«L'espurna» Joan Alcover i Maspons Il·lustració: Cristina Cray

L'espurna

Com el panteix de l'ànima dormenta
flotava el verb melodiós; mes ara
en l'Illa diu quelcom que ja retorna
del secular encantament, i munten
generacions que una claror novella
duen als ulls. La joventut és nostra.

La llengua: ella l'ha fet, el gran prodigi;
ella amb sos mots regalimant de saba
ens torna la llecor que l'ha nodrida;
ella difon estremiments profètics;
ella té notes de clarins. Sonem-los;
despertem els titans que en l'ombra jauen
de l'esperit; sonem-los; si ens escupen
els filisteus des de les torres,
sonem-los, i cauran. Sota la immensa
cúpula de blavor a on se miren
els cims més alts de l'heretat, solcada
pel tremolenc atzur mediterrani,
soni el crit de la sang, bategui el ritme
de la maternitat, i en ell se bressin,
com eixa mar unísona, vibranta
d'un sol batec des de Pollença a Roses,
els milions de cors de nostra raça.

Som nét i fill de catalanes. Elles
amb mots d'enyorament me condormiren,
amb mots d'enyorament que dins el calze
de la innocència gotejant, com perles
de rou, duien reflexos lluminosos
dels nadius horitzons. Pastors i fades
i dones d'aigua i cavallers i prínceps,
amb la materna melodia als llavis,
baixaven del Montseny i les congestes
del Pirineu, per habitar ma casa.
I el regne d'il·lusió, terra promesa
on tots volem anar, per mi tenia
ton nom, oh Catalunya, i ta corona,
oh Montserrat, i ton accent, oh Musa
oblidada llavors, ara vestida
de porpra triomfal. Tu em bressolares
tímidament amb les mateixes notes
que avui, com ressonanta escampadissa,
amb crits de joia a l'avenir se llancen,
i eren en l'auba de ma vida, un feble
piular com a aucells que migbadessin
els ulls, eixint d'un somni de centúries.
Llavors ma joventut volà despresa
de la roca insular per a confondre's
dintre del bull de la ciutat sonora.
Trobava clos el món de mos ensomnis,
i al gest aspriu de la comtal matrona
jo responia amb la supèrbia muda
d'un fosc isolament. Era la boira
que assaonà mon cor perquè el somriure
de l'amor hi florís. Oh dolça imatge
que en mon camí posà la Providència!
Tu, Beatriu catalanesca, fores
la calor de la pàtria feta dona!
I quan, victoriós dels vents terribles
que afuà la dissort entre nosaltres,
vinguí a l'altar per abraçar-te meva
i al Monestir pelegrinant pujàrem,
i dalt el cim de les sagrades penyes
ens donàrem les mans, i ens semblà veure,
amb ulls enlluernats per la divina
claror del ritu nupcial, difondre's
el misteri d'amor, l'ànima nostra,
sobre la majestat de Catalunya,
i el mar immens i radiós, i l'Illa
guaitant a l'horitzó..., llavors mon llavi
trèmul te volgué dir, i no podia:
—"Veus enfora la mar? Quantes esteles
hi dibuixaren els vaixells que em duien!
Quantes hores de febre i de pontar-se
mos pensaments de foc damunt les ones!
Veus ma terra allà endins? Ella t'espera
per a besar-te el front amb sos efluvis.
Tu amb nova sang hi nodriràs el vincle
del poble meu amb la materna soca."

Els focs de Sant Joan la nit perfumen;
mes de tots els amors, sols un n'alena.
Salten de mont en mont llengües de flama
dient el pacte espiritual que ens lliga.
No us allunyeu, memòries doloroses.
Si féssiu nosa aquí, quan vénc a seure
a la festa pairal, jo no hi seria.
Mai com al beure el vi de l'entusiasme
sent tan a prop les enyorades ombres.
Com la falzia en un illot caiguda
enmig de la rompent, que per a moure
l'ala nafrada i degotant, espera
el raig de la bonança que l'eixugui,
jo em sent reviure, agombolat per l'hora
de calor jovenívola que ens besa.
Mai els tres rius de llàgrimes vingueren
tan dolços i tan plens com brollen ara
que el foc dels esperits se fa visible.

¿Qui d'un afecte viu, per lluny que sia
l'obscur amagatall, dirà la força?
Passa la mar un mot de recordança:
del foc de germanor vola una espurna...
L'espurna ha pres... Els escolans d'un culte
nou i sublim, formiguejant a l'ombra,
de viles i ciutats duen l'ofrena
cap a les pires d'allà dalt; i els diuen,
al passar costa amunt, el pi balsàmic,
la mata, el boix, el romaní: —Colliu-nos!
L'espurna ha pres. I d'un en un s'encenen
els cirials del culte de la pàtria.
Sobre l'immens entrunyellat de serres
la nit batega de clarors purpúries;
i dels devots d'aquesta escolania
que en tots els cims de Catalunya vetlen,
n'hi ha que miren en silenci, pàl·lids
d'una emoció fondíssima, la fosca
a on la filla de la mar s'amaga.
—"¿Tendrà un llumet per a nosaltres, una
mirada, un pensament? ¿Està adormida
o sos ulls bada al gloriós insomni?"
I l'hora fuig i les tenebres callen...
Però, de sobte, un crit vola pels ecos
de les altures de llevant. Oviren
un llumenar... El Puig Major saluda.
És l'estel de Mallorca!

Joan Alcover i Maspons
(Palma, Mallorca, 1854 - Barcelona,1926)
«L'espurna»

Il·lustració:

"Els focs de Sant Joan la nit perfumen"
Cristina Cray

Referència:

Alcover i Maspons, Joan.
«L'espurna»
Lo Càntich. N.23. Prosopopeia, 2014
Abril - Juny, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 23>
EAN: 9772014303002 23>

Lo Càntich - Número 23
Prosopopeia, 2014

http://www.locantich.cat/2014/06/lo-cantich-numero-23-prosopopeia-2014.html


lectures