![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
Podré estalviar?
S'acosta Nadal. El nen està assegut al sofà del menjador al costat del seu avi. Tots dos, interessats, miren una peli que fan per la tele.
Com sempre, en un dels punts més culminants, tallen i es posen a fer anuncis. L'avi s'aixeca i passant la mà carinyosament pels cabells del petit, aprofita el moment per anar al lavabo i quedar tranquil.
El noiet comença a perdre la paciència veient una vegada i una altra les mateixes imatges, que si perfums, que si bombons quan vénen els amics, que si roba molt elegant, que si joguines, joguines?... es queda seriós i meditatiu. Tot d'una els seus ulls miren fixament el televisor i per l'expressió de la seva cara, sembla talment que estigui en un altre món.
L'avi torna del lavabo i, en veure'l tan concentrat mirant la pantalla, es diu interiorment: "Millor que no el molesti, si jo tingués vuit anys com ell, segur que també estaria així, ja parlarem després".
Per fi s'han acabat els anuncis i torna a començar la pel·lícula. L'expressió del nen torna a ser normal i segueix l'argument amb tot interès. És de ciència-ficció. Qualsevol es posa a badar en moments i experiències com les que viuen els protagonistes!!!
En una altra banda de la casa se sent la veu de la seva germaneta, que no para de xerrar amb la iaia. Segur que en un altre moment hauria pensat: "Mira que n'és de pesada. No callarà, no", però està tan abstret amb el que veu, que ni s'adona que hi és.
Després d'una bona estona, tornen a començar amb els anuncis. Aquesta vegada l'avi no s'aixeca. Agafa un llibret de sudokus que hi ha a la vora seu. Agafa també el boli i decideix passar l'estona entretingut fins que s'acabin. Sembla que cada cop facin els mateixos. Interiorment riu i pensa. "Nois, estem en crisis, només poden anunciar els que encara poden remenar l'olla amb bon foc, i que duri". Veu el seu nét amb cara d'avorriment i amb tota la intenció d'aixecar-se, però quan ja gairebé està a punt de posar-se dret, tornen a començar els anuncis de les joguines. S'asseu bé i es torna a mirar la pantalla amb tot interès.
En aquest moment apareix la "xarrapeta". Acaba de sentir alguna cosa d'un joc que a ella li interessa molt i no és qüestió de perdre-s'ho. S'asseu molt a la bora del seu avi i segueix mirant i escoltant, calladeta, i pendent d'allò que ensenyen i del que diuen, no sigui que hi hagi alguna altra joguina que també valgui la pena i l'hi hagi passat per alt.
L'avi els contempla a tots dos i diu en veu alta: "Vuit anys i quatre anys, que us duri la innocència i la felicitat que porta".
La iaia, que s'ho ha estat mirant des de la porta, no pot evitar comentar: "Apa, per la cara que feu tots dos, déu n'hi do la carta com serà de llarga".
Arribant aquí, s'acaba el silenci de la petita i comença a parlar altra vegada. Ara encara més alt i més ràpid que abans. Ha d'explicar tot el que acaba de veure sense perdre temps. Aquesta vegada sí que es tomba el seu germà. "Xist", li diu, però ella ja és a mig passadís i ni el sent.
S’ha acabat la pel·lícula, l’avi li pregunta:
—Què nano, t’ha agradat?
—Molt —contesta el seu nét.
S'ha fet tard i arriba l'hora de marxar. No passen ni cinc minuts quan sona el timbre de la porta. És el seu pare que els ve a buscar. Un cop ha saludat, espera que s'acabin d'abrigar bé amb l'ajut de la iaia tot dient: "Fa molt fred, eh. Sortiu ben tapats".
Quan ja estan llestos, s'acomiaden fins a l'endemà i retornen cap a casa seva. El pare obre la porta, entren tots dos corrent a fer un petó a la mare que està acabant de posar el sopar a taula. Els abraça a tots dos a l'hora, un per cada banda, i els hi fa un bon petó, tot dient: "Sort que us he fet una sopa ben calentona i ben bona, perquè esteu gelats".
Es renten les mans, s'asseuen a taula i comencen a menjar. De cop i volta se sent la veu del nen amb un to pensatiu, com si fes estona que estigués rumiant alguna cosa i ara ho digués en veu alta: “Mare, si ens has trobat freds a nosaltres, tots aquells nens que al cole els hi doneu roba, com han d'estar? Tots reben anoracs i bufandes?"
La petita, seguint la conversa, sigui per casualitat o sigui perquè pensa en el complement que falta del conjunt, hi afegeix: "I guants i gorres?"
Tant el pare com la mare, deixen de menjar per un moment. Es miren sorpresos i, instintivament, es miren també els seus fills. La mare s'adreça al nen i li diu: "Com és que em preguntes això?". El nen se la mira seriós i li respon: "Mira, no sé, he pensat que si nosaltres, tot i anar abrigats, hem passat fred, com s'ho deuen fer aquells nens? Saps què?", continua, "Jo tinc dos anoracs i una jaqueta, perquè no els en passes un?". I referint-se a la seva germana hi afegeix: "I ella també en té de sobres. No necessitem tanta roba".
La mare no sap que dir. Se sent emocionada per la reacció del nen i el pare intenta ajudar-la mirant de comentar alguna cosa relacionada amb el tema, fins que ella estigui en condicions de proporcionar-li la resposta adequada. Per fi li respon: "Som molts que els intentem ajudar". El nen sembla que queda convençut i segueix sopant.
Van passant els dies i arriba la Nit de Nadal. Es reuneixen a casa dels avis i la "iaia de tots", juntament amb els seus tiets i el seu cosinet, que és la primera vegada que celebra la festa amb ells. L'any passat encara no hi era.
L'avi té preparat el tió, fa acostar-se els nets, tot dient: "Au, primer el més petit, apa, la seva mare que el porti cap aquí i que piquin el tió plegats. Ara, això sí, tots a cantar, eh, o no cagarà res".
No els hi ha de repetir dues vegades. Tota una colla de veus entonen el "Caga tió! Caga turró! Si no cagues ben fort, et donaré un cop de bastó!!!".
Quan el tió ja ha cagat prou, tots deixen el regalets rebuts a un lloc que no facin nosa i s'entaulen per fer el sopar de Nadal.
En acabar, la "iaia de tots" agafa la bossa, l'obre i treu tres sobres. Dóna el que correspon a cada un i els hi diu: "Aquest és un regalet que us vull fer a tots tres". Cadascú agafa el seu sobre. El del petit l'agafa la seva mare, però això no impedeix que la curiositat sigui la mateixa dels seus dos nebots. Tots tres s'hi troben un bitllet de 50 euros. Els dos grans s'aixequen molt contents a fer un petó a la iaia, i el petitó li tira amb la maneta, ajudat per la seva mare.
Ja és molt tard però tots plegats s'ho han passat tan bé, que ni s'han adonat de l’hora que era. Decideixen marxar cap a casa, s'acomiaden els uns dels altres i queden per retrobar-se l'endemà per celebrar el Nadal tots plegats.
Fa estona que els dos germans i els seus pares ja són al llit, dormint plàcidament, però tot d'una, el nen es desperta i es queda mirant expectat al seu voltant. És fosc i no hi veu res. Es queda quiet, desvetllat. Té la sensació d'haver-hi somiat alguna cosa que no sap explicar, però que l'ha deixat inquiet i no aconsegueix tornar a agafar el son.
Tot d'una, recorda el bitllet de 50 euros que li ha regalat la iaia i pensa en quina cosa es podrà comprar primer. Hi ha tantes que li agraden que li serà difícil de triar. Segueix pensant i nota una sensació com de fred. S'adona que està una mica desabrigat. La roba no el cobreix bé. La tira ben amunt i segueix pensant.
No sap com, però en sentir el fred, el seu pensament ha canviat totalment. Se'n recorda de la conversa que va tenir dies enrere amb la seva mare, en referència a aquells nens que passaven fred i també li ve a la memòria el comentari que hi va afegir: “Molts no tenen ni roba, ni tan sols joguines”. Això a ell li resultava difícil d'entendre i li va contestar: "T’equivoques mare, joguines sí. Els Reis passen per tot arreu". La mare, en sentir això, respongué: "Sempre i quan els nens escriguin una carta demanant-ne, però com que el que tenen és fred i fins i tot alguns també gana, i veuen que els seus pares també, prefereixen demanar roba que els abrigui o alguna cosa per menjar".
Aquest comentari li va quedar tan gravat, que ha aconseguit treure-l'hi el son.
Torna a recordar el bitllet de 50 euros i es diu a si mateix: "PODRÉ ESTALVIAR i no gastar-me'ls? Si la mare em pregunta com és que no em compro res, li diré que m'esperaré a veure què em porten els Reis i llavors ja decidiré. No sé si s'ho creurà o si seré capaç de fer-ho. Sóc molt mal gastador".
Sense ni adonar-se, torna a agafar el son i dorm d'una tirada fins l'endemà.
Van passar els dies i en arribar el cinc de gener, abans d'anar-hi a veure la cavalcada com feien cada any, el nen va cridar la mare perquè anés un moment a la seva habitació.
Ella, mentre hi puja, li va donant preses tot dient: "Apa, afanyat, a veure si arribarem tard".
En entrar, va veure que el nen ja estava arreglat i que inclús portava la jaqueta posada. Es va fixar amb un sobre que portava a la mà i li va semblar llegir el nom. Semblava el sobre que li havia donat la iaia la Nit de Nadal.
Quan li anava a preguntar que era allò, el nen se l'hi acostà, el va obrir i li va donar el bitllet de 50 euros dient: "És perquè els donis a algun dels tres Reis, potser al negre que és el que porta més coses i li diguis que són perquè, si encara hi són a temps, portin joguines per aquells nens que demà no en podran tenir cap. Si els hi dic jo segurament que no em farien ni cas, però tu sabràs com convèncer-los. Expliques molt bé les coses".
La mare abraçà el seu fill molt fort i plorant d'emoció li digué: "No dubtis que els sabré convèncer. No caldran gaires explicacions, ho entendran de seguida".
Com sempre, en un dels punts més culminants, tallen i es posen a fer anuncis. L'avi s'aixeca i passant la mà carinyosament pels cabells del petit, aprofita el moment per anar al lavabo i quedar tranquil.
El noiet comença a perdre la paciència veient una vegada i una altra les mateixes imatges, que si perfums, que si bombons quan vénen els amics, que si roba molt elegant, que si joguines, joguines?... es queda seriós i meditatiu. Tot d'una els seus ulls miren fixament el televisor i per l'expressió de la seva cara, sembla talment que estigui en un altre món.
L'avi torna del lavabo i, en veure'l tan concentrat mirant la pantalla, es diu interiorment: "Millor que no el molesti, si jo tingués vuit anys com ell, segur que també estaria així, ja parlarem després".
Per fi s'han acabat els anuncis i torna a començar la pel·lícula. L'expressió del nen torna a ser normal i segueix l'argument amb tot interès. És de ciència-ficció. Qualsevol es posa a badar en moments i experiències com les que viuen els protagonistes!!!
En una altra banda de la casa se sent la veu de la seva germaneta, que no para de xerrar amb la iaia. Segur que en un altre moment hauria pensat: "Mira que n'és de pesada. No callarà, no", però està tan abstret amb el que veu, que ni s'adona que hi és.
Després d'una bona estona, tornen a començar amb els anuncis. Aquesta vegada l'avi no s'aixeca. Agafa un llibret de sudokus que hi ha a la vora seu. Agafa també el boli i decideix passar l'estona entretingut fins que s'acabin. Sembla que cada cop facin els mateixos. Interiorment riu i pensa. "Nois, estem en crisis, només poden anunciar els que encara poden remenar l'olla amb bon foc, i que duri". Veu el seu nét amb cara d'avorriment i amb tota la intenció d'aixecar-se, però quan ja gairebé està a punt de posar-se dret, tornen a començar els anuncis de les joguines. S'asseu bé i es torna a mirar la pantalla amb tot interès.
En aquest moment apareix la "xarrapeta". Acaba de sentir alguna cosa d'un joc que a ella li interessa molt i no és qüestió de perdre-s'ho. S'asseu molt a la bora del seu avi i segueix mirant i escoltant, calladeta, i pendent d'allò que ensenyen i del que diuen, no sigui que hi hagi alguna altra joguina que també valgui la pena i l'hi hagi passat per alt.
L'avi els contempla a tots dos i diu en veu alta: "Vuit anys i quatre anys, que us duri la innocència i la felicitat que porta".
La iaia, que s'ho ha estat mirant des de la porta, no pot evitar comentar: "Apa, per la cara que feu tots dos, déu n'hi do la carta com serà de llarga".
Arribant aquí, s'acaba el silenci de la petita i comença a parlar altra vegada. Ara encara més alt i més ràpid que abans. Ha d'explicar tot el que acaba de veure sense perdre temps. Aquesta vegada sí que es tomba el seu germà. "Xist", li diu, però ella ja és a mig passadís i ni el sent.
S’ha acabat la pel·lícula, l’avi li pregunta:
—Què nano, t’ha agradat?
—Molt —contesta el seu nét.
S'ha fet tard i arriba l'hora de marxar. No passen ni cinc minuts quan sona el timbre de la porta. És el seu pare que els ve a buscar. Un cop ha saludat, espera que s'acabin d'abrigar bé amb l'ajut de la iaia tot dient: "Fa molt fred, eh. Sortiu ben tapats".
Quan ja estan llestos, s'acomiaden fins a l'endemà i retornen cap a casa seva. El pare obre la porta, entren tots dos corrent a fer un petó a la mare que està acabant de posar el sopar a taula. Els abraça a tots dos a l'hora, un per cada banda, i els hi fa un bon petó, tot dient: "Sort que us he fet una sopa ben calentona i ben bona, perquè esteu gelats".
Es renten les mans, s'asseuen a taula i comencen a menjar. De cop i volta se sent la veu del nen amb un to pensatiu, com si fes estona que estigués rumiant alguna cosa i ara ho digués en veu alta: “Mare, si ens has trobat freds a nosaltres, tots aquells nens que al cole els hi doneu roba, com han d'estar? Tots reben anoracs i bufandes?"
La petita, seguint la conversa, sigui per casualitat o sigui perquè pensa en el complement que falta del conjunt, hi afegeix: "I guants i gorres?"
Tant el pare com la mare, deixen de menjar per un moment. Es miren sorpresos i, instintivament, es miren també els seus fills. La mare s'adreça al nen i li diu: "Com és que em preguntes això?". El nen se la mira seriós i li respon: "Mira, no sé, he pensat que si nosaltres, tot i anar abrigats, hem passat fred, com s'ho deuen fer aquells nens? Saps què?", continua, "Jo tinc dos anoracs i una jaqueta, perquè no els en passes un?". I referint-se a la seva germana hi afegeix: "I ella també en té de sobres. No necessitem tanta roba".
La mare no sap que dir. Se sent emocionada per la reacció del nen i el pare intenta ajudar-la mirant de comentar alguna cosa relacionada amb el tema, fins que ella estigui en condicions de proporcionar-li la resposta adequada. Per fi li respon: "Som molts que els intentem ajudar". El nen sembla que queda convençut i segueix sopant.
Van passant els dies i arriba la Nit de Nadal. Es reuneixen a casa dels avis i la "iaia de tots", juntament amb els seus tiets i el seu cosinet, que és la primera vegada que celebra la festa amb ells. L'any passat encara no hi era.
L'avi té preparat el tió, fa acostar-se els nets, tot dient: "Au, primer el més petit, apa, la seva mare que el porti cap aquí i que piquin el tió plegats. Ara, això sí, tots a cantar, eh, o no cagarà res".
No els hi ha de repetir dues vegades. Tota una colla de veus entonen el "Caga tió! Caga turró! Si no cagues ben fort, et donaré un cop de bastó!!!".
Quan el tió ja ha cagat prou, tots deixen el regalets rebuts a un lloc que no facin nosa i s'entaulen per fer el sopar de Nadal.
En acabar, la "iaia de tots" agafa la bossa, l'obre i treu tres sobres. Dóna el que correspon a cada un i els hi diu: "Aquest és un regalet que us vull fer a tots tres". Cadascú agafa el seu sobre. El del petit l'agafa la seva mare, però això no impedeix que la curiositat sigui la mateixa dels seus dos nebots. Tots tres s'hi troben un bitllet de 50 euros. Els dos grans s'aixequen molt contents a fer un petó a la iaia, i el petitó li tira amb la maneta, ajudat per la seva mare.
Ja és molt tard però tots plegats s'ho han passat tan bé, que ni s'han adonat de l’hora que era. Decideixen marxar cap a casa, s'acomiaden els uns dels altres i queden per retrobar-se l'endemà per celebrar el Nadal tots plegats.
Fa estona que els dos germans i els seus pares ja són al llit, dormint plàcidament, però tot d'una, el nen es desperta i es queda mirant expectat al seu voltant. És fosc i no hi veu res. Es queda quiet, desvetllat. Té la sensació d'haver-hi somiat alguna cosa que no sap explicar, però que l'ha deixat inquiet i no aconsegueix tornar a agafar el son.
Tot d'una, recorda el bitllet de 50 euros que li ha regalat la iaia i pensa en quina cosa es podrà comprar primer. Hi ha tantes que li agraden que li serà difícil de triar. Segueix pensant i nota una sensació com de fred. S'adona que està una mica desabrigat. La roba no el cobreix bé. La tira ben amunt i segueix pensant.
No sap com, però en sentir el fred, el seu pensament ha canviat totalment. Se'n recorda de la conversa que va tenir dies enrere amb la seva mare, en referència a aquells nens que passaven fred i també li ve a la memòria el comentari que hi va afegir: “Molts no tenen ni roba, ni tan sols joguines”. Això a ell li resultava difícil d'entendre i li va contestar: "T’equivoques mare, joguines sí. Els Reis passen per tot arreu". La mare, en sentir això, respongué: "Sempre i quan els nens escriguin una carta demanant-ne, però com que el que tenen és fred i fins i tot alguns també gana, i veuen que els seus pares també, prefereixen demanar roba que els abrigui o alguna cosa per menjar".
Aquest comentari li va quedar tan gravat, que ha aconseguit treure-l'hi el son.
Torna a recordar el bitllet de 50 euros i es diu a si mateix: "PODRÉ ESTALVIAR i no gastar-me'ls? Si la mare em pregunta com és que no em compro res, li diré que m'esperaré a veure què em porten els Reis i llavors ja decidiré. No sé si s'ho creurà o si seré capaç de fer-ho. Sóc molt mal gastador".
Sense ni adonar-se, torna a agafar el son i dorm d'una tirada fins l'endemà.
Van passar els dies i en arribar el cinc de gener, abans d'anar-hi a veure la cavalcada com feien cada any, el nen va cridar la mare perquè anés un moment a la seva habitació.
Ella, mentre hi puja, li va donant preses tot dient: "Apa, afanyat, a veure si arribarem tard".
En entrar, va veure que el nen ja estava arreglat i que inclús portava la jaqueta posada. Es va fixar amb un sobre que portava a la mà i li va semblar llegir el nom. Semblava el sobre que li havia donat la iaia la Nit de Nadal.
Quan li anava a preguntar que era allò, el nen se l'hi acostà, el va obrir i li va donar el bitllet de 50 euros dient: "És perquè els donis a algun dels tres Reis, potser al negre que és el que porta més coses i li diguis que són perquè, si encara hi són a temps, portin joguines per aquells nens que demà no en podran tenir cap. Si els hi dic jo segurament que no em farien ni cas, però tu sabràs com convèncer-los. Expliques molt bé les coses".
La mare abraçà el seu fill molt fort i plorant d'emoció li digué: "No dubtis que els sabré convèncer. No caldran gaires explicacions, ho entendran de seguida".
Gemma Matas Gustems
(Barcelona, 1950)
«Podré estalviar?»
"50 euros i els Reis d'Orient"
Clara de Jaume
(Hernani, País Basc, 1982)
Referència:
Matas Gustems, Gemma.
«Podré estalviar?»
Lo Càntich. N.25. Interludi, 2014.
Octubre - Desembre, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 25>
EAN: 9772014303002 25>
Matas Gustems, Gemma.
«Podré estalviar?»
Lo Càntich. N.25. Interludi, 2014.
Octubre - Desembre, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 25>
EAN: 9772014303002 25>
Lo Càntich - Número 25
Interludi, 2014
http://www.locantich.cat/2014/12/lo-cantich-numero-25-interludi-2014.html
lectures
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada