Notes biogràfiques: «Joan Brossa» Josep Maria Corretger i Olivart Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998)

"Alfa"

L'adéu a Joan Brossa. Un mag de la Poesia Visual

Per: Josep Maria Corretger i Olivart

El xai es menja l'herba
L'home es menja el xai
L'alosa es menja l'insecte
L'esparver es menja l'alosa
L'un es menja l'altre
El xai devora l'herba
Demà l'home devorarà el xai
Sense la mort la vida fóra impossible.

«Dossier»

     Aquest fou un dels darrers poemes que va escriure el poeta visual per excel·lència, el malaurat Joan Brossa. Va sorprendre'l una mort absurda la vigilia de cap d'any de 1998, similar a la idea mental que rebia cada visitant de les seves obres, millor dit "poemes visuals", alguns d'ells concebuts com a obres escultòriques, fruit de la seva imaginació i caracteritzats per un sentit que escollia cada intèrpret.

"Poema objecte"

     Joan Brossa va néixer a Barcelona el 19 de gener de 1919 i als disset anys ja lluitava amb l'exèrcit republicà al front de Lleida, s'hi va enrolar voluntàriament i allí escrigué la seva primera obra poètica. El 1948 va fundar la revista avantguardista Dau al 7 junt amb diversos personatges d'aquella època, com els pintors Antoni Tàpies, Modest Cuixart, Josep Tharrats, el filòsof Arnau Puig i Joan Ponç. Brossa heretà l'avantguarda catalana dels anys 20 i fou fidel seguidor de J.V. Foix, al qual s'acostà en els primers passos poètics.

     D'altra banda, també va escriure algunes obres teatrals, la primera va estrenar-se el 1951. I fins i tot, la música va tenir la seva fixació, com el concert amb Mestre Quaderns Concert per a representar de 1964, Suite bufa de 1966, o el Concert irregular de 1968, amb Carles Santos.

     Entre les seves obres de caire poètic més sobresortints hi ha Em va fer Joan Brossa (1950), Poemes civils (1961), El Saltamartí (1968), la seva primera presa de contacte directament amb els lectors a Poesia rasa (1970), Poemes de seny i cabell (1977), i Els entra-i-surts del poeta (1983).

"Eclipsi"

     Fascinat pel món de la pintura, realitzà abundants activitats amb Miró, Poetes, pintors i escultors (1960) o amb Antoni Tàpies, U no és ningú. I algunes col·laboracions amb el cineasta Portabella, Cua de cuc (1969); que conjuntament amb les seves obres dramàtiques, que són extenses, per exemple, des de Nocturns encontres (1951), fins a La pregunta perduda o El corral del lleó (1985), fan ésser a Brossa un artista essencial per al món de la cultura catalana, tal com queda plasmat en les diverses temàtiques o gèneres artístics que va saber tractar amb gran facilitat, poesia, teatre, música, escultura, aquesta darrera a mode de poesia visual.

     Per la seva labor artística va guanyar premis tan destacats com La Lletra d'Or, el 1981, el Ciutat de Barcelona en dues ocasions, el 1978 i el 1988, o la Medalla Picasso, el 1988, concedida per la UNESCO.

     En els darrers anys de la seva vida, des dels anys vuitanta, es va dedicar amb cor i ànima a la seva poesia visual, la qual va tenir una gran difusió internacional en ciutats com Basilea, Nova York, Amsterdam, Madrid, Venècia... on ens feia aparèixer les lletres de l'alfabet vinculades a algun objecte, i llavors, cada visionari havia d'extreure el significat o moralitat d'aquell poema del poeta polimòrfic i irrepetible, Joan Brossa. Són ben famoses les seves As que fins i tot il·lustren alguna plaça de Barcelona o la majoria dels seus poemes arquitectònics; així com la seva obra poètica, que va traduir-se al castellà, neerlandès –holandès-, francès, anglès, italià, suec i alemany.

"Roda"

     Entre les reaccions vers la mort de Brossa, n'hi havia que ens mostraven clarament que havia representat aquest autor per a la nostra cultura, com la de Joan Reventós, president del Parlament de Catalunya d'aleshores, "ha mort el príncep de les lletres catalanes", o la del poeta Luís Antonio Villena, "va trencar motllos, ja que va protestar amb una poesia irònica, fora del canal habitual de la poesia visual", unes paraules que definien molt bé l'imaginari del senyor Brossa.

     Odiava les cerimònies, deia "quan et fan molts homenatges seguits és un mal senyal", ell senzill, veia la mort amb certa tranquil·litat, "el pedestal és com unes sabates", idees de llur influència pel transformisme de Frègoli (1867-1936), cantant, dansaire, imitador, mim, il·lusionista, i ventríloc italià, que va crear uns guions on tot sol representava fins a seixanta papers diferents.

     Brossa va treballar fins al darrer moment, quan vingué la fatídica caiguda per les escales del seu estudi, on es colpejà de cap a terra i li causà la mort instantània. Són un bon exemple d'aquest treball, el mural per la façana de l'Ajuntament de Mollet del Vallès (desembre del 1998) o llurs obres pòstumes, Memòria encesa (1999) i Sumari astral (1999), de la qual n'he extret uns versos a l'inici d'aquest article.

     Se'n va anar per sempre "l'agent provocador", així era com l'anomenaven, realitzant l'últim poema visual, ens imaginem la A de principi i el seu barret de copa com a comiat. La seva inexplicable mort va empaitar a tothom per sorpresa a les acaballes d'aquell any acabat en vuit; però gràcies a la seva fructífera producció, als lectors encara ens queden llegir moltes de les seves obres del llegat que va fer en vida, i la interpretació de molts dels seus poemes visionaris.

Josep Maria Corretger i Olivart
Notes biogràfiques:
«Joan Brossa»

Imatges:
http://www.fundaciojoanbrossa.cat/

Referència:

Corretger i Olivart, Josep Maria.
«Notes biogràfiques: Joan Brossa»
Lo Càntich. N.24. Asíndeton, 2014
Juliol - Setembre, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 24>
EAN: 9772014303002 24>

Lo Càntich - Número 24
Asíndeton, 2014

http://www.locantich.cat/2014/10/lo-cantich-numero-24-asindeton-2014.html