El mercader de tulipes: «Crònica XXVII» Toni Arencón i Arias "El mercader de tulipes amava tant les seves flors que envoltava els peduncles amb pergamins lligats amb cintes blaves i descrivia en versos d'elogi les seves qualitats. Mai no va saber que no li compraven les tulipes per la seva bellesa, sinó per la bellesa dels seus versos, escrits en pergamins nuats amb cintes blaves, que envoltaven les tiges de les seves flors amades."

Crònica XXVII

     «Així que aquest és l'exacte color del terra de Tirr!», va exclamar, en veu alta, malgrat que ningú més no podia escoltar aquelles paraules.

     Agenollat, el capità de l'expedició acariciava la sorra rogenca i la deixava caure des de la mà, sentint com lliscava entre els dits enguantats. Encara no comprenia com havia pogut salvar la vida, ni quin error —humà o mecànic— havia provocat l'accident. Només sabia que s'havia despertat, commocionat i desorientat, a un centenar de iardes de la nau, destrossada, i no havia trobat cap rastre dels altres tripulants de l'expedició.

     Sobre el seu cap, en quart minvant, la posició de les llunes irregulars de Tirr anticipaven l'arribada propera del capvespre. Es va adonar que s'apropava una tempesta elèctrica. «M'haig de fer a la idea. No hi ha res a fer», va pensar. «Em trobo sol, terriblement sol, en un planeta desèrtic».

     Per costum (o inèrcia... o instint...), va palpar la butxaca superior esquerra del seu uniforme i va trobar la vella llibreta folrada amb tapes grogues. Llavors, i només llavors, va comprendre. Ho va comprendre tot.

     Assegut sobre una roca, sense consciència concreta del temps, va començar a escriure un relat sobre una nau estavellada a la superfície d'un planeta encara per explorar, sobre un viatger espacial i sobre una ciutat alienígena construïda per una civilització ancestral, edificada en un punt inconcret, entre muntanyes metàl·liques, pujols blaus i mars de sorra.

     Llavors, del no-res, coincidint amb el moment concret i exacte en el qual escrivia els primers paràgrafs, la ciutat que descrivia es va començar a materialitzar... davant dels seus ulls, en la línia més propera i diàfana de l'horitzó... amb els edificis de reflexos argentats, els ponts penjants, els amfiteatres, les rampes de pedra llaurada i la cúpula de vidre que la cobria i la protegia de la radiació. Allà... davant mateix d'ell! Tot el que escrivia anava prenent forma material davant mateix d’ell!

     I va somriure. Havia comprès que es trobava, per fi, al cel que sempre havia somiat. Al seu cel. Al cel dels escriptors. En un lloc intermedi entre el paradís i les estrelles.

     I el capità Bradbury va continuar escrivint...

oo0O0oo

En homenatge a Ray Bradbury
(Waukegan, Illinois, 22 d'agost de 1920 – Los Angeles, 5 de juny de 2012),
en el segon aniversari de la seva mort.

Toni Arencón i Arias
(El Prat de Llobregat, 1963)
«Crònica XXVII»

Il·lustració:

"Tirr"
Toni Arencón i Arias

Referència:

Arencón i Arias, Toni.
«Crònica XXVII»
Lo Càntich. N.23. Prosopopeia, 2014
Abril - Juny, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 23>
EAN: 9772014303002 23>

Lo Càntich - Número 23
Prosopopeia, 2014

http://www.locantich.cat/2014/06/lo-cantich-numero-23-prosopopeia-2014.html


lectures