"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

«Valèria»

Violant Barquet i Colomé

Il·lustració:  Josep Lluís Martín Espés

(Josep Lluís Martín Espés)

Valèria


     Al meu poble no passava mai res.

     Va arribar aquella edat que tot et fastigueja, i vaig aprendre també a odiar el meu poble. No suportava aquelles mirades indiferents, perdudes a l'horitzó o enfosquides darrere les finestres encrostades per la pluja i el vent. Era com si tots esperessin una catàstrofe, la caiguda d'un satèl·lit o la sobtada aparició del mateix comte Dràcula. Les dones ja no cantaven quan, de genolls, burxaven la terra i arreplegaven patates. Els homes, més sorruts que de costum, parlaven a batzegades i al vespre s'asseien al llindar de la porta, taciturns i pensarosos. A casa, les preguntes del matí en llevar-nos eren d'aquesta mena: «¿Hi posarem patates, pataques o trumfes, avui, a la sopa?». En un hivern inclement la Ioana es va afeblir tant que durant uns dies no va poder aixecar-se del llit. «És per culpa de les patates», em deia plena de ràbia. De les patates, del fred i de les alçades.

     Jo només pensava a marxar.

     Un dia va aparèixer un home, un foraster, com en diuen al poble dels qui vénen de fora. Ni en somnis ningú tenia un parent o amic amb un cotxe com aquell. I quan van escoltar que el motor agonitzava fins a aturar-se del tot a l'últim revolt, la canalla va cuitar a rebre'l, tot exclamant, amb una excitació desmesurada, que el foraster necessitava ajuda. En realitat es delien per mirar aquell cotxàs de cine.

     Era un home fornit, duia roba bona i sabates de ciutat. Saludava a les dones amb un lleu assentiment de cap, després en defugia la mirada. Es notava d'una hora lluny que havia vist món, perquè sabia parlar i tractar amb els pagesos, que encara es tornaven més murris amb la gent de fora. Ara em fa riure quan hi penso, però a mi em va semblar una mena de salvador, aquell home. Almenys em parlava d'un món diferent, un món acolorit i alegre, un món més enllà de la pols d'aquelles quatre teulades. «Aquella altra terra ha de ser molt millor», em deia, fustigant-me tota l'estona per dins. Molt millor que la desesperança d'aquelles mirades, que la pal·lidesa de la Ioana. Molt millor que aquella tomba en què s'havien convertit, per a mi, la vall i les muntanyes.

     El foraster s'esforçava a somriure, ensenyant unes dents llargues que de tan blanques semblaven postisses. Mentre escoltàvem la seva conversa animosa sobre les meravelles d'aquell país mediterrani —platges daurades, avingudes amb palmeres, festes al carrer i càlids estius a la fresca— el meu cap adolescent s'anava omplint de papallones, assedegat de viure com estava.

     Tot semblava molt fàcil: es necessitaven noies joves i amb ganes de treballar per tenir cura de la gent gran o per netejar cases. Les dones de capital no tenien mai temps ni per una cosa ni per l'altra. Seria un bon treball —i això era només el començament—, però el millor de tot era que em proporcionaria el que jo no havia tingut mai encara: diners a les butxaques. I vestits bonics i suaus, i sabates bones que talonejarien amples avingudes de ciutats civilitzades, i rajoles lluents de cinemes i teatres... I podria enviar remeses a la Ioana. Només una beneita hauria deixat escapar una oportunitat com aquella, i, amb una alegria fora mesura que em nuava la gola, li vaig dir que sí, un sí desbordat que va pintar d'escarlata aquell cel tan blanc. Així que, un matí de tardor, vaig fer la maleta —si és que una bossa vella i esfilagarsada pot merèixer aquest nom—. Feia fred, bufava un fort vent, ho recordo molt bé.

     No sé si la mare s'alegrava mentre em veia marxar rere els vidres de la finestra, o si plorava per dins. No ho he sabut mai, i ara tant se val. Però la Ioana, per molt que intentaven distreure-la, es devia ensumar alguna cosa; de ben menuts sí que ens n'adonem, quan els grans ens ensarronen. Vaig sentir la seva veu darrera meu, entretallada pel vent, corria cap a mi com esperitada, se'm va llançar a les cames, incapaç d'escoltar-me. No sé les vegades que vaig abraçar-la i acaronar-la abans de deixar-me-la arrancar del meu cos. Encara avui, si tanco els ulls, puc sentir l'olor dels seus cabells i el foc ardent del seu front menut a la meva galta.

     Però encara que la pena et segui la veu, «adéu» és una paraula fàcil de pronunciar. Així que vaig dir-li «adéu», em vaig tapar les orelles amb les mans, i vaig pujar a aquell cotxe de cine.

     Després tot va anar massa de pressa. Quan intento fer memòria, una bigarrada de records sense espai ni temps balla per la meva ment. A voltes dubto si no l'hauré somiat, tot aquest desgavell d'imatges, o tal vegada escoltat qui sap quan i on, perquè em sembla que, en realitat, tot ha de pertànyer a algú altre. Quan miro enrere només veig carreteres, peatges, benzineres, pobles que fugen veloçment cap enrere... I, finalment, aquell rètol esmorteït sota un sol encegador, donant-me la benvinguda.

     La rapidesa amb la qual em van hostatjar en aquell hotel de luxe no em va permetre conèixer les capitals d'Europa, tal com ell em va prometre, i això —encara que ara faci riure— també em reca. Allà a dins, uns homes d'aspecte semblant al foraster em van rebre amb estranyes ganyotes que potser volien ser somriures. Em van donar de menjar, m'incitaren a beure, s'esforçaven per ser amables. Jo em notava molt feble, lleugerament marejada. Ingràvida. Aleshores em van clavar aquelles mirades de llop, gèlides i fosques com pous, i em van dir que era una noia preciosa, i que si em portava bé podria guanyar molts diners. Molts i molts. Tot seguit em van aïllar en una habitació sense finestres, a penes hi cabia aquell llit.

     Mai he sabut el temps que vaig estar tancada a les fosques. Ni si van transcórrer tan sols uns dies o setmanes senceres. Si era de nit o de dia. Mai sabia qui entrava ni quants eren, ni si entraven sempre els mateixos o uns altres.

     Va arribar un dia en què ja no vaig oferir resistència, en què ja no vaig gemegar més, en què vaig deixar fer... Aleshores, una boca em va dir a cau d'orella que no hi havia mal que durés per sempre, i que jo ja estava curada. Se'm van segar les cames quan em van comunicar que coneixien la Ioana, que els semblava una nena d'allò més encantadora i que, si em portava malament, sabrien molt bé on caçar-la. En aquell mateix instant vaig comprendre perfectament què havia de fer i què no havia de fer, i mai m'he desviat ni un mil·límetre d'aquests dos paràmetres. Per fi em van permetre sortir de la gàbia per passar a noves habitacions grans i luxoses i amb finestres badades al sol. En aquella època vaig conèixer altres noies com jo. Joves, boniques i esquerpes. Elles també provenien de pobles oblidats pel bon Déu.

     Sempre que em vénen ganes de llançar-me pont avall, penso en la petita Ioana. Mentre em puguin anar xuclant la sang a mi, em dic, a ella no li faran cap mal. Perquè és cert que els vampirs existeixen i, entre els ell i jo, aquest és el tracte.

     FI


Violant Barquet i Colomé
(Tarragona, 1972)
«Valèria»

Il·lustració:
'Josep Lluís Martín Espés'
Josep Lluís Martín Espés
(Alcanyís, Terol, 1969)


Referència:
Barquet i Colomé, Violant.
«Valèria»
Lo Càntich. N.22. Oxímoron, 2014
Gener - Març, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 22>
EAN: 9772014303002 22>
ISSN 2014-3036-N.22


Lo Càntich - Número 22 - Oxímoron, 2014
Lo Càntich - Número 22
Oxímoron, 2014

http://www.locantich.cat/2014/03/lo-cantich-numero-22-oximoron-2014.html


Lo Càntich - Número 22 - Lectures
lectures

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]