"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

Una mar de paraules:
«Pep Coll: el mag de les històries»

Josep Maria Corretger i Olivart
Una mar de paraules (Josep Maria Corretger i Olivart)


"La literatura és una mentida perquè el lector pugui veure una mica de la realitat".

Montserrat Roig


Dos taüts negres i dos de blancs (Pep Coll)

Pep Coll: el mag de les històries


     Pep Coll (Pessonada, 1949), és un escriptor català que va endinsar-se en el món literari amb trenta-cinc anys, una edat tardana, emperò justificada, atès que treballava com a docent des de finals dels anys setanta. Coll anava acompanyat de la mà d'una generació literària on molts ni tan sols coneixien l'escriptura de la llengua catalana, d'altres companys que escrivien eren filòlegs o bé periodistes, però ell remarca que no eren escriptors. Pep Coll glossà que a casa seva tan sols hi havia un llibre i que el seu padrí tan sols pogué ensenyar-li una lletra, la a. Llavors, ell anà aprenent l'ortografia pel seu compte, de manera autodidàctica i això li facilità que el cridessin per ensenyar als col·legis en una època de reciclatge de mestres i professorat. Durant una xerrada literària a Cerdanyola del Vallès va dir entre altres curiositats que de petit volia ésser un mag, de gran filòsof i després mossèn, però finalment, va acabar essent professor. Sobre el fet de treballar a les aules va explicar: "Donant classes vaig redescobrir la llengua catalana". Coll es va adonar que aquelles historietes que els alumnes del Pallars li presentaven tenien un poder i que calia divulgar-les, d'aquí el seu gran interès per aquelles rondalles i llegendes que provenien d'aquelles terres i la por que es perdessin per sempre més, unes llegendes que encara avui dia l'acompanyen, el captiven i l'enamoren. Recorda: "Els estudiants em portaven llegendes i històries que m'apassionaven. Tenia voluntat de recuperar la llengua i llegendes del Pirineu. No et podies fiar de les llegendes de Joan Amades sobre les terres pirinenques".

Pep Coll recollint llegendes per les valls pirinenques l'any 1991
"Pep Coll recollint llegendes per les valls pirinenques l'any 1991"

     Actualment, Pep Coll porta trenta-cinc llibres a les seves espatlles i de diversos gèneres: novel·la, narració breu, teatre, assaig, reculls de llegendes... obres adreçades tant al públic jove com a l'adult. D'entre els seus llibres més coneguts i per citar-ne només alguns destaquen: La mula vella (1989), El segle de la llum (1997), Què farem, què direm? (1991), Muntanyes maleïdes (1993), L'abominable crim de l'Alsina Graells (1999), Viatge al Pirineu fantàstic (1996) o la polèmica Les senyoretes de Lourdes (2008), Llegendes d'arreu de Catalunya (2012). Prova del seu afany d'escriure han estat els nombrosos premis que li han plogut, sobresurten: Premi de la crítica Serra d'Or 1993 per Què farem, què direm?, Premi de Novel·la Juvenil Ramon Muntaner 1994 per El pont de Mahoma, Premi Sant Jordi de Novel·la 2007 per Les senyoretes de Lourdes o Premi de la Crítica catalana de Narrativa 2014 per Dos taüts negres i un de blanc, en són una petita mostra.

     Des de fa una bona colla d'anys, Coll és una de les plomes consagrades de les terres lleidatanes, i també i perquè no dir-ho, un dels actuals referents de la literatura catalana contemporània, un dels nostres autors bandera que amb obra rere obra no ens deixa de sorprendre. La seva darrera novel·la és Dos taüts negres i un de blanc. Coll explanà que decidí escriure aquesta mena de novel·la negra per a retratar la societat d'aquell temps i els seus mals. Ell en tot cas matisa que "és una novel·la negra peculiar atès que des del principi es coneixen els assassins, però volia cercar altres elements que enganxessin el lector". L'obra tracta l'assassinat impune d'una família de masovers el 1943. Aprofità per endinsar-se dins d'aquell període de temps, veure les rivalitats entre famílies, i mostrar com actuava Franco i la seva dictadura que estava al poder. Ho explanà al llarg de dinou capítols en la veu de dinou dels personatges que protagonitzaven l'obra, amb el dialecte pallarès, que sempre ha publicitat al llarg de les seves obres.

     Per un altre costat, Coll comentà que la història narrada a l'obra la va viure i la va patir de ben jovenet. Els seus pares en parlaven en veu baixa. Llavors, llegint l'obra A sang freda (1966) de Truman Capote en va veure algunes coincidències, un crim de masovers, un entorn rural... i es va decidir per posar-se a redactar-la. Els pares de Pep Coll sabien qui eren els assassins, mes ho silenciaven dient que els culpables eren els gitanos, i d'aquesta manera podien explicar la història. Segons Coll, durant els anys cinquanta i seixanta hi havia molts crims als camps. Recorda que cada casa tenia la seva escopeta per garantir la seguretat. Pels trajectes per l'entorn del poble, els homes sempre portaven l'arma. Coll argumentà que matar el masover tenia un sentit lògic, però no el d'assassinar a les dones. Igual que explanava Sèneca a Fedra, "un crim porta a un altre crim". La banalitat del crim interessava a Coll. Per què els veritables culpables van estar empresonats poc temps? Per què realment no foren castigats? Com s'entén que sortissin per manca de proves? Coll, com si fos una mena d'investigador privat, volia arribar al fons de la qüestió i va forjar aquesta novel·la a base del que sabia, de fonts orals i de diverses visites als arxius històrics a veure què trobava sobre el cas. Explicà que quedaven pocs testimonis. Que aquesta novel·la d'investigació en la qual dóna vida a uns personatges no fou una tasca pragmàtica. Afirmà que en aquella època no hi havia premsa dedicada al crim com als anys seixanta i per a més inri, no aparegué cap línia escrita d'aquell assassinat en els diaris perquè la censura ho controlava. Amb això, l'Espanya de Franco volia demostrar que de crims no n'hi havia, quan realment no era així i la censura s'encarregà de fer callar a la premsa. Aquest fet indignà el nostre autor, que per sort va trobar correspondència de l'audiència de Lleida amb la de Tremp a l'arxiu històric: "Se salvà de miracle", avisà. Al mateix temps que anava llegint i repassant aquells documents mentre investigava, li van anar apareixent els personatges que havia de tenir la novel·la.

     Pep Coll va bastir aquesta novel·la amb dinou personatges reals, menys alguns als quals els va haver de canviar el nom per evitar avergonyiments. Pep Coll quan reflexiona sobre la seva novel·la explana: "Una novel·la no és un llibre d'investigació. Pots falsejar els personatges, en canvi, el novel·lista s'interessa per personatges vius". Per ell, el llibre vol ésser un homenatge a les víctimes del crim, amb les quals va contactar de manera propera, parlar amb els nebots dels assassins i a la novel·la els va canviar el cognom.

     Encara avui dia, la gent gran d'aquelles contrades del Pallars recorden aquell crim. Fins i tot, s'ha convertit en una llegenda. A Coll li fascinava saber com eren aquelles persones. El món de l'assassina era un infern, però de fet no ho semblava, era una persona molt afable que convidava a tothom al poble a entrar a la seva llar i a prendre quelcom sense fins i tot sense conèixer-los.

     Algunes veus glossaven pel poble que als masovers els havien matat els gossos, quan realment no era així, sinó que ja estaven morts. Un pastor li testimonià oralment aquest fet i va veure que aquest primer patia més pels gossos i la seva innocència que no pas pels assassinats. El cert era que els atestats de la guàrdia civil explicaven que els masovers havien estat morts per uns gossos, modificant la realitat per tal de silenciar el crim. Llavors, els policies tancaren els gossos en un estable i aquests no paraven de bordar de gana, essent un fet escandalós i que aterrava a molts habitants del poble. Coll glossà que els familiars de l'assassí no sabien qui havia comès aquell crim ni que havien tingut avantpassats empresonats. Com explicà Coll: "No els agradà recordar-ho".

     Durant la presentació del llibre, a Coll encara li quedà temps per parlar sobre l'èxode dels anys seixanta de gent dels Pirineus cap a les ciutats, concretament per establir-se a Barcelona, Andorra, Lleida, Tremp o La Pobla de Segur; o per destacar alguns aspectes desconeguts sobre la transhumància, com per exemple, que hi havia moltons decorats, com si fessin una obra de teatre. Portaven un estendard decoratiu que era la casa de l'amo, també els feien dibuixos de llana, era una exhibició del bestiar d'aquella casa de prestigi. Coll sent melangia per aquestes petites coses de la seva terra, que tant coneix, que tant ha explicat i que tant ha viscut: "Són històries que no explicarà mai ningú".

     L'escriptor de Pessonada ha realitzat un bon exercici de memòria històrica dins de Dos taüts negres i un de blanc, una obra que no deixa de sorprendre'ns, de fer literatura sobre un fet ben real i en terres del Pallars, l'obra segueix tenint alguns dels ingredients que Coll empra en la cuina de la seva escriptura, i que ens porta a novel·la de Carles Porta, Tor. La muntanya maleïda (2005). Alhora, Coll és un autor ple de sensibilitat, i una mostra és quan va poder localitzar la tomba i retre homenatge a la família de masovers a la població d'Herba-savina. També defensa la seva llengua a capa i espasa, el català, al qual se sent ben fidel: "No m'imagino escrivint en una altra llengua".

     Podrem estar més d'acord amb alguns dels seus llibres que uns altres, emperò amb l'autor pallarès queda ben clara una cosa, parlem d'un home enamorat de la seva llengua, si es vol, del seu dialecte i de la seva terra, amb ell, la bona literatura ens acompanya.

Fragment de Dos taüts negres i dos de blancs:

     La notícia dels assassinats de Carreu es va estendre com taca d'oli entre els masos i poblets que aquells anys plantaven encara ben vius per les serres meridionals del massís del Boumort, escampada pels qui baixaven al mercat setmanal, per l'enrenou dels tricornis que anaven amunt i avall amb els cavalls i per la cautela que havien de prendre els estraperlistes d'oli, de bestiar i de fesols. El rumor de la matança va arribar a les poblacions importants que ja figuren als mapes de carretera, com la Pobla de Segur, Tremp, Isona i Organyà. I aquí es va aturar. Cap diari ni revista no van dedicar ni una sola ratlla a l'assassinat múltiple. En aquells primer anys de la postguerra una censura estricta de premsa impedia que els crims i delictes d'una certa consideració sortissin als diaris o que es difonguessin per la ràdio. Calia donar la imatge que la nueva Espanya era un paradís de pau on tothom complia al peu de la lletra els dictats de Franco i els manaments de la llei de Déu. Aquells dies de primers de març de 1943 La Mañana de Lleida, l'únic diari de la província, esmentava a la crònica de successos el cas d'una senyora que s'havia punxat el dit amb l'agulla de cosir i havien hagut d'assistir-la a la Casa de Socors.

     La sang que tant escassejava a les pàgines dels diaris i als aparells de ràdio (la sang vessada per delinqüents comuns, no pas la sang dels fronts de guerra a Europa i al Pacífic), corria de boca en boca per aquesta regió prepirinenca. L'esglai de la matança feia esborronar vells i joves. L'assassinat d'una família sencera, el matrimoni i dues filles, tots quatre degollats amb una ganiveta de matar porcs. Primer van matar l'home a la borda mentre munyia les vaques, encabat van anar per les dones que estaven soles a casa. Imagina't quin drama! La mare es veu que aquella nit pastava. Els civils van trobar-la abocada damunt la pastera, on li havien fet donar la sang. Com si amassés la pasta de fer botifarres, pobrota! A la filla gran, que es veu que ja estava feta una polla, primer els botxins l'havien forçat i després li havien obert el ventre. Finalment quedava la petita, l'última de morir perquè mentre mataven els grans, s'havia amagat sota el llit. No, sota el llit no, sota el banc del foc. Doncs, a jo m'han dit que es va amagar dintre del sac de la farina. Tant li fa, el cas és que després de morta, se la van menjar els gossos de la casa, pobrissona. Amb el puny tancat de la maneta, un dels pocs trossos que en va quedar, engrapava un manyoc de cabells de dona, pèls de la pitrera d'un home segons altres, i aquest senyal havia servit a la guàrdia civil per descobrir els assassins.

ooO0Ooo

"El jutge en funcions", capítol 10 de Dos taüts negres i dos de blancs.
Barcelona: Proa, 2013


Josep Maria Corretger i Olivart
(Alcarràs, 1976)
Una mar de paraules:
«Pep Coll: el mag de les històries»


Referència:
Corretger i Olivart, Josep Maria.
«Pep Coll: el mag de les històries».
A: Una mar de paraules
Lo Càntich. N.26.
Gener - Març, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 26>
EAN: 9772014303002 26>
ISSN 2014-3036-N.26

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]