"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 34 - Rima, 2017
Número 34 - Rima
Agost de 2017
Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

Una mar de paraules:
«Albert Sánchez Piñol
dissecciona les claus de Victus»

Josep Maria Corretger i Olivart
Una mar de paraules (Josep Maria Corretger i Olivart)


"La literatura és una mentida perquè el lector pugui veure una mica de la realitat".

Montserrat Roig


Victus (Albert Sánchez Piñol)

Albert Sánchez Piñol dissecciona les claus de Victus


     Sánchez Piñol (Barri del Guinardó, Barcelona, 1965) va fer el seu debut literari ara fa uns anys, amb Companyia difícil (2000), després d'iniciar-se com a autor presentant-se a nombrosos premis literaris on deixava veure el talent en potència que amagava. Llavors, vindrien reculls de contes com Les edats d'or (2001) o l'assaig Pallassos i monstres (2001), però quan realment va irrompre en el panorama literari català amb força, fou amb una obra ben estranya per a alguns i fabulosa per a tants d'altres, això sí, al voltant de la ciència-ficció i on exercia una mica d'antropòleg, atès que era "una novel·la sobre l'altre". Parlem de La pell freda (2002), una obra que fou traduïda a trenta-set llengües diferents i que definitivament donà l'autor a conèixer. Un llibre que alguns lectors no van acabar d'entendre o de sentir-ne fascinació, però a molts milers de persones els va seduir, els va arribar i amb aquesta novel·la Sánchez Piñol va començar a fer-se un lloc en les nostres lletres, va començar a construir una paret que es consolidaria en els anys posteriors amb obres com Pandora al Congo (2005), una novel·la que es va comparar amb autors com Joseph Conrad o Víctor Hugo i amb un final inesperat que l'envolta i que va sorprendre a més d'un. Poc temps després arribaria Tretze tristos tràngols (2008) on retornà al gènere que el va començar a ésser conegut, el conte que voreja la ciència-ficció i on s'acostaria una mica a l'estil de Quim Monzó o Jorge Luis Borges. I amb aquesta trajectòria literària arribem a l'actual Victus (2012), l'obra que ha catapultat l'Albert a ésser un dels autors més llegits i que més llibres ven en la literatura catalana i perquè no dir-ho, també en l'espanyola. Convé recordar que l'obra va ser escrita originàriament en castellà, perquè segons l'autor "s'encallava quan l'escrivia" i després fou traduïda al català, cosa que també ens va sorprendre, igual que va passar amb els editors de La Campana.

Albert Sánchez Piñol

     L'Albert va començar a estudiar Dret i, més tard, com que no li agradava, va passar-se a estudiar Antropologia. Aviat s'especialitzà en el país d'Àfrica. Mentre realitzava la tesi doctoral sobre el país africà va adonar-se que allò no era per a ell i va decidir canviar el treball d'investigació antropològica per la literatura. Decidí sortir del Congo perquè es trobava al mig d'una guerra civil sense ni tan sols adonar-se'n, i endinsar-se en el món de les lletres. S'inicià escrivint biografies, col·laborant en la realització d'enciclopèdies, fent d'antropòleg o fins i tot a realitzar assegurances, cosa que encara avui dia compagina amb la tasca, és clar, d'escriure.

     L'Albert Sánchez Piñol quan parla de Victus ho fa amb passió, amb molta devoció, i on demostra un gran domini de la matèria. Ja ens alerta que el final ja el coneixem, que és una novel·la sobre una derrota, però ho fa en boca de Martín Zuviría, un enginyer, entre d'altres. Un individu que clamà: "els catalans no havien de perdre la guerra, sinó només guanyar-la".

     L'Albert glossa: "Vaig treballar molts anys en Victus. És un treball molt ben documentat. Em calia trobar una veu narrativa. Aquest Zuviría em va fer escriure la novel·la explicada per un nacional. Ara lluita en un bàndol i llavors acaba en l'altre. Em vaig documentar sense existir Internet. Vaig anar a França per consultar sobre les fortificacions, i els llibres del Marquès de Vauban, que va ser enginyer i arquitecte militar, a més d'escriure dos tractats de defensa sobre com defensar les ciutats i com fortificar-les. Les fortaleses eren pautades com partides d'escacs”.

Batalla del Baluard de Santa Clara (Jacques Rigaud)
Batalla del Baluard de Santa Clara (Jacques Rigaud)

     Sánchez Piñol s'esplaia una vegada i una altra explicant aspectes sobre una de les seves obres estel·lars, Victus. Comenta que un batalló d'estudiants estava dirigit per un professor catedràtic, el senyor Mussons, i que aquest fet era una cosa molt normal en aquella època: "De ficció només hi ha la vida privada dels personatges. Els diàlegs d'en Villarroel són reals, només vaig canviar l'ortografia de l'època", glossà Sánchez Piñol per si algú el titllava d'inventaire oportunista.

     Antoni de Villarroel, militar castellà contractat pel poble català, acaba torturat pel règim Borbó. Segons Sánchez Piñol: "em donaven la novel·la feta". Ell només hagué de cercar els llibres i documentar-se perquè tot estava escrit a les cròniques de l'època i només calia fer una mica d'antropòleg i extreure'ls d'aquelles pàgines perdudes en el temps i la pols dels anys.

     Per a l'autor, en referència a Rafael Casanova i el bàndol catalanista: "En una guerra apareix el millor i el pitjor de cada individu, tot veu la llum". Hi hagué individus de les classes dirigents que van trair els seus ideals, i, segons Sánchez Piñol, "això calia destacar-ho". Per exemple, al segle XVIII la convenció deia que no es podia dir paraulotes. Quan dos personatges, Berenguer i Dalmau, discuteixen, el diàleg és autèntic i diu amb ironia "explicar la realitat de vegades és millor que la ficció".

     D'altres vegades, es confon el protagonista de la història amb l'alter ego de l'escriptor: "No penso en tot com en Zuviría. Sóc menys crític que Rafael Casanova. Ell va fer el que va poder, estava envoltat d'herois. Villarroel derrotà Berwick i aquest darrer acabà en una presó amb l'aigua fins a la cintura en sentit literal. Casanova quatre dies després del setge estava fent d'advocat".

     A través del personatge de Villarroel s'explica el patiment que hi hagué en temps de la guerra: "Casanova lluità a primera línia amb la bandera de santa Eulàlia". Afirma Sánchez Piñol que un dia el van titllar de criticar Rafael Casanova quan no era veritat. Sovint, passa com explanà l'autor que la derrota esborra les imatges i només trobem representacions romàntiques realitzades durant el segle XIX.

     Sánchez Piñol realitzà un dur treball per engendrar l'obra: "Vaig estar més de deu anys intentant escriure Victus. En aquella època, al parlament hi havia dues cambres: la dels lords i la dels populars, que eren els que ratificaven el que deien els lords. Els lords votaren en contra de la guerra, emperò la gent els obligà a lluitar". L'original que té Victus és que s'explica la història dels de sota, des dels protagonistes més desafavorits.

     Per a Sánchez Piñol el problema que va tenir mentre escrivia Victus era que no aturava l'escriptura: "Vaig treure dues-centes pàgines del llibre. Volia un ritme narratiu viu. Alguns capítols suprimits els rescataré en un futur". Per tant, amb aquesta declaració deixa entreveure, que hi haurà una propera novel·la on es glossaran fets posteriors a la novel·la Victus.

     Sánchez Piñol destacà la figura de Felip V, un personatge molt peculiar. Dormia en taüts per sentir-se proper a Déu. Caigué del cavall i digué que l'havia atacat el sol, fent referència a Lluís XIV, el rei Sol. Menjava triaca i tabac. Tenia una absoluta bogeria. Sovint deia: "Soldats, que no m'enterreu? Estic mort!". Tots els aspectes que es relaten al llibre sobre Felip V són verídics. El seu padrí, Lluís XIV declarà la guerra a Felip V, el seu nét. Berwick és enviat per escarmentar Felip V. Llavors, és quan entren a l'acció els miquelets, en total deu mil soldats que s'apunten a les tropes de Berwick, que de fet, era el qui realment els havia estovat.

     L'Albert Sánchez Piñol comentà que "la història de Catalunya és apassionant. Caldria fer-ne més llibres". Recomanà per exemple la lectura de les quatre cròniques sobre la guerra que va escriure Francesc Castellví o encara li quedà temps per esmentar-nos algunes novel·les referents al 1714, una d'elles és Lliures o morts (2012), de Jaume Clotet i David de Montserrat, que infereix en un altre heroi desconegut de la guerra.

     El capità Carrasquet (Pere Joan Barceló i Carrasquet) és un altre dels personatges amb qui paga la pena aturar-se per les anècdotes que envolten la seva figura. Carrasquet fou enganyat per les tropes borbòniques, l'enganxaren en un hostal mentre feia l'amor amb una dona i hagué de fugir cames ajudeu-me i despullat, llavors es reclogué dins d'una ermita i de genolls clamà: "Mai més seré infidel a la meva dona. Ara em mataran els meus homes", d'aquí que sempre s'enduia la seva esposa amb ell. Sánchez Piñol explanà que li va saber molt greu haver de suprimir aquest capítol.

     L'autor comentà que "hi ha pocs llibres sobre el 1714 perquè hi ha molta feina a documentar-se". La ciutat de Barcelona estava lluitant contra dos tirans: "El conflicte que hi havia a Catalunya en aquella època era que primer atenien les demandes i després miraven el pressupost que tenien, exactament a la inversa d'Espanya", afirmà l'autor.

     Sánchez Piñol incidí en què "la guerra durà vint-i-cinc anys. Passà per fases diferents fins a esdevenir una guerra de successió. Hi hagué guerres fins al 1707 i en les quals no hi havia gairebé catalans que hi lluitessin. El 1707 caigué Lleida i tot s'omplí de miquelets".

     Amb la caiguda de la darrera resistència catalana esdevinguda al castell de Cardona, Sánchez Piñol comenta: "El 1714 s'acabà Catalunya i també Espanya, que de fet era una extensió de Castella". I finalment, l'Albert va cloure la seva xerrada destacant una curiositat, "la societat catalana en aquella època era molt lúdica, a tot arreu hi havia triquets, llocs per a jocs, i així veien les dones boniques".

Entrada de les tropes franco-espanyoles a Barcelona, l'11 de setembre de 1714 (Jacques Rigaud)
Entrada de les tropes franco-espanyoles a Barcelona,
l'11 de setembre de 1714 (Jacques Rigaud)


     Victus és una gran novel·la, només se li pot objectar la traducció catalana, no gaire ben aconseguida. Per tant, si l'heu de llegir, escolliu l'edició castellana.

     Sánchez Piñol quan escriu les seves obres s'ho mira tot des dels seus ulls d'antropòleg experimentat, observant i descrivint la realitat tal com és, sense tergiversar-la, i essent crític quan ho ha de ser.


Josep Maria Corretger i Olivart
(Alcarràs, 1976)
Una mar de paraules:
«Albert Sánchez Piñol dissecciona les claus de Victus»


Referència:
Corretger i Olivart, Josep Maria.
«Albert Sánchez Piñol dissecciona les claus de Victus».
A: Una mar de paraules
Lo Càntich. N.25. Interludi, 2014.
Octubre - Desembre, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 25>
EAN: 9772014303002 25>
ISSN 2014-3036-N.25


Lo Càntich - Número 25 - Interludi, 2014
Lo Càntich - Número 25
Interludi, 2014

http://www.locantich.cat/2014/12/lo-cantich-numero-25-interludi-2014.html


Lo Càntich - Número 25 - Lectures
lectures



0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]