"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Després de vuit anys de presència continuada en la xarxa, 36 números seriats i 32 números especials publicats, i un total de 2817 entrades individuals editades, amb el número 36 de la revista Lo Càntich, posem punt final a un fantàstic viatge literari i cultural. Nous projectes ens esperen. Projectes que podeu seguir a través de la pàgina de l'Associació de Relataires en Català. Moltes gràcies, de tot cor, a totes aquelles persones que ens han proporcionat el seu suport en aquesta meravellosa singladura pels mars i oceans de la literatura, l'art i la cultura. Eternament agraïts!

L'Equip Editorial (els que som, i els que han estat, in memoriam).

Paraula de Núria:
«Olor a poble»

Núria Niubó i Cabau
Paraula de Núria (Núria Niubó i Cabau)

"Paraules que regalen els sentits,
teràpia per a cors malmesos.
Paraules. Provocadores de somnis,
renovadores d'il·lusions, silencioses,
canviants, de colors i formes,
amb vida pròpia, amb força."


Gardane (Paul Cézanne)

Olor a poble


     L'acusat, Antoni Sispac, respon al fiscal que és pèrit de sinistres i fotògraf d'ofici i per addicció.

     —Per addicció?! —exclama el fiscal, amb ironia—. Expliqui’ns, si us plau, amb tota mena de detalls la seva versió dels fets.


     A les tres de la matinada, del 24 de gener d'aquest any, arribava, esgotat, després de vuit hores de viatge, a la meva casa del poble, amb un imperiós desig de passar uns dies entre natura i silenci per desconnectar del brogit de la ciutat i la feina; val a dir que, en tot el poble l'única casa habitable és la meva; és tot un privilegi.

     En baixar del cotxe vaig percebre aquella olor a poble, l'olor a fum d’estufa de llenya que tant m'agradava recuperar en la meva època d’estudiant, quan per les vacances de Nadal tornava a casa.

     De sobte vaig reaccionar deixant enrere els records. Olor a poble?

     El fumeral, protagonista, reclamà la meva mirada, sí, la llar estava encesa.

     En entrar, l'escena era la mateixa de sempre, aquell desordre ordenat que a mi ja m'estava bé, ningú més que jo tocava res, a més tenia poques coses, només les imprescindibles, era fàcil, tot estava a l'abast.

     Aquella olor de llenya cremant i aquella escalfor que retrobava a poc a poc, així que m'atansava a la sala, em trasbalsava. Tot i que em temia trobar-hi algú, vaig quedar-me palplantat i sense capacitat de reacció. Qui era aquell noi? Què hi feia a casa meva? Per què aquelles faccions tan familiars? Per què la seva rialla?

     Deixant d'atiar el foc s'atansà a mi, quan jo, amb la veu trencada, vaig preguntar-li:

     —Qui ets? Què hi fas aquí? Com has entrat?

     Sense respondre'm, m'abraçà i amb llàgrimes als ulls, em digué:

     —Sóc el teu germà bessó. I començà a explicar-me una llarga història d'adopcions; les nostres.

     Sí que ens assemblàvem, i molt, però, per què jo no en sabia res? Com m'havia trobat i com retrons havia entrat a casa, a la "meva" casa? Què volia de mi aquest "nou germà" bessó?

     Les preguntes em bullien dins el cap, i ell com si res, anava ensenyant-me papers i més papers i un parell de rònegues fotografies, de quan estàvem a l'orfenat; estabornit de tanta allau de novetats jo ja no tenia capacitat de reacció, així que li vaig oferir habitació, invitant-lo a continuar la conversa l'endemà al matí.

     Em vaig despertar aviat, mal dormit i neguitós no em podia deixar de preguntar el perquè havia de passar-me a mi tot aquest embolic, ara que estava tan tranquil i feliç, ara que havia aconseguit adaptar-me a viure sol, a no necessitar ningú.

     A la llar de foc encara hi havia brases, vaig afegir-hi una bona soca, el dia seria intens.

     Necessitava el primer cafè.

     En mig del plaer d'assaborir el cafè m'envaí una estranya sensació, una intensa flaire, barreja d'olors dolces, anava omplint l'estança, els meus narius i el meu cap. No sé quanta estona vaig estar en aquella mena d'estat catatònic. En prendre consciència del meu cos vaig córrer a l'habitació del meu suposat germà.

     El seu cos nu i emmascarat, jeia inert a terra, amb els braços en creu, en mig d'un macabre ritual, rodejat d'espelmes negres flamejants i barnilles d'encens a mig acabar.

     Això és tot el que recordo, senyor fiscal.

     —Que per què li vaig fer tantes fotografies? Deformació professional, ja l'hi he dit abans, senyor fiscal, sóc addicte a la feina.


Núria Niubó i Cabau
(Lleida, 1946)
Paraula de Núria:
«Olor a poble»

Il·lustració:
'Gardane (Paul Cézanne)'
"Gardane"
Paul Cézanne
(Ais de Provença -Aix-en-Provence-, França, 1839-1906)


Núria Niubó i Cabau, autora i col·laboradora de Lo Càntich,
és autora del poemari:

'De l'alba al capvespre (Núria Niubó i Cabau)'
"De l'alba al capvespre"



Referència:
Niubó i Cabau, Núria
«Olor a poble»
A: Paraula de Núria
Lo Càntich. N.24. Asíndeton, 2014
Juliol - Setembre, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 24>
EAN: 9772014303002 24>
ISSN 2014-3036-N.24


Lo Càntich - Número 24 - Asíndeton, 2014
Lo Càntich - Número 24
Asíndeton, 2014

http://www.locantich.cat/2014/10/lo-cantich-numero-24-asindeton-2014.html


Lo Càntich - Número 24 - Lectures
lectures

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]