"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 34 - Rima, 2017
Número 34 - Rima
Agost de 2017
Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

«Tot u»

Empar Argudo Alegre

Il·lustració:  Roser Piñol

Dolor (Roser Piñol)

Tot u


     L'ha perduda i ell ho sap, però no pot imaginar fins a quin punt la trobarà a faltar. Encara no ha posat els peus al terra, no és conscient que els buits que ara comença a notar no els omplirà una simple nit de festa o una quedada amb els amics. Però ell intenta no recordar-la, fa mil esforços per pensar que tot anirà bé en tan sols dues hores. Incrèdul, hipòcrita.

     L'ha perduda, sí. Es torna a repetir dues hores després que és conscient i no se n'adona que feia dues hores s'havia promés no recordar-la en aqueix moment. Però a l'hora d'agafar l'abric de la perxa no hi veu les seues pertinences, i eixe és el primer cop que el cor li batega més de pressa. El precipici està a sota dels seus peus però és prompte per caure. El pitjor no ha començat.

     Entra a l'ascensor, es gira, i el cor, més present que mai, li torna a fer saber que el que necessita és girar-se i tenir a qui besar en secret, tendrament, en aquell espai públic, però per a ells un espai especial. Mira al terra i li cau una llàgrima subtil, cau lentament, però ell no li fa cas.

     Entra al garatge, obri el cotxe, de cinc portes, del qual d'ara endavant sols n'obrirà una. L'arranca i se'n va. Però al poc s'adona d'un petit detall més: no té a qui, junt amb ell, canvie les marxes del cotxe, únicament està la seua mà i la palanca solitària; ja no està al mig eixa mà dolça, suau que l'ajudava. El cor, insistent hui, batega i batega, i la troba a faltar.

     Arriba al lloc on havia quedat amb els seus amics i tots el tracten com si no haguera passat res. D'una banda fa que el record d'ella, un poc nítid, desaparega per uns instants; però per altra banda s'adona que, ningú no li ha preguntat un simple "com et trobes", i el fa sentir sol entre la multitud. I el cor li batega, de nou, com porta fent des d'aquest matí, de manera incontrolada lletrejant el seu nom. Es pensa que l'estima es regeix pel temps, que quan més temps passa, més s'oblida. De nou ,incrèdul, hipòcrita.

     Quatre hores dins d'aquell bar per no veure nevar sol, i un nou record torna a la seua ment. La seua tradició de fer àngels al terra. El cor li fa mal, no sols batega ràpid. Ha perdut la seua companya de viatge, de sofà, d'ascensor, de cotxe... "No vull aquest viatge sol", pensa.

     Decideix anar-se'n i en el jardí que hi ha darrere del seu pis es gita en la neu. Fa un àngel primer, després s'alça i al seu costat en fa un altre, a penes es rocen les mans dels dos àngels dibuixats. Però... ell pensa: "Serà un àngel, un bonic querubí, per sempre". No entén el perquè haguera de deixar-lo tan prompte, però no existeix cap explicació, el destí és l'únic que ho sap.

     Es gita, de nou sol, i somia com degué ser aquell moment on el destí decidí que fóra ella i no un altre. S'imagina el cotxe accelerat i el conductor mig begut el qual, de sobte, la sorprengué, i que ,cap alé isquera de la seua boca després d'aquell colp. No es podrà venjar mai. El conductor no es va dignar ni a veure si ,de veritat, l'haguera morta o no, però sap que el seu càstic serà la tremolor de la consciència que mai no callarà.

     El dia de cap d'any decideix no eixir, decideix passar-lo a casa, com un dia més ja que no hi mereix cap celebració. S'adorm i fa el seu desig de cap d'any: ser un àngel amb ella.

     Diuen que l'estima pot amb qualsevol repte que es propose. I, mai no us heu preguntat el per què? Doncs Amor, aquella nit, va deixar el món dels vius per reunir-se amb Eternitat i per no separar-se mai més.


Empar Argudo Alegre
«Tot u»

Il·lustració:
Roser Piñol
(Barcelona, 1985)
«Dolor»
'Dolor (Roser Piñol)'


Referència:
Argudo Alegre, Empar.
«Tot u»
Lo Càntich. N.26.
Gener - Març, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 26>
EAN: 9772014303002 26>
ISSN 2014-3036-N.26

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]