"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

Notes biogràfiques:
«Manuel de Pedrolo»

Josep Maria Corretger i Olivart
Notes biogràfiques: Manuel de Pedrolo


Avui es parla de mi: Manuel de Pedrolo,
una vida dedicada a la literatura

Manuel de Pedrolo
(L'Aranyó, 1918 - Barcelona, 1990)

Manuel de Pedrolo

Avui es parla de mi: Manuel de Pedrolo,
una vida dedicada a la literatura



     D'aquesta manera l'escriptor de l'Aranyó culminava una de les obres més destacades de la seva trajectòria literària. Frase que encara està vigent avui dia. I és que Pedrolo continua estant de moda després de vint-i-quatre anys de la seva desaparició. L'entranyable i senzill Manuel de Pedrolo segueix essent un dels escriptors catalans més llegits de tots els temps, i el seu record i la seva memòria segueixen estant molt presents a la ciutat de Tàrrega, on és reivindicat un cop i un altre de la mà del crític literari targarí Xavier Garcia.

     Manuel de Pedrolo va saber cultivar els diferents gèneres de la literatura catalana, com veurem més endavant, entre ells, la poesia, el teatre, l'assaig, el conte, l'article i sobretot, la novel·la, fins a esdevenir un dels autors més prolífics de la seva època.

     El passat 26 de juny es van complir vint-i-quatre anys de la seva mort a Barcelona, a l'edat de setanta-dos anys. Recordo que ara fa dotze anys, Tàrrega va voler retre-li un homenatge mitjançant l'exposició "Pedrolo a deu anys vista", un reconeixement merescut al qui va ser i encara és fill adoptiu de la ciutat. Allí s'hi van poder contemplar fotografies de la seva infantesa, exemplars de traduccions d'obres a l'urdú i al japonès, la primera màquina d'escriure —una Hispano-Olivetti—, manuscrits, llibres o la poesia eròtica visual.

     Manuel de Pedrolo va néixer un 1 d'abril de 1918 a l'Aranyó (La Segarra), un petit poblet que forma part del municipi de Plans de Sió. El seu pare era advocat i va exercir de funcionari de la Generalitat durant la guerra, mentre que la seva mare era filla de botiguers. Fins als vuit anys, el nostre escriptor no va anar a l'escola, en concret als Escolapis de Tàrrega. Fou aquí on nasqué el seu vessant literari i on començà a escriure alguns contes i versos, estrenant, fins i tot, una comedieta.

     Un any abans de l'esclat de la Guerra Civil va marxar cap a Barcelona amb la intenció de seguir els estudis de medicina. Però aquest desig va ser truncat pels llibres que tenia a casa i pels de la biblioteca d'Acció Catalana, partit en el qual militava el seu pare. Es perdia un futur metge, naixia un gran escriptor.

     Aviat va treballar a l'editorial Albor com a assessor de literatura anglesa. Lloc on es va dedicar a realitzar traduccions de l'anglès i francès de tot tipus de novel·les, a corregir textos i a treballar en una oficina comercial. Corria el 1949, any en què acabà la primera novel·la amb cara i ulls, Elena de segona mà, que no va poder publicar fins al 1967. Des d'aleshores no va parar mai d'escriure. En la dècada dels cinquanta va publicar més de cinquanta títols. Període en què també va arribar-li la consagració, fou el 1955, amb la novel·la Estrictament personal, amb la qual un any abans havia obtingut el premi Joanot Martorell.

     L'any 1962 guanyà el Sant Jordi, instituït dos anys abans, amb l'obra Balanç fins a la matinada. En aquests anys, també va iniciar la sèrie “Temps obert”, que més tard l'acabaria consolidant i on mostrava la clau de la seva novel·lística, tan acurada, il·limitada i original. En aquesta sèrie ens explicava que totes les novel·les seves partien d'un mateix fet i llavors, n'escollia les possibles solucions.

Domicili provisional (Manuel de Pedrolo)
     Entre la gran quantitat d'obres literàries que va publicar destaquen: Ésser en el món (poesia - 1949), La nostra mort de cada dia (1958), Tècnica de cambra (1961) o Darrera versió per ara (1971), totes elles classificades com a teatre de l'absurd. Però el gènere que va fer-lo més conegut fou el narratiu, amb obres com Joc brut (1965), Domicili provisional (1956), Totes les bèsties de càrrega (1967), Cendra per Martina (1965), Avui es parla de mi (1966), Els tres anònims (1978-1981), Els quatre apòcrifs (1982-1985), sense oblidar l'obra més llegida i comercial de la literatura catalana, Mecanoscrit del segon origen (1974), on Pedrolo es movia entre l'existencialisme i la crítica social i que recentment ha portat a les grans pantalles Bigas Luna, de la mà del periodista i escriptor Carles Porta, tot i que ja n'existia una primera versió en sèrie entre el 1985 i 1986.

Un amor fora ciutat (Manuel de Pedrolo)
     Per un altre costat, tot i la seva agilitat a l'hora d'escriure, algunes de les novel·les que escrivia no li foren publicades fins molt temps després d'haver estat escrites, per culpa de la censura, són un bon exemple d'això Un amor fora ciutat (1970), M’enterro en els fonaments (1967), Si són roses floriran (1971), Obres púbiques (1991) o Doble o res (1997), per tan sols anomenar-ne algunes.

     Dins de la seva llarga carrera com a escriptor també podem trobar novel·les de ciència-ficció com Aquesta matinada i pot ser per sempre o amb ambientació americana com Cops de bec a Pasadena (1972) o Cartes a Jones Street (1978). Però un gènere que fou molt conreat pel nostre autor fou la novel·la eròtica o l'erotisme, gairebé sempre present en les seves obres, per exemple, es veu a Sobres (1993), on retallava imatges suggerents de la Penthouse per a convertir-les en poemes visuals com els d'un Guillem Viladot o Joan Brossa, això sí, utilitzant la tècnica del collage o d'altres com la del retolador sobre la cartolina. Un erotisme que quedava ben exemplificat en novel·les com Joc brut, Mecanoscrit del segon origen o Obres púbiques, entre d'altres. Era un erotisme que quallava entre els lectors. D'aquesta darrera obra citada he escollit el següent fragment:

Obres púbiques (Manuel de Pedrolo)

     Va tornar a passejar els ulls cos de la Jane amunt, i una misteriosa intuïció li revelà que no duia faixa. Sota el jersei camiser, cordat tot just amb dos botons, s'endevinava un moviment flexible i voluptuós que... Va contenir la respiració. Acabava d'aturar de nou la vista en els pits i, sense cap mena de dubte, va saber que no s'havia posat els sostenidors. ¿Era per això que li semblaven més abundants? La clivella entre les sines, ampla, s'apregonava lliurement fins a profunditats inesperades. Ell hauria jurat que no tenia les mamelles tan separades...

     —Què mires? —va preguntar la noia al moment que, havent girat el cotxe, pitjava l'accelerador. Havia sorprès al seu esguard de cua d'ull i ara, sense distreure's de la cinta blanca que menava Marly Town, la menuda vila residencial, continuava observant-lo amb un somrís entremaliat.

     En John es va empassar la saliva gairebé sorollosament.

     —Res. Estàs molt bonica, Jane.

     —John!

     Ell es va humitejar els llavis.

     —Bonica i engrescadora.

     Va allargar la mà cap a les sines i les hi sospesà per damunt del jersei. Immediatament, un mugró rodoníssim i estranyament dur es va perdre entre els seus dits. Fins després no es va adonar que, de fet, era un dels botons.

     —No portes sostenidors... —va dir tot esmenant el seu error amb un petit gest que, ara de veres, el va posar en contacte amb el mugró encara ocult. Va sentir una mena de fiblada elèctrica en comprovar que era tan llarg i gruixut, molt més que no recordava.

     —Què me'n poso mai, potser? —va riure ella.

     —Ah, no?

     La noia brandà el cap.

     —Quins homes!

     Però en John ja li descordava l'altre botó per tal d'introduir la mà amb més facilitat. Tanmateix, era innecessari; els pits, mal continguts per la roba, li van saltar espontàniament als palmells.

     —Tu! —protestà ella i, prudent, alentí una mica.

     —¿Què potser vols que surti de la carretera?

     Les tres o quatre copes de més que portava no el privaven d'entendre en quin sentit ho deia, però va fer veure que hi donava una altra interpretació i, balbucejant, contestà:

     —Seria una bona idea...

     A més d'aquests gèneres ja esmentats, Pedrolo va conrear el gènere articulístic a El llegir no fa perdre l'escriure: escrits sobre literatura, 1951-1974 (1994), llibre estructurat en tres blocs: un primer dedicat a la Generació Perduda i a la literatura nord-americana, un altre a tres escriptors francesos, i un tercer a escriptors contemporanis catalans. Amb especial atenció a autors heterodoxos i maleïts com Dos Passos, W. Faulkner, Miller, Michaux o Lautréaumont; llibres de memòries com Darrers diaris inèdits, blocs 1988-1990 (1991), o llibres de contes com Disset contes i una excepció (1990), o Gairebé ningú i altres contes (1990).

     L'èxit de Pedrolo estava garantit gràcies als seus personatges, ja que s'assemblaven molt a nosaltres, a vegades individualment i d'altres com a col·lectivitat. Allò que els succeïa els acostava a les nostres vivències. Però Pedrolo mai va deixar-se influenciar per les modes del moment.

     En canvi, el Pedrolo més desconegut per la gent era el poeta, perquè molts tan sols es quedaven amb la faceta de novel·lista. El novembre de 1996 es va publicar en dos volums Obra Poètica Completa, conformada per dotze mil versos. Vegem-ne una mostra a tall d'exemple:

El trau i el botó

1a noia: Jo en tinc un trau, oh bon minyó,
obert de nit, obert de dia;
si tu hi posaves un botó,
amb molt de gust el cordaria…

2a noia: En tinc un trau on jo ja em sé,
i tu un botó que hi entraria;
si me'l donaves per no res,
ben confortable hi estaria...
3a noia: Jo en tinc un trau ben eixerit
que s'obre i bat amb gosadia,
si me'l cordaves eixa nit,
el teu botó s'hi complauria…

Noi: El meu botó jo el donaré
perquè no et quedis descordada;
a cada trau badat convé
tenir un botó que hi faci entrada.

     Tot just uns dies després de la seva mort es va iniciar a Lleida el cicle de conferències "Rellegir Pedrolo", que va esdevenir un volum el 1992. Jornades dutes a terme per iniciativa del Pen Club i de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, on s'hi aplegaren alguns escriptors i crítics com: M. Aurèlia Capmany, el catedràtic Joaquim Molas, Joan Triadú, Joaquim Carbó, Xavier Macià, Jaume Vidal, Isidor Cònsol, Xavier Garcia o Joaquim Coca.

Manuel de Pedrolo

     Pedrolo va rebre nombrosos premis literaris com per exemple, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1979), que uns anys després també va recaure en mans d'un altre escriptor emblemàtic de les terres de Lleida, i que tant va fer pel públic infantil i juvenil, parlem del senyor Josep Vallverdú. Pedrolo a més va ser col·laborador del diari "Avui" amb la sèrie titulada "Cròniques d'una ocupació".

     Molts literats defineixen a Manuel de Pedrolo com "un intel·lectual incòmode, un escriptor arriscat i difícil d'encasellar que, per torna, fou aferrissadament perseguit per la censura del franquisme".

     Finalment, Manuel de Pedrolo, que era així com volia que se l'anomenés, va continuar treballant fins als darrers dies de la seva vida, fins a perdre el ritme de treball a causa d'una llarga malaltia. Tot i la seva llarga absència segueix ben viu en la literatura del nostre país.

     El 18 setembre del 2009, a Cerdanyola del Vallès, en els actes del Correllengua, recordo que es realitzà una interessant xerrada a càrrec de l'única filla que tingué Pedrolo, Adelais, que juntament amb Josep Poveda, van poder extreure's una sèrie de conclusions interessants i altres curiositats:

     — El pujolisme va beneficiar el bilingüisme a Catalunya i això va portar a l'oblit Manuel de Pedrolo, tant en l'àmbit cultural com universitari i escolar. En molts instituts i escoles de Lleida encara es llegeix El mecanoscrit del segon origen, un dels seus supervendes, amb Joc brut. Va vendre més d'un milió '’exemplars i és el llibre més venut de tots els temps en llengua catalana.

     — L'autor es va declarar independentista i parlava sense pèls a la llengua, això va generar-li problemes per publicar durant el franquisme i posteriorment també, no interessava la seva actitud.

     — Vindicador dels dialectalismes del nord-occidental. Dins dels seus llibres trobem paraules que no veureu mai més, ell hi creia i les defensava.

     — Va escriure cent vint novel·les (seixanta-vuit publicades per Edicions 62) i d'altres dins El Jonc i Pagès Editors –aquesta darrera editorial, n'ha editat moltes però costa distribuir-les. En total va escriure més de tres-centes obres comptant articles, poesies, collages...

     — Era existencialista com Sartre. Vist a Temps obert, obra d'onze volums independents.

     —Va escriure teatre de l'absurd. En una obra d'argument complicat escenificada a Barcelona, els autors es van embarbussar amb les paraules i no avançaven en l'argument i fets, Pedrolo va sortir a l'escenari, va abaixar el teló i va posar el final a l'obra.

     — Fidel defensor de la llengua. Exemplificat en els articles, molts publicats a l'Avui, encara tenen vigència avui dia. Des d'aquest diari van anar reduint-li l'espai fins a deprimir-lo i abandonar-lo. Era massa radical, explicava les coses clares. Com que no va poder publicar els articles, deixa d'escriure'n. Actualment, El Jonc, n'ha editat dos llibres.

     — Fou silenciat pel franquisme i moltes obres van aparèixer molts anys després d'estar escrites, fins i tot, després de la seva mort.

     — Està tot publicat d'ell, és a dir, no queda material escrit inèdit per editar-se.

     — Es vetlla per editar i recuperar obres destacades oblidades del seu corpus literari. Algunes d'elles costen de trobar a les biblioteques, ara bé, moltes les trobareu en fires de col·leccionisme.

     — Va donar a conèixer la seva faceta de traductor traduint els clàssics de la novel·la negra americana, i gràcies a això els hem pogut llegir en català. Fou director de la col·lecció mítica i molt buscada i estimada, Cua de Palla de novel·la policíaca.

     — Es negà a publicar mai res en castellà. Ell feia literatura catalana i no literatura catalana en castellà.

     — Des de la Fundació Manuel de Pedrolo es treballa perquè la seva obra no quedi en l'oblit. Editen una revista amb estudis sobre l'autor: Pedrolians. S'està catalogant la seva obra, onze mil volums, font de la seva influència.

     — Només va concedir una entrevista per televisió. Quan va veure el cartell de TV2, volia marxar, però era la de Sant Cugat, la connexió catalana! Llavors, l'entrevista finalment fou realitzada per Joaquim Maria Puyal.

     — Va estudiar medicina, però com diu ell: "no vaig fer res de bo". Volia ser escriptor i s'hi va dedicar plenament, fins i tot, no parlava amb la gent per no perdre hores d'escriptura.

     Parlar de Pedrolo és fer-ho d'un escriptor prolífic, d'un traductor de novel·la policíaca, d'un home de lletres que mai es casà amb cap gènere literari, atès que se'ls estimava tots, tant li feia: contes, novel·la de qualsevol gènere, poesia, teatre... Sense cap mena de dubte podríem afirmar rotundament que és un dels escriptors contemporanis catalans que més obres ha editat, juntament amb Jordi Sierra i Fabra.

     Qui no recorda la seva icònica imatge fumant una cigarreta dins el seu escriptori tot ple de llibres com si fos un personatge interpretat per Humphrey Bogart i sortit d'una novel·la de Raymond Chandler. Tot i que en algunes contrades del nostre país ha estat oblidat, segur que acabarem retornant a ell, cal rellegir Pedrolo, gran home de lletres!

Manuel de Pedrolo

Per a més informació:

http://www.eljonc.com/home_autors.htm
http://www.fundaciopedrolo.cat/?seccio=fun-Noticia¬icia=11
http://lletra.uoc.edu/ca/autor/manuel-de-pedrolo/?depl=Y
http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8dia-catalana/EC-GEC-0049686.xml?s.q=Manuel+de+Pedrolo#.VJXGbF4Bo


Referència:
Corretger i Olivart, Josep Maria.
«Notes biogràfiques: Manuel de Pedrolo»
Lo Càntich. N.25. Interludi, 2014.
Octubre - Desembre, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 25>
EAN: 9772014303002 25>
ISSN 2014-3036-N.25


Lo Càntich - Número 25 - Interludi, 2014
Lo Càntich - Número 25
Interludi, 2014

http://www.locantich.cat/2014/12/lo-cantich-numero-25-interludi-2014.html






0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]