"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 34 - Rima, 2017
Número 34 - Rima
Agost de 2017
Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

Petiteses:
«La petita independència»

M. Roser Algué Vendrells
Petiteses (M. Roser Algué Vendrells)
     "Les coses que de veritat ens fan vibrar, per bé o per mal, les que ens ajuden a fer via, solen ser les coses petites. De vegades fem un pas enrera, però sovint, després, en fem dos o tres endavant.
   És una mica anar per la vida a cop de sensacions, a les que jo he anat donant forma de prosa o de poema, segons el que em demanava el cor en cada moment, i les coses del cor sempre són prioritàries.
   Ja sabem que és el pensament el que regeix els nostres actes, però sovint ens cal posar un xic de fantasia i d'il·lusió a les nostres vides."

estelada

La petita independència


     Hi havia una vegada una independència molt petiteta, que estava molt trista, perquè ningú la volia adoptar. Feia temps que anava amunt i avall, però no trobava un lloc on quedar-se. Va arribar a Barcelona i molta gent parlava d'ella, però ningú no es decidia a fer el primer pas. Es va arraulir en un raconet del barri antic i com que estava cansada, aviat la son li tancà els ulls...

     De cop i volta, es va veure des de les altures i és que somniant estava fent un viatge astral i ho veia tot a vol d'ocell. Va fer una ullada i a sota tenia unes muntanyes molt altes, n'hi havia moltes i es donaven la mà, fent una mena de muralla. De tant en tant veia uns llacs d'un verd blavós i pensava que li agradaria capbussar-s'hi. Segur que l'aigua devia estar ben fresqueta, perquè aquí i allà, s'hi veien clapes de neu molt blanca. Aleshores va pensar que a l'hivern aquelles muntanyes devien estar totes nevades, amb molts esquiadors, com si fossin petits cabirols. Ara només hi veia algunes persones que feien senderisme.

     Enmig dels prats d'un verd fosc, on pasturaven algunes vaques, va poder observar petits rierols que corrien revens muntanya avall, arrossegant troncs i pedres. La gent en gaudia fent esports d'aventura, aprofitant el corrent de l'aigua, fins que arribaven a la plana, on s'ajuntaven per formar rius més cabalosos.

     Aquests passaven serpentejant enmig de grans camps de conreu i petits boscos de ribera. Ara, com que ja s'acabava l'estiu, els camps de la plana eren d'un groc marronós, que és com queden després de la sega. Però pels llocs on passaven els rius, el paisatge tenia diferents tonalitats de verd.

     També es va fixar que hi havia llocs on els rius s'eixamplaven molt i formaven embassaments, que permetien regar algunes terres abans àrides i ara força fèrtils. I també va poder veure algun estany i fins i tot uns aiguamolls, on hi havia moltes cigonyes.

     A les vessants de les muntanyes hi havia poblets petits amb teulades negres, i va pensar que a l'hivern, devien fer un gran contrast amb la blancor de la neu, i que el fum que sortia de les xemeneies, segurament s'enfilava cel amunt per jugar amb els núvols. I entremig dels camps de conreu i boscos, va veure moltes cases aïllades, que eren les masies.

     A mida que s'anava allunyant de les muntanyes, els pobles que veia eren cada vegada més grans i les cases en lloc de teulades tenien terrats, alguns plens de roba estesa... També va veure algunes indústries.

     S'ho passava la mar de bé, perquè tot el que veia li agradava. I badant, badant, gairebé va ensopegar amb unes muntanyes que tenien moltes punxes, és clar, va pensar, són les muntanyes de Montserrat; tots els habitants d'aquest país en parlen molt bé. Seguia volant per sobre unes vinyes amb ceps molt ben arrenglerats, i va veure un poble on la gent feia torres molt altes; es va fer un tip de riure, perquè uns infants, alçaven la mà i li feien pessigolles. Fins que seguint el curs d'un riu molt ample, s'adonà que anava a parar al mar, i que quan hi arribava, feia una forma molt curiosa, com si fos un gran triangle de sorra.

     I abans de tornar a Barcelona va voleiar per sobre la costa fins arribar prop de les muntanyes, on havia començat el seu recorregut i pensava que si no estigués viatjant cel enllà en somnis, baixaria a jugar amb les ones d'aquell mar tan immens, que al xocar contra les roques, aixecaven una gran polseguera d'escuma blanca. També li van agradar les platges de sorra, més o menys fina, on hi havia mainada que feia volar estels.

     De sobte, li semblà que algú la cridava, però no n'estava segura, fins que va veure una espècie de cinta de color groc que anava de punta a punta d'aquest país que ella trobava tan bonic. Aleshores s'hi va fixar bé... Eren persones que s'agafaven de les mans i portaven la seva bandera i li semblà que deien alguna cosa. Si va apropar una mica i va sentir: in, inde, independencià... Sí, sí, la cridaven, quina il·lusió, però ai las, el viatge havia finalitzat i ella seguia dormint tan tranquil·la.

     L'endemà, la van despertar els mateixos crits: in, inde, independencià, tot era una festa, la gent corria pels carrers embolcallada amb la seva bandera, la senyera. Ara li havien pintat l'estel de la llibertat i li deien l'estelada. I era igual que el vestit que duia ella. De cop i volta , uns nens la van veure i tothom l'abraçava i ella estava molt contenta i la gent cridava: Visca Catalunya lliure!!! La petita independència, ara ja sabia que aquell país tan petit i tan bonic, que l'havia adoptada, era Catalunya. I des d' aleshores, va ser un país de progrés, on la gent era feliç i lliure, perquè tothom convivia en pau i harmonia. I la petita independència, estava molt contenta, perquè Catalunya, seria el seu país, per sempre.


M. Roser Algué Vendrells
(Navàs, 1945)
Petiteses:
«La petita independència»


M. Roser Algué Vendrells,
col·laboradora i articulista de Lo Càntich,
publica habitualment al seu bloc:

Enllaç a 'Petiteses' -M. Roser Algué Vendrells- (obre nova finestra)
Petiteses


i és autora del llibre:

'Sota un vel de cendra (M. Roser Algué Vendrells)'
"Sota un vel de cendra"



Referència:
Algué Vendrells, M. Roser.
«La petita independència»
A: Petiteses
Lo Càntich. N.21. Aforisme, 2013
Octubre - Desembre, 2013
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 21>
EAN: 9772014303002 21>
ISSN 2014-3036-N.21


Lo Càntich - Número 21 - Aforisme, 2013
Lo Càntich - Número 21
Aforisme, 2013

http://www.locantich.cat/2013/12/lo-cantich-numero-21-aforisme-2013-lo.html


Lo Càntich - Número 21 - Lectures
lectures

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]