"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 34 - Rima, 2017
Número 34 - Rima
Agost de 2017
Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

Entrevista:
«Valeri Nebot contra el microrelat»

Per: Jordi Masó Rahola

Contra el microconte (Valeri Nebot) - Homar Alosa Editor

Entrevista:
Valeri Nebot contra el microrelat


Per: Jordi Masó Rahola

     No és fàcil entrevistar Valeri Nebot. Aquest autor obscur que —sense indicis de falsa modèstia— declara haver escrit alguns dels millors llibres de la literatura catalana actual, ha fixat la seva residència en un poble de l'Alt Empordà el nom del qual no puc revelar. L'escriptor i la seva obra han optat per viure en l'ombra i han aconseguit esquivar l'escrutini omnipresent d'internet: si escriviu "Valeri Nebot" al buscador, google només us retornarà algunes entrades improbables i cap imatge (no és estrany que un crític l'hagi batejat com "el Salinger català"). Als seus cinquanta-sis anys i allunyat de les turbulències del món cultural del país, la feina de Nebot, callada però constant, ha donat uns fruits ben saborosos: les novel·les L'escantell perdut i Damunt un llit d'esbarzers, el recull de narracions Ulls de poll i el poemari Marcolfes li han assegurat un lloc en el panteó dels autors catalans maleïts, aquells que són venerats per una minoria selecta de lectors exigents.

     Recentment, Valeri Nebot ha publicat un breu assaig amb un títol ben explícit: Contra el microconte (Homar-Alosa Editor, 2014). Aprofitant que la revista Lo Càntich m'ha encarregat un article al voltant dels microrelats, visito Valeri Nebot per conversar una estona sobre microficció. Potser l'aversió que ell ha manifestat per aquest gènere servirà de contrapunt a la fascinació que a mi sempre m'ha inspirat. ¿Aconseguiran els seus arguments fer trontollar les meves conviccions? ¿Sortiré ben parat de l'enfrontament amb les llegendàries habilitats dialèctiques de Valeri Nebot?


"El microrelat és un gènere? No fotem!"

     Nebot és un home d'opinions contundents i no s'està d'expressar-les. "Això que en diuen microrelat no és més que un conte escapçat!", declara apuntant-me amb una oliva punxada a l'extrem d'un escuradents.

     M'ha invitat a fer el vermut al seu mas. Com que el meu entrevistat insisteix a preservar l'anonimat, jo respectaré els seus desitjos i no descriuré el casalot on viu (deixeu-me esmentar només un adjectiu: imponent). Un finestral ocupa tota la paret est del menjador i ofereix una vista de la badia que talla l'alè: en un primer pla, el mar, embravit per la tramuntana; al fons, retallades en l'horitzó, les cases de parets emblanquinades i el campanar que presideix el conjunt. Sembla com si el finestral hagués buscat l'enquadrament ideal per regalar als afortunats habitants de la casa la fotografia més característica d'aquest poble immortalitzat pels pinzells d'un cèlebre pintor sonat.

     Valeri Nebot m'ha rebut calçat amb unes espardenyes de set vetes i vestit amb uns pantalons fins a mitja cama que li deixen veure uns panxells pelats i pàl·lids. La voluntat de clandestinitat del nostre protagonista m'impedeix esplaiar-me en cap descripció física (només diré que és gras i rabassut, dos adjectius que no comprometen a res). Sobre la taula ha disposat platets amb olives farcides, escopinyes i patates xips. "¿Hi ha res més civilitzat que fer l'aperitiu, senyor Masó?", ha dit mentre em servia un raig de vermut blanc en un got llarg atapeït de glaçons. Com que li he promès que no parlaríem de l'actualitat ("és tediosa!", ha dit bufetejant l'aire amb una mà) per trencar el gel li pregunto si està satisfet de la bona acollida que els crítics unànimement han dispensat a la seva darrera novel·la El jove Viktor Schuhmacher. Ell s'encongeix d'espatlles: "N'estic supervisant la traducció a l'islandès" (té una fama de poliglota que alimenta amb orgull; també acostuma a mostrar indiferència per la rebuda de la seva obra, com si els seus mèrits fossin tan obvis que convertissin en redundant qualsevol elogi i absurda cap condemna).

     Jo li he parlat de la revista Lo Càntich ("no la conec", ha confessat) i de l'Associació de Relataires en Català ("relataires diu?"). Ell m'ha escoltat amb un interès fingit: el traïen les llambregades repetides —i gens dissimulades— al rellotge de pèndol. Llavors li he comunicat el motiu de la visita: "Voldria que parléssim del microrelat com a gènere literari". Se li han alçat les celles —dues piloses erugues de la processionària— i l'oliva enfilada amb l'escuradents s'ha aturat a mig trajecte del plat a la boca quan ha dit: "El microrelat és un gènere? No fotem!". I llavors, puntuant el seu discurs amb l'oliva, ha exposat la seva peculiar teoria sobre la gènesi d'un microrelat (que jo ja vaig llegir en el seu article Contra el microconte): "Escrivim una novel·la, n'eliminem les escenes sobreres i així la transformem en una nouvelle; si l'escurcem una mica més, obtindrem un conte; esporguem el conte i voilà: ja tenim un microconte". I, assenyalant-me amb l'oliva, ha afirmat, triomfal: "Això que en diuen microrelat no és més que un conte escapçat! Així de senzill!". Sí, és un home d'opinions contundents. Amb l'èmfasi de les últimes tres paraules, l'oliva surt disparada i va a parar sota el sofà.

     Valeri Nebot renega i s'ajup a buscar l'oliva. Jo miro de defensar els meus arguments: cada forma narrativa —no dic gènere per evitar polèmiques— té els seus mecanismes, les seves estratègies ("estratègies: no sigui pedant, senyor Masó!", sento que remuga amb el cap sota el sofà), cada història demana una extensió determinada que ve dictada tant pel gruix i l'espessor dels esdeveniments que s'expliquen com pel ritme de la prosa. "No hi està d'acord, senyor Nebot?". "Ja la tinc!", respon, i em mostra l'oliva retrobada, ara arrebossada de borró i pèls. Continuo: hi ha trames que s'esgoten en un full i altres que cal esprémer-les durant deu o vint pàgines. Tan absurd seria reduir a sis línies una novel·la de Dickens com allargassar fins a sis-centes pàgines dues línies de Monterroso. I com que l'extensió no determina la qualitat, la història que es narra amb poques paraules no ha de ser menys interessant ni artísticament menys valuosa que la que en necessita més. Em vénen al cap alguns exemples d'històries tancades i autosuficients que recito de memòria al meu entrevistat:

ACCIDENTE, de Manuel Moyano [1]

La mano cercenada que descansa sobre el asfalto lleva puesta la pulsera de la fortuna.

TEDI CREATIU, d'Eduard Márquez [2]

L'Eunomi Reisteiner, tip de repetir el mateix paper durant 1.164 representacions, ha canviat la pistola del calaix per una de debò.

I una de magnífica, amb només quatre paraules, d'Andrés Neuman:

NOVELA DE TERROR [3]

Me desperté recién afeitado.


"Un microrelat és una escopinya"

     "¿Això és una entrevista o uns jocs florals?", diu, sorneguer, Valeri Nebot mentre deixa l'oliva bruta dins del cendrer (per un moment he temut que se la ficaria a la boca). I llavors m'adreça un somriure condescendent: "Sobre la brevetat ja sap què va dir Poe: un poema massa breu mai assolirà una impressió intensa o duradora. I Nabòkov: la tendència als aforismes és símptoma d’arteriosclerosi". Per cortesia, jo m'abstinc de citar Shakespeare —"la brevetat és l'ànima de l'enginy"— o Txèkhov —"la brevetat és germana del talent"—.

     Pinça una patata entre el polze i l'índex mantenint els altres dits de la mà en suspensió —un gest entre distingit i efeminat— i continua: "Si li he de ser franc, sempre he pensat que el conte brevíssim és una modalitat narrativa pròpia d'autors mandrosos i sense ambició. No costa gaire d'escriure: un microrelat digne és a l'abast de tothom —ho prova la proliferació de concursos amateurs— però pocs poden escriure un conte digne". I una novel·la?, li demano. Valeri Nebot fa cruixir la patata i contesta: "Una novel·la digna és un privilegi reservat a una minoria!". No ho acabo de veure clar i replico de seguida: "Però molts escriptors de microrelats han estat alhora bons contistes i novel·listes", i menciono a clàssics com Cortázar, Monterroso, Aub, Matute, Calders, i a autors més recents com Berti, Neuman, Merino, Mateo Díez, Olgoso. "Podem acusar aquests autors de falta d'ambició?", insisteixo. Valeri Nebot fa un glop de vermut i els glaçons dringuen quan contesta: "Doncs sí! Mostren poca ambició quan s'entesten en condensar una història en quatre línies, en lloc d'enriquir-ne la trama i desenvolupar-ne els personatges". I jo salto: "Però és que aquestes són les eines del novel·lista, no li sembla? El microrelat es regeix per altres paràmetres". "Paràmetres", esbufega, "quina parauleta tan pedant". No ens entendrem.

     M'ofereix el bol que conté unes escopinyes boterudes que neden en un suc ataronjat. En traspasso una amb un escuradents i a Valeri Nebot li ve la inspiració: "Miri: un microrelat és una escopinya: minúscula, esquifida, intranscendent. Compari-la amb una ostra: ¿qui voldria conformar-se amb una escopinya si es pot menjar una ostra?". Com a metàfora improvisada no està malament, concedeixo. Però són mol·luscs diferents i a mi m'agraden els dos. El meu amfitrió no hi està d'acord: "Doncs jo les escopinyes me les menjo de quatre en quatre!", i per demostrar-m'ho n'enfila mitja dotzena amb l'escuradents i se les empassa amb golafreria.


"Té especificitats un microrelat?"

     Valeri Nebot conté un eructe —el delaten les galtes, que se li inflen en un espasme involuntari— i diu: "Si el microrelat és un gènere, bé hauria de tenir unes característiques determinades que el distingeixi: unes especificitats" (especificitats: ara el pedant és ell...). Com a resposta li parlo d'alguns trets característics del microrelat: l'ús de l'el·lipsi, la complicitat del lector, la precisió del llenguatge. "A veure jove, anem a pams", m'atura (no sóc pas jove, encara que la meva aparença pot fer-ho creure; això, que a vegades pot ser un avantatge, avui més aviat és un inconvenient: unes temples grises o una calba venerable m'haurien donat més autoritat). "L'ús de l'el·lipsi", sentencia Valeri Nebot, "ve obligat per l'escassa volada dels textos, és una conseqüència inevitable de la brevetat extrema: un conte, com més curt sigui, més el·lipsis contindrà. Però aquest text esquifit i farcit d'el·lipsis ¿deixarà de ser un conte per convertir-se en una altra cosa? No senyor! Encara és un conte, un conte curt". Nebot sembla engrescar-se: endut per l'entusiasme, engoleix un grapat de patates xips i se serveix un altre raig generós de vermut que, il·luminat pel sol que entra pel finestral, es tenyeix d'un to groguenc que recorda líquid amniòtic.

     No he estudiat periodisme, però intueixo que deu ser obligació d'un entrevistador no contradir repetidament l'entrevistat i prerrogativa de l'entrevistat dir el que li vingui de gust sense que se'l censuri. O potser no: potser un bon periodista ha d'arraconar l'entrevistat contra les cordes amb preguntes insidioses. Però no és el meu tarannà, així que em limito a comentar a Valeri Nebot que molts experts defensen que un text de dues o tres línies no podem anomenar-lo "conte" o "conte breu", sinó que cal etiquetar-lo amb un altre terme (microconte, nanoconte, microrelat: aquesta darrera paraula sembla que és la més acceptada). Nebot sacseja una mà en l'aire (és la segona vegada que li veig fer aquest gest): "Experts! Són tediosos" (també és la segona vegada que fa ús d'aquest adjectiu, associat al mateix gest).

     Per tornar a les característiques pròpies del gènere, comento que la lectura d'un bon microrelat exigeix un lector actiu i imaginatiu que completi allò que el text li escatima; un lector culte que conegui els referents que poden aparèixer —sovint amb intenció paròdica— ja siguin literaris, cinematogràfics, artístics o extrets de la cultura popular o tradicional; un lector que no ho vulgui tot mastegat, que no li agradi menjar sempre farinetes. Nebot em llença una mirada escèptica que travessa sense entrebancs els vidres gruixuts de les seves ulleres bifocals: "Ah, amic meu: ¿i això és exclusiu del conte breu? ¿No podem trobar-ho en la novel·la?". Responc ràpidament (vinc preparat): "En menor grau: l'expansió pròpia de la novel·la no deixa tant marge a la participació activa del lector. La novel·la explica, el microrelat suggereix". La frase lapidària m'enorgulleix i, envalentit, continuo: "Per això les distàncies curtes requereixen una major precisió del llenguatge. En un microrelat, cada paraula compta, cada paraula és una pedra preciosa!".

     "No s'embali, senyor Masó, i mengi's una oliveta". Li faig cas i ell continua: "Veurà: jo també aspiro a la màxima precisió del llenguatge en les meves novel·les, com sospito que fan els autors amb aspiracions artístiques. Per tant la meva actitud no es diferencia gens de la que vostè atribueix als microrelatistes". Li demano si a vegades un novel·lista no es veu obligat a fer concessions i ho reconeix: "Home, la novel·la no pot ser sublim de manera permanent". Recordo haver llegit la frase a Contra el microconte (Valeri Nebot s'està autocitant!) però l'il·lustre novel·lista no doblega el genoll fàcilment i de seguida contraataca: "Però la literatura brevíssima, que presumeix de precisió lingüística, d'essencialitat, sovint acaba convertida en un acudit. Un microrelat, en essència, és un acudit disfressat de literatura. I l'ús habitual de referents literaris o culturals en clau paròdica, no és més que una forma culta —o pedant— d'acudit, ¿no troba senyor Masó?".

     Per no rebatre més l'entrevistat, responc amb un somriure i faig un llarg glop del meu got. Pel finestral veig passar tres barques de vela llatina que la tramuntana impulsa a una velocitat pròpia d'un bòlid de Fórmula 1. No ens posarem d'acord: per mi, un acudit ben narrat també pot ser bona literatura. I la paròdia de referents literaris no és exclusiva del microrelat (el Quixot, el Tirant lo Blanc i l'Ulisses de Joyce em vénen al cap). I mai no he entès perquè s'associa la brevetat amb la lleugeresa i la prolixitat amb la profunditat. Un microrelat pot ser lleuger, una novel·la també. Un microrelat pot ser profund, una novel·la també. Depèn de l'habilitat –o de la inspiració– de l'escriptor. ¿Per què el nombre de paraules ha de condicionar la capacitat d'un text de commoure? I he recordat aquell extraordinari text d'Ángel Olgoso, una autèntica poètica del gènere, que ara transcric per als nostres lectors:

ESPACIO [4]

     Escribí un relato de tres líneas y en la vastedad de su espacio vivieron cómodos un elefante de los matorrales, varias pirámides, un grupo de ballenas azules con su océano frecuentado por los albatros y los huracanes, y un agujero negro devorador de galaxias.

     Escribí una novela de trescientas páginas y no cabía ni un alfiler, todo se hacinaba en aquella sórdida ratonera, había codazos y campos minados, multitudes errantes que morían y volvían a nacer, cargamentos extraviados, hechos que se enroscaban y se desenroscaban como una tenia infinita, los temas eran desangrados a conciencia en busca de la última gota, no prosperaba el aire fresco, se sucedían peligrosas estampidas formadas por miles de detalles intrascendentes, el piso de este caos ubicuo y sofocador estaba cubierto con el aserrín de los mismos pensamientos molidos una y otra vez, los árboles eran genealógicos, los lugares, comunes, y las palabras pesados balines de plomo que se amontonaban implacablemente sobre el lector agónico hasta enterrarlo.


"Jo no escriuria mai un llibre de microrelats!"

     Però torno al meu entrevistat i li pregunto en què està treballant ara mateix: Valeri Nebot m'avança un títol: La nit mil dos. Li demano si pot fer-me'n cinc cèntims. Nebot s'eixuga la mà oliosa a un camal dels pantalons —s'ha acabat les patates xips amb voracitat— i la seva veu adopta un to confidencial quan diu: "¿No ha reflexionat mai, senyor Masó, sobre què devia passar entre Sherezade i el sultà Xahriar la nit que feia mil dos?". Doncs no, no hi he pensat mai i Valeri Nebot continua: "Xahriar ha indultat Sherezade després que la noia l'entabanés amb històries durant més de tres anys i, una nit més, dormen plegats. Però aquella nit Xahriar ja no ha de tenir a mà l'alfange per decapitar Sherezade ni ella ha de recórrer a la seva destresa narrativa per salvar la pell. Què va passar la nit mil dos?".

     Li confesso que no acabo de veure les possibilitats de convertir aquesta anècdota en una novel·la. "No, no serà una novel·la", diu Valeri Nebot repetint aquell gest d'espantar una mosca, "sinó un seguit de miniatures, d'estampes, de proses aforístiques, d'epigrames". M'adono que Valeri Nebot vol evitar el terme fatídic i exclamo: "Un llibre de microrelats!". Nebot somriu mentre s'acosta a la boca el platet de les escopinyes —ara buit d'escopinyes—, n'olora el suc i diu: "I ara! Jo no escriuria mai un llibre de microrelats!". I, inesperadament, xarrupa el líquid del plat i, bevent a galet, se l'empassa d'una glopada. "Un petit vici solitari", s'excusa (no sé si es refereix a l'aigua de les escopinyes o a la temptació de la microliteratura). "Serà un cicle d'allò que jo anomeno iteracions hipotètiques a partir de la situació que acabo d'explicar-li; cada una de les breus seccions seran les tessel·les d'un mosaic que mostrarà tots els temes transcendents de la condició humana". "Un llibre de microrelats!", repeteixo, no pas per mortificar-lo sinó perquè em domina la perplexitat. "Ni de bon tros!", insisteix ell, "no tindrà res a veure amb aquest subgènere francament tediós, propi de miniaturistes ganduls que sempre acaben parlant d'un coi de dinosaure". Sobre això del dinosaure omnipresent potser té raó, però —ves per on— en la nostra entrevista no hem mencionat el cèlebre microrelat paleontològic de l'escriptor guatemalenc.

     Valeri Nebot sembla donar la nostra entrevista per acabada, perquè s'aixeca amb decisió i m'acompanya a la porta. M'allarga la mà i l'hi estrenyo. És una mà molsuda, tova, humida. La camisa, a l'alçada del pit, té esquitxos del suc ataronjat de les escopinyes. Abans d'acomiadar-nos em demana que li passi un esborrany de l'entrevista. Jo li asseguro que sí, que ja pot comptar-hi, que sempre ho faig, només faltaria. Tinc l'esperança que, de tant emfatitzar-ho, no notarà que menteixo.

     Deixo el mas feliç de poder brindar als lectors de Lo Càntich l'exclusiva de la nova obra de Valeri Nebot: el debut del nostre gran escriptor en el gènere que ha escarnit tan minuciosament.

- - - - - - - - - -

[1] Manuel Moyano: Teatro de Ceniza (Menoscuarto, 2011)

[2] Eduard Márquez: Zugzwang (Quaderns Crema, 1995)

[3] Andrés Neuman: Alumbramiento (Páginas de espuma, 2006)

[4] Ángel Olgoso: Astrolabio (Cuadernos del Vigía, 2007)


Jordi Masó Rahola
(Granollers, 1967)
Entrevista:
«Valeri Nebot contra el microrelat»


Jordi Masó Rahola, col·laborador de Lo Càntich, és autor del llibre:
'Les mil i una (Jordi Masó Rahola)'
"Les mil i una"

El seu blog: La bona confitura


Referència:
Masó Rahola, Jordi.
Entrevista: «Valeri Nebot contra el microrelat»
Lo Càntich. N.22. Oxímoron, 2014
Gener - Març, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 22>
EAN: 9772014303002 22>
ISSN 2014-3036-N.22


Lo Càntich - Número 22 - Oxímoron, 2014
Lo Càntich - Número 22
Oxímoron, 2014

http://www.locantich.cat/2014/03/lo-cantich-numero-22-oximoron-2014.html


Lo Càntich - Número 22 - Lectures
lectures

1 [ Comentar aquesta entrada ]:

Anònim ha dit...

Una entrevista molt amena amb un alt contingut literari. Dos punts de vista contraposats pel que fa al concepte del microrelat. Si he de prendre partit per algú dels dos, penso que els arguments de l'entrevistador tenen més pes específic que els que sosté l'entrevistat. En tot cas, una bona feina la que ha fet el company relataire Jordi Masó, i que ha volgut compartir mitjançant les pàgines de la revista digital-excel·lent!- de Lo Càntich.
A tocar també de la badia, i des d'un poble que sense reserves puc anomenar,L'Escala,us dono la meva sincera enhorabona.
M.B.

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]