"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 34 - Rima, 2017
Número 34 - Rima
Agost de 2017
Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

«La terraire»

Eduard Vidal i de Valenciano

Il·lustració: John White Alexander

Isabel i la cassola d'alfàbrega (John White Alexander)

La terraire


     Un dels tipus que més recorren els carres d'aquesta comtal ciutat és, sens dubte algun, el que dóna títol a aquest article.

     Figureu-vos una xicota de divuit a vint-i-quatre anys, desinvolta, de mirada atrevida, ull viu i penetrant (senyals evidents de son descaro i poc respecte); d'un conjunt vulgar, desgarradota en son port, amb faldilles d'indiana del país, vella i descolorida, damunt d'unes soles enagües; gipó de panyo al fort de l'hivern i que el desprecia a les primeres calors; mocador al coll que el nua a ses espatlles, i al cap que se'l subjecta, per dessota les barbes, amb un mal manyoc; calçant mitja blava descolorida com totes les demés prendes de son trajo, espardenya de quatre vetes o sabates de cordovà; i tindreu el tipo de la terraire.

     Adherit a ella, com la mà al braç, va un burro més sec que un secall i més manso que un bon Jan, resignat o no resignat; però víctima del bastó de la terraire, sens més arreus, generalment, que un mal ronsal, les més de les vegades d'espart, lligat de manera que serveixi de brida, i una mala sàrria, curullada de terra d'escudelles, que porta sens emparo de manta ni albarda, lo que fa que el número de nafres corri parió amb el de les garrotades que, amb sa paciència burrical, compta diàriament a l'acompassada cantarella de «Quiii... voool... terra!»

     Cada dia, sobre les nou en el bon temps, i allà entre onze i dotze al fort de l'hivern, les veureu entrar a professó feta pel portal de Sant Antoni, dispersant-se pels diferents barris de la ciutat, on, per espai de tres o quatre hores, no deixareu d'oir la llastimosa cantillera amb el seu obligat acompament de garrotades, que, com a pluja menuda, cauen sobre els pacientíssims burros, lo que sens dubte ha dat origen al ditxo: Més pacient que un burro de terraire.

     Si més detalls us falten per conèixer-la, preneu-vos la pena d'escoltar el següent diàleg:

     —Digues, Tereseta: ¿per què no vas venir ahir?

     —¿I com volia que vingués, amb aquella pluja? Què volia que portés fang?

     —Tindries de tenir repuesto fet per aquests casos. Bona falta em vas fer.

     —Ai, ai! Si mira tan endavant no caurà mai endarrera. Val més que en compri doble partida, i així en tindrà per quan plogui.

     —Tinc la pastereta petita.

     —I jo la casa. Vaja: quan n'hi poso?

     —Plena. Quant te dec?

     —Sis quartos.

     —Com, sis quartos? Que et tornes boja? Si l'altra vegada me la vas omplir per quatre?

     —Doncs, si ho sap, per què ho pregunta?

     —Omple bé, omple bé.

     —Si es vessa!... Que no ho veu?

     —Vaja, no siguis arraixa. Això rai, que no us costa res.

     —Es coneix que no la té d'arrencar ni perdre les ungles, que, si no, no ho diria. Xo! ¡Aquest dimoni de burro!

     —Fuig, dona, si ni se't pot tenir de tan sec!

     —Doncs, amb tot i ser tan vell, em fa posar els cabells blancs. Ara mateix, al passar pel carrer de Sant Pau, ha vist la somera de la Feliça i... ai, filla, com se m'ha posat!... Xo! (La Tereseta, com per via d'advertència, sacut dos vergassades al cap del ruc, suficients per fer-hi tornar el més savi.)

     —No li peguis, dona.

     —Vostè el tingués de governar. Xo! ¡Ditxosa cua, sembla la pèndola d'un rellotge! I, digui'm, que és fora la minyona del tercer pis?

     —Qui vols dir?

     —La Leionor. Aquella tan llamenca, que sembla que tingui la salut emmatllevada, que se la pinta de polida i parla tot safallós.

     —Ca, dona!... Si l'amo està que hi delira!

     —Doncs si que té gust. ¡Em sembla que deu ser més macarró!

     —Per què, dona!

     —Què vol que li digui... No compra terra més que de lluny en lluny, i, si vostè ho repara, baixa una olla més plena de cascàrria que fàstic fa de tocar-la. Xo, burro! ¡Maleïda mosca, i com me'l fa partenir! (I, dient això, li alça la pelada cua, caça l'insecte, el rebat per terra i l'aixafa exclamant tota satisfeta: -Vés, pica!) ¿I el senyor Cinto?

     —S'ha mort.

     —Déu l'hagi perdonat. No vol pas res més?

     —Quan tornaràs?

     —Cada dia que no plogui. Arri, paiasso! Quiii... voool... terra.

     I el burro camina de nou, sospirant de goig per les lliures què ha descarregat de pes, quals sospirs van augmentant a proporció que la carga baixa.

     Però quan la sàrria mostra son fons, llavors comença la segona part. La terraire la plega pel mig, la col·loca sobre la bestiola, i, amb una agilitat que envejaria la més lleugera amazona del Circo de Ciniselli o Price, d'un sol bot, i sense tocar pèl, monta en el burro, i, sentada amb la tranquil·litat més indiferent, comença a comptar els quartos que ha fet, sense atendre si el burro va dret o tort, si per l'acera o pel mig, ni si pot donar algun cop de cap o algun petó a algun bocabadat; donant lloc sa distracció a les queixes dels transitants i a les desvergonyes de la terraire. Algunes capaces d'avergonyir al sol, si el sol tingués vergonya.

     Al passar pel carrer de l'Hospital compra un llonguet i un grapat de fruita, sense pendre's la molèstia de baixar de la bestiola, i corre a reunir-se amb les companyes, que l'esperen a l'entrar del carrer de la Cera.

     Si llavors les topéssiu, no els digueu pas res; és un consell d'amic, puix aquelles boques, si l'emprenen contra vosaltres, són capaces de marejar-vos i potser d'alguna cosa més, solament amb sos immensos ditxos, equívocs, descaros, desvergonyes, llengotes i sofocos. En consciència crec jo que un dels suplicis que jo destinaria als homes tontos, si mai arribés a legislar (cosa, com sabeu, molt fàcil en nostres dies), fóra el ser torejat per les terraires

     Ans d'acabar, amb tot, per satisfacció del nostre poble, vos diré amb orgull que la terraire és generalment tan honrada com desvergonyida, que, no obstant la deixadesa i el descuit del seu trajo, no quita que el diumenge la vegeu mudada de festa, convertida en airosa pagesa del Pla i enamorant a més de quatre, sense notar-li aquell desenfado i aquella desinvoltura. Però no us deu estanyar: la terraire, llavors, no és la terraire. Ella no existeix sinó quan va espellifada, deixadota i sense pentinar, acompanyada de son miserable i assecat burro, i cridant amb gutural i llastimosa veu: «Quiii... vol... terra!»


Eduard Vidal i de Valenciano
(Vilafranca del Penedès, 1838 - Barcelona, 1899)
«La terraire»
(Article costumista publicat al setmanari Un tros de paper
amb el pseudònim "Blay Màrfegues")

Il·lustració:
'Isabel i la cassola d'alfàbrega (John White Alexander)'
"Isabel i la cassola d'alfàbrega"
John White Alexander
(Allegheny, Pennsylvania, 1856 - Nova York, Estats Units d'Amèrica, 1915)


Referència:
Vidal i de Valenciano, Eduard.
«La terraire».
Lo Càntich. N.26.
Gener - Març, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 26>
EAN: 9772014303002 26>
ISSN 2014-3036-N.26

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]