![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
.jpg)
El dia que vaig veure les aus sense braços
A l'hora del crepuscle, el cel incendiat era el senyal de nostre senyor. Passava el mateix quan hi havia lluna plena, no qualsevol lluna, sinó aquella bola de mel que queia densament fins a reposar a l'horitzó.
Llavors jo em descalçava per estar més a prop del bosc, abraçava els arbres, arrancava arrels, collia herbes. A les cuines on feinejava, m'enduia la sang de l'aviram i el paper de ceba. Herr Uhde, que coneixia el meu do, em donava generoses propines, però jo preferia enviar-lo a ciutat perquè em comprés pigments i teles.
I així naixien les flors immortals. De l'amor a la natura i la voluntat de nostre senyor. Perquè la natura produeix bellesa, però es marceix amb el pas del temps. Els temps el va crear nostre senyor per dotar-nos de moviment: ens insuflà la vida. Però com que l'eternitat es troba en la quietud, també inventà l'art. Ell volgué que les meves mans perpetuessin la bellesa de la natura. Vet aquí el meu do.
Mentrestant, la gent, distreta amb la guerra, no s'adonava de res; tots desconfiaven de tots.
Jo sí que veia el cel incendiat i la densitat de la lluna. Llavors caminava descalça pel bosc mentre ells dormien. Respirava el vapor de la terra. La dansa i el cant m'ajudaven a conjurar l'esperit creador. Tornava de la nit amb les puntes dels dits plenes d'alegria, i dins la cambra, pintava les flors immortals.
Llavors van arribar els lladres i m'ho van prendre tot. M'esposaren, em lligaren i em tancaren en un forat fosc.
Jo plorava i cridava com una criatura: ¡Homes del diable! Per fer-me callar, els lladres em clavaven injeccions que em desfeien les mans i els dits, fins que m'anorreaven del tot.
Un dia, mirant les oques entre els barrots, vaig tenir un ensurt de mort: ¡les pobres criatures no tenien braços! I perquè no tenien braços, caminaven defectuoses i matusseres. I perquè no tenien braços, havien estirat tant el coll, però un coll no podia substituir dos braços; a pesar de tot, aquell esforç inútil les dignificava. Ai, i em faltava l'alè quan les veia caminar tan mancades! I la pena que sentia per les oques es va estendre als demés ocells. Tots ells sense bracets, tots ells, pobrets. Però l'àliga, el falcó i les altres aus més picardioses, s'havien fet prestar una membrana plomada de cada costat del seu cos. Les oques, en canvi, no s'adonaven que podien fer el mateix.
Quan Herr Uhde em va treure del manicomi, jo ja m'havia convertit en oca, sense braços ni dits per a poder pintar com antany les flors immortals.
Mirant el bosc amb tristesa, vaig sospitar que la natura era molt més imperiosa que nostre senyor. I sabent això, vaig sentir un desconsol irreparable.
Llavors jo em descalçava per estar més a prop del bosc, abraçava els arbres, arrancava arrels, collia herbes. A les cuines on feinejava, m'enduia la sang de l'aviram i el paper de ceba. Herr Uhde, que coneixia el meu do, em donava generoses propines, però jo preferia enviar-lo a ciutat perquè em comprés pigments i teles.
I així naixien les flors immortals. De l'amor a la natura i la voluntat de nostre senyor. Perquè la natura produeix bellesa, però es marceix amb el pas del temps. Els temps el va crear nostre senyor per dotar-nos de moviment: ens insuflà la vida. Però com que l'eternitat es troba en la quietud, també inventà l'art. Ell volgué que les meves mans perpetuessin la bellesa de la natura. Vet aquí el meu do.
Mentrestant, la gent, distreta amb la guerra, no s'adonava de res; tots desconfiaven de tots.
Jo sí que veia el cel incendiat i la densitat de la lluna. Llavors caminava descalça pel bosc mentre ells dormien. Respirava el vapor de la terra. La dansa i el cant m'ajudaven a conjurar l'esperit creador. Tornava de la nit amb les puntes dels dits plenes d'alegria, i dins la cambra, pintava les flors immortals.
Llavors van arribar els lladres i m'ho van prendre tot. M'esposaren, em lligaren i em tancaren en un forat fosc.
Jo plorava i cridava com una criatura: ¡Homes del diable! Per fer-me callar, els lladres em clavaven injeccions que em desfeien les mans i els dits, fins que m'anorreaven del tot.
Un dia, mirant les oques entre els barrots, vaig tenir un ensurt de mort: ¡les pobres criatures no tenien braços! I perquè no tenien braços, caminaven defectuoses i matusseres. I perquè no tenien braços, havien estirat tant el coll, però un coll no podia substituir dos braços; a pesar de tot, aquell esforç inútil les dignificava. Ai, i em faltava l'alè quan les veia caminar tan mancades! I la pena que sentia per les oques es va estendre als demés ocells. Tots ells sense bracets, tots ells, pobrets. Però l'àliga, el falcó i les altres aus més picardioses, s'havien fet prestar una membrana plomada de cada costat del seu cos. Les oques, en canvi, no s'adonaven que podien fer el mateix.
Quan Herr Uhde em va treure del manicomi, jo ja m'havia convertit en oca, sense braços ni dits per a poder pintar com antany les flors immortals.
Mirant el bosc amb tristesa, vaig sospitar que la natura era molt més imperiosa que nostre senyor. I sabent això, vaig sentir un desconsol irreparable.
Aquest relat està inspirat en la pel·lícula Séraphine (2008), de Martin Provost.
Violant Barquet i Colomé
(Tarragona, 1972)
«El dia que vaig veure les aus sense braços»
-p.jpg)
"L'arbre del Paradís"
Séraphine Louis
'Séraphine de Senlis'
(Arsy, Oise, França, 1864 – Villers-sous-Erquery, França, 1942)
Referència:
Barquet i Colomé, Violant.
«El dia que vaig veure les aus sense braços»
Lo Càntich. N.24. Asíndeton, 2014
Juliol - Setembre, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 24>
EAN: 9772014303002 24>
Barquet i Colomé, Violant.
«El dia que vaig veure les aus sense braços»
Lo Càntich. N.24. Asíndeton, 2014
Juliol - Setembre, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 24>
EAN: 9772014303002 24>
Lo Càntich - Número 24
Asíndeton, 2014
http://www.locantich.cat/2014/10/lo-cantich-numero-24-asindeton-2014.html
lectures
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada