.jpg)
Olor a poble
L'acusat, Antoni Sispac, respon al fiscal que és pèrit de sinistres i fotògraf d'ofici i per addicció.
—Per addicció?! —exclama el fiscal, amb ironia—. Expliqui’ns, si us plau, amb tota mena de detalls la seva versió dels fets.
A les tres de la matinada, del 24 de gener d'aquest any, arribava, esgotat, després de vuit hores de viatge, a la meva casa del poble, amb un imperiós desig de passar uns dies entre natura i silenci per desconnectar del brogit de la ciutat i la feina; val a dir que, en tot el poble l'única casa habitable és la meva; és tot un privilegi.
En baixar del cotxe vaig percebre aquella olor a poble, l'olor a fum d’estufa de llenya que tant m'agradava recuperar en la meva època d’estudiant, quan per les vacances de Nadal tornava a casa.
De sobte vaig reaccionar deixant enrere els records. Olor a poble?
El fumeral, protagonista, reclamà la meva mirada, sí, la llar estava encesa.
En entrar, l'escena era la mateixa de sempre, aquell desordre ordenat que a mi ja m'estava bé, ningú més que jo tocava res, a més tenia poques coses, només les imprescindibles, era fàcil, tot estava a l'abast.
Aquella olor de llenya cremant i aquella escalfor que retrobava a poc a poc, així que m'atansava a la sala, em trasbalsava. Tot i que em temia trobar-hi algú, vaig quedar-me palplantat i sense capacitat de reacció. Qui era aquell noi? Què hi feia a casa meva? Per què aquelles faccions tan familiars? Per què la seva rialla?
Deixant d'atiar el foc s'atansà a mi, quan jo, amb la veu trencada, vaig preguntar-li:
—Qui ets? Què hi fas aquí? Com has entrat?
Sense respondre'm, m'abraçà i amb llàgrimes als ulls, em digué:
—Sóc el teu germà bessó. I començà a explicar-me una llarga història d'adopcions; les nostres.
Sí que ens assemblàvem, i molt, però, per què jo no en sabia res? Com m'havia trobat i com retrons havia entrat a casa, a la "meva" casa? Què volia de mi aquest "nou germà" bessó?
Les preguntes em bullien dins el cap, i ell com si res, anava ensenyant-me papers i més papers i un parell de rònegues fotografies, de quan estàvem a l'orfenat; estabornit de tanta allau de novetats jo ja no tenia capacitat de reacció, així que li vaig oferir habitació, invitant-lo a continuar la conversa l'endemà al matí.
Em vaig despertar aviat, mal dormit i neguitós no em podia deixar de preguntar el perquè havia de passar-me a mi tot aquest embolic, ara que estava tan tranquil i feliç, ara que havia aconseguit adaptar-me a viure sol, a no necessitar ningú.
A la llar de foc encara hi havia brases, vaig afegir-hi una bona soca, el dia seria intens.
Necessitava el primer cafè.
En mig del plaer d'assaborir el cafè m'envaí una estranya sensació, una intensa flaire, barreja d'olors dolces, anava omplint l'estança, els meus narius i el meu cap. No sé quanta estona vaig estar en aquella mena d'estat catatònic. En prendre consciència del meu cos vaig córrer a l'habitació del meu suposat germà.
El seu cos nu i emmascarat, jeia inert a terra, amb els braços en creu, en mig d'un macabre ritual, rodejat d'espelmes negres flamejants i barnilles d'encens a mig acabar.
Això és tot el que recordo, senyor fiscal.
—Que per què li vaig fer tantes fotografies? Deformació professional, ja l'hi he dit abans, senyor fiscal, sóc addicte a la feina.
—Per addicció?! —exclama el fiscal, amb ironia—. Expliqui’ns, si us plau, amb tota mena de detalls la seva versió dels fets.
A les tres de la matinada, del 24 de gener d'aquest any, arribava, esgotat, després de vuit hores de viatge, a la meva casa del poble, amb un imperiós desig de passar uns dies entre natura i silenci per desconnectar del brogit de la ciutat i la feina; val a dir que, en tot el poble l'única casa habitable és la meva; és tot un privilegi.
En baixar del cotxe vaig percebre aquella olor a poble, l'olor a fum d’estufa de llenya que tant m'agradava recuperar en la meva època d’estudiant, quan per les vacances de Nadal tornava a casa.
De sobte vaig reaccionar deixant enrere els records. Olor a poble?
El fumeral, protagonista, reclamà la meva mirada, sí, la llar estava encesa.
En entrar, l'escena era la mateixa de sempre, aquell desordre ordenat que a mi ja m'estava bé, ningú més que jo tocava res, a més tenia poques coses, només les imprescindibles, era fàcil, tot estava a l'abast.
Aquella olor de llenya cremant i aquella escalfor que retrobava a poc a poc, així que m'atansava a la sala, em trasbalsava. Tot i que em temia trobar-hi algú, vaig quedar-me palplantat i sense capacitat de reacció. Qui era aquell noi? Què hi feia a casa meva? Per què aquelles faccions tan familiars? Per què la seva rialla?
Deixant d'atiar el foc s'atansà a mi, quan jo, amb la veu trencada, vaig preguntar-li:
—Qui ets? Què hi fas aquí? Com has entrat?
Sense respondre'm, m'abraçà i amb llàgrimes als ulls, em digué:
—Sóc el teu germà bessó. I començà a explicar-me una llarga història d'adopcions; les nostres.
Sí que ens assemblàvem, i molt, però, per què jo no en sabia res? Com m'havia trobat i com retrons havia entrat a casa, a la "meva" casa? Què volia de mi aquest "nou germà" bessó?
Les preguntes em bullien dins el cap, i ell com si res, anava ensenyant-me papers i més papers i un parell de rònegues fotografies, de quan estàvem a l'orfenat; estabornit de tanta allau de novetats jo ja no tenia capacitat de reacció, així que li vaig oferir habitació, invitant-lo a continuar la conversa l'endemà al matí.
Em vaig despertar aviat, mal dormit i neguitós no em podia deixar de preguntar el perquè havia de passar-me a mi tot aquest embolic, ara que estava tan tranquil i feliç, ara que havia aconseguit adaptar-me a viure sol, a no necessitar ningú.
A la llar de foc encara hi havia brases, vaig afegir-hi una bona soca, el dia seria intens.
Necessitava el primer cafè.
En mig del plaer d'assaborir el cafè m'envaí una estranya sensació, una intensa flaire, barreja d'olors dolces, anava omplint l'estança, els meus narius i el meu cap. No sé quanta estona vaig estar en aquella mena d'estat catatònic. En prendre consciència del meu cos vaig córrer a l'habitació del meu suposat germà.
El seu cos nu i emmascarat, jeia inert a terra, amb els braços en creu, en mig d'un macabre ritual, rodejat d'espelmes negres flamejants i barnilles d'encens a mig acabar.
Això és tot el que recordo, senyor fiscal.
—Que per què li vaig fer tantes fotografies? Deformació professional, ja l'hi he dit abans, senyor fiscal, sóc addicte a la feina.
Núria Niubó i Cabau
(Lleida, 1946)
Paraula de Núria:
«Olor a poble»
.jpg)
"Gardane"
Paul Cézanne
(Ais de Provença -Aix-en-Provence-, França, 1839-1906)
Núria Niubó i Cabau, autora i col·laboradora de Lo Càntich,
és autora del poemari:

"De l'alba al capvespre"
Referència:
Niubó i Cabau, Núria
«Olor a poble»
A: Paraula de Núria
Lo Càntich. N.24. Asíndeton, 2014
Juliol - Setembre, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 24>
EAN: 9772014303002 24>

Niubó i Cabau, Núria
«Olor a poble»
A: Paraula de Núria
Lo Càntich. N.24. Asíndeton, 2014
Juliol - Setembre, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 24>
EAN: 9772014303002 24>


Lo Càntich - Número 24
Asíndeton, 2014
http://www.locantich.cat/2014/10/lo-cantich-numero-24-asindeton-2014.html
lectures
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada