+.jpg)
Desitjos del cor
On és la dolça ombra malmesa? Fatídica i sotil, malversa i serena, somicosa i encorbada, corona del vespre, taca perversa;
Llum matinera que el meu pas il·lumines amb rajos encantats; els alegres penjolls bategen al vent, refreden els fluids de caràcter innoble i miren amb ulls de fada maleïda;
Coratge malaurat de somni desconsolat, plores malbaratant llàgrimes de cartró, són de cera amb flaire de roser;
On és l'apètala concòrdia? Que germina atemorida empesa per cendres que cruixen extasiades pels crits alliberats de les veus que ressonen en els plaers d'una esquelètica existència;
I la serenor virginal, on és? Vaga per les cúspides maldites dels temples malferits que sagnen daurat i vermell, i emanen aigües nues del cor ferit per l'orgull;
I l'amor clandestí, per què ha fugit? Famèlic i ple de misèria empeny la sorra, i amb les mans de pell descalça i llengües de vapor omple el verger del vent que respon a l'eco dels crits de l'amargor;
Sofriments beneits corquen la distreta malentesa, sembla l'esdevenir d'un joc de nens, i un hi trepitja per trobar-se amb l'esperança buida per la soledat;
Omple el càntir amb la pols dels plors i agulla el fil per brodar els desitjos més profunds, la llum s'apaga i no deixa veure les penes que broten de l'acàcia enraigada al meu hort;
Com desitjo les paraules i la claror! Sentiments fidels que s'escorren per les races que tracen el camí d'un incert destí; al lluny caminen els crits de la terra;
Recorda els retocs dels tristos tambors, que recullen amb el so les notes absortes en els infinits pensaments de la mar morta; agredida i ultratjada pels llamps transgressors que clamen tot just davant d'un vell monument,
Envejat desitjo ser per somriure al silenci, afluixo la corda que em lliga a la vida, només desitjo ser vist cara a cara i mirar-li als ulls; vull que la mort m'usurpi de front i no amb un traïdor crit depreciï la meva humilitat;
Desitjo acabar perfilat en el temps i amb secret remor ser pur com la clara guineu; de mi parlaran porucs pensaments; faran de mi un sincer esperit per a consol dels mortals.
Llum matinera que el meu pas il·lumines amb rajos encantats; els alegres penjolls bategen al vent, refreden els fluids de caràcter innoble i miren amb ulls de fada maleïda;
Coratge malaurat de somni desconsolat, plores malbaratant llàgrimes de cartró, són de cera amb flaire de roser;
On és l'apètala concòrdia? Que germina atemorida empesa per cendres que cruixen extasiades pels crits alliberats de les veus que ressonen en els plaers d'una esquelètica existència;
I la serenor virginal, on és? Vaga per les cúspides maldites dels temples malferits que sagnen daurat i vermell, i emanen aigües nues del cor ferit per l'orgull;
I l'amor clandestí, per què ha fugit? Famèlic i ple de misèria empeny la sorra, i amb les mans de pell descalça i llengües de vapor omple el verger del vent que respon a l'eco dels crits de l'amargor;
Sofriments beneits corquen la distreta malentesa, sembla l'esdevenir d'un joc de nens, i un hi trepitja per trobar-se amb l'esperança buida per la soledat;
Omple el càntir amb la pols dels plors i agulla el fil per brodar els desitjos més profunds, la llum s'apaga i no deixa veure les penes que broten de l'acàcia enraigada al meu hort;
Com desitjo les paraules i la claror! Sentiments fidels que s'escorren per les races que tracen el camí d'un incert destí; al lluny caminen els crits de la terra;
Recorda els retocs dels tristos tambors, que recullen amb el so les notes absortes en els infinits pensaments de la mar morta; agredida i ultratjada pels llamps transgressors que clamen tot just davant d'un vell monument,
Envejat desitjo ser per somriure al silenci, afluixo la corda que em lliga a la vida, només desitjo ser vist cara a cara i mirar-li als ulls; vull que la mort m'usurpi de front i no amb un traïdor crit depreciï la meva humilitat;
Desitjo acabar perfilat en el temps i amb secret remor ser pur com la clara guineu; de mi parlaran porucs pensaments; faran de mi un sincer esperit per a consol dels mortals.
Joan Lluís Cau Fogasa
(Bossòst, 1969)
«Desitjos del cor»
-p.jpg)
"Pèl-roja"
Toulouse Lautrec
Henri Marie Raymond de Toulouse-Lautrec-Montfa,
comte de Toulouse-Lautrec-Montfa
(Hôtel du Bosc, Albi, França, 1864 - Malromé, Saint-André-du-Bois, França, 1901)
Referència:
Cau Fogasa, Joan Lluís.
«Desitjos del cor»
Lo Càntich. N.21. Aforisme, 2013
Octubre - Desembre, 2013
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 21>
EAN: 9772014303002 21>

Cau Fogasa, Joan Lluís.
«Desitjos del cor»
Lo Càntich. N.21. Aforisme, 2013
Octubre - Desembre, 2013
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 21>
EAN: 9772014303002 21>


Lo Càntich - Número 21
Aforisme, 2013
http://www.locantich.cat/2013/12/lo-cantich-numero-21-aforisme-2013-lo.html
lectures
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada