![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
Ferran Ràfols Gesa
1. Agafant el català com a idioma de referència, amb quins altres idiomes el treballes, ja sigui com a origen o com a destí?
Tradueixo d’anglès i francès a català.
2. Recordes quin va ser el primer llibre que vas traduir?
Sí: Antichrista, d’Amélie Nothomb. El vaig fer en col·laboració amb Nathalie Barbeta.
3. Podries dir-nos en quina traducció estàs treballant actualment? I ja posats: ens podries fer cinc cèntims sobre aquesta obra i comentar, si és el cas, amb quins problemes t'estàs trobant?
Com que m’han demanat que no parli del que estic traduint, et parlaré de l’última traducció meva que s’ha publicat, Ciutat de Bohane, de Kevin Barry. La veritat és que és una de les traduccions més difícils que he fet, perquè l’original està escrit en un anglès molt estrany, farcit de paraules inventades, argot, arcaismes, localismes de la zona de Limerick (Irlanda), i tot això expressat amb frases dislocades i estranyament musicals. Durant els primers dies de treballar-hi vaig arribar a pensar que tot plegat era impossible de traslladar al català, però com acostuma a passar, tard o d’hora hi ha alguna provatura que et comença a agradar, i a partir d’aquí pots fer un treball d’aprofundiment en aquesta direcció. Al resultat final hi ha un munt de paraules que no havia fet servir mai en cap traducció però que em semblava que donaven el to (pixaví, llondro...), alguna paraula dialectal escadussera, un tractament fonètic diferent de l’habitual i molt d’esforç per recrear una certa música. Tot just ara començo a rebre les primeres reaccions dels lectors, i veig amb un cert alleujament que semblen prou contents.
4. En general, qui tria el traductor d'una obra?
En el cas de les editorials petites, l’editor; en el cas de les editorials grans, sovint el redactor o editor de taula. L’experiència em diu que hi ha de tot, gent que et proposa una traducció perquè realment vol que la facis tu i gent que te la proposa a tu perquè li sona que li han dit que ho fas bé i que ets puntual amb els lliuraments, però que tampoc s’hi ha parat a pensar gaire.
5. Un traductor hauria de ser escriptor? Comportaria això algun avantatge o pel contrari pot ser un inconvenient?
Els traductors literaris som escriptors, això que quedi clar d’entrada. Si el que vols dir és si ha de tenir obra pròpia, tant és. El que és important és que sigui prou dúctil per servir l’original (mirar de reproduir-ne l’estil) sense posar-hi obsessions ni tics estilístics de collita pròpia.
6. Hi ha alguna traducció que t'hagi proporcionat una satisfacció més intensa pel motiu "x" que sigui?
Sí, és clar. Diguem que he après a gaudir de les obres que van per camins que jo no seguiria mai i que en conseqüència em demanen un esforç suplementari, però la satisfacció és molt més intensa quan sents una afinitat natural per l’obra que tradueixes. M’ha passat unes quantes vegades, per sort, i curiosament amb obres molt diferents entre sí. Per dir-ne alguna, esmentaré L’escombra del sistema, de David Foster Wallace. Una obra que té alguna cosa de collage, en el sentit que tots els capítols són molt diferents entre sí: hi ha diàlegs sense cap acotació en què el lector ha de deduir qui parla en cada moment, hi ha descripcions minucioses escrites en frases llarguíssimes, hi ha contes explicats amb tots els tics de l’oralitat i mil coses més. La clau perquè tot funcioni és la precisió: Foster Wallace és molt brillant d’una manera molt concreta, defuig aquella mena de lirisme difuminat que és el que menys m’agrada traduir, perquè alguna cosa en mi em diu que no vol dir res. I el llibre és divertidíssim, cosa que sempre ajuda a posar-hi hores amb ganes.
També, i perdona que m’allargui, vaig gaudir especialment de la traducció de Moo Pak, de Gabriel Josipovici, perquè és un llibre que em demanava una cosa que m’havia obsessionat des que vaig començar a traduir: aconseguir una certa naturalitat que recordi la de la llengua parlada, un cert ritme que faci creure al lector que tot allò s’havia escrit a raig. Això passa amb molts llibres, però era com si Moo Pak m’exigís això i prou, sense la resta d’elements que acostumen a conformar una novel·la.
N’hi ha més, és clar: ara hauria de parlar de Pynchon, de Carver, d’Evelyn Waugh, de Conrad... En general em passa amb els llibres que estic content d’haver-me de llegir tantes vegades i amb aquesta intensitat.
7. Sovint els lectors ens preguntem quins mecanismes utilitzeu els traductors perquè l'original no perdi intensitat en ser traduït: com trobar el significat més exacte d'un mot, com mantenir els jocs fonètics o de paraula. Ens en podries fer cinc cèntims?
És difícil d’explicar, segurament l’única manera seria convidar-te a seure al meu costat mentre tradueixo un determinat paràgraf. En general, almenys en el meu cas, la primera versió que faig d’un llibre és clarament més pàl·lida que l’original. El que intento fer després són diverses passades que m’ajudin a recuperar bona part del que s’ha perdut, ja sigui la vividesa, el ritme, o els jocs fonètics, i això inclou una última passada en què pràcticament no consulto l’original, sinó que treballo només sobre el text en català, que és el que rebrà el lector. En aquest sentit suposo que faig servir tot el bagatge de lectures acumulades al llarg dels anys, i cada cop tinc més clar que l’experiència hi ajuda, el fet d’haver-te trobat altres vegades en situacions semblants. Em sap greu no poder ser més concret, però és que és molt intuïtiu: vas llegint, i aquí canvies l’ordre de la frase, allà busques un sinònim més eufònic, més endavant refàs una estructura perquè quedi més plàstica i natural, o afegeixes un adverbi...
8. També sovint es comenta que alguns idiomes són més rics que d'altres en un camp semàntic concret. Si això és cert, com es resol aquesta qüestió?
Sí que és cert, i fa de mal resoldre. En anglès, per exemple, tens un munt de paraules per dir «tremolar». I tu has de variar, evidentment, però no et pots saltar el registre i posar «fremir» cada dos paràgrafs, o sigui que has de repetir un pèl més certes paraules, recórrer a alguna paràfrasi com ara «amb pas inestable» i fer mans i mànigues perquè tot plegat s’aguanti. A vegades passa al revés, també, que tens moltes paraules que t’anirien bé per dir una certa cosa i en canvi l’original sempre fa servir la mateixa. Per exemple, sempre m’ha fet gràcia la varietat de paraules que tenim en català per dir «bleda», «fleuma», «figaflor», «toia», «pàmfil/a»...
9. Per traduir bé un autor cal conèixer prèviament la seva obra i la seva escriptura?
Conèixer bé un escriptor mai no és sobrer, evidentment, i és per això que a la majoria de traductors ens agrada repetir els mateixos autors, perquè ens fa l’efecte que ja tenim la meitat de la feina feta. Ara bé, jo sempre reivindico que la traducció és un exercici molt concret, tens una frase en un idioma i has de buscar una frase que sigui més o menys equivalent en el teu idioma, tens un paràgraf i has de buscar un paràgraf. He traduït Anaïs Nin, per exemple, i conec gent que et sap dir que un determinat conte fa referència a no sé quin amic seu, però que en canvi on sembla que al·ludeix a tal altre amic no ho fa, i la veritat és que jo l’he pogut traduir sense saber tot això, llegint els textos molt intensament i buscant tot el que hi ha dins del text, i no tant a fora. Res del que m’han explicat després m’hauria servit per traduir aquella frase d’una altra manera.
10. Creus que cal una sensibilitat especial per dedicar-se a aquesta professió? És a dir: cal que el traductor sigui una persona empàtica?
Segurament sí, però és una empatia artística, en el sentit de provar de captar la intenció profunda d’un text i adaptar-te a les seves exigències i particularitats. Has de ser dúctil, em penso que ja ho he dit més amunt. Has de ser molt bon lector, has de tenir un sentit de la coherència fina del text que la gran majoria de la gent no té. I, per acabar, has de tenir una àmplia varietat de recursos expressius en el teu idioma, diria que aquest és l’element crític per ser un bon traductor.
Moltes gràcies per acceptar respondre aquest qüestionari.
Tradueixo d’anglès i francès a català.
2. Recordes quin va ser el primer llibre que vas traduir?
Sí: Antichrista, d’Amélie Nothomb. El vaig fer en col·laboració amb Nathalie Barbeta.
3. Podries dir-nos en quina traducció estàs treballant actualment? I ja posats: ens podries fer cinc cèntims sobre aquesta obra i comentar, si és el cas, amb quins problemes t'estàs trobant?
Com que m’han demanat que no parli del que estic traduint, et parlaré de l’última traducció meva que s’ha publicat, Ciutat de Bohane, de Kevin Barry. La veritat és que és una de les traduccions més difícils que he fet, perquè l’original està escrit en un anglès molt estrany, farcit de paraules inventades, argot, arcaismes, localismes de la zona de Limerick (Irlanda), i tot això expressat amb frases dislocades i estranyament musicals. Durant els primers dies de treballar-hi vaig arribar a pensar que tot plegat era impossible de traslladar al català, però com acostuma a passar, tard o d’hora hi ha alguna provatura que et comença a agradar, i a partir d’aquí pots fer un treball d’aprofundiment en aquesta direcció. Al resultat final hi ha un munt de paraules que no havia fet servir mai en cap traducció però que em semblava que donaven el to (pixaví, llondro...), alguna paraula dialectal escadussera, un tractament fonètic diferent de l’habitual i molt d’esforç per recrear una certa música. Tot just ara començo a rebre les primeres reaccions dels lectors, i veig amb un cert alleujament que semblen prou contents.
4. En general, qui tria el traductor d'una obra?
En el cas de les editorials petites, l’editor; en el cas de les editorials grans, sovint el redactor o editor de taula. L’experiència em diu que hi ha de tot, gent que et proposa una traducció perquè realment vol que la facis tu i gent que te la proposa a tu perquè li sona que li han dit que ho fas bé i que ets puntual amb els lliuraments, però que tampoc s’hi ha parat a pensar gaire.
5. Un traductor hauria de ser escriptor? Comportaria això algun avantatge o pel contrari pot ser un inconvenient?
Els traductors literaris som escriptors, això que quedi clar d’entrada. Si el que vols dir és si ha de tenir obra pròpia, tant és. El que és important és que sigui prou dúctil per servir l’original (mirar de reproduir-ne l’estil) sense posar-hi obsessions ni tics estilístics de collita pròpia.
6. Hi ha alguna traducció que t'hagi proporcionat una satisfacció més intensa pel motiu "x" que sigui?
Sí, és clar. Diguem que he après a gaudir de les obres que van per camins que jo no seguiria mai i que en conseqüència em demanen un esforç suplementari, però la satisfacció és molt més intensa quan sents una afinitat natural per l’obra que tradueixes. M’ha passat unes quantes vegades, per sort, i curiosament amb obres molt diferents entre sí. Per dir-ne alguna, esmentaré L’escombra del sistema, de David Foster Wallace. Una obra que té alguna cosa de collage, en el sentit que tots els capítols són molt diferents entre sí: hi ha diàlegs sense cap acotació en què el lector ha de deduir qui parla en cada moment, hi ha descripcions minucioses escrites en frases llarguíssimes, hi ha contes explicats amb tots els tics de l’oralitat i mil coses més. La clau perquè tot funcioni és la precisió: Foster Wallace és molt brillant d’una manera molt concreta, defuig aquella mena de lirisme difuminat que és el que menys m’agrada traduir, perquè alguna cosa en mi em diu que no vol dir res. I el llibre és divertidíssim, cosa que sempre ajuda a posar-hi hores amb ganes.
També, i perdona que m’allargui, vaig gaudir especialment de la traducció de Moo Pak, de Gabriel Josipovici, perquè és un llibre que em demanava una cosa que m’havia obsessionat des que vaig començar a traduir: aconseguir una certa naturalitat que recordi la de la llengua parlada, un cert ritme que faci creure al lector que tot allò s’havia escrit a raig. Això passa amb molts llibres, però era com si Moo Pak m’exigís això i prou, sense la resta d’elements que acostumen a conformar una novel·la.
N’hi ha més, és clar: ara hauria de parlar de Pynchon, de Carver, d’Evelyn Waugh, de Conrad... En general em passa amb els llibres que estic content d’haver-me de llegir tantes vegades i amb aquesta intensitat.
7. Sovint els lectors ens preguntem quins mecanismes utilitzeu els traductors perquè l'original no perdi intensitat en ser traduït: com trobar el significat més exacte d'un mot, com mantenir els jocs fonètics o de paraula. Ens en podries fer cinc cèntims?
És difícil d’explicar, segurament l’única manera seria convidar-te a seure al meu costat mentre tradueixo un determinat paràgraf. En general, almenys en el meu cas, la primera versió que faig d’un llibre és clarament més pàl·lida que l’original. El que intento fer després són diverses passades que m’ajudin a recuperar bona part del que s’ha perdut, ja sigui la vividesa, el ritme, o els jocs fonètics, i això inclou una última passada en què pràcticament no consulto l’original, sinó que treballo només sobre el text en català, que és el que rebrà el lector. En aquest sentit suposo que faig servir tot el bagatge de lectures acumulades al llarg dels anys, i cada cop tinc més clar que l’experiència hi ajuda, el fet d’haver-te trobat altres vegades en situacions semblants. Em sap greu no poder ser més concret, però és que és molt intuïtiu: vas llegint, i aquí canvies l’ordre de la frase, allà busques un sinònim més eufònic, més endavant refàs una estructura perquè quedi més plàstica i natural, o afegeixes un adverbi...
8. També sovint es comenta que alguns idiomes són més rics que d'altres en un camp semàntic concret. Si això és cert, com es resol aquesta qüestió?
Sí que és cert, i fa de mal resoldre. En anglès, per exemple, tens un munt de paraules per dir «tremolar». I tu has de variar, evidentment, però no et pots saltar el registre i posar «fremir» cada dos paràgrafs, o sigui que has de repetir un pèl més certes paraules, recórrer a alguna paràfrasi com ara «amb pas inestable» i fer mans i mànigues perquè tot plegat s’aguanti. A vegades passa al revés, també, que tens moltes paraules que t’anirien bé per dir una certa cosa i en canvi l’original sempre fa servir la mateixa. Per exemple, sempre m’ha fet gràcia la varietat de paraules que tenim en català per dir «bleda», «fleuma», «figaflor», «toia», «pàmfil/a»...
9. Per traduir bé un autor cal conèixer prèviament la seva obra i la seva escriptura?
Conèixer bé un escriptor mai no és sobrer, evidentment, i és per això que a la majoria de traductors ens agrada repetir els mateixos autors, perquè ens fa l’efecte que ja tenim la meitat de la feina feta. Ara bé, jo sempre reivindico que la traducció és un exercici molt concret, tens una frase en un idioma i has de buscar una frase que sigui més o menys equivalent en el teu idioma, tens un paràgraf i has de buscar un paràgraf. He traduït Anaïs Nin, per exemple, i conec gent que et sap dir que un determinat conte fa referència a no sé quin amic seu, però que en canvi on sembla que al·ludeix a tal altre amic no ho fa, i la veritat és que jo l’he pogut traduir sense saber tot això, llegint els textos molt intensament i buscant tot el que hi ha dins del text, i no tant a fora. Res del que m’han explicat després m’hauria servit per traduir aquella frase d’una altra manera.
10. Creus que cal una sensibilitat especial per dedicar-se a aquesta professió? És a dir: cal que el traductor sigui una persona empàtica?
Segurament sí, però és una empatia artística, en el sentit de provar de captar la intenció profunda d’un text i adaptar-te a les seves exigències i particularitats. Has de ser dúctil, em penso que ja ho he dit més amunt. Has de ser molt bon lector, has de tenir un sentit de la coherència fina del text que la gran majoria de la gent no té. I, per acabar, has de tenir una àmplia varietat de recursos expressius en el teu idioma, diria que aquest és l’element crític per ser un bon traductor.
Moltes gràcies per acceptar respondre aquest qüestionari.
Nom: Ferran Ràfols Gesa
Blog: lamaquinadeferllibres.wordpress.com
c/e: lamaquinadeferllibres@gmail.com
Emmanuel Carrère, El bigoti
Raymond Carver, Principiants
Bruce Chatwin, A la Patagònia
Joseph Conrad, Contes del neguit
Robertson Davies, La mantícora, El món dels prodigis
Dave Eggers, Un holograma per al rei
James Ellroy, A la caça de la dona
Gillian Flynn, Perduda, Ferides Obertes
Richard Ford, Acció de gràcies (amb Jordi Martín Lloret)
David Foster Wallace, L’escombra del sistema
Patricia Highsmith, El crit de l'òliba
Siri Hustvedt, Elegia per un americà, L'estiu sense homes, El món resplendent
Howard Jacobson, El cas únic de Sam Finkler
Gabriel Josipovici, Moo Pak, Era broma, Infinit, història d’un moment
William Kennedy, Roscoe, negocis d’amor i de guerra
Jonathan Lethem, Pistola, amb música de fons, Els jardins de la dissidència
Hilary Mantel, L’assassinat de Margaret Thatcher
Toni Morrison, Una benedicció
Anaïs Nin, Una espia a la casa de l'amor, Dins d'una campana de vidre
Amélie Nothomb, Antichrista (amb Nathalie Barbeta), Biografia de la fam (amb Nathalie Barbeta), Ni d’Eva ni d’Adam (Ni d’Ève ni d’Adam), Una forma de vida, Barbablava
Téa Obreht, La dona del tigre
Thomas Pynchon, Vici inherent
James Salter, Això és tot
Colm Tóibín, Brooklyn
Evelyn Waugh, Últimes notícies!
Eliot Weinberger, Una cosa elemental
Sílvia Romero i Olea
www.silviaromeroolea.es.tl
La veu del traductor
Referència:
Romero i Olea, Sílvia.
«Ferran Ràfols Gesa»
A: La veu del traductor
Lo Càntich. N.27.
Abril - Juny, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 27>
EAN: 9772014303002 27>
Romero i Olea, Sílvia.
«Ferran Ràfols Gesa»
A: La veu del traductor
Lo Càntich. N.27.
Abril - Juny, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 27>
EAN: 9772014303002 27>
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada