"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 34 - Rima, 2017
Número 34 - Rima
Agost de 2017
Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

Notes biogràfiques:
«Joan Barceló i Cullerés»

Josep Maria Corretger i Olivart
Notes biogràfiques: Manuel de Pedrolo


Joan Barceló i Cullerés:
El renovador de la Literatura Catalana

(Menàrguens, Noguera, 1955 - Barcelona, 1980)

Joan Barceló i Cullerés

Joan Barceló i Cullerés:
El renovador de la Literatura Catalana


     Fou una veritable llàstima que Joan Barceló (Menàrguens, La Noguera, 1 de novembre del 1955 - Barcelona, 28 de juliol del 1980) ens deixés tan prompte, i amb tan sols vint-i-quatre anys, però a la seva edat, molts autors ja haguessin volgut produir tot el que ell edità. Si donem una ràpida ullada a la seva obra, només ens cal recordar el número 23. Observarem que ens llegà onze novel·les, quatre obres de narrativa breu, cinc obres poètiques, tres peces teatrals i una obra biogràfica, fent un total de vint-i-tres obres, i tenint ben present que el primer llibre, "Obres completes volum XXVIII", l'edità el 1975 amb tan sols dinou anys. Totes amb un marge de deu anys, a més de traduccions, guies didàctiques o biografies. Un llibre de poesia que sota un títol irònic amagava poemes de la seva infantesa i joventut amenitzats per dibuixos i cal·ligrames que ell mateix il·lustrava, perquè com veurem més endavant, també se li desvetllà l'interès per l'art. Barceló era un autor molt prolífic, la seva escriptura no tenia fi, l'hagué d'aturar la mort, una maleïda i indecorosa mort que el sobrevingué de jove i aturant una trajectòria en alça i que de ben segur que en l'actualitat estaríem parlant d'una de les figures vives més destacades de la literatura catalana contemporània, tanmateix ho estem fent d'un dels autors més destacats de fa quatre dècades, des de mitjans dels setanta del segle anterior.


     Fill de Francesc Barceló, un mallorquí mestre d'escola pública i Elvira Cullerés, natural de Menàrguens. Barceló nascut per Tots Sants a la clínica Perpètua Socorro de Lleida, era el segon de tres germans: Damià i Pilar. Gràcies a l'àvia Maria aviat aprèn a llegir i a sentir fascinació per la literatura i sobretot i més en especial, pels contes i rondalles. Aquest fort lligam el marca al llarg de la seva vida com a literat. Però en Barceló era una ànima solitària, sovint se'l veia jugar sol al banc de pedra de davant de casa seva, davant del carrer Major número 10. Començà els seus estudis a Menàrguens, a l'escola pública Joan Ros Porta, i entre 1966 i 1970 estudià batxillerat al col·legi Episcopal de Lleida. Fins al 1965 s'estigué al poble. El 1970 ingressà a la residència de pares claretians a Torre Santana (Montgat), allí hi acabà el 5è i el 6è de batxillerat. Llavors, Barceló realitzà el COU al seminari diocesà de Nostra Senyora de Montalegre a Conreria (Tiana). Al seminari Barceló aprendrà català i l'afany d'escriure: “Vaig començar per la plàstica, pintant, i després degut als rebrots del seminari i als Salms, vaig posar-me a fer poemes”. Aspecte que plasma al mateix protagonista de “Pare de rates” (1981), el professor Marc. Barceló sentia angoixa i desig pels temes bíblics lligats al seu entorn personal, per exemple, el Llibre de Job i el Càntic dels Càntics, eren dues de les seves principals influències. Això va fer que li ballés pel cap fer-se missioner amb tan sols catorze anys, d'aquí que anà a parar al seminari. Era una etapa en què el nostre escriptor devorava els llibres, llegia la revista Serra d’Or, no parava de dibuixar, fins a ésser un gran il·lustrador i caricaturista, convé esmentar que sobresortia dins l'àmbit psicodèlic. Estava molt actiu culturalment parlant, tant, que tingué temps per dissenyar les carrosses de reis del seu poble o s'inventà el partit fictici RSHM, que era la República Secessionista de Hippies de Menàrguens, demostrant aquí el seu sentit de l'humor. Barceló estava obert a tots els joves, era un home amable i humil. En Joan va començar a estudiar dret, però no acabà la carrera, fa un canvi de rumb en els estudis, i es posa a estudiar Filologia Catalana. Tal com explicava el seu germà Damià Barceló, en Joan es llevava ben d'hora per escriure i treballar.

     A principis dels setanta, Joan Barceló escriu alguns poemes que no deixen de ser més que proves del que serà posteriorment “La trilogia del penitent” (1998), un esborrany de poemari, enquadernat normalment pel mateix Barceló. A Montgat forma el grup cultural “Dos quarts de sis” que interpretaran cançons de la seva autoria o d'altres versions. Entre 1972 i 1973 participa intensament en la revista “Rocaferma”, dels seminaristes de Torre Santana. Allí, el nostre protagonista il·lustra, escriu articles, redacta poemes que uns mesos després entraran en la “Trilogia del penitent”. Títol que remet als tres anys de creació durant l'estada al seminari, fent referència als poemaris que escrivia, Barceló glossava:

     “N'hi ha molts de dolents, bastants de mediocres i pocs de bons”, potser per aquesta honestedat de sortir del prestigi, i no posar-se més pressió, emperò, si una cosa tenia en Barceló, és que no amagava mai el seu pensament. És l'època en què no para de participar en premis literaris, d’aquí el seu afany per professionalitzar-se com a escriptor i les obres pictòriques que pinta les signa amb diversos pseudònims com ara: Joann Barceló, JoannB. Sense deixar de rebre bones crítiques.

     L'any 1973 el nostre protagonista decideix traslladar-se a Barcelona per iniciar els estudis de Filologia a la Universitat Autònoma i a la vegada, els estudis d’art a l'Escola d'Arts Aplicades i Oficis Pau Gargallo de Badalona. Malauradament, abandonà aquests darrers estudis perquè no trobà quelcom que l'omplí i amb el qual s'hi trobés realment còmode. Llavors, Barceló finalitzà els estudis de filologia i exercí de professor de llengua catalana al barri de Bellvitge, Barcelona i també treballava a la ràdio. Moment en què també col·laborava amb l'Òmnium Cultural de l'Hospitalet de Llobregat. És gràcies a la professió de docent que Joan Barceló té molt temps per a escriure, quan està allunyat del bloqueig del tam-tam de les classes. Ara es dedica al públic infantil amb petites narracions.

     El 1974, Barceló, sota la signatura “Joan Joanot” compongué una obra miscel·lània que quedà inèdita: “Trista misèria (dic des de la trona allò que mai no he dit)” que únicament té custodiada la seva família i enquadernada amb senzillesa per l'autor. Constava de cal·ligrames, poemes manuscrits retallats i enganxats a la llibreta. Un llibre en el qual es permet certes llicències ortogràfiques, com passava en altres obres seves com per exemple: “La trilogia del penitent”, “Immortal mort que et mors” o “Diumenge a la tarda”. I justament el 1976, encara li quedà temps per fundar la editorial “Àcid S.A.”, amb Josep Lluís Català.

     Com que Barceló era un amant dels dibuixos, hem vist que a més de poeta, escriptor, era il·lustrador, d’aquí que molts dels seus llibres se'ls il·lustrés ell mateix o requeria algun dibuixant especialitzat. Alguns d'aquests volums poètics que hem esmentat vénen acompanyats de dibuixos.

     Així, doncs, queda clar que Joan Barceló era un amant del dibuix i de l'escriptura, si es vol, de la imatge i de la paraula. No estava un moment que no dediqués el temps a una d'aquestes dues aficions, sobretot les compagina fins al 1975, un any important en la trajectòria del poeta-escriptor-artista atès que deixa definitivament la pintura per dedicar-se a escriure. Per això sovint, escrivia frases simbòliques, poemes visuals, a més de tota mena de poesia. Aviat aconseguí exposar pintures de caire surrealista en algunes galeries d'art de Catalunya, parlem del període que va del 1972 al 1975.

     En Joan Barceló tenia un nivell superior per estar a l'escola d'art, cosa que només la suportà dos mesos, atès que el professor no entenia els quadres ni els dibuixos que li lliurava, els trobava fills d'un artista enigmàtic i a més, en Barceló no gaudia de plena llibertat pintant i dibuixant, el seu professor sempre li imposava allò que havia de pintar. Barceló era un pintor fantasiós. Aquest abandonament li donà màxima implicació en l'escriptura, tot i encara col·laborar en alguna que altra exposició com la de “Fidelitat a un poble. Exposició homenatge a l'abat Escarré. 1977-78”, que formà part d'una mostra itinerant. A les acaballes dels setanta fundà a Barcelona, “Desperta Ferro!”, un grup artístic que exercia al seu poble.

Ulls de gat mesquer
     El juliol del 1977 durant un viatge a Nova York i Ridgewood (Nova Jersey) li sobrevingué la idea d'escriure sobre la cultura americana, arran de les diferències culturals que hi havia a l'altra banda de l'oceà i que tant l'havien sorprès i marcat. Però decidí relatar-ho amb ironia i divertiment a “Un drapaire a Nova York” (1986), obra on presenta la seva peculiar visió dels negocis i de la societat de les barres i estrelles; o també en cinc contes: “Nas”, “Cues”, “Per ser famós”, “Miralls” i “Ascensorista”. El 1979 rep el Premi Vicent Andrés Estellés de poesia per “Diables d'Escuma” (1980). Barceló gaudeix d'un moment dolç, literàriament parlant, i veu la llum una de les seves principals obres, “Ulls de gat mesquer” (1979), una novel·la que l'abanderà, el farà ésser més conegut i de fet fou la primera novel·la que li editaren.

     Un any després edita “Diables d'Escuma” (1980), una altra de les seves obres cabdals dins la seva producció, influenciada pel poeta gallec Manuel Antonio, Charles Baudelaire, San Juan de la Cruz, Joan Salvat-Papasseit i Lautreamont. Poemari o millor dit, volum de poesies, perquè aplegava poesies escrites entre la primavera del 78 i l'estiu del 79, al cap i a la fi, una poesia amanida de símbols, el protagonista és un cec que viatja a les palpentes i així metaforitza la recerca del camí personal.


     Joan Barceló renovà l'escriptura de la seva època, sobretot el panorama literari juvenil amb obres com “Ulls de gat mesquer” (1979), on generà un món màgic, ple de bruixots, dimonis, gats, entre d'altres, un reguitzell d'aventures fantasioses a cavall d'un món imaginari i d’un altre món que només copsa allò material i aquest univers s'observa al llarg de tota la seva trajectòria literària. Obra que estava interconnectada amb dos contes: “Aquell vespre”, “Honor teratològic” i la novel·la “Pare rates” (1981), perquè en Barceló somiava en crear una obra total, sense barreres entre gèneres. Precisament, la dona de Jaume Fuster, Maria Antònia Oliver, li traduí aquesta obra al castellà el 1983, motiu que el donà a conèixer fora de les contrades catalanes. Alhora, Barceló fou una figura sobresortint de la poesia catalana amb quatre poemaris que el consolidaren: “No saps veure l'espai que t'envolta” (1977), “Diables d'escuma” (1980), “Pas de dansa” (1980) i finalment, “Immortal mort que et mors” (1983), aparegut pòstumament. Era una ampliació del recull de poemes “Esgrogueït paradís”. Amb l'obra completada guanyà el premi Consol Colell. El llibre finalment aparegué el 1983 i després de la desaparició del seu autor. Com a curiositat, aquest poemari mostra certa originalitat, conté simetries poètiques i juga molt amb la reiteració de fonètica per captivar més al lector.

     Tots aquests volums poètics es troben recollits dins “Esbrinem les flors de la terra: poesia completa” (1998), a cura de Julián Acebrón i Jordi Casals.

     L'escriptor de Menàrguens es desmarcarà dins les lletres catalanes de finals dels setanta gràcies als guardons que no parava de rebre, essent un dels talents emergents, un dels nous valors de la literatura catalana, ho proven els premis següents:

     El Premi Cònsol Colell de Suïssa pel poemari “Immortal mort que et mors”, el 1975. El 1978 és guardonat amb tres premis: el Premi Marià Manent, el Premi Ventura Gassol i el Premi Cavall Fort. El 1979 es consolida amb quatre premis més: Premi recull, Premi Vicent Andrés Estellés per “Diables d'Escuma”, accèssit del Premi de Narració de les Festes Pompeu Fabra i finalment, guanya el Premi Josep Maria Folch i Torres amb “Que comenci la festa!”.

     Tots aquests premis deixen entreveure el talent que tenia Barceló, que tenia la mà trencada escrivint i la seva dèria afanyosa per publicar. Barceló ens llegà les següents novel·les:

     “Obres completes. Volum XXVIII, que no sigui res” (1975), un volum que ell mateix s'autoedità i que contenia escrits de la seva infantesa i adolescència, que incloïa poemes, dibuixos i cal·ligrames; “Viatge enllunat” (1979), una mena de “Petit Príncep”, “Ulls de gat mesquer” (1979), la seva obra més coneguda; “Que comenci la festa!” (1980), on retrata un barri marginal; “El somni ha obert una porta” (1981), “Estimada gallina” (1981), “Pare de rates” (1981), “Els dracs de la Xina” (1982), “Trenta taronges” (1985), “Un drapaire a Nova York” (1986), “Diumenge a la tarda” (2000), amb l'anècdota que les sis darreres aparegueren de manera pòstuma. Quatre obres de la seva novel·lística foren traduïdes al castellà, i això expandí la seva fama per altres contrades del territori espanyol: “Ojos de jineta” (1979), “El sueño abre la puerta” (1983), “Mi querida gallina” (1982), “¡Qué comience la fiesta!” (1980). Els seus llibres tenien molta sortida a les escoles i tot i fer llibres infantils, sempre tenien un segon missatge, i aquests llibres també podien ésser llegits pels adults.

Miracles i espectres
     D'entre la seva narrativa breu ens llegà: “Per ser famós” (1979), “Ascensorista” (1979), “Cues” (1979), aquesta dins Cavall Fort, com també: “Cassola de tros” (1980), “Apocalipsi frustrat” dins “Escrivim a les parets”, Revista de les Arts de Balaguer (1980), “Miralls” (1980), dins la revista Cavall Fort, “Miracles i espectres” (1981), “Retalls” (1986), “Reculls de contes” (1986). La narrativa breu completa es pot trobar dins l'obra “Miracles i espectres. Narrativa breu completa” (1998), i finalment, “Diumenge a la tarda” (2000). Alguns d'ells també aparegueren en format radiofònic, a l'emissora del barri de Gràcia on treballava com a guionista, corria el 1979.

     Pel que fa a la seva obra poètica, tan sols podem gaudir de quatre obres en la seva producció: “No saps veure l'espai que t'envolta” (1977), “Diables d'escuma” (1980), “Pas de dansa” (1980), “Immortal mort que et mors” (1983). El volum “Esbrinem les flors de la terra: poesia completa” (1998), ens permet gaudir de tots els seus versos d'una tirada, juntament amb els que editava en diverses revistes. En Joan dominava els sonets i la construcció poètica i això ho plasmava a les seves obres.

     Però en Joan Barceló a més de dedicar-se a l'escriptura, tant a nivell literari, com a nivell periodístic dins del diari Avui, també dedicà una mica de temps a l'assaig. Així doncs, escrigué la biografia d'un dels autors que més apreciava, Josep Maria Folch i Torres, recollida en l'obra: “Folch i Torres, escriptor per a nois i noies” (1981).

     En la seva vena teatral podem trobar tres obres que ens llegà: “Científicament s'ha demostrat” (1977), una obra de caire infantil; “Viatge enllunat” (1981), “El pergamí”, una narració adaptada per al teatre i finalment, “Olor de cebes” (1984).

     El 1979 dirigí l’antologia “Escriptors lleidatans contemporanis”, que mesclava autors joves, amb d'altres de vells, i on curiosament s'incloïa ell mateix.

     Els cantautors Miquel Àngel Tena a “Cançons de la nit benigna” (1983) n'interpretà els poemes “Dansa final”, “L'emperador del bosc solar”, “Plegar caragols”, “Al turó de cada vila”; i Celdoni Fonoll, a “Recital mil” (1984), cantà “Al turó de cada vila”.
En l'actualitat, moltes de les seves obres han estat descatalogades, d'altres malauradament van veure la llum després de mort, i gràcies a la tasca dels familiars, editors i filòlegs per mantenir ben viva la seva flama. Barceló va exercitar un gran mestratge dins el panorama de la literatura infantil, i ho feia des de les editorials “La Galera” i la PAM (Publicacions de l'Abadia de Montserrat) on s'editaven gairebé la totalitat de les seves obres.


     Barceló ens deixà un 24 de juliol de 1980, a Barcelona i amb tan sols vint-i-quatre anys, patí una aturada cardíaca mentre estava tranquil·lament a la seva llar, cosa que pot succeir a qualsevol. Ens deixà moltíssimes pàgines per escriure i un futur que ja no arribà, sinó en comptagotes, mitjançant alguna que altra obra inèdita i que per més dissort el nostre autor no veié sortir a la llum, “Hàlit de llac”, n'és una altra que recull diversos escrits i mai ha aparegut fins ara. En Barceló fou tot un capdavanter dins de la literatura catalana juvenil, n'esdevingué un dels principals portaveus a finals dels anys setanta, a principis dels vuitanta en vida i a mitjans dels vuitanta ja mort.

     D'aquí que el seu germà, Damià Barceló, exercint de marmessor i assessorat pels escriptors Jordi Pàmias i Josep Vallverdú es posà a treballar per tal que veiessin la llum els diversos manuscrits inèdits que havien quedat escrits i guardats en un calaix, i gràcies a aquest treball ens han pogut arribar a les nostres mans, emperò, actualment, les seves obres no s'editen, ara bé, es poden trobar si més no, en llibreteries de vell o similars. Potser els actuals editors estan esperant una nova oportunitat o nous aires literaris.

     En Joan, sovint s'infravalorava ell mateix, i una mostra la podem trobar al pròleg a “Obres completes. Volum XXVIII” (1975) quan explanava: “Obra relimitada a cinc-cents exemplars mal impresos i del tot menyspreables”, com si no donés suficient importància a allò que escrivia o potser sí que n'hi donava, i ho volia dissimular llençant pilotes fora del camp. La seva trajectòria podria resumir-se en tres estacions d’un llarg viatge: Lleida - Montgat - Barcelona. El que és evident, és que en Joan Barceló donà un nou caire a la literatura catalana contemporània dels setanta i vuitanta, perquè tot i no ser-hi, encara anaven apareixent algunes obres que ens llegà, sobretot marcades pel caire existencialista i rural i ho féu amb prestigi i molta originalitat, donat el poc temps que va viure. Una trajectòria que bastí amb tan sols deu anys, convé recordar-ho. Seria un gran lament que la seva obra caigués en l'oblit.

Signatura de Joan Barceló i Cullerés


Referència:
Corretger i Olivart, Josep Maria.
«Notes biogràfiques: Joan Barceló i Cullerés»
Lo Càntich. N.26.
Gener - Març, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 26>
EAN: 9772014303002 26>
ISSN 2014-3036-N.26

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]