![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
Inèdits, la nova revista de creació literària
Per: Vicenç Ambrós i Besa
Amb els temps que corren, si alguna llibreria està d'aniversari cal felicitar-la no només per l'efemèride, sinó també —i gairebé sobretot— pel fet de sobreviure amb sacrifici, tenacitat i valentia. De manera anàloga, el naixement d'una revista de creació literària mereix, d'entrada, un elogi per la iniciativa i un reconeixement públic envers qui promou el projecte. Com a lector i escriptor, només puc expressar la meva profunda gratitud i el sincer desig que les ideòlogues se'n surtin i la revista es consolidi.
La primera informació que vaig rebre d'Inèdits va ser un article de salutació publicat al seu blog. Interessat i encuriosit pel tema, vaig seguir-ne els primers passos. Al final, he pogut entaular-me amb les tres components de l'equip editor i conversar-hi tranquil·lament.
Em trobo, doncs, amb la Maria Jesús Royo, l'Olga Sanfeliu i la Sílvia Romero en un local cèntric de Barcelona. Agraeixo a la Maria Jesús, que és manresana, que s'hagi desplaçat a fi de col·laborar, com a part implicada, en aquesta entrevista. Ella hi treu importància i comencem a parlar d'Inèdits. Objectius, interessos, dificultats... i orígens, és clar! En aquest punt m'adono que potser hem començat la casa per la teulada; i si es presentessin per saber qui branda la batuta?
M. Jesús: Hola Vicenç, doncs jo no brando la batuta si és això el que vols saber. Però en fi, el que sí puc dir és que sóc dissenyadora gràfica des de temps immemorials (ja sóc una mica gran, vaja: la iaia del grup), ara mateix estic a l'atur, treballo a vegades com a free-lance i a vegades per amor a l'art.
Olga: Jo tinc un perfil més "científic-tècnic" i aprofito, ehem, l'any sabàtic que la situació econòmica m'ha ofert per explorar altres camps i oportunitats.
Sílvia: Crec que cap de les tres branda la batuta sinó que totes en conjunt formem part de l'orquestra. I sobre les activitats de cadascuna, jo sóc escriptora i treballo sobretot com a conductora de clubs de lectura, tot i que també em guanyo les garrofes, de tant en tant, fent de jurat de premis literaris, organitzant xerrades per a algun acte concret en associacions o col·lectius, i altres activitats d'aquest estil.
La primera informació que vaig rebre d'Inèdits va ser un article de salutació publicat al seu blog. Interessat i encuriosit pel tema, vaig seguir-ne els primers passos. Al final, he pogut entaular-me amb les tres components de l'equip editor i conversar-hi tranquil·lament.
Em trobo, doncs, amb la Maria Jesús Royo, l'Olga Sanfeliu i la Sílvia Romero en un local cèntric de Barcelona. Agraeixo a la Maria Jesús, que és manresana, que s'hagi desplaçat a fi de col·laborar, com a part implicada, en aquesta entrevista. Ella hi treu importància i comencem a parlar d'Inèdits. Objectius, interessos, dificultats... i orígens, és clar! En aquest punt m'adono que potser hem començat la casa per la teulada; i si es presentessin per saber qui branda la batuta?
M. Jesús: Hola Vicenç, doncs jo no brando la batuta si és això el que vols saber. Però en fi, el que sí puc dir és que sóc dissenyadora gràfica des de temps immemorials (ja sóc una mica gran, vaja: la iaia del grup), ara mateix estic a l'atur, treballo a vegades com a free-lance i a vegades per amor a l'art.
Olga: Jo tinc un perfil més "científic-tècnic" i aprofito, ehem, l'any sabàtic que la situació econòmica m'ha ofert per explorar altres camps i oportunitats.
Sílvia: Crec que cap de les tres branda la batuta sinó que totes en conjunt formem part de l'orquestra. I sobre les activitats de cadascuna, jo sóc escriptora i treballo sobretot com a conductora de clubs de lectura, tot i que també em guanyo les garrofes, de tant en tant, fent de jurat de premis literaris, organitzant xerrades per a algun acte concret en associacions o col·lectius, i altres activitats d'aquest estil.
Ara que ja les coneixem, penso que no m'he d’embalar i, en l'intent de seguir un ordre lògic, els demano com va sorgir la idea d'Inèdits. Davant la pregunta, tant la Maria Jesús com l'Olga es miren la Sílvia i és ella qui, rient, pren la paraula.
Sílvia: Bé, hi ha qui diu que tinc el do d'embolicar tothom en els meus projectes, però sobre aquest punt ja en parlaran elles. En tot cas només comentaré que la idea bàsica, molt bàsica, feia temps que em voltava pel cap i el motiu és ben clar. Com a conductora de clubs de lectura cada dos per tres he d'escriure unes biografies breus dels autors que llegim i, en documentar-me, sobretot en el cas d'escriptors estatunidencs, m'he trobat de forma habitual amb carreres literàries que tenien els seus inicis en la publicació de contes en revistes especialitzades, com podria ser el cas de Daniel Keyes o J. D. Salinger, per citar-ne només un parell. I sempre he pensat que això hauria d'existir a casa nostra: una revista de referència, especialitzada en la publicació de contes.
Davant aquest panegíric la resta gairebé ens hem quedat sense saber què dir, però tot recuperant l'inici de l'exposició que ha fet la Sílvia, vull saber si realment l'Olga i la Maria Jesús creuen que les va embolicar ben embolicades.
Olga: I tant!!! Però ja ens agrada que ens emboliquin en aventures com aquesta. Sempre he llegit molt i vaig trobar l'oportunitat de passar a l’altra banda, a la de l'edició, molt interessant. I ho és!
M. Jesús: Embolicadíssima, però com que el projecte em va interessar des de la primera paraula que va pronunciar la Sílvia i alhora em va semblar tot un repte i... una idea genial, vaig decidir posar-me la tovallola jo soleta i embolicar-me també.
Per tot el que diuen i per la seva formació professional, dedueixo que les funcions deuen estar força delimitades. Però prefereixo que cadascuna d'elles m’expliqui quina és la tasca que duu a terme dins d'Inèdits.
Olga: Bé, tot l'equip llegeix els originals rebuts, els valorem, ho parlem i decidim si es publiquen o no. A nivell individual, porto la maquetació de la revista i faig tasques de community manager, coordinant el bloc i les xarxes socials.
M. Jesús: A mi em toca cuidar la imatge. I ara que no m'escolten (hi ha molt soroll en aquest bar, oi?) també una mica torre...llardons, vaja que toco allò que no sona, però tinc avantatge, com que sóc de fora de Barcelona no tinc por a les represàlies.
Sílvia: Sóc una mica la relacions públiques. Sóc qui, sempre en nom de totes tres i previ acord unànime, mantinc la correspondència amb els contistes que ens envien els seus originals, o bé amb aquelles persones que se'ns adrecen per fer-nos alguna consulta.
Sílvia: Bé, hi ha qui diu que tinc el do d'embolicar tothom en els meus projectes, però sobre aquest punt ja en parlaran elles. En tot cas només comentaré que la idea bàsica, molt bàsica, feia temps que em voltava pel cap i el motiu és ben clar. Com a conductora de clubs de lectura cada dos per tres he d'escriure unes biografies breus dels autors que llegim i, en documentar-me, sobretot en el cas d'escriptors estatunidencs, m'he trobat de forma habitual amb carreres literàries que tenien els seus inicis en la publicació de contes en revistes especialitzades, com podria ser el cas de Daniel Keyes o J. D. Salinger, per citar-ne només un parell. I sempre he pensat que això hauria d'existir a casa nostra: una revista de referència, especialitzada en la publicació de contes.
Davant aquest panegíric la resta gairebé ens hem quedat sense saber què dir, però tot recuperant l'inici de l'exposició que ha fet la Sílvia, vull saber si realment l'Olga i la Maria Jesús creuen que les va embolicar ben embolicades.
Olga: I tant!!! Però ja ens agrada que ens emboliquin en aventures com aquesta. Sempre he llegit molt i vaig trobar l'oportunitat de passar a l’altra banda, a la de l'edició, molt interessant. I ho és!
M. Jesús: Embolicadíssima, però com que el projecte em va interessar des de la primera paraula que va pronunciar la Sílvia i alhora em va semblar tot un repte i... una idea genial, vaig decidir posar-me la tovallola jo soleta i embolicar-me també.
Per tot el que diuen i per la seva formació professional, dedueixo que les funcions deuen estar força delimitades. Però prefereixo que cadascuna d'elles m’expliqui quina és la tasca que duu a terme dins d'Inèdits.
Olga: Bé, tot l'equip llegeix els originals rebuts, els valorem, ho parlem i decidim si es publiquen o no. A nivell individual, porto la maquetació de la revista i faig tasques de community manager, coordinant el bloc i les xarxes socials.
M. Jesús: A mi em toca cuidar la imatge. I ara que no m'escolten (hi ha molt soroll en aquest bar, oi?) també una mica torre...llardons, vaja que toco allò que no sona, però tinc avantatge, com que sóc de fora de Barcelona no tinc por a les represàlies.
Sílvia: Sóc una mica la relacions públiques. Sóc qui, sempre en nom de totes tres i previ acord unànime, mantinc la correspondència amb els contistes que ens envien els seus originals, o bé amb aquelles persones que se'ns adrecen per fer-nos alguna consulta.
Em pica la curiositat sobre què poden versar les consultes que reben. Què és, el que pregunta més sovint la gent? Quins són els que més es repeteixen?
M. Jesús: Sobretot sobre la llargada dels contes.
Sílvia: Sí, la consulta que més es repeteix és aquesta. A molta gent li sobta que demanem una extensió d'entre 15 a 25 pàgines. Però és que just aquesta característica és el nostre pal de paller i la gran raó per la qual va néixer Inèdits.
D'entrada m’estranya que aquesta sigui una de les preguntes més habituals, ja que les bases per participar a Inèdits estan ben clares en el seu blog. De sobte, tanmateix, caic en el detall que un conte d'un mínim de quinze pàgines i d'un màxim de vint-i-cinc no és el tipus de relat que, comunament, es demana. M'interesso, doncs, per la quantitat d'originals que reben.
Olga: Sortosament, els suficients per assegurar la qualitat del que publiquem. Però en volem més!
M. Jesús: Bé, com diu l'Olga sí que en rebem, però seria bo tenir al calaix una quantitat significativa per tal de poder presentar un bon nivell literari.
I no me'n puc estar de preguntar-los per l'altra cara de la moneda: què hi poden trobar, els potencials lectors, en Inèdits? Dit d'una altra manera: què pot oferir la revista que no es trobi a cap altre lloc?
M. Jesús: Pregunta difícil! D'entrada un nou format en què hi ha tres obres de tres autors diferents; contes amb tots els ingredients que ja de per sí farien atractiva una novel·la, i amb aquell punt de llargària que et deixa el regust de voler-ne més; potser la novetat més evident és que cada conte s'acompanya amb una imatge encarregada a un il·lustrador que, prèviament, el llegeix i en fa una interpretació personal de la història, cadascú amb la tècnica en la qual està especialitzat.
Olga: Sí, això està clar: un primer punt que dóna caràcter a Inèdits és que el format de conte llarg permet desenvolupar millor una història, donar-li més matisos i, tornant a la banda del lector, li permet capbussar-se més a fons, entrar-hi de ple, viure la història amb intensitat.
Sílvia: Sí, aquest, com he comentat més amunt, és el nostre principal cavall de batalla, el que volem que marqui el caràcter de la nostra publicació. Per altra banda, i això el lector ho veurà clarament en el segon número d'Inèdits, és una revista molt heterogènia, recollim gèneres molt diferents. Creiem que aquest aspecte és una riquesa al nostre favor perquè tothom podrà trobar aquell on s'hi trobi còmode i, alhora, descobrir-ne d'altres.
M. Jesús: A més a més cuidem molt l'estètica, el disseny. Aquest treball de millora també queda ben palès en l'edició del segon número, en el qual hem polit diversos detalls que ja funcionaven, però que volíem perfeccionar.
Sílvia: I encara afegiria un altre punt que és molt i molt important...
Olga: Que hem publicat contes d'autors que ja tenen el reconeixement i el prestigi literari d'altres obres seves editades en segells editorials ben coneguts.
M. Jesús: I que obrim la porta a autors novells amb un estil de publicació àgil i, nosaltres així ho valorem, atractiu.
M. Jesús: Sobretot sobre la llargada dels contes.
Sílvia: Sí, la consulta que més es repeteix és aquesta. A molta gent li sobta que demanem una extensió d'entre 15 a 25 pàgines. Però és que just aquesta característica és el nostre pal de paller i la gran raó per la qual va néixer Inèdits.
D'entrada m’estranya que aquesta sigui una de les preguntes més habituals, ja que les bases per participar a Inèdits estan ben clares en el seu blog. De sobte, tanmateix, caic en el detall que un conte d'un mínim de quinze pàgines i d'un màxim de vint-i-cinc no és el tipus de relat que, comunament, es demana. M'interesso, doncs, per la quantitat d'originals que reben.
Olga: Sortosament, els suficients per assegurar la qualitat del que publiquem. Però en volem més!
M. Jesús: Bé, com diu l'Olga sí que en rebem, però seria bo tenir al calaix una quantitat significativa per tal de poder presentar un bon nivell literari.
I no me'n puc estar de preguntar-los per l'altra cara de la moneda: què hi poden trobar, els potencials lectors, en Inèdits? Dit d'una altra manera: què pot oferir la revista que no es trobi a cap altre lloc?
M. Jesús: Pregunta difícil! D'entrada un nou format en què hi ha tres obres de tres autors diferents; contes amb tots els ingredients que ja de per sí farien atractiva una novel·la, i amb aquell punt de llargària que et deixa el regust de voler-ne més; potser la novetat més evident és que cada conte s'acompanya amb una imatge encarregada a un il·lustrador que, prèviament, el llegeix i en fa una interpretació personal de la història, cadascú amb la tècnica en la qual està especialitzat.
Olga: Sí, això està clar: un primer punt que dóna caràcter a Inèdits és que el format de conte llarg permet desenvolupar millor una història, donar-li més matisos i, tornant a la banda del lector, li permet capbussar-se més a fons, entrar-hi de ple, viure la història amb intensitat.
Sílvia: Sí, aquest, com he comentat més amunt, és el nostre principal cavall de batalla, el que volem que marqui el caràcter de la nostra publicació. Per altra banda, i això el lector ho veurà clarament en el segon número d'Inèdits, és una revista molt heterogènia, recollim gèneres molt diferents. Creiem que aquest aspecte és una riquesa al nostre favor perquè tothom podrà trobar aquell on s'hi trobi còmode i, alhora, descobrir-ne d'altres.
M. Jesús: A més a més cuidem molt l'estètica, el disseny. Aquest treball de millora també queda ben palès en l'edició del segon número, en el qual hem polit diversos detalls que ja funcionaven, però que volíem perfeccionar.
Sílvia: I encara afegiria un altre punt que és molt i molt important...
Olga: Que hem publicat contes d'autors que ja tenen el reconeixement i el prestigi literari d'altres obres seves editades en segells editorials ben coneguts.
M. Jesús: I que obrim la porta a autors novells amb un estil de publicació àgil i, nosaltres així ho valorem, atractiu.
Amb aquest seguit de respostes alternes, m'adono que són una orquestra ben sincronitzada i que no necessiten ningú per brandar la batuta. Però sense adonar-nos-en, ha passat la tarda i és hora de posar el punt final a l'entrevista. Els agraeixo haver fet possible aquesta trobada per poder parlar en viu i en directe. A l'hora de pagar les consumicions, tanmateix, em diuen que elles se'n fan càrrec, i això em fa pensar en una última qüestió que m'havia passat per alt: el manteniment de la revista. M'adreço a la Maria Jesús, a qui tinc al costat: com afronten, el pagament dels contes?
M. Jesús: No, no, ara li toca a la Sílvia contestar primer.
Sílvia: Ben senzill: els diners els posem de la nostra butxaca. Tal com sona. Però és que des d'un principi teníem molt clar que els autors seleccionats no només obtenien la publicació de la seva obra com a reconeixement per la feina feta, sinó que havien de rebre una compensació econòmica per la cessió del conte.
Olga: Mínima. Però es tracta d'un intent de dignificar l'ofici.
M. Jesús: Dignificar-lo en un moment en què sovint ens oblidem que l'artista és un creador, però rere la seva obra hi ha ofici, treball, coneixements, hores de feina...
Olga: A més avui en dia estem convertint en normalitat un plantejament editorial que de "normal" no en té res: que l'artista, en aquest cas l'escriptor, hagi de pagar per veure editada la seva obra.
Sílvia: Si m'ho permeteu, voldria fer referència a una nota informativa que recentment ha enviat l'Associació d’Escriptors en Llengua Catalana als seus associats. Referint-se a aquest tema que ara comentem diuen —i cito de memòria— que aquest procediment és contrari als interessos dels autors i que perverteix la lògica de la cadena professional del llibre segons la qual és l'editor qui assumeix el risc econòmic d'editar una obra. O bé, si no se la vol jugar, opta per no assumir-lo i per tant no l'edita.
Olga: Totalment d'acord.
Sílvia: També cal dir que el nostre objectiu és poder augmentar aquesta mínima compensació econòmica, però això dependrà de les vendes que aconseguim amb la revista i del fet que Inèdits es consolidi com a revista de referència en el nostre panorama literari.
M. Jesús: La intenció és vendre per reinvertir i créixer.
Aquesta nova allau de respostes intercalades em reforça la sensació que l'equip editor d'Inèdits va a l'una. Realment, abans de conèixer el funcionament i la filosofia d'Inèdits, com he dit, sentia el reconeixement pel projecte i el desig que es consolidés. Ara tinc clar, per descomptat, que m'he convertit en un seguidor fidel: com a lector i també com a comprador de la revista. Gràcies.
M. Jesús: No, no, ara li toca a la Sílvia contestar primer.
Sílvia: Ben senzill: els diners els posem de la nostra butxaca. Tal com sona. Però és que des d'un principi teníem molt clar que els autors seleccionats no només obtenien la publicació de la seva obra com a reconeixement per la feina feta, sinó que havien de rebre una compensació econòmica per la cessió del conte.
Olga: Mínima. Però es tracta d'un intent de dignificar l'ofici.
M. Jesús: Dignificar-lo en un moment en què sovint ens oblidem que l'artista és un creador, però rere la seva obra hi ha ofici, treball, coneixements, hores de feina...
Olga: A més avui en dia estem convertint en normalitat un plantejament editorial que de "normal" no en té res: que l'artista, en aquest cas l'escriptor, hagi de pagar per veure editada la seva obra.
Sílvia: Si m'ho permeteu, voldria fer referència a una nota informativa que recentment ha enviat l'Associació d’Escriptors en Llengua Catalana als seus associats. Referint-se a aquest tema que ara comentem diuen —i cito de memòria— que aquest procediment és contrari als interessos dels autors i que perverteix la lògica de la cadena professional del llibre segons la qual és l'editor qui assumeix el risc econòmic d'editar una obra. O bé, si no se la vol jugar, opta per no assumir-lo i per tant no l'edita.
Olga: Totalment d'acord.
Sílvia: També cal dir que el nostre objectiu és poder augmentar aquesta mínima compensació econòmica, però això dependrà de les vendes que aconseguim amb la revista i del fet que Inèdits es consolidi com a revista de referència en el nostre panorama literari.
M. Jesús: La intenció és vendre per reinvertir i créixer.
Aquesta nova allau de respostes intercalades em reforça la sensació que l'equip editor d'Inèdits va a l'una. Realment, abans de conèixer el funcionament i la filosofia d'Inèdits, com he dit, sentia el reconeixement pel projecte i el desig que es consolidés. Ara tinc clar, per descomptat, que m'he convertit en un seguidor fidel: com a lector i també com a comprador de la revista. Gràcies.
Vicenç Ambrós i Besa
Escriptor
Escriptor
Referència:
Ambrós i Besa, Vicenç.
Entrevista: «Inèdits, la nova revista de creació literària»
Lo Càntich. N.23. Prosopopeia, 2014
Abril - Juny, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 23>
EAN: 9772014303002 23>
Ambrós i Besa, Vicenç.
Entrevista: «Inèdits, la nova revista de creació literària»
Lo Càntich. N.23. Prosopopeia, 2014
Abril - Juny, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 23>
EAN: 9772014303002 23>
Lo Càntich - Número 23
Prosopopeia, 2014
http://www.locantich.cat/2014/06/lo-cantich-numero-23-prosopopeia-2014.html
lectures
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada