![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
Una vella tradició familiar
Mentre que esperem t'explicaré una història que sempre ha rondat a la meva família. Una espècie de tradició familiar, ja saps, una llegenda que ha anat corrent de generació en generació. Entens el que vull dir, oi? El típic conte que t'explica l'avi quan ets un vailet i et deixa meravellat. Encara amb més motiu perquè l'heroi de la història era un parent. L'Avi Jaume el de les Cabres. No sé, devia ser el rebesavi d'un rebesavi. Sia com sia, el conte devia ser bastant antic. La història parla de quan Barcelona encara era emmurallada i feia poc que havien construït la fortalesa de la Ciutadella. Així que, si fa no fa, deu ser de finals del XVIII o principis del XIX.
Sí, és clar, quan ets petit, el que t'explica l'avi va a missa. M'ho empassava tot, fil per randa. Però bé, a mida que vas creixent ho comences a racionalitzar i dubtes de tot el que et diuen els grans... Bé, llavors la cosa canvia i decideixes que només era això, un conte.
No, no, ¡vigila! No treguis el cap. Allà al darrere n'hi ha quatre fent guàrdia. Són una mica lluny i si restem a cobert no ens enxamparan. No, estigues tranquil noi, no ens poden sentir. Podem parlar tot el que vulguem. Les comunicacions són segures. No han aconseguit hackejar les nostres línies.
Com et deia, l'Avi Jaume era l'heroi de la família. Bé, un heroi en petit comitè, perquè, de la seva gesta no s'assabentà ningú. Però, segons explica la història, tot solet, va salvar el món. En aquell temps, l'avi amb prou feines era un marrec. El seu pare era mariner i passava la major part de l'any a la mar, i ell vivia amb la mare en un casinyot que donava a la muralla, pel Paral·lel. Com la vida era molt dura, el xaval ajudava a l'economia familiar fent de pastor per als soldats de la fortalesa de Montjuïc. Cada matinada, molt abans que sortís el sol, l'Avi Jaume creuava la muralla per la porta de Sant Bertran, pujava corrent pels camins de la muntanya, recollia les cabres i se les enduia a pastar. Sí, llavors tot allò eren camps i boscos. Des de la muralla del sud de la ciutat fins al riu Llobregat, tot era camp salvatge. Per allà rodava l'avi fins que es posava el sol. Llavors, tornava a la fortalesa, deixava el bestiar i tornava a casa a dormir.
La història diu que tot va passar a l'abril, el dia de Sant Jordi. Per a un nen, que tot passés el mateix dia que se celebra la caça d'un drac, ho pintava tot com més màgic. Suposo que, simplement, succeí un dia qualsevol, però explicat així era tot molt més èpic. Sia com sia, l'avi va sortir de casa com cada nit, va recollir les cabres i se les emportà a pastar a la muntanya. Encara era tot fosc quan arribà a aquella font amagada on acostumava a esmorzar una mica de pa i formatge disposat per sa mare, mentre que els animals guimbaven pels matolls.
Feia fred i l'avi duia una vella samarra perquè el protegís del mal temps. De seguida començà a sentir una lleugera brisa que, de mica en mica, es tornava calorosa i, embolicat a la roba, començava a notar una escalforeta. El cel amenaçava amb tempesta i les ràfegues de vent bressolaven, inclements, les copes dels pins i les alzines. Però ja no feia fred. A més, una pudor estranya, aspre, inundava l'arbreda. Inquiet, l'avi intuïa la proximitat de quelcom imminent que planava sobre la vall. En breus instants, en un clar entre els arbres, naixia una fulgència blavosa, intensa. Al principi era una simple espurna rutilant que surava a un metre del terra. L'avi, encuriosit, s'apropà amagant-se darrere d'uns matolls.
Un moment. Diu la Central que mantinguem la posició i restem a l'espera d'instruccions.
Bé, com et deia, allà estava l'avi, darrere dels matolls observant el fenomen lluminós. Aquella espurna blavosa que semblava viva i que, de mica en mica, anava creixent fins a transformar-se en una esfera, etèria, d'un parell de pams. L'avi, immòbil, a l'expectativa, només s'ho mirava.
De cop i volta, l'esfera esclatà inundant-ho tot amb la seva llum. Deixant, en el seu lloc, una espècie d'arc de la mateixa tonalitat blavosa. Una circumferència lluminosa vertical que, des del terra, arribava fins a l'alçada de les copes dels pins. L'avi es trobava tot just enfront d'ella però, en canvi, no podia veure res a través de la seva superfície. Era impossible veure els arbres de l'altre costat. Al contrari, l'arc era com una porta. Una porta oberta a l'Infern. Perquè això era el que veia l'Avi Jaume, el mateix Avern. Era una cova tota plena d'un fum dens on, amb prou feines, es distingien estranys instruments de tortura i per on començaven a desfilar dimonis i d'altres criatures de malson.
Neguitós, conscient que presenciava quelcom important, agafà amb força les armes que duia a les mans. Un vell bastó per a espantar els porcs senglars a la mà esquerra i la petita navalla per tallar el formatge a la dreta. Suposo que, en la seva joventut, l'avi era un temerari inconscient.
Els éssers que s'afanyaven a l'interior de la cova dirigien les seves passes cap l'arc blavós, disposats a creuar al nostre món. Al davant desfilava el líder dels dimonis, una criatura impressionant, de més de dos metres d'alçada, vestida amb quelcom semblant a una armadura maligna, fosca i plena d'excrecions òssies. El seu rostre quedava cobert per un casc d'aspecte malèfic. L'avi podia sentir l'emanació del mal que brollava d'aquell ésser. I no s'ho va pensar dues vegades. Amb la primera passa de l'estranya criatura fora de la cova, es llançà a sobre colpejant-li les cames amb el bastó. En fer-lo caure, l'avi s'agenollà sobre el seu cos mentre, amb la navalla, dirigia cops destres on esperava trobar els punts febles de la seva armadura. De la bèstia fluïa un líquid verdosenc, la sang pervertida del diable, animant-lo a seguir amb els seus atacs. Els crits agònics de la criatura anunciaven la seva mort ja pròxima. Inesperadament, la resta de les hordes infernals, atònites per l'inesperat assalt, es quedaren immòbils, incapaços de reaccionar.
Envalentit, l'avi s'aixecà i va agafar el bastó amb les dues mans. Amb un udol descarnat, descarregà un últim cop sobre el casc, fent-lo miques i deixant al descobert l'aspecte reptilià de l'invasor. La seva acció devia impressionar als altres dimonis, perquè la resta de bèsties es retirà, la porta entre els dos mons es tancà i mai més tornaren a trepitjar la nostra terra.
Bé, fins ara... Sí, jo també rebo les lectures. La temperatura ha pujat uns vint graus i augmenten els nivells d'ozó. A la Central tenien raó. Aquests quatre llangardaixos estan protegint la creació d'un nou portal. Comunica-ho a la Central i jo vaig preparant els explosius.
Saps? Últimament no deixo de donar-li voltes a aquesta vella història. No sé, potser sigui veritat que el vell, fa quasi quatre segles, va salvar el món i va parar la primera temptativa d'invasió d'aquests refotuts llangardaixos. I ara han tornat molt més ben preparats. O potser fos tot el contrari, potser llavors només venien en to de pau i el vell la va cagar provocant una guerra. No sé, potser només fora una visió, un somni, quelcom profètic. Suposo que és millor no donar-li moltes voltes. A la de tres obrim foc!
Sí, és clar, quan ets petit, el que t'explica l'avi va a missa. M'ho empassava tot, fil per randa. Però bé, a mida que vas creixent ho comences a racionalitzar i dubtes de tot el que et diuen els grans... Bé, llavors la cosa canvia i decideixes que només era això, un conte.
No, no, ¡vigila! No treguis el cap. Allà al darrere n'hi ha quatre fent guàrdia. Són una mica lluny i si restem a cobert no ens enxamparan. No, estigues tranquil noi, no ens poden sentir. Podem parlar tot el que vulguem. Les comunicacions són segures. No han aconseguit hackejar les nostres línies.
Com et deia, l'Avi Jaume era l'heroi de la família. Bé, un heroi en petit comitè, perquè, de la seva gesta no s'assabentà ningú. Però, segons explica la història, tot solet, va salvar el món. En aquell temps, l'avi amb prou feines era un marrec. El seu pare era mariner i passava la major part de l'any a la mar, i ell vivia amb la mare en un casinyot que donava a la muralla, pel Paral·lel. Com la vida era molt dura, el xaval ajudava a l'economia familiar fent de pastor per als soldats de la fortalesa de Montjuïc. Cada matinada, molt abans que sortís el sol, l'Avi Jaume creuava la muralla per la porta de Sant Bertran, pujava corrent pels camins de la muntanya, recollia les cabres i se les enduia a pastar. Sí, llavors tot allò eren camps i boscos. Des de la muralla del sud de la ciutat fins al riu Llobregat, tot era camp salvatge. Per allà rodava l'avi fins que es posava el sol. Llavors, tornava a la fortalesa, deixava el bestiar i tornava a casa a dormir.
La història diu que tot va passar a l'abril, el dia de Sant Jordi. Per a un nen, que tot passés el mateix dia que se celebra la caça d'un drac, ho pintava tot com més màgic. Suposo que, simplement, succeí un dia qualsevol, però explicat així era tot molt més èpic. Sia com sia, l'avi va sortir de casa com cada nit, va recollir les cabres i se les emportà a pastar a la muntanya. Encara era tot fosc quan arribà a aquella font amagada on acostumava a esmorzar una mica de pa i formatge disposat per sa mare, mentre que els animals guimbaven pels matolls.
Feia fred i l'avi duia una vella samarra perquè el protegís del mal temps. De seguida començà a sentir una lleugera brisa que, de mica en mica, es tornava calorosa i, embolicat a la roba, començava a notar una escalforeta. El cel amenaçava amb tempesta i les ràfegues de vent bressolaven, inclements, les copes dels pins i les alzines. Però ja no feia fred. A més, una pudor estranya, aspre, inundava l'arbreda. Inquiet, l'avi intuïa la proximitat de quelcom imminent que planava sobre la vall. En breus instants, en un clar entre els arbres, naixia una fulgència blavosa, intensa. Al principi era una simple espurna rutilant que surava a un metre del terra. L'avi, encuriosit, s'apropà amagant-se darrere d'uns matolls.
Un moment. Diu la Central que mantinguem la posició i restem a l'espera d'instruccions.
Bé, com et deia, allà estava l'avi, darrere dels matolls observant el fenomen lluminós. Aquella espurna blavosa que semblava viva i que, de mica en mica, anava creixent fins a transformar-se en una esfera, etèria, d'un parell de pams. L'avi, immòbil, a l'expectativa, només s'ho mirava.
De cop i volta, l'esfera esclatà inundant-ho tot amb la seva llum. Deixant, en el seu lloc, una espècie d'arc de la mateixa tonalitat blavosa. Una circumferència lluminosa vertical que, des del terra, arribava fins a l'alçada de les copes dels pins. L'avi es trobava tot just enfront d'ella però, en canvi, no podia veure res a través de la seva superfície. Era impossible veure els arbres de l'altre costat. Al contrari, l'arc era com una porta. Una porta oberta a l'Infern. Perquè això era el que veia l'Avi Jaume, el mateix Avern. Era una cova tota plena d'un fum dens on, amb prou feines, es distingien estranys instruments de tortura i per on començaven a desfilar dimonis i d'altres criatures de malson.
Neguitós, conscient que presenciava quelcom important, agafà amb força les armes que duia a les mans. Un vell bastó per a espantar els porcs senglars a la mà esquerra i la petita navalla per tallar el formatge a la dreta. Suposo que, en la seva joventut, l'avi era un temerari inconscient.
Els éssers que s'afanyaven a l'interior de la cova dirigien les seves passes cap l'arc blavós, disposats a creuar al nostre món. Al davant desfilava el líder dels dimonis, una criatura impressionant, de més de dos metres d'alçada, vestida amb quelcom semblant a una armadura maligna, fosca i plena d'excrecions òssies. El seu rostre quedava cobert per un casc d'aspecte malèfic. L'avi podia sentir l'emanació del mal que brollava d'aquell ésser. I no s'ho va pensar dues vegades. Amb la primera passa de l'estranya criatura fora de la cova, es llançà a sobre colpejant-li les cames amb el bastó. En fer-lo caure, l'avi s'agenollà sobre el seu cos mentre, amb la navalla, dirigia cops destres on esperava trobar els punts febles de la seva armadura. De la bèstia fluïa un líquid verdosenc, la sang pervertida del diable, animant-lo a seguir amb els seus atacs. Els crits agònics de la criatura anunciaven la seva mort ja pròxima. Inesperadament, la resta de les hordes infernals, atònites per l'inesperat assalt, es quedaren immòbils, incapaços de reaccionar.
Envalentit, l'avi s'aixecà i va agafar el bastó amb les dues mans. Amb un udol descarnat, descarregà un últim cop sobre el casc, fent-lo miques i deixant al descobert l'aspecte reptilià de l'invasor. La seva acció devia impressionar als altres dimonis, perquè la resta de bèsties es retirà, la porta entre els dos mons es tancà i mai més tornaren a trepitjar la nostra terra.
Bé, fins ara... Sí, jo també rebo les lectures. La temperatura ha pujat uns vint graus i augmenten els nivells d'ozó. A la Central tenien raó. Aquests quatre llangardaixos estan protegint la creació d'un nou portal. Comunica-ho a la Central i jo vaig preparant els explosius.
Saps? Últimament no deixo de donar-li voltes a aquesta vella història. No sé, potser sigui veritat que el vell, fa quasi quatre segles, va salvar el món i va parar la primera temptativa d'invasió d'aquests refotuts llangardaixos. I ara han tornat molt més ben preparats. O potser fos tot el contrari, potser llavors només venien en to de pau i el vell la va cagar provocant una guerra. No sé, potser només fora una visió, un somni, quelcom profètic. Suposo que és millor no donar-li moltes voltes. A la de tres obrim foc!
Francesc Barrio Julio
(Santa Coloma de Gramenet, 1968)
«Una vella tradició familiar»
"Barcelona - Segle XIX"
Alfred Guesdon
(Nantes, França, 1808-1876)
Referència:
Barrio Julio, Francesc.
«Una vella tradició familiar»
Lo Càntich. N.23. Prosopopeia, 2014
Abril - Juny, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 23>
EAN: 9772014303002 23>
Barrio Julio, Francesc.
«Una vella tradició familiar»
Lo Càntich. N.23. Prosopopeia, 2014
Abril - Juny, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 23>
EAN: 9772014303002 23>
Lo Càntich - Número 23
Prosopopeia, 2014
http://www.locantich.cat/2014/06/lo-cantich-numero-23-prosopopeia-2014.html
lectures
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada