«Disfresses. Un conte de Nadal» Francesc Barrio Julio Il·lustració: Esperanza Casal

Disfresses. Un conte de Nadal

     Santa Claus porta des de les 10 del matí a la porta del supermercat, repartint caramels i dolços a tots els nens que passen pel carrer. Dotze hores de "hou, hou, hou". Dotze hores de dringadissa de campana. Dotze hores d'il·lusions infantils, de burles adolescents i de desídia personal. Dotze hores, amb una hora per a dinar i ocasionals descansos per a pixar i fer la cigarreta. Per fi, acaba ja la jornada.

     Santa Claus entra a la tenda. Saluda a les noies que ja estan fent caixa i es dirigeix al magatzem, a la cofurna on guarda les seves coses. Pel camí es creua amb l'encarregat. Conversació banal. Encreuament de paraules imprescindible. Prescindible però. És clar que no li diu el que pensa. Ni d'ell, ni de la tenda, ni de la merda de feina que li ha tocat. Somriure hipòcrita per somriure hipòcrita.

     Santa Claus es disposa a treure's la disfressa i torna a ser home. Desgraciat. Com si fos un ritual, es va desposseint de les peces de l'uniforme, deixant-les ordenadament al seu armariet. L'últim, la gran panxa postissa. Hou, hou, hou. Només queda un home en calçotets i samarreta imperi. Trist.

     L'Home Trist es posa un vell vestit i un abric atrotinat. Un dels mitjons té un forat per on sobresurt el dit gros. Un clixé. D'una butxaca treu un mòbil que ja no està a la moda ni és elegant i comprova que no té cap missatge. Tampoc té cap trucada perduda. Ningú l'ha trobat a faltar. Jo s'ho imaginava, encara que mai perd l'esperança. Però s'atansa la desesperació.

     L'Home Trist surt del seu cau, creua el magatzem, saluda a les noies que voletegen recollint i a l'encarregat. Que el fotin... I surt al carrer. Una nit freda i fosca. Camina uns metres fins a la parada del bus. Ple de gom a gom, com sempre. Trontolla fins a l'extraradi. A la seva llar, on tot segueix igual.

     L'Home Trist arriba al seu portal. Obra la porta del carrer. Saluda a la veïna que l'aguaita des d'un dels baixos. Somriure hipòcrita. Vagi-se'n a la merda, senyora. Puja les escales fins al seu cinquè pis. No, no hi ha ascensor. És un vell edifici de tercera a un barri de quarta. Arriba al seu apartament i el gat té gana. Ell també, però primer deixa l'abric tirat a una cadira i es tanca a l'habitació. Es desvesteix. Com si fos un ritual. Deixa cada peça de roba sobre el llit, ordenadament. I es planta davant del mirall, nu. Aixeca els braços fins al clatell buscant la cremallera i la baixa amb certa dificultat. S'enganxa una mica, com sempre. De la disfressa d'Home Trist surt un tipus panxut. Llavors és el torn de treure's la careta, alliberant el rostre d'un vell d'espessa barba blanca.

     Santa Claus observa el seu cos nu reflectit al mirall. Hou, hou, hou. Com sempre.

Francesc Barrio Julio
(Santa Coloma de Gramenet, 1968)
«Disfresses. Un conte de Nadal»

Il·lustració:

"Santa"
Esperanza Casal
(Madrid, 1973)

Referència:

Barrio Julio, Francesc.
«Disfresses. Un conte de Nadal»
Lo Càntich. N.21. Aforisme, 2013
Octubre - Desembre, 2013
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 21>
EAN: 9772014303002 21>

Lo Càntich - Número 21
Aforisme, 2013

http://www.locantich.cat/2013/12/lo-cantich-numero-21-aforisme-2013-lo.html


lectures