![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
.jpg)
Passen els anys
És mig matí. Surto de casa meva per anar a comprar uns postres. El dia s'ho mereix: és diumenge!!!
També surt un veí. Ens saludem: "Bon dia", "Bon dia", "Creus que farà bo?", "Bé, ja veurem, ara fa sol però sembla que el temps vol canviar". Un cop acabades les salutacions i les tradicionals "notícies del temps", ens separem només passar la porta i cadascú segueix el seu camí.
Una mica més enllà veig a una altra veïna. Va marxant a poc a poc, riallera, com sempre. En una mà porta la corretja que té lligat al gosset, el seu company més fidel; i a l'altre, el seu inseparable bastó que l'acompanya des de fa molts anys. Ja ha superat les nou dècades... Ens creuem, s'eixampla el seu somriure, li faig un comentari de caire graciós i em contesta tot rient i acabant la frase tota sola, mig tirant amunt, en veure que jo seguia caminant. No li dono més importància, vaig a fer la meva compra, no és cosa de perdre temps!!!
En retornar cap a casa la veig asseguda al banc de pedra que envolta el jardinet que tenim davant de casa. És un bon lloc per passar-hi una estoneta. Els arbres que hi ha protegeixen del sol. L'amplada de la vorera permet seure tranquil, tot veient passar la gent cap a munt i cap avall. Uns molt de pressa, d'altres, no tant. Hi ha qui va amb el seu cistell. Hi ha aquella persona gran, caminant a poc a poquet, amb les mans agafades al darrere, mirant-ho tot aspectant. Va "matant el temps", ha d'anar passant el dia... encara falten moltes hores fins que torni a arribar la nit.
Al costat de la veïna, seu un senyor d'una edat similar a la d'ella, o potser no tan gran. També va amb el seu bastó i tots dos van fent "petar la xerrada". Quasi segur que van parlant dels seus records, de la seva llarga vida ja passada, i per descomptat... fent crítica dels temps actuals, amb la típica frase "quan nosaltres érem joves, que diferent era tot, no com ara..."
En veure aquesta parella, quants pensaments i quantes reflexions em vénen al cap. Com una llambregada, revisc la recent trobada amb la senyora i, això sol, ja és motiu perquè m'assegui a escriure tot el que estic sentint dintre meu. És d'una amplitud tal que em sembla impossible que, traduït en paraules, pugui omplir tant d'espai.
La recordo tirant amunt, somrient i amb indubtables ganes de parar-se i de tenir plegades una mica de conversa. Tot i que ho sé, "jo tinc pressa", és diumenge i vaig a buscar uns postres, no és qüestió d'entretenir-se!!! Reflexionant penso: I ella? Precisament el que agraeix és això, tenir uns instants de companyia per poder parlar una mica, del que sigui, és igual, però sobretot poder sentir-se acompanyada un moment per una persona coneguda i intercanviar unes paraules, una petita conversa, no solament una salutació tot passant pel seu costat.
Torno a mirar la veïna i a aquell senyor i penso: com és possible que portem vivint en el mateix edifici gairebé vint-i-cinc anys i encara no sàpiga el seu nom? Ella, sí que sap com em dic jo. La seva filla viu també a la mateixa escala, tot i que en un altre pis, i em coneix sobradament. Per a mi, segueix essent "la veïna", com molts d'altres de l'escala. He de reconèixer que ni m'he preocupat de buscar el seu nom a la bústia, ni tan sols aquest matí. És per comoditat? És per falta de ganes? ÉS VERGONYÓS. Hi posaré remei i, en baixar, procuraré de no oblidar-me'n i a partir d'ara podré pensar en ella com la senyora...
Tot i que no ho volem reconèixer, la gran majoria vivim estressats. Potser no és ben bé la paraula correcte. Crec que més aviat el que fem és voler viure de pressa. Com més grans ens fem, més ens adonem que la vida se'ns escurça i estem deixant moltes coses per fer i moltes d'altres per acabar.
Les persones que som de naturalesa inquieta, voldríem poder viure al moment, dic al moment, no he errat el "al" pel "el". Tot i que ningú ens obliga i ho fem perquè és el nostre gust, ens marquem les nostres pròpies fites, sempre més severes de complir, si som nosaltres mateixos els que posem les normatives i també nosaltres mateixos els que volem poder sentir l'orgull propi d'haver aconseguit arribar fins a la meta que ens havíem marcat.
La meva manera de veure i viure la vida, no és pensar "em faig vella, cada dia sóc més vella", i anar-me deixant caure a poc a poc, amb aquesta trista perspectiva. No sóc persona d'anar "mirant les obres", amb els braços creuats a l'esquena, a l'espera d’acabar un dia interminable i començar-ne un altre amb les mateixes perspectives. La meva visió de la vida és que PASSEN ELS ANYS... però no per fer-nos VELLS, sinó per fer-nos GRANS. Hem de poder veure l'horitzó, però llunyà i ple de color. Cada moment hem de veure "la sortida del sol", no el crepuscle, ja ens arribarà l'hora de marxar amb la seva darrera claror... Tots hauríem de poder trobar un punt de recolzament que ens faci sentir ganes de viure.
Hi ha persones que en aquest món han sigut tan maltractades i que han hagut de passar per situacions tan i tan dures, que precisament el que volen és tancar els ulls i arribar a l'últim son; però, tot i així, crec que si tots plegats no fóssim tan egoistes i no anéssim pensant només en la nostra pròpia comoditat, potser la seva solitud i la seva desgràcia seria de més bon portar i no se sentirien tan sols i amb tantes ganes d'abandonar-ho tot.
Torno a pensar en la veïna i en les meves presses i, jo mateixa, em pregunto: tant m'hauria costat parar-me un moment, fer una petita xerradeta amb ella i després seguir amb les meves coses? Suposo que qui em dicta això és el meu cor i em vol fer veure quantes vegades només amb una mirada, amb un somriure, amb una carícia, amb un petó, amb unes paraules... podem alegrar per uns moments la vida d'una altra persona, i sens ni saber com, al mateix temps sentir-nos "plens".
Un cop complets els cinquanta-seixanta, la majoria ja som avis. És un goig inexplicable veure aquell petit recent nascut, que tot just obre els seus ulls al món. Te'l mires i quasi no goses tocar-lo. La teva estimació ja és tal, que tens por de fer-li mal, tot i que l'estrenyeries contra el teu pit amb una abraçada tan forta, que no és explicable amb paraules. El tens davant, el veus, te'l mires i quasi ets incapaç de poder comprendre que vol dir ser l'avi d'aquell petit, que és sang de la teva sang i que des d'aquell mateix moment, t'està fent canviar la vida.
Anem veient créixer els nets, però tot i que són la part més important de la nostra existència, això no vol dir que tot s'acabi aquí i que ja en tenim prou en tenir-los al costat i poder atendre'ls.
Tal com jo ho veig, hem de saber marcar una línia de separació entre la vida amb els nets i la "nostra pròpia". És possible que no se m'entengui prou bé el que vull dir, però ho puc explicar d'una manera més senzilla:
En tots els efectes, els nets (o fills) van per davant de tot; però, això no vol dir que hàgim de perdre el punt de mira que ens havíem fixat per anar seguint en el nostre camí per la vida.
Crec que tothom té encara, o ha tingut en algun moment, una afició o altra. Uns, l'han pogut practicar; d'altres, per diverses circumstàncies, no els hi ha sigut possible en el moment més òptim; però no per això ha deixat de seguir ocupant un raconet en el lloc més amagat del seu pensament.
Quan ha arribat el moment de la jubilació o de poder disposar de suficients hores lliures per "fer el que vulguis", és quan s'hauria de buscar a la memòria aquell pensament, treure'l del raconet, espolsar-li bé la pols, i posar-ho en pràctica, donant-se el gust de gaudir-ho a poc a poc, sense pressa, disposes de tot el temps que necessitis per sentir-te ple i feliç.
I les fotografies? Com canvia amb els anys el grau d'importància que va prenent dintre nostre veure algun ser molt estimat i que tot el que et queda, és el que se t'ha gravat a la memòria o aquella imatge que tens a les mans i que ni recordes en quina època va ser feta.
Quant tens vint anys i tens els pares al costat, juntament amb la teva família més pròxima i d'altre de més llunyana, els teus amics, els teus companys i tot el que t'envolta normalment, et mires la fotografia sense gairebé ni donar-li importància. Quan en tens trenta i ja has creat la teva pròpia família, ja te la mires d'una altra manera: l'ensenyes a la teva parella, posant-li la petita pinzellada d'un record llunyà. A mida que et vas fent més gran, la pinzellada ha anat creixent i quan tens ja una edat bastant avançada, agafes la mateixa fotografia i tot ha canviat.
Veus la imatge dels teus pares que et van deixar fa anys, et venen records llunyans de moments viscuts amb altres familiars o amics molt estimats que també han marxat i el valor que té per a tu, en aquell moment, aquell mateix retrat, és tal que només els teus pensaments més íntims li saben donar forma, silenciosament.
Torno a pensar en la veïna i en aquell senyor assegut al seu costat. És com si els veiés asseguts davant d'una pantalla molt bonica i amb una gran diversitat de colors taronges i vermells que a poc a poc van acompanyant el sol cap el seu ocàs, com un capvespre d'aquells tan magnífics que moltes vegades podem contemplar. El seu horitzó va marxant cap al crepuscle, tot i que encara brillen els últims rajos del sol de la vida... de ben cert que la imaginació és indefinible!!!
Em ve al cap aquella dita gairebé popular: "Hem de mirar el futur. El passat ha quedat enrere".
Però, tornant a la realitat i profunditzant penso: I ells? Futur? Poquet. Passat? Molt, tota una vida...
També surt un veí. Ens saludem: "Bon dia", "Bon dia", "Creus que farà bo?", "Bé, ja veurem, ara fa sol però sembla que el temps vol canviar". Un cop acabades les salutacions i les tradicionals "notícies del temps", ens separem només passar la porta i cadascú segueix el seu camí.
Una mica més enllà veig a una altra veïna. Va marxant a poc a poc, riallera, com sempre. En una mà porta la corretja que té lligat al gosset, el seu company més fidel; i a l'altre, el seu inseparable bastó que l'acompanya des de fa molts anys. Ja ha superat les nou dècades... Ens creuem, s'eixampla el seu somriure, li faig un comentari de caire graciós i em contesta tot rient i acabant la frase tota sola, mig tirant amunt, en veure que jo seguia caminant. No li dono més importància, vaig a fer la meva compra, no és cosa de perdre temps!!!
En retornar cap a casa la veig asseguda al banc de pedra que envolta el jardinet que tenim davant de casa. És un bon lloc per passar-hi una estoneta. Els arbres que hi ha protegeixen del sol. L'amplada de la vorera permet seure tranquil, tot veient passar la gent cap a munt i cap avall. Uns molt de pressa, d'altres, no tant. Hi ha qui va amb el seu cistell. Hi ha aquella persona gran, caminant a poc a poquet, amb les mans agafades al darrere, mirant-ho tot aspectant. Va "matant el temps", ha d'anar passant el dia... encara falten moltes hores fins que torni a arribar la nit.
Al costat de la veïna, seu un senyor d'una edat similar a la d'ella, o potser no tan gran. També va amb el seu bastó i tots dos van fent "petar la xerrada". Quasi segur que van parlant dels seus records, de la seva llarga vida ja passada, i per descomptat... fent crítica dels temps actuals, amb la típica frase "quan nosaltres érem joves, que diferent era tot, no com ara..."
En veure aquesta parella, quants pensaments i quantes reflexions em vénen al cap. Com una llambregada, revisc la recent trobada amb la senyora i, això sol, ja és motiu perquè m'assegui a escriure tot el que estic sentint dintre meu. És d'una amplitud tal que em sembla impossible que, traduït en paraules, pugui omplir tant d'espai.
La recordo tirant amunt, somrient i amb indubtables ganes de parar-se i de tenir plegades una mica de conversa. Tot i que ho sé, "jo tinc pressa", és diumenge i vaig a buscar uns postres, no és qüestió d'entretenir-se!!! Reflexionant penso: I ella? Precisament el que agraeix és això, tenir uns instants de companyia per poder parlar una mica, del que sigui, és igual, però sobretot poder sentir-se acompanyada un moment per una persona coneguda i intercanviar unes paraules, una petita conversa, no solament una salutació tot passant pel seu costat.
Torno a mirar la veïna i a aquell senyor i penso: com és possible que portem vivint en el mateix edifici gairebé vint-i-cinc anys i encara no sàpiga el seu nom? Ella, sí que sap com em dic jo. La seva filla viu també a la mateixa escala, tot i que en un altre pis, i em coneix sobradament. Per a mi, segueix essent "la veïna", com molts d'altres de l'escala. He de reconèixer que ni m'he preocupat de buscar el seu nom a la bústia, ni tan sols aquest matí. És per comoditat? És per falta de ganes? ÉS VERGONYÓS. Hi posaré remei i, en baixar, procuraré de no oblidar-me'n i a partir d'ara podré pensar en ella com la senyora...
Tot i que no ho volem reconèixer, la gran majoria vivim estressats. Potser no és ben bé la paraula correcte. Crec que més aviat el que fem és voler viure de pressa. Com més grans ens fem, més ens adonem que la vida se'ns escurça i estem deixant moltes coses per fer i moltes d'altres per acabar.
Les persones que som de naturalesa inquieta, voldríem poder viure al moment, dic al moment, no he errat el "al" pel "el". Tot i que ningú ens obliga i ho fem perquè és el nostre gust, ens marquem les nostres pròpies fites, sempre més severes de complir, si som nosaltres mateixos els que posem les normatives i també nosaltres mateixos els que volem poder sentir l'orgull propi d'haver aconseguit arribar fins a la meta que ens havíem marcat.
La meva manera de veure i viure la vida, no és pensar "em faig vella, cada dia sóc més vella", i anar-me deixant caure a poc a poc, amb aquesta trista perspectiva. No sóc persona d'anar "mirant les obres", amb els braços creuats a l'esquena, a l'espera d’acabar un dia interminable i començar-ne un altre amb les mateixes perspectives. La meva visió de la vida és que PASSEN ELS ANYS... però no per fer-nos VELLS, sinó per fer-nos GRANS. Hem de poder veure l'horitzó, però llunyà i ple de color. Cada moment hem de veure "la sortida del sol", no el crepuscle, ja ens arribarà l'hora de marxar amb la seva darrera claror... Tots hauríem de poder trobar un punt de recolzament que ens faci sentir ganes de viure.
Hi ha persones que en aquest món han sigut tan maltractades i que han hagut de passar per situacions tan i tan dures, que precisament el que volen és tancar els ulls i arribar a l'últim son; però, tot i així, crec que si tots plegats no fóssim tan egoistes i no anéssim pensant només en la nostra pròpia comoditat, potser la seva solitud i la seva desgràcia seria de més bon portar i no se sentirien tan sols i amb tantes ganes d'abandonar-ho tot.
Torno a pensar en la veïna i en les meves presses i, jo mateixa, em pregunto: tant m'hauria costat parar-me un moment, fer una petita xerradeta amb ella i després seguir amb les meves coses? Suposo que qui em dicta això és el meu cor i em vol fer veure quantes vegades només amb una mirada, amb un somriure, amb una carícia, amb un petó, amb unes paraules... podem alegrar per uns moments la vida d'una altra persona, i sens ni saber com, al mateix temps sentir-nos "plens".
Un cop complets els cinquanta-seixanta, la majoria ja som avis. És un goig inexplicable veure aquell petit recent nascut, que tot just obre els seus ulls al món. Te'l mires i quasi no goses tocar-lo. La teva estimació ja és tal, que tens por de fer-li mal, tot i que l'estrenyeries contra el teu pit amb una abraçada tan forta, que no és explicable amb paraules. El tens davant, el veus, te'l mires i quasi ets incapaç de poder comprendre que vol dir ser l'avi d'aquell petit, que és sang de la teva sang i que des d'aquell mateix moment, t'està fent canviar la vida.
Anem veient créixer els nets, però tot i que són la part més important de la nostra existència, això no vol dir que tot s'acabi aquí i que ja en tenim prou en tenir-los al costat i poder atendre'ls.
Tal com jo ho veig, hem de saber marcar una línia de separació entre la vida amb els nets i la "nostra pròpia". És possible que no se m'entengui prou bé el que vull dir, però ho puc explicar d'una manera més senzilla:
En tots els efectes, els nets (o fills) van per davant de tot; però, això no vol dir que hàgim de perdre el punt de mira que ens havíem fixat per anar seguint en el nostre camí per la vida.
Crec que tothom té encara, o ha tingut en algun moment, una afició o altra. Uns, l'han pogut practicar; d'altres, per diverses circumstàncies, no els hi ha sigut possible en el moment més òptim; però no per això ha deixat de seguir ocupant un raconet en el lloc més amagat del seu pensament.
Quan ha arribat el moment de la jubilació o de poder disposar de suficients hores lliures per "fer el que vulguis", és quan s'hauria de buscar a la memòria aquell pensament, treure'l del raconet, espolsar-li bé la pols, i posar-ho en pràctica, donant-se el gust de gaudir-ho a poc a poc, sense pressa, disposes de tot el temps que necessitis per sentir-te ple i feliç.
I les fotografies? Com canvia amb els anys el grau d'importància que va prenent dintre nostre veure algun ser molt estimat i que tot el que et queda, és el que se t'ha gravat a la memòria o aquella imatge que tens a les mans i que ni recordes en quina època va ser feta.
Quant tens vint anys i tens els pares al costat, juntament amb la teva família més pròxima i d'altre de més llunyana, els teus amics, els teus companys i tot el que t'envolta normalment, et mires la fotografia sense gairebé ni donar-li importància. Quan en tens trenta i ja has creat la teva pròpia família, ja te la mires d'una altra manera: l'ensenyes a la teva parella, posant-li la petita pinzellada d'un record llunyà. A mida que et vas fent més gran, la pinzellada ha anat creixent i quan tens ja una edat bastant avançada, agafes la mateixa fotografia i tot ha canviat.
Veus la imatge dels teus pares que et van deixar fa anys, et venen records llunyans de moments viscuts amb altres familiars o amics molt estimats que també han marxat i el valor que té per a tu, en aquell moment, aquell mateix retrat, és tal que només els teus pensaments més íntims li saben donar forma, silenciosament.
Torno a pensar en la veïna i en aquell senyor assegut al seu costat. És com si els veiés asseguts davant d'una pantalla molt bonica i amb una gran diversitat de colors taronges i vermells que a poc a poc van acompanyant el sol cap el seu ocàs, com un capvespre d'aquells tan magnífics que moltes vegades podem contemplar. El seu horitzó va marxant cap al crepuscle, tot i que encara brillen els últims rajos del sol de la vida... de ben cert que la imaginació és indefinible!!!
Em ve al cap aquella dita gairebé popular: "Hem de mirar el futur. El passat ha quedat enrere".
Però, tornant a la realitat i profunditzant penso: I ells? Futur? Poquet. Passat? Molt, tota una vida...
Gemma Matas Gustems
(Barcelona, 1950)
«Passen els anys»
-p.jpg)
"Dones en el jardí de l'hospital"
Paul Gauguin
(París, França, 1848 - Hiva Oa, Illes Marqueses, 1903)
Referència:
Matas Gustems, Gemma.
«Passen els anys»
Lo Càntich. N.22. Oxímoron, 2014
Gener - Març, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 22>
EAN: 9772014303002 22>
Matas Gustems, Gemma.
«Passen els anys»
Lo Càntich. N.22. Oxímoron, 2014
Gener - Març, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 22>
EAN: 9772014303002 22>
Lo Càntich - Número 22
Oxímoron, 2014
http://www.locantich.cat/2014/03/lo-cantich-numero-22-oximoron-2014.html
lectures
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada