«La caputxa catalana» Dolors Monserdà i Vidal Il·lustració: Lídia M. Nogales

La caputxa catalana

Violes y romaní.

A les meves filles

Dintre la caxa de nuvia,
de noguera y de vorí,
ab lo rusch y la filosa,
lo gipó y lo drap de bri,
barretina roja y musca
y gambeto del padrí,
molts anys fa que 'n so tancada,
enyorant, ¡trista de mi!
la flayra de ginesteres,
violes y romaní.

Plegadeta m'hi deixaren
des que l'àvia va morí;
ni sols per aná als sufragis
la nora me féu serví;
per follies dels vilatges,
ma senzillesa avorrí...
¡Com si els caps qui 'm rumbejaren
jo no 'ls hagués fet lluí!
¡Ay, si parlarne volguessen
violes y romaní!

Prou dirien les vegades
que ab l'ayret del bon matí,
al baixá á Missa primera,
los qui 'ns veyen pel camí
deyen á la minyoneta
que s'abrigallava ab mi:
«¡Ets la nina més ayrosa
que ha somiat cap fadrí!
¡Si apar que a ton pas esclaten
violes y romaní!»

Y ella, soptantli á la cara
una onada de carmí,
sombrejant ab la caputxa
sos ulls d'estel vespertí,
semblant la perdiu novella
qu 'acaben d'espaordí,
rost avall per la drecera,
com portada pel garbí,
s'esmunyia entre ginestes,
violes y romaní.

Lo cap acotat á terra,
lo cor en l'anyell Diví,
lo cistelló per l'oferta,
pels qui en Déu varen finí;
si en lo camp era ridolta,
en la església gessamí:
los minyons li'n feyen rotllo
pera véurela sortí;
que ab sa flayra... ¡s'amagaven
violes y romaní!

De sospirs y d'amoretes
¡quants ramells n'hi vaig cullí
fins que al hereu d'eixa plana
ma mestressa doná 'l sí!
¡Prou que avui les seus nétes
ho voldrien assolí
lo que ab l'humil caputxeta
la seva àvia va gaudí;
¡més no escauen ab follies
violes y romaní!

Des que 'l vent d'usances noves
tancada me dexá aquí,
ni escolto 'l drinch de les unces
ni de la vrema 'l tragí.
La malura arrasa vinyes,
les guerres fan estremí,
y 'ls fills de la nostra terra
¡al rey han d'aná a serví!...
¡Com no heu mort ab plors de mares,
violes i romaní!

Y ab eix baf de mort i angoxa
que arreu se deixa sentí,
flochs y modes de les viles
foll lo camp vol escarní;
¡ja les filles de montanya
no es conexen pel vestí;
¡ja han llençat lo gipó negre,
lo blauet y 'l drap de bri
amb sa flayra de ginesta,
violes i romaní!

Usances, furs y riquesa,
¡vos heu soterrat ab mí!
Dels passats s'estrafan modes,
mes l'esprit ¡se'l deix morí!...
¡Oh, bons corchs y arnetes blanques!
quan m'arrebaceu d'aquí,
¡porteu la pols de mes runes
al vell cim del puig veí,
hont finesca ab ginesteres,
violes y romaní!

Dolors Monserdà i Vidal
(Barcelona, 1845-­1919)
«La caputxa catalana»

Il·lustració:

"Violes i romaní"
Lídia M. Nogales

Referència:

Monserdà i Vidal, Dolors.
«La caputxa catalana»
Lo Càntich. N.23. Prosopopeia, 2014
Abril - Juny, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 23>
EAN: 9772014303002 23>

Lo Càntich - Número 23
Prosopopeia, 2014

http://www.locantich.cat/2014/06/lo-cantich-numero-23-prosopopeia-2014.html