tens un blog sobre literatura fantàstica: la gent que no em coneix gaire se sorprèn, perquè pensa que a això només s’hi dediquen joves barbuts, amb cabells llargs i samarreta negra. Un altre fet habitual ve pel nom del blog. “Les què?” Sempre he d’explicar què és una “rada”, homenatge quotidià al traductor d’El Senyor dels Anells, Francesc Parcerisas. De vegades penso que em vaig equivocar amb el nom... Una altra cosa que em sorprèn és que autors novells d’arreu de l’Estat m’enviïn coses que han escrit perquè els faci ressenyes, però no dono a l’abast i em sap molt greu no fer-los cas!
10. Raül: gràcies per dedicar-me el teu temps. I ara et cedeixo aquesta darrera pregunta: vols afegir algun comentari sobre qüestions o temes que t’hauria agradat que et plantegés i que han quedat en el tinter?
Només donar-te les gràcies per l’oportunitat de donar a conèixer el blog i animar tots els lectors a seguir Les Rades Grises, on podran descobrir molts autors interessants. Llegir literatura fantàstica m’ha obert la porta d’altres mons i he tingut l’oportunitat de fer viatges extraordinaris. La lectura és un tresor que no ens podem deixar perdre. I al final, sempre dic el mateix: l’amor, el dolor, l’egoisme, la soledat, etc., totes les emocions dels personatges d’aquestes històries són les mateixes que les nostres, encara que portin espasa i visquin en universos inventats. Són altres mons però sempre ens parlen del nostre.
Vinc del món del periodisme escrit i és al que estic acostumat. Per a mi és el més normal. Com a redactor –i sobretot com a lector– sempre agraeixo que m’expliqui les coses algú amb nom i cognoms: em mereix més confiança. El món de les xarxes crea molta confusió per la gran quantitat de perfils anònims que, d’altra banda, sovint amaguen interessos concrets. Jo sóc una persona individual amb una iniciativa personal. L’única particularitat que té el blog en aquest sentit, i no ho amago, és que respon només als meus gustos.
2. Ja que en el teu cas, com he indicat abans, et presentes, i ara ens acabes de dir que véns del periodisme, podries fer-nos cinc cèntims més sobre la teva trajectòria literària?
La meva trajectòria literària és molt petita! Sí que he publicat centenars d’articles en premsa, perquè hi vaig treballar durant disset anys, i també he col·laborat puntualment en múltiples revistes. L’únic llibre que he publicat, juntament amb Laia Soldevila, és Testimonis del segle XX (Ed. El Cep i la Nansa, 2010, col. Argumenta), un conjunt d’entrevistes en profunditat a personalitats culturals dels Països Catalans. Els intents de contes o novel·les romanen en carpetes del meu ordinador i mai han vist la llum...
3. I ja que hem parlat de tu, i malgrat que en el blog ho expliques per a aquells que no ho coneguin, podries comentar-nos d’on ve aquest nom de Les Rades Grises?
I tant! Com tants altres, vaig endinsar-me en la literatura fantàstica amb Tolkien. Quan al diari on treballava vaig tenir l’oportunitat de crear una secció pròpia sobre el gènere, tenia clar que volia un nom relacionat amb el mestre anglès. “Les Rades Grises” és Mithlond, The Grey Havens, un port des d’on els elfs s’acomiaden –podríem dir-ho així– cap a la vida eterna. En castellà és més senzill de comprendre perquè es va traduir com “Los Puertos Grises”. En tot cas, simbolitza un indret de traspàs entre un món i un altre en la mitologia de Tolkien, i aquesta idea em va semblar molt apropiada. Val a dir que em va agradar que fos un nom en certa manera estrany, fins i tot en català, i que provoqués preguntes.
4. En el blog també indiques que les primeres entrades es corresponen a tots els articles publicats al suplement “Cultura” del diari AVUI entre 2010-2011. Com va anar aquesta decisió de passar a un blog literari personal les col·laboracions fetes en la premsa?
Efectivament. Però no es tracta de col·laboracions sinó que jo hi treballava com a redactor a la secció de Cultura. Era l’època en què es van fusionar El Punt i l’Avui. En el suplement setmanal de cultura del diari, aquesta va ser una secció nova creada l’any 2010, gràcies a la complicitat del seu director, David Castillo. Al cap d’uns mesos, vaig crear el blog per tal que els articles fossin accessibles junts en un sol espai virtual, perquè el paper normalment dura poc, ja se sap. Per qüestions personals, al cap d’un temps vaig deixar el diari, però vaig voler mantenir l’activitat periodística a Les Rades Grises com un projecte absolutament personal, fins ara. Al setembre farà cinc anys del primer article, i estic intentant dinamitzar el blog a propòsit del cinquè aniversari: recentment Les Rades Grises han estrenat nou disseny, nou logotip i també pàgina a Facebook.
5. Si no et sap greu m’agradaria citar unes paraules teves, escrites precisament a Les Rades Grises, i amb les quals fas referència a la literatura fantàstica: “No em sembla un gènere exclusivament juvenil o menor, com alguns l’han considerat de forma pejorativa. Hi trobem històries memorables i grans personatges. És una porta a altres mons, perquè la literatura, en definitiva, és llibertat i imaginació. Altres mons, no obstant, que sempre acaben reflexionant sobre el nostre.”
Malgrat l’auge que ha tingut aquest gènere en els darrers anys, ¿creus que encara se’l valora pejorativament?
En certs àmbits... No m’atreveixo a donar-te una resposta taxativa. És cert que els darrers anys les coses han evolucionat en positiu, però no n’hi ha prou. Hi ha hagut factors clau com l’èxit planetari de Harry Potter, de les pel·lícules d’El Senyor dels Anells i El Hòbbit o de la sèrie televisiva de Joc de Trons. L’any 2013 va venir Patrick Rothfuss a Barcelona i les cues de lectors donaven el tomb a una illa de l’Eixample... I no oblidem la potència de la indústria del videojoc o que moltes de les principals pel·lícules que produeix Hollywood, autèntiques màquines de fer diners, són de ciència-ficció. És a dir, la fantasia ens acompanya des dels contes que ens llegeixen de petits, però el gran perill és banalitzar-la. La meva reivindicació –com molts altres bloguers, editors i autors– és que es valori la literatura fantàstica en tant que literatura, perquè és un gènere tan digne com qualsevol altre. A casa nostra hi ha moltíssima gent que està fent una gran feina per revifar-lo i que mereixeria més visibilitat. Un exemple és l’actual procés de refundació de la Societat Catalana de Ciència Ficció i Fantasia (SCCFF).
6. També he observat que, en el blog, incideixes en la denúncia de certa pobresa de traduccions en català o d’activitats relacionades amb el gènere i plantejades en la nostra llengua. Per exemple, no fa gaires dies, celebraves el retorn d’Abercrombie i que per primer cop aparegués en català, i el passat mes d’abril aplaudies la posada en escena d’una obra de Pratchett en català. És cert que està tan malament, el panorama de la literatura fantàstica per als lectors catalans?
Sí, és un drama. Patim un dèficit històric. Si tinc algun lector assidu, segur que està cansat de sentir sempre la mateixa cançó, però penso que cal insistir-hi. Que Terry Pratchett, mort recentment, no estigui traduït al català, zero!, és una cosa que ens hauria d’avergonyir com a país. Que es tradueixi Abercrombie ja és més normal en el context actual, perquè és un autor que ha funcionat a nivell internacional i ara treu una nova trilogia més enfocada al públic juvenil –que és el segment cap on s’ha enfocat tradicionalment el fantàstic en català; tot i així, és una fita importantíssima perquè Abercrombie és un dels principals escriptors del gènere actualment.
Hi ha diferents factors que ens van en contra. El principal és que Catalunya no sigui un país normal, i que hagi d’estar constantment lluitant per defensar la llengua pròpia, que ha de competir contra el castellà en absoluta inferioritat. Es dóna el cas moltes vegades que les traduccions en català arriben molt més tard que en castellà, com ha passat amb la saga de George R. R. Martin, i això condiciona les vendes. D’altra banda, hi ha la qüestió econòmica: les traduccions són cares i es ven poc, però és que si el criteri fossin només les vendes no es publicaria poesia, per exemple. Algunes editorials s’han refugiat en l’excusa econòmica, però també cal subratllar la influència dels interessos dels propis editors. Actualment el petit increment de la fantasia en llengua catalana es fonamenta en la tenacitat de petites editorials que estimen el gènere. I fins ara culturalment es troba normal que llegim en català novel·la negra nòrdica però, en canvi, les aventures de dracs i bruixots són per a friquis. Doncs així no anem bé.
7. Tornem al blog. Per catalogar els diversos articles que hi publiques fas servir l’habitual sistema d’etiquetes, i si hi fem un cop d’ull amb certa atenció podrem copsar que no només escrius ressenyes o comentaris sobre les obres que has llegit, sinó que també publiques breus cròniques sobre lliurament de premis, concursos actius, aparició de noves editorials, o també articles d’opinió. Aquest vessant més informatiu o d’opinió, que per altra banda enriqueix el blog, creus que obeeix a la teva formació periodística?
Sí, segurament, i t’agraeixo el comentari perquè precisament intento que el blog aporti una visió el més global possible de la narrativa fantàstica. L’eix principal és el comentari/crítica de llibres –preferentment en català, tot i que també en ressenyo moltíssims en castellà, naturalment–, i sempre que puc intento fer cas a allò que es mou en el sector. De la mateixa manera, procuro diversificar i no parlar només de novel·la, sinó també de còmic, videojocs, cinema, sèries... Malauradament, ara em dedico professionalment a un altre àmbit cultural i em queda poc temps. Sens dubte m’agradaria poder fer més entrevistes i reportatges, però les hores són escasses!
8. Just d’aquest tema te’n volia parlar ara, perquè el setembre de 2014 hi ha un post on es fa un balanç del blog a propòsit dels 100 primers articles publicats (enllaç: http://lesradesgrises.com/2014/09/07/els-primers-cent-articles-a-les-rades-grises/), i en el moment de fer aquesta entrevista veig que durant el mes de maig has publicat 5 articles al blog. Quant temps hi dediques, aproximadament, al llarg de la setmana?
Per poc que pugui intento llegir cada dia, als vespres; les piles de llibres se m’acumulen! Els caps de setmana és quan tinc més temps per posar-me a escriure amb calma, encara que sovint cal fer coses entre setmana per mantenir viva una certa actualitat, tot i que no és una qüestió que m’angoixi excessivament. Hi ha mesos més fructífers que altres. El blog és el fruit d’una passió personal per la lectura i sempre voldria poder-hi fer més coses. També cal tenir present que es requereix temps per documentar-se sobre els autors i per estar en contacte amb el món editorial. Em satisfà especialment poder parlar de llibres poc coneguts i que han passat desapercebuts.
9. Com ja hem comentat, el blog es va inaugurar el 2010, i és ben possible que, d’aleshores ençà, t’hagis trobat amb alguna anècdota curiosa. O extravagant, increïble, estranya, divertida... Si és així, ens en podries fer cinc cèntims?
La principal anècdota és quan expliques que tens un blog sobre literatura fantàstica: la gent que no em coneix gaire se sorprèn, perquè pensa que a això només s’hi dediquen joves barbuts, amb cabells llargs i samarreta negra. Un altre fet habitual ve pel nom del blog. “Les què?” Sempre he d’explicar què és una “rada”, homenatge quotidià al traductor d’El Senyor dels Anells, Francesc Parcerisas. De vegades penso que em vaig equivocar amb el nom... Una altra cosa que em sorprèn és que autors novells d’arreu de l’Estat m’enviïn coses que han escrit perquè els faci ressenyes, però no dono a l’abast i em sap molt greu no fer-los cas!
10. Raül: gràcies per dedicar-me el teu temps. I ara et cedeixo aquesta darrera pregunta: vols afegir algun comentari sobre qüestions o temes que t’hauria agradat que et plantegés i que han quedat en el tinter?
Només donar-te les gràcies per l’oportunitat de donar a conèixer el blog i animar tots els lectors a seguir Les Rades Grises, on podran descobrir molts autors interessants. Llegir literatura fantàstica m’ha obert la porta d’altres mons i he tingut l’oportunitat de fer viatges extraordinaris. La lectura és un tresor que no ens podem deixar perdre. I al final, sempre dic el mateix: l’amor, el dolor, l’egoisme, la soledat, etc., totes les emocions dels personatges d’aquestes històries són les mateixes que les nostres, encara que portin espasa i visquin en universos inventats. Són altres mons però sempre ens parlen del nostre.
Sílvia Romero i Olea
Xarxa literària: blogs
Referència:
Romero i Olea, Sílvia.
«Les Rades Grises»
A: Xarxa literària: blogs
Lo Càntich. N.27.
Abril - Juny, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 27>
EAN: 9772014303002 27>
Romero i Olea, Sílvia.
«Les Rades Grises»
A: Xarxa literària: blogs
Lo Càntich. N.27.
Abril - Juny, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 27>
EAN: 9772014303002 27>
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada