"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

«El nen perdut»

Thomas Wolfe

Viena Edicions

El nen perdut (Thomas Wolfe)

El nen perdut

Thomas Wolfe

Traducció i epíleg:
Marcel Riera

Viena Edicions
El cercle de Viena, 45
Col·lecció Clàssics moderns
112 pàgines - Rústica amb solapes i guardes
ISBN: 9788483308127


«Hi ha tres grans escriptors nord-americans:
primer Wolfe, després jo i a continuació Hemingway.»
William Faulkner, Premi Nobel de Literatura

«Una de les màximes aspiracions de qualsevol de nosaltres
seria arribar a escriure alguna cosa
amb l'altura i la poesia d'El nen perdut.»
Jack Kerouac

     Thomas Wolfe va néixer l'any 1900 a Asheville, Carolina del Nord, on el seu pare era propietari d'un negoci de làpides. L'any 1904 la família Wolfe es va traslladar des de la petita localitat d'Asheville, a Carolina del Nord, cap a Saint Louis, que en aquell moment era seu de l'Exposició Universal, i allà la mare va passar a regentar una modesta casa d'hostes. En aquest entorn enlluernador i cosmopolita, es va desencadenar la seva tragèdia.

     El nen perdut és un dels textos més brillants i colpidors de la literatura nord-americana del segle XX, en què es descriu l'episodi que va marcar la infantesa de Thomas Wolfe: la desaparició del seu germà Grover, relatada des de les perspectives de quatre persones diferents, que conformen un mosaic inigualable pel que fa al poder d'evocació.

     Thomas Wolfe, el petit de vuit germans, va estudiar a la Universitat de Carolina del Nord i el 1920 va ingressar a Harvard, on va estudiar dramatúrgia. Després de viatjar per Europa, l'any 1923 es va instal·lar a Nova York per fer classes de literatura a la universitat.

     La seva primera gran obra, Look Homeward, Angel!, es va editar el 1929 i va obtenir un gran ressò. L'any següent, Sinclair Lewis el va anomenar en el seu discurs davant l'Acadèmia Sueca del Nobel, deixant entreveure que creia que era un candidat que calia considerar per a les següents edicions del premi. L'any 1938 es va publicar la seva segona gran novel·la, Of Time and the River. El juliol d'aquell any va patir una pneumònia i va ser operat d'urgència, però no va arribar a recuperar la consciència. Li faltaven 18 dies per fer 38 anys. Pòstumament es van publicar The Web and the Rock (1939) i You Can't Go Home Again (1940), com també un recull de narracions titulat The Hills Beyond (1941), moltes de les quals eren capítols de les seves obres més voluminoses que, per consell de l'editor, havia retallat i que afortunadament Wolfe va reescriure com a relats independents.

El nen perdut
Thomas Wolfe

     La llum va arribar i se'n va anar i va tornar, el retruny de les campanades de les tres en punt va ressonar a través de la ciutat amb el seu bronze atapeït, els ventijols d'abril van espargir l'aigua de la font en làmines d'arc iris, fins que el brollador va tornar al seu lloc i bategà, just quan en Grover entrava a la Plaça.

     Era un nen d'ulls foscos i seriós, amb un senyal de naixement al coll —un desig d'un marró càlid— i amb una fesomia amable, massa reservat i massa atent per a la seva edat. Les gastades sabates de nen, els mitjons gruixuts lligats a l'alçada dels genolls, els pantalons curts tallats ben rectes amb tres petits botons inútils al costat, la brusa de mariner, la vella gorra malgirbada, torta damunt d'un cap negre com l'atzabeja, la vella i bruta bossa de lona que li penjava de l'espatlla, ara buida, però que esperava els fulls arrugats de la tarda... aquells abillaments simpàtics i tronats, modelats per en Grover, el definien. Es va girar i va passar pel costat nord de la Plaça i en aquell instant va veure la unió del sempre i de l'ara.

     La llum va arribar i se'n va anar i va tornar, el gran brollador de la font bategà i els ventijols d'abril van espargir per tota la plaça un arc iris de teranyines de ruixim. Els cavalls del parc de bombers van tamborinejar als trespols amb un trepig de fusta, gairebé indiferents, amb les sacsejades seques de les seves cues gruixudes i netes. Els tramvies van grinyolar fins a la Plaça des de cada costat del perímetre i es van aturar breument, com joguines ferides, amb la familiar regularitat dels quarts d'hora i en formació de vuit. I un carro arrossegat per un rossí esquelètic va sondrollar a l'altra banda, davant de la botiga del seu pare. La campana del palau de justícia ressonà amb el seu avís solemne de les tres en punt, i tot era exactament com havia estat sempre.

     Va observar amb ulls silents aquella barreja tronada de pedra i maó, l'entreteiximent de formes turmentades, aquell poti-poti d'arquitectures malavingudes que constituïen la plaça, i no es va sentir perdut. Perquè «Aquí —va pensar en Grover—, aquí hi ha la plaça tal com ha estat sempre, i la botiga del papa, el parc de bombers i l'ajuntament, la font que batega amb el brollador, la llum que arriba i que se'n va i que torna, el carro vell que passa arrossegant-se, el rossí esquelètic, els tramvies que entren i s'aturen cada quart d'hora, la ferreteria allà a la cantonada i, al costat, la biblioteca amb una torre i els merlets a la teulada, com un antic castell, la filera de vells edificis de maó a aquest costat del carrer, la gent que passa i la llum que arriba i canvia i que sempre tornarà, i tot allò que arriba i se'n va i canvia a la plaça i que sempre hi serà. I aquí —va pensar el nen—, aquí hi ha la plaça que mai no canvia, que serà sempre la mateixa. Aquí tenim el mes d'abril de 1904. Aquí tenim el campanar del palau de justícia i les tres en punt. I aquí tenim en Grover amb la seva bossa de paper. Aquí tenim el vell Grover, a punt de fer dotze anys... aquí tenim en Grover a la plaça que mai no canvia, aquí tenim en Grover, aquí tenim la botiga del seu pare i aquí tenim el temps.»

(Fragment. Cortesia de Viena Edicions)


'El nen perdut (Thomas Wolfe)'
"El nen perdut"
Thomas Wolfe



Culturàlia


Referència:
«El nen perdut»
Thomas Wolfe
Lo Càntich. N.26.
Gener - Març, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 26>
EAN: 9772014303002 26>
ISSN 2014-3036-N.26

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]