
L'estrany
(fragment)
A la tarda, Marie m'ha vingut a buscar i m'ha preguntat si volia casar-me amb ella. Li he dit que em donava igual i que ho podríem fer si ella ho volia. Després ha volgut saber si jo l'estimava. He respost com ja ho havia fet una vegada, que allò no significava res, però que sens dubte no l'amava. «Per què vols casar-te amb mi, llavors?» ha dit. He explicat que això no tenia cap importància i que si ella ho desitjava, ens podíem casar. De fet, era ella qui ho preguntava i jo m'acontentava a dir-li que sí. Aleshores ella ha observat que el matrimoni era una cosa seriosa. Jo he respost: «No.» Ella s'ha quedat callada un moment i m'ha mirat en silenci. Després ha tornat a parlar. Només volia saber si jo hauria acceptat la mateixa proposta venint d'una altra dona, amb qui estigués lligat de la mateixa manera. He dit: «Per descomptat.» Ella s'ha preguntat a si mateixa si m'estimava i jo, jo no podia saber res d'aquest punt. Després d'un altre moment de silenci, ella ha murmurat que jo era estrany, que ella m'amava, sens dubte, a causa d'això, però potser un dia la repugnaria per les mateixes raons. Com jo no he dit res, sense res a afegir, ella m'ha agafat pel braç, somrient, i ha declarat que volia casar-se amb mi. He respost que ho faríem quan ella volgués. Li he parlat llavors de la proposta del patró i Marie m'ha dit que li agradaria conèixer París. Li he dit que jo havia viscut un temps i ella m'ha preguntat com era. He dit: «És brut. Hi ha coloms i patis foscos. La gent té la pell blanca.»
Després hem marxat i hem travessat la ciutat pels carrers principals. Les dones estaven belles i he preguntat a Maria si ella s'adonava. Ella m'ha dit que sí i que em comprenia. Per un moment, no hem parlat. Jo volia, però, que es quedés amb mi i li he dit que podíem sopar junts a Céleste. A ella li agrada molt, però tenia coses a fer. Estàvem a prop de casa i li he dit adéu. Ella m'ha mirat: «No vols saber el que haig de fer?» Jo ho volia saber, però no havia pensat i això és el que semblava reprotxar-me. Aleshores, davant del meu aire cohibit, ha rigut de nou i s'ha apropat amb un moviment de tot el cos per oferir-me la seva boca.
Després hem marxat i hem travessat la ciutat pels carrers principals. Les dones estaven belles i he preguntat a Maria si ella s'adonava. Ella m'ha dit que sí i que em comprenia. Per un moment, no hem parlat. Jo volia, però, que es quedés amb mi i li he dit que podíem sopar junts a Céleste. A ella li agrada molt, però tenia coses a fer. Estàvem a prop de casa i li he dit adéu. Ella m'ha mirat: «No vols saber el que haig de fer?» Jo ho volia saber, però no havia pensat i això és el que semblava reprotxar-me. Aleshores, davant del meu aire cohibit, ha rigut de nou i s'ha apropat amb un moviment de tot el cos per oferir-me la seva boca.
Albert Camus
Premi Nobel de Literatura l'any 1957
(Mondovi, Algèria, 1913 - Villeblevin, França, 1960)
«L'étranger»
(fragment)
- Homenatge en el centenari del seu naixement -

"Albert Camus"
Claudi Giné
(Nimes, Pays catalans, 1977)
«L'estrany»
(fragment)
de l'obra:
L'étranger
(fragment)
Le soir, Marie est venue me chercher et m'a demandé si je voulais me marier avec elle. J'ai dit que cela m'était égal et que nous pourrions le faire si elle le voulait. Elle a voulu savoir alors si je l'aimais. J'ai répondu comme je l'avais déjà fait une fois, que cela ne signifiait rien mais que sans doute je ne l'aimais pas. «Pourquoi m'épouser alors?» a-t-elle dit. Je lui ai expliqué que cela n'avait aucune importance et que si elle le désirait, nous pouvions nous marier. D'ailleurs, c'était elle qui le demandait et moi je me contentais de dire oui. Elle a observé alors que le mariage était une chose grave. J'ai répondu: «Non.» Elle s'est tue un moment et elle m'a regardé en silence. Puis elle a parlé. Elle voulait simplement savoir si j'aurais accepté la même proposition venant d'une autre femme, à qui je serais attaché de la même façon. J'ai dit: «Naturellement.» Elle s'est demandé alors si elle m'aimait et moi, je ne pouvais rien savoir sur ce point. Après un autre moment de silence, elle a murmuré que j'étais bizarre, qu'elle m'aimait sans doute à cause de cela mais que peut-être un jour je la dégoûterais pour les mêmes raisons. Comme je me taisais, n'ayant rien à ajouter, elle m'a pris le bras en souriant et elle a déclaré qu'elle voulait se marier avec moi. J'ai répondu que nous le ferions dès qu'elle le voudrait. Je lui ai parlé alors de la proposition du patron et Marie m'a dit qu'elle aimerait connaître Paris. Je lui ai appris que j'y avais vécu dans un temps et elle m'a demandé comment c'était. Je lui ai dit: «C'est sale. Il y a des pigeons et des cours noires. Les gens ont la peau blanche.»
Puis nous avons marché et traversé la ville par ses grandes rues. Les femmes étaient belles et j'ai demandé à Marie si elle le remarquait. Elle m'a dit que oui et qu'elle me comprenait. Pendant un moment, nous n'avons plus parlé. Je voulais cependant qu'elle reste avec moi et je lui ai dit que nous pouvions dîner ensemble chez Céleste. Elle en avait bien envie, mais elle avait à faire. Nous étions près de chez moi et je lui ai dit au revoir. Elle m'a regardé: «Tu ne veux pas savoir ce que j'ai à faire?» Je voulais bien le savoir, mais je n'y avais pas pensé et c'est ce qu'elle avait l'air de me reprocher. Alors, devant mon air empêtré, elle a encore ri et elle a eu vers moi un mouvement de tout le corps pour me tendre sa bouche.
Puis nous avons marché et traversé la ville par ses grandes rues. Les femmes étaient belles et j'ai demandé à Marie si elle le remarquait. Elle m'a dit que oui et qu'elle me comprenait. Pendant un moment, nous n'avons plus parlé. Je voulais cependant qu'elle reste avec moi et je lui ai dit que nous pouvions dîner ensemble chez Céleste. Elle en avait bien envie, mais elle avait à faire. Nous étions près de chez moi et je lui ai dit au revoir. Elle m'a regardé: «Tu ne veux pas savoir ce que j'ai à faire?» Je voulais bien le savoir, mais je n'y avais pas pensé et c'est ce qu'elle avait l'air de me reprocher. Alors, devant mon air empêtré, elle a encore ri et elle a eu vers moi un mouvement de tout le corps pour me tendre sa bouche.
ooO0Ooo
Referència:
Camus, Albert.
«L'estrany»
(L'étranger)
Traducció: Giné, Claudi.
Lo Càntich. N.21. Aforisme, 2013
Octubre - Desembre, 2013
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 21>
EAN: 9772014303002 21>

Camus, Albert.
«L'estrany»
(L'étranger)
Traducció: Giné, Claudi.
Lo Càntich. N.21. Aforisme, 2013
Octubre - Desembre, 2013
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 21>
EAN: 9772014303002 21>


Lo Càntich - Número 21
Aforisme, 2013
http://www.locantich.cat/2013/12/lo-cantich-numero-21-aforisme-2013-lo.html
lectures
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada