![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
Estic perdent el cap per tu, preciosa!
(Vivisecció d'una història gràfica de terror)
—Mònica, maca, si demà, a primera hora, no trobo, a sobre de la meva taula del despatx, una història completa amb cap i seny, ja pots acomiadar-te d'aquest treball! —m'ha etzibat l'Arcadi, el director de la revista—. Tant em fa si et trobes malament, com dius. Per mi, com si li vols plagiar la feina a un altre.
L'Arcadi és un malparit i no em puc prendre l'amenaça a la lleugera. M'ha costat molt esforç aconseguir guanyar-me un lloc, a la revista, com a especialista en històries gràfiques de porno-terror. Fins i tot, vaig haver de ficar-me al llit amb ell, ocultant i contenint el fàstic que em proporcionaven les seves llepades.
Tinc febre, em fa molt mal el cap, però no puc perdre el temps. De fet, l'ultimàtum m'ha inspirat una idea: una història amb un títol premonitori del desenllaç, a l'estil de la narració "El cor delator", d'en Poe, salvant les innegables distàncies.
El guió és simple: una parella està fent l'amor. Els hi dedico tres fulls on carden en dotze postures diferents del Kama Sutra.
En acabar, el xicot li diu a la noia —una morena espectacular, de corbes marcades, llavis gruixuts, pits ferms i mugrons desafiadors— que es prendrà una dutxa i que, mentrestant, ella vagi a la cuina i tregui una ampolla de cava que guarda a la nevera, per prendre junts, després, unes copes. "Estic perdent el cap per tu, preciosa!", cantusseja des de la dutxa.
Saaassssssssh! (onomatopeia lliscant que serpenteja a través de tres vinyetes).
La jove escolta aquest soroll estrany que prové de la cambra de bany. "Et trobes bé?", li pregunta al xicot, alhora que obre la porta de la nevera... i es troba, a l'interior, el cap degollat d'ell.
Fi.
Il·lustrar aquest tipus d'històries em produeix un plaer enorme, escandalós. He après dels mestres (com ara Bernie Wrightson, Gene Colan, Red Crandall, Johnny Craig o Richard Corben) que la clau del terror subliminar es troba en els detalls més insignificants. Són detalls subtils que s'introdueixen en el subconscient de les persones, gravant-se, i que afloren en els moments més inesperats, com quan algun dels meus fidels lectors, passat un temps, obri una nevera, es recordi de l'última vinyeta... li tremoli la mà... i s'estremeixi involuntàriament amb la imatge del degollat, inalterable ja en la seva memòria.
Venjativa (ho sé, sí, i rancorosa també) reconec que he estat una mica cruel i que m'he delectat reflectint els trets facials de l'Arcadi en el rostre del decapitat. Una llicència d'autora ;)
Uf! 39'2 graus! La temperatura m'ha tornat a pujar. I encara he de repassar els negres amb tinta xinesa, emmarcar les vinyetes, escanejar els folis i enviar-los per correu electrònic a la revista. Abans, però, em prendré un paracetamol amb un got de llet. Em vindrà molt i molt bé.
En obrir la porta de la nevera contemplo el cap de l'Arcadi, oferint-me una última ganyota viviseccionada, de sorpresa i d'horror. Els fils de sang del seu coll, penjolls de glaç ja coagulats, s'han convertit en curiosos caramells de formes surrealistes. Qui t'ho havia de dir, eh, estimat meu, tan fredolic com ets, que acabaries així? La vida, ja ho veus, ens reserva moments deliciosament memorables. Recordes, Arcadi? Em vas demanar una història amb cap i seny. Et sembla massa previsible el final? Això creus? Ja ho veurem. El temps —i el record individual gravat en la memòria de cadascun dels lectors— dirà l'última paraula.
Mentrestant, la nevera, la seva nevera, espera.
L'Arcadi és un malparit i no em puc prendre l'amenaça a la lleugera. M'ha costat molt esforç aconseguir guanyar-me un lloc, a la revista, com a especialista en històries gràfiques de porno-terror. Fins i tot, vaig haver de ficar-me al llit amb ell, ocultant i contenint el fàstic que em proporcionaven les seves llepades.
Tinc febre, em fa molt mal el cap, però no puc perdre el temps. De fet, l'ultimàtum m'ha inspirat una idea: una història amb un títol premonitori del desenllaç, a l'estil de la narració "El cor delator", d'en Poe, salvant les innegables distàncies.
El guió és simple: una parella està fent l'amor. Els hi dedico tres fulls on carden en dotze postures diferents del Kama Sutra.
En acabar, el xicot li diu a la noia —una morena espectacular, de corbes marcades, llavis gruixuts, pits ferms i mugrons desafiadors— que es prendrà una dutxa i que, mentrestant, ella vagi a la cuina i tregui una ampolla de cava que guarda a la nevera, per prendre junts, després, unes copes. "Estic perdent el cap per tu, preciosa!", cantusseja des de la dutxa.
Saaassssssssh! (onomatopeia lliscant que serpenteja a través de tres vinyetes).
La jove escolta aquest soroll estrany que prové de la cambra de bany. "Et trobes bé?", li pregunta al xicot, alhora que obre la porta de la nevera... i es troba, a l'interior, el cap degollat d'ell.
Fi.
Il·lustrar aquest tipus d'històries em produeix un plaer enorme, escandalós. He après dels mestres (com ara Bernie Wrightson, Gene Colan, Red Crandall, Johnny Craig o Richard Corben) que la clau del terror subliminar es troba en els detalls més insignificants. Són detalls subtils que s'introdueixen en el subconscient de les persones, gravant-se, i que afloren en els moments més inesperats, com quan algun dels meus fidels lectors, passat un temps, obri una nevera, es recordi de l'última vinyeta... li tremoli la mà... i s'estremeixi involuntàriament amb la imatge del degollat, inalterable ja en la seva memòria.
Venjativa (ho sé, sí, i rancorosa també) reconec que he estat una mica cruel i que m'he delectat reflectint els trets facials de l'Arcadi en el rostre del decapitat. Una llicència d'autora ;)
Uf! 39'2 graus! La temperatura m'ha tornat a pujar. I encara he de repassar els negres amb tinta xinesa, emmarcar les vinyetes, escanejar els folis i enviar-los per correu electrònic a la revista. Abans, però, em prendré un paracetamol amb un got de llet. Em vindrà molt i molt bé.
En obrir la porta de la nevera contemplo el cap de l'Arcadi, oferint-me una última ganyota viviseccionada, de sorpresa i d'horror. Els fils de sang del seu coll, penjolls de glaç ja coagulats, s'han convertit en curiosos caramells de formes surrealistes. Qui t'ho havia de dir, eh, estimat meu, tan fredolic com ets, que acabaries així? La vida, ja ho veus, ens reserva moments deliciosament memorables. Recordes, Arcadi? Em vas demanar una història amb cap i seny. Et sembla massa previsible el final? Això creus? Ja ho veurem. El temps —i el record individual gravat en la memòria de cadascun dels lectors— dirà l'última paraula.
Mentrestant, la nevera, la seva nevera, espera.
oo0O0oo
Toni Arencón i Arias
(El Prat de Llobregat, 1963)
«Estic perdent el cap per tu, preciosa!»
(Vivisecció d'una història gràfica de terror)
"Estic perdent el cap per tu, preciosa!"
Toni Arencón i Arias
Referència:
Arencón i Arias, Toni.
«Estic perdent el cap per tu, preciosa!»
(Vivisecció d'una història gràfica de terror)
Lo Càntich. N.21. Aforisme, 2013
Octubre - Desembre, 2013
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 21>
EAN: 9772014303002 21>
Arencón i Arias, Toni.
«Estic perdent el cap per tu, preciosa!»
(Vivisecció d'una història gràfica de terror)
Lo Càntich. N.21. Aforisme, 2013
Octubre - Desembre, 2013
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 21>
EAN: 9772014303002 21>
Lo Càntich - Número 21
Aforisme, 2013
http://www.locantich.cat/2013/12/lo-cantich-numero-21-aforisme-2013-lo.html
lectures
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada