![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
L'última cigarreta
Fer la substitució de les seves classes de plàstica em feia sentir important. Des que vaig ser alumna seva es va desvetllar en mi el gust per formar-me en aquesta especialitat.
No oblidaré mai aquell dia. Tots vam celebrar la seva visita a classe, els nens i jo estàvem segurs que venia a reincorporar-se, però va donar-me la mala noticia, "tinc càncer de pulmó", em digué a cau d’orella, "no en diguis res a ningú". I va acomiadar-se amb un trist somriure.
El silenci de la classe em va fer trontollar, però havia d'encaixar i tirar endavant.
Compartint el teu secret Guillem, vas aconseguir fer-me còmplice de tot.
La rutina diària de comentar-te l'evolució de les classes es va convertir en desig de sentir-nos.
En aquella hora la teva dona, la Roser, encara estava a la feina. Llavors, tu cercaves una cigarreta del teu amagatall i sorties al balcó amb el mòbil, esperant amb delit la meva trucada.
Sentia com dia a dia s'apagava la teva ronca veu, mentre tu vivies intensament aquells minuts barreja d'addició i amor platònic.
—Visc el dia esperant aquests instants, estimada Gemma, em deies. Incapaç de dir-te res, se'm trencava el cor i alhora plorava en silenci, sentint-me culpable. Eres conscient que prenies dies o potser mesos a la teva vida.
—Aquest maleït càncer podrà amb mi, em deies sovint, però jo hauré viscut assaborint aquests instants.
Un dia que no vaig poder trucar-te a l'hora de sempre, em va respondre la teva filla dient-me que estaves descansant; l'endemà, amb veu trencada i trist, em vas dir:
—Què ja no m'estimes Gemma?
I és que cada dia per a tu era una eternitat.
Fent un gran esforç, vas assistir al dinar de fi de curs amb els companys. En acabar, i amb una mirada de complicitat, digueres "després de les postres, una cigarreta, eh". Vam sortir fora, i tots dos fumant en silenci, mirant-nos furtivament, ens vam acomiadar per sempre.
Passades dues setmanes, una tarda, en trucar-te, agafà el mòbil la teva filla i va dir-me que ja no tenies forces per parlar.
Ens vas deixar, apagant-te lentament al mateix temps que ho feia la cigarreta entre els teus dits.
Mai vaig explicar als companys de l'escola que sabia el teu destí. Aquest serà sempre el nostre secret.
No t'oblidaré mai Guillem. Només tu saps com t'he estimat.
No oblidaré mai aquell dia. Tots vam celebrar la seva visita a classe, els nens i jo estàvem segurs que venia a reincorporar-se, però va donar-me la mala noticia, "tinc càncer de pulmó", em digué a cau d’orella, "no en diguis res a ningú". I va acomiadar-se amb un trist somriure.
El silenci de la classe em va fer trontollar, però havia d'encaixar i tirar endavant.
Compartint el teu secret Guillem, vas aconseguir fer-me còmplice de tot.
La rutina diària de comentar-te l'evolució de les classes es va convertir en desig de sentir-nos.
En aquella hora la teva dona, la Roser, encara estava a la feina. Llavors, tu cercaves una cigarreta del teu amagatall i sorties al balcó amb el mòbil, esperant amb delit la meva trucada.
Sentia com dia a dia s'apagava la teva ronca veu, mentre tu vivies intensament aquells minuts barreja d'addició i amor platònic.
—Visc el dia esperant aquests instants, estimada Gemma, em deies. Incapaç de dir-te res, se'm trencava el cor i alhora plorava en silenci, sentint-me culpable. Eres conscient que prenies dies o potser mesos a la teva vida.
—Aquest maleït càncer podrà amb mi, em deies sovint, però jo hauré viscut assaborint aquests instants.
Un dia que no vaig poder trucar-te a l'hora de sempre, em va respondre la teva filla dient-me que estaves descansant; l'endemà, amb veu trencada i trist, em vas dir:
—Què ja no m'estimes Gemma?
I és que cada dia per a tu era una eternitat.
Fent un gran esforç, vas assistir al dinar de fi de curs amb els companys. En acabar, i amb una mirada de complicitat, digueres "després de les postres, una cigarreta, eh". Vam sortir fora, i tots dos fumant en silenci, mirant-nos furtivament, ens vam acomiadar per sempre.
Passades dues setmanes, una tarda, en trucar-te, agafà el mòbil la teva filla i va dir-me que ja no tenies forces per parlar.
Ens vas deixar, apagant-te lentament al mateix temps que ho feia la cigarreta entre els teus dits.
Mai vaig explicar als companys de l'escola que sabia el teu destí. Aquest serà sempre el nostre secret.
No t'oblidaré mai Guillem. Només tu saps com t'he estimat.
Núria Niubó i Cabau
(Lleida, 1946)
Paraula de Núria:
«L'última cigarreta»
"L'última cigarreta"
Clara de Jaume
Núria Niubó i Cabau, autora i col·laboradora de Lo Càntich,
és autora del poemari:
"De l'alba al capvespre"
Referència:
Niubó i Cabau, Núria
«L'última cigarreta»
A: Paraula de Núria
Lo Càntich. N.23. Prosopopeia, 2014
Abril - Juny, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 23>
EAN: 9772014303002 23>
Niubó i Cabau, Núria
«L'última cigarreta»
A: Paraula de Núria
Lo Càntich. N.23. Prosopopeia, 2014
Abril - Juny, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 23>
EAN: 9772014303002 23>
Lo Càntich - Número 23
Prosopopeia, 2014
http://www.locantich.cat/2014/06/lo-cantich-numero-23-prosopopeia-2014.html
lectures
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada