![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
.jpg)
Montserrat Carulla: La vida d'una actriu en majúscules
Montserrat Carulla (Barcelona, 1930) és una actriu que té una llarga trajectòria i que tothom coneix. Només recordar que l'hem pogut gaudir en culebrots com Secrets de família (1995), Laberint d'ombres (1998), El cor de la ciutat (2000) o més recentment a La riera (2012), en sèries com La saga dels Rius (1976-1977), en films com El vicari d'Olot (1981), La ciutat dels prodigis (1999), Hospital Central (2000), El orfanato (2007), o en obres de teatre, on es troba com a peix dins de l'aigua: Pigmalió, Hamlet, La filla del mar, Mort de dama, Primera història d'Esther o El quadern gris.
Ara amb vuitanta-tres anys s'ha aventurat a escriure aquesta mena de llibre de memòries, tot gràcies al programa radiofònic que ella presentava a Com Ràdio. La seva, no ha estat una vida de flors i violes, ara bé, ha estat completament lligada als esdeveniments cabdals que han marcat la història de Catalunya. Molts d'aquests fets històrics com que els ha viscut en primera persona va decidir explanar-los en aquesta obra, El record és un pont al passat (2013) i així evitar que caiguessin en l'oblit. Són uns fets que no podien quedar silenciats i que, tal com glossa l'actriu, els lectors havien de conèixer. La xerrada es va iniciar comentant que els catalans havien realitzat una Carta Magna, del llatí Magna Carta Libertarium (Gran Carta de les Llibertats) on el rei renunciava a certs drets, com ara respectar determinats procediments legals i acceptar que estava sotmès com tothom a les lleis. La Montse va remarcar que els catalans havíem tingut una Carta Magna abans que la dels anglesos (1215), per tant, s'avançaren a Espanya, defensant d'aquesta manera la nostra nació.
Montse Carulla es declara "una actriu catalana independentista" i ho clama a viva veu i sense pors que l'esparverin, donant la cara. Abans de ser actriu, "gairebé per casualitat", com explica, va haver de patir bastant. Va veure com el seu pare taxista fou empresonat pels feixistes per col·laborar amb els catalans i posteriorment era tancat en un camp de concentració, a Argelers (França). Quan fou alliberat, estava destrossat anímicament i em deia: "a casa dels vençuts es calla". Mai més va a tornar a ser el mateix. És a partir d'aquí que la Montserrat cerca refugi d'aquest sofriment i comença a fer teatre amateur. Primerament, des de l'Institut del Teatre i més tard al club Montclar, llavors vingueren les actuacions als pastorets... Quan el pare està en mans de l'enemic, la mare decideix enviar la Montserrat a Sant Feliu de Codines, era temps de la repressió franquista. Una amiga de sa mare va demanar en préstec la Montserrat vestida de comunió per poder visitar el marit a la presó de la model i simular que era sa filla, així la deixarien entrar. A la nostra protagonista li va quedar gravat, per sempre més a la ment, el vestit negre dels presidiaris que contrastava amb la blancor del seu vestit.
La Montserrat comentà: "el teatre m'ha vingut a buscar. El teatre em va salvar de complexes". És a partir de 1960 que s'inicia en el teatre professional amb obres com: Soparem a casa, El fiscal Recasens. Aviat es casà amb Felipe Peña, un doblador de cinema amb qui compartí setze anys de la seva vida i tingueren quatre fills, entre ells Vicky Peña, que segueix les passes de la seva mare. El matrimoni fou fallit perquè en Felipe era un rondall, sempre sortia tot sol per les nits i ella es quedava a casa fent les tasques domèstiques i cuidant els fills. El seu primer home se'n desentenia una mica i això provocà la separació.
Montserrat Carulla hagué de desplaçar-se a Madrid per rodar el film "Surcos" (1951) i fer teatre. Fou a proposta de Claudio de la Torre. L'estada durà entre dos i tres anys: "La meva dèria és el meu país. De Madrid vaig tornar per no perdre la llengua dels fills". Amb l'ofici del teatre l'entrada al món del cinema fou més pragmàtica: "És ser reconeguda en la feina". La Montserrat ha treballat amb els grans directors del cinema espanyol, com per exemple, Vicente Aranda, Pilar Miró, Mario Gas, Mario Camus, Ventura Pons i Juan Antonio Bayona, entre d'altres.
La Montserrat contà l'anècdota que guanyà un premi a Lleida per la interpretació teatral de "La filla del mar", emperò s'oblidà d'anar-lo a recollir per descuit, llavors, li guardaren set dies i finalment pogué rebre aquell merescut reconeixement. En aquella època es guanyava la vida com a actriu i muntadora musical a Ràdio Nacional. Un cop i un altre, la Montserrat no amaga el seu ideari polític: "Espanya sense Catalunya hauria de posar-se les piles", afirmà tota orgullosa.
A mesura que es fa gran la memòria li juga alguna mala passada, sobretot quan fa culebrots i comenta amb to irònic, en referència al director de La riera: "Per què no envies la tieta Consol a Cuba?" i sobre aquesta feina clama: "Estic cansada de fer tele". La gent l'atura pel carrer i li pregunta contínuament pel seu personatge. Que si la sogra és així, que hauria de ser aixà, que s'assembla a...
El record és un pont al passat narra la trajectòria vital de la Montse, alhora és una memòria ben viva del nostre país. La Montserrat Carulla debutà amb "Surcos", que segons l'actriu fou "un gol al franquisme". La gent es moria de gana al camp i ho denunciaven en aquest llargmetratge. Tot i viure en una època complicada glossà "em sento afortunada".
Curosament, la Montserrat va anar refent la seva vida. Es casà per segona vegada. L'amor incondicional per la seva actual parella que sempre l'acompanya allà on va. Al llarg del llibre hi podem veure tres Montserrats: "La nena, la dona i l'actriu". El director de Com Ràdio li proposà d’escriure aquesta obra autobiogràfica, basant-se en els guions que emprava per al programa radiofònic on tractava moments essencials de la seva carrera. El director en va llegir l'esborrany del volum, quedà meravellat i pensà que es podria editar, culminant així la història del llibre. A l'obra El record és un pont al passat la Montserrat explana: "Parlo de moments difícils del país mai explicats per una dona", d’aquí en surt l'originalitat de l'obra.
Durant la seva infantesa no tenia llibres a casa, era un luxe tenir-ne un, tan sols els arribava el Noticiario Universal. De petita es meravellava quan veia alguna biblioteca particular emplenada de llibres. El primer llibre que passà per les seves mans fou La pietat perillosa de Stefan Zweig. Gràcies a l'obra va entendre la humanitat, a obrir-se i acostar-se a la gent, de la qual vivia aïllada. L'aconseguí gràcies a un bibliotecari al qual li lliurava deu cèntims setmanals en una mena de pacte i el primer llibre en català que va llegir era dels seus cosins de Calaf, a més, es pensava que estava escrit en francès.
Al llarg de El record és un pont al passat s'expliquen els crims imperdonables com l'empresonament del mestre Ramon, acusat injustament de tocar el cul a les noies de classe o la venjança d'un falangista.
La Montserrat Carulla s'ha reservat un lloc en la història de l'escena teatral catalana. A poc a poc li han anat arribant els premis: el Margarida Xirgu, la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya, la Creu de Sant Jordi o més recentment, el Premi Gaudí a la trajectòria. M'atreveixo a dir que el llibre tindrà una segona part, amb fets que han quedat al tinter de la vida de la il·lustre artista i que potser abasten fins als nostres dies. Aquesta gran actriu s'ha guanyat amb esforç, treball i talent ser una de les nostres grans dames, tant dins del teatre com de la petita pantalla. Aquesta obra que ha escrit plena d'emotivitat n'és una mostra, hi planen els records d'infantesa, les vivències de la Guerra Civil, la duresa de la postguerra, els inicis teatrals i la coneixença de Pere Quart o Josep Maria de Sagarra, un autohomenatge que es fa ple de records, de dificultats, de passió per una bandera i d'amor total al teatre.
Ara amb vuitanta-tres anys s'ha aventurat a escriure aquesta mena de llibre de memòries, tot gràcies al programa radiofònic que ella presentava a Com Ràdio. La seva, no ha estat una vida de flors i violes, ara bé, ha estat completament lligada als esdeveniments cabdals que han marcat la història de Catalunya. Molts d'aquests fets històrics com que els ha viscut en primera persona va decidir explanar-los en aquesta obra, El record és un pont al passat (2013) i així evitar que caiguessin en l'oblit. Són uns fets que no podien quedar silenciats i que, tal com glossa l'actriu, els lectors havien de conèixer. La xerrada es va iniciar comentant que els catalans havien realitzat una Carta Magna, del llatí Magna Carta Libertarium (Gran Carta de les Llibertats) on el rei renunciava a certs drets, com ara respectar determinats procediments legals i acceptar que estava sotmès com tothom a les lleis. La Montse va remarcar que els catalans havíem tingut una Carta Magna abans que la dels anglesos (1215), per tant, s'avançaren a Espanya, defensant d'aquesta manera la nostra nació.
Montse Carulla es declara "una actriu catalana independentista" i ho clama a viva veu i sense pors que l'esparverin, donant la cara. Abans de ser actriu, "gairebé per casualitat", com explica, va haver de patir bastant. Va veure com el seu pare taxista fou empresonat pels feixistes per col·laborar amb els catalans i posteriorment era tancat en un camp de concentració, a Argelers (França). Quan fou alliberat, estava destrossat anímicament i em deia: "a casa dels vençuts es calla". Mai més va a tornar a ser el mateix. És a partir d'aquí que la Montserrat cerca refugi d'aquest sofriment i comença a fer teatre amateur. Primerament, des de l'Institut del Teatre i més tard al club Montclar, llavors vingueren les actuacions als pastorets... Quan el pare està en mans de l'enemic, la mare decideix enviar la Montserrat a Sant Feliu de Codines, era temps de la repressió franquista. Una amiga de sa mare va demanar en préstec la Montserrat vestida de comunió per poder visitar el marit a la presó de la model i simular que era sa filla, així la deixarien entrar. A la nostra protagonista li va quedar gravat, per sempre més a la ment, el vestit negre dels presidiaris que contrastava amb la blancor del seu vestit.
La Montserrat comentà: "el teatre m'ha vingut a buscar. El teatre em va salvar de complexes". És a partir de 1960 que s'inicia en el teatre professional amb obres com: Soparem a casa, El fiscal Recasens. Aviat es casà amb Felipe Peña, un doblador de cinema amb qui compartí setze anys de la seva vida i tingueren quatre fills, entre ells Vicky Peña, que segueix les passes de la seva mare. El matrimoni fou fallit perquè en Felipe era un rondall, sempre sortia tot sol per les nits i ella es quedava a casa fent les tasques domèstiques i cuidant els fills. El seu primer home se'n desentenia una mica i això provocà la separació.
Montserrat Carulla hagué de desplaçar-se a Madrid per rodar el film "Surcos" (1951) i fer teatre. Fou a proposta de Claudio de la Torre. L'estada durà entre dos i tres anys: "La meva dèria és el meu país. De Madrid vaig tornar per no perdre la llengua dels fills". Amb l'ofici del teatre l'entrada al món del cinema fou més pragmàtica: "És ser reconeguda en la feina". La Montserrat ha treballat amb els grans directors del cinema espanyol, com per exemple, Vicente Aranda, Pilar Miró, Mario Gas, Mario Camus, Ventura Pons i Juan Antonio Bayona, entre d'altres.
La Montserrat contà l'anècdota que guanyà un premi a Lleida per la interpretació teatral de "La filla del mar", emperò s'oblidà d'anar-lo a recollir per descuit, llavors, li guardaren set dies i finalment pogué rebre aquell merescut reconeixement. En aquella època es guanyava la vida com a actriu i muntadora musical a Ràdio Nacional. Un cop i un altre, la Montserrat no amaga el seu ideari polític: "Espanya sense Catalunya hauria de posar-se les piles", afirmà tota orgullosa.
A mesura que es fa gran la memòria li juga alguna mala passada, sobretot quan fa culebrots i comenta amb to irònic, en referència al director de La riera: "Per què no envies la tieta Consol a Cuba?" i sobre aquesta feina clama: "Estic cansada de fer tele". La gent l'atura pel carrer i li pregunta contínuament pel seu personatge. Que si la sogra és així, que hauria de ser aixà, que s'assembla a...
El record és un pont al passat narra la trajectòria vital de la Montse, alhora és una memòria ben viva del nostre país. La Montserrat Carulla debutà amb "Surcos", que segons l'actriu fou "un gol al franquisme". La gent es moria de gana al camp i ho denunciaven en aquest llargmetratge. Tot i viure en una època complicada glossà "em sento afortunada".
Curosament, la Montserrat va anar refent la seva vida. Es casà per segona vegada. L'amor incondicional per la seva actual parella que sempre l'acompanya allà on va. Al llarg del llibre hi podem veure tres Montserrats: "La nena, la dona i l'actriu". El director de Com Ràdio li proposà d’escriure aquesta obra autobiogràfica, basant-se en els guions que emprava per al programa radiofònic on tractava moments essencials de la seva carrera. El director en va llegir l'esborrany del volum, quedà meravellat i pensà que es podria editar, culminant així la història del llibre. A l'obra El record és un pont al passat la Montserrat explana: "Parlo de moments difícils del país mai explicats per una dona", d’aquí en surt l'originalitat de l'obra.
Durant la seva infantesa no tenia llibres a casa, era un luxe tenir-ne un, tan sols els arribava el Noticiario Universal. De petita es meravellava quan veia alguna biblioteca particular emplenada de llibres. El primer llibre que passà per les seves mans fou La pietat perillosa de Stefan Zweig. Gràcies a l'obra va entendre la humanitat, a obrir-se i acostar-se a la gent, de la qual vivia aïllada. L'aconseguí gràcies a un bibliotecari al qual li lliurava deu cèntims setmanals en una mena de pacte i el primer llibre en català que va llegir era dels seus cosins de Calaf, a més, es pensava que estava escrit en francès.
Al llarg de El record és un pont al passat s'expliquen els crims imperdonables com l'empresonament del mestre Ramon, acusat injustament de tocar el cul a les noies de classe o la venjança d'un falangista.
La Montserrat Carulla s'ha reservat un lloc en la història de l'escena teatral catalana. A poc a poc li han anat arribant els premis: el Margarida Xirgu, la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya, la Creu de Sant Jordi o més recentment, el Premi Gaudí a la trajectòria. M'atreveixo a dir que el llibre tindrà una segona part, amb fets que han quedat al tinter de la vida de la il·lustre artista i que potser abasten fins als nostres dies. Aquesta gran actriu s'ha guanyat amb esforç, treball i talent ser una de les nostres grans dames, tant dins del teatre com de la petita pantalla. Aquesta obra que ha escrit plena d'emotivitat n'és una mostra, hi planen els records d'infantesa, les vivències de la Guerra Civil, la duresa de la postguerra, els inicis teatrals i la coneixença de Pere Quart o Josep Maria de Sagarra, un autohomenatge que es fa ple de records, de dificultats, de passió per una bandera i d'amor total al teatre.
Josep Maria Corretger i Olivart
(Alcarràs, 1976)
Una mar de paraules:
«Montserrat Carulla: La vida d'una actriu en majúscules»
Referència:
Corretger i Olivart, Josep Maria.
«Montserrat Carulla: La vida d'una actriu en majúscules».
A: Una mar de paraules
Lo Càntich. N.24. Asíndeton, 2014
Juliol - Setembre, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 24>
EAN: 9772014303002 24>
Corretger i Olivart, Josep Maria.
«Montserrat Carulla: La vida d'una actriu en majúscules».
A: Una mar de paraules
Lo Càntich. N.24. Asíndeton, 2014
Juliol - Setembre, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 24>
EAN: 9772014303002 24>
Lo Càntich - Número 24
Asíndeton, 2014
http://www.locantich.cat/2014/10/lo-cantich-numero-24-asindeton-2014.html
lectures
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada