"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora, 2016
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole, 2016
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui, 2016
Març de 2016
Lo Càntich - Número 29 - Al·literació, 2015
Número 29 - Al·literació, 2015
Desembre de 2015
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

«Jura’m que no ho diràs a ningú»
de Carme Ripoll

A: Caducitat immediata

Sílvia Romero i Olea
Caducitat immediata (Sílvia Romero i Olea)

"Són molts els llibres que passen sota l’atenta mirada dels lectors. De vegades, en acabar-los, ens limitem a desar-los al prestatge corresponent, però en altres ocasions sentim la necessitat de compartir-los. Malauradament, avui en dia la majoria de títols estan condemnats a la Caducitat immediata. Potser és a les nostres mans evitar-ho."

Jura’m que no ho diràs a ningú (Carme Ripoll)

«Jura’m que no ho diràs a ningú»,
de Carme Ripoll


La meva lectura

     Diuen que els escriptors estem sempre a la caça i captura d’històries, i que de vegades és perillós fer comentaris davant nostre perquè després, tot d’una, hom es pot veure convertit en personatge. Això és el que li ha passat a la dona que va inspirar la història d’aquesta novel·la, Jura’m que no ho diràs a ningú, ja que, segons paraules de la mateixa autora, el que trobarem en aquestes pàgines parteix d’un fet real: a l’àvia d’una persona que la Carme Ripoll va conèixer en un poble de Castella li deien la “francesa”, i en intentar esbrinar el motiu van arribar a la conclusió, barreja de realitat i d’imaginació, que potser era filla de Napoleó. I ben mirat, segur que amb aquesta premissa el lector ja té ganes de conèixer més, de saber què hi pot trobar. Perquè... tenia Napoleó una filla il·legítima?

     La història se’ns mostra mitjançant dues línies narratives ambientades en èpoques diferents. La que es mou en temps actual té lloc entre el 2005 i el 2006, i en ella coneixem l’Almudena, qui es convertirà en la protagonista de la novel·la i, alhora, en la persona que indagarà en els orígens de la família, una mica instigada per la seva cosina i sobretot ajudada pel professor Étienne Vasseur, a qui coneix just arran d’aquesta recerca. L’altre pla narratiu se situa a finals del segle XVIII i principis del XIX, i aquí ens trobarem un jove Napoleó convalescent d’unes febres, moment en què escriu el seu pamflet polític “Le Souper de Beaucaire”, i veurem com va ascendint posicions fins convertir-se en l’emperador que ha passat a la història. Però al costat d’aquesta evolució nosaltres, els lectors, viurem de prop la seva vida sentimental i amorosa.

     Ambdues línies narratives s’alternen i progressen tot configurant un trencaclosques les peces del qual es van dosificant amb intel·ligència i mesura, de manera que a poc a poc anem disposant de tot el material per avançar, també nosaltres, en aquesta recerca.

     Així tenim, per una banda, l’Almudena, que anirà descobrint petits detalls al voltant del passat de la seva pròpia família. Aspectes que tan aviat creurà que l’allunyen de la investigació que duu a terme com, pel contrari, encaixaran dins un marc teòric que, a priori, sembla més una broma que no pas una hipòtesi a valorar: la possibilitat de ser descendents de Napoleó. També en base a aquesta recerca coneixerem el paper de la dona en les campanyes napoleòniques, que no sempre es limitava a mantenir-se a l’espera de la tornada dels soldats o a la rereguarda, sinó que en ocasions també ocupaven un lloc en l’escalafó militar. I per altra banda ens aproparem a la vida íntima de Bonaparte, ficcionada per a la recreació d’aquesta novel·la.

     Des d’un plantejament tècnic també és important l’aposta que fa l’autora vers l’arquitectura de la novel·la. Aquesta s’inicia amb un “Exordi” que ens deixa amb la intriga d’una troballa en fer obres en una casa antiga; després ve el cos de la història –amb les dues línies esmentades més amunt; i finalment un breu “Epíleg” que acaba de tancar tot el corpus narratiu. D’aquesta manera, exordi i epíleg es converteixen en l’embolcall que atorga sentit a tota la història.

     Si us agrada endinsar-vos en els envitricolls de les genealogies i gaudiu amb aquelles novel·les que juguen amb plans narratius d’èpoques distants, aquesta lectura pot ser una bona tria.

Carme Ripol, per Meritxell Munné
Carme Ripol, per Meritxell Munné

L'autora

     Carme Ripoll Martínez va néixer a Barcelona el novembre de 1945. Des que va aprendre a llegir es va convertir en lectora compulsiva. El 1954 va començar a escriure contes infantils per a consum propi. El 1955 era redactora del setmanari familiar que van crear amb el seu germà. Durant l'adolescència va cremar tota la seva obra considerant-la una bestiesa de criatura però va continuar posant sobre paper els seus sentiments. Sempre ha escrit, forma part de les seves necessitats bàsiques, llegir també.

     És llicenciada en Ciències de l'Educació. Parla francès i anglès i va estudiar màrqueting a Kingston Bussines School. Per motius de la feina del seu marit, amb els tres fills han passat la major part de la vida a l'estranger: París, Madrid, Kuwait, Algèria, Guatemala i Londres. Les cartes eren l'expressió literària d'aquella època, a part d'escrits íntims que no ensenyava a ningú.

     El 2008, de tornada a casa, l'havien fet àvia i es va inscriure a l'escola d'escriptura de l'Ateneu, a fi de donar forma als contes que s'inventava per a les cinc nenes i tres nens meravellosos que té. Va ser l'eclosió d'un do que portava amagat des de sempre. El 2011 va sortir publicat el seu relat "Un balcó del Raval", finalista del Premi Districte V. El 2013 va posar en marxa l’Obrador d'històries i va començar a col·laborar amb Cavall Fort. El 2014 ha vist publicat un dels seus relats a "A l’ombra del Decameró. Catorze relats eròtics" de l'Editorial Gregal.

L'obra

     La descoberta d'un farcell de documents antics amagats al darrere d'un mur fa exclamar a la nostra protagonista "Jura'm que no ho diràs a ningú". Un jurament que no es trencarà mai.

     Tan sols el lector, com un voyeur, coneixerà el secrets del passat. Així descobrirem com l’Almudena s'assabenta, en una reunió familiar, que a la besàvia Petra li deien "la Francesa". Aquest fet desperta en ella la curiositat de saber l'origen d'aquest sobrenom. En una primera recerca troba una dona anomenada Pierrette que acompanyava les tropes de Bonaparte fent de bugadera. Per continuar la investigació demana ajuda a un professor d'història de la Universitat de Nanterre, amic d'una companya de joventut. Es comuniquen a través de mails ja que no es coneixen personalment.

     A través d'aquest relat veurem com, l'estiu de 1793, un jove Napoleó, mentre estava convalescent d'unes febres a la ciutat d'Avinyó, s'inicia en la política escrivint el famós pamflet "Le souper du Beaucaire" que li va servir de trampolí per agafar renom i el reconeixement dels seus superiors. Un Napoleó en alça, però inexpert i maldestre amb les dones, que podrem resseguir a través del diari íntim de l'avantpassada de l'Almudena fins a descobrir el secret més ben guardat de la vida de l'emperador francès.


Sílvia Romero i Olea
Caducitat immediata
Caducitat immediata



Referència:
Romero i Olea, Sílvia.
«Jura’m que no ho diràs a ningú», de Carme Ripoll»
A: Caducitat immediata
Lo Càntich. N.27.
Abril - Juny, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 27>
EAN: 9772014303002 27>
ISSN 2014-3036-N.27

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]