![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
Mare, que sigui feliç!
Són gairebé bé les onze de la nit. L'Adrià ja ha acabat els deures, tot i que avui li ha portat molta feina poder resoldre un problema de mates. Està cansat i té son. Decideix posar-se a dormir, però abans ha de passar pel lavabo.
Obre la porta de l'habitació, sense fer cap soroll i el sorprèn veure el llum de peu del menjador encara encès. Hi va caminant a poc a poc i veu a la seva mare asseguda al sofà amb la mirada fixa a terra. Sense ni pensar-s'ho un moment va a seure al seu costat, li passa el braç per sobre l'espatlla, fent una mica de pressió cap a ell i l'abraça dolçament.
—Què et passa, mare? Com és que encara estàs llevada? És molt tard.
—Ja ho sé, fill —li respon—. Però no puc dormir, estic una mica nerviosa.
—Et faig una til·la? T'ajudarà a tranquil·litzar-te.
—D'acord, Adrià, a veure si aconsegueixo agafar la son.
El noi fa poc que ha complert catorze anys, però la responsabilitat que porta a sobre el fa semblar que en tingui més de vint. Fa tres anys que se li va morir el pare d'un accident laboral, en caure a terra des de dalt d'una bastida mal posada. Ell només tenia onze anys i la seva germaneta tres.
La seva mare, va entrar en un estat de tristesa profunda. Va fer molts esforços per no arribar a la depressió i, sortosament, ho va aconseguir; tot i que se li feia molt difícil anar tirant endavant, tant emocionalment com en la part econòmica.
Treballava en una empresa de neteja i, quan va quedar viuda, va demanar per fer més hores. Havia cobrat una petita paga de l'empresa del seu home en tenir l'accident, però no sufragava les despeses que li portava poder tirar endavant amb l'habitatge, el menjar i sobretot en tot el que es referia a l'educació dels seus dos fills.
El pis on vivien, era petit, no arribava als 70 m2, però per a ella era com un palau. Era de lloguer i estava agraïda als amos que no li haguessin apujat només que el mínim des que faltava el seu marit. Tot i així, tenia de fer molts números per arribar a final de mes.
L'Adrià sempre havia estat un noiet seriós i quan va passar allò del seu pare, semblava que s'hagués fet gran de cop. Va ser un tràngol molt fort per la mare i per ell; i tant l'un com l'altre van procurar que la Txell, la nena, es podés mantenir al marge de tot plegat.
Aquest any, la mare tornava a estar molt trista. Degut a la crisi li havia baixat la feina i entraven menys diners a casa. No li era possible fer cap estalvi i part del seu malestar era a causa que veia que s'estava acostant Nadal i Reis i no podria fer cap regal als seus fills. L'Adrià ho entendria, però... i la Txell? Només tenia sis anys i el seu cap estava ple d'il·lusions. Aquest any, li seria molt difícil poder-la complaure.
L'Adrià retorna al costat de la mare, deixa la tassa amb la infusió damunt la tauleta i s'hi apropa dient-li:
—Què et passa, mare? Com és que estàs cada cop més trista?
La mare dubta en contestar la veritat; però pensa que, d'una manera o d'una altra, li ha de fer saber. El problema hi és i no hi veu cap solució.
—Cada vegada tinc menys feina, Adrià. Degut a la crisi, moltes senyores han decidit prescindir dels serveis de la persona que els hi fa la neteja i cuidar-se'n elles mateixes. Tot està molt malament.
—No siguis tan pessimista, mare. Amb tots els números que arribes a fer, podem anar tirant.
—Fins ara sí —li diu la mare— Però els números han baixat i no sé com ho podrem fer per arribar a final de mes.
L'Adrià es recolza al respatller del sofà en actitud pensativa. Entén molt bé el patiment de la seva mare, se n'adona que estan vivint uns moments molt durs i, el pitjor de tot, és que no veu la manera de poder ajudar a alleugerir el pes que els hi ha tocat arrossegar.
Mentalment pensa que la solució seria buscar alguna feina per fer, en plegar de l'institut, però llavors no podria atendre a la seva germaneta, mentre la mare tornava a fer un parell o tres d'hores més de neteja en unes oficines.
—Mare, la feina de la tarda, quan jo torno de l'institut, encara la tens? —li pregunta.
—Sí, almenys aquesta encara la conservo. Per què m'ho preguntes això?
—Perquè havia pensat a buscar alguna coseta per fer jo, però no tinc cap més hora que aquella.
—Ni en tens ni voldria que ho fessis. Has d'estudiar, Adrià. Mal aniria que no et preparessis a consciència pel dia de demà. Ets bon estudiant i almenys sé que podràs tenir un bon futur. No t'hauràs de limitar a feines com la que tenia el teu pare o com jo mateixa, que no puc aspirar a gaire més. Ni ell ni jo vam posar cap mena d'interès en els estudis i així ens ha anat a la vida.
—Sí, mare, però alguna cosa hauré d'intentar fer per ajudar!
La mare, mig plorosa, se l'hi acosta i abraçant-lo li diu:
—Arriba Nadal i vénen Reis. Tot i que no voldria que fos així, tu no podràs tenir res, però la nena és diferent, no sé com ho faré.
L'Adrià s'aixeca, decidit, i li diu:
—Mare, crec que jo sí que sé com ho podrem fer perquè pugui tenir els seus regals. No t'amoïnis, deixarem QUE SIGUI FELIÇ. Ara, anem a dormir, tot s'arreglarà.
Veient la resolució del seu fill, es tranquil·litza una mica i decideix anar a dormir.
L'Adrià és un expert dibuixant i té molta imaginació. Per a la Nit de Nadal ha preparat un joc de taula a base de cartolines de colors, unes amb dibuixos i les altres amb figures. El cas és que va ser un èxit. La seva germana estava encantada. La mare, li havia afegit un conte de princeses, que havia vist en un basar dels que actualment omplen les ciutats i que només li havia costat dos euros.
Aquella diada va ser un èxit. El dinar, tot i que molt senzill, també va ser de celebració. La mare va fer unes patates al forn amb salsa beixamel i formatge, guarnides fins i tot amb unes salsitxes. Ho van poder combinar per menjar-ne l'endemà i tot. Per les postres, van tenir els típics torrons i neules, que li havien donat a la mateixa empresa on treballava.
Ara s'apropava Reis i la mare no estava tan segura que la nena estigués gaire contenta amb el que li podrien fer arribar.
A l'Adrià, en canvi, se'l veia més decidit que mai i ella va pensar que el millor que podia fer era preguntar-li com és que estava tan animat.
—Tinc la solució, mare. La nena tindrà joguines, no et preocupis. La Txell encara és petita, deixem-la QUE SIGUI FELIÇ!
—Bé, però, què has pensat fer per aconseguir-ho?
—No t'ho vull dir, mare. Així serà sorpresa. També tu tindràs la inquietud de la Nit de Reis, no perquè et caigui res, sinó només per veure la cara de la Txell quan vegi les joguines!
—Sé que no t'ho hauria de preguntar ni m'hauria de passar pel cap... però, no faràs res que te n'hagis de penedir, oi?
—Estigues tranquil·la, mare. HO TINC TOT CONTROLAT! —li respon rient.
Arriba el dia de Reis i la Txell fa salts d'alegria. Sobre la seva sabata hi ha un ós de peluix petit, amb un cartró a la mà que li diu:
AQUESTA CUINETA D'AQUÍ ÉS PERQUÈ EM FACIS EL MENJAR. EL CARRET DE LA COMPRA ÉS PERQUÈ VAGIS A COMPRAR AL SUPER AQUELL D'ALLÀ BAIX I, AQUELL LLITET, ÉS PERQUÈ EM POSIS A DORMIR. FINS I TOT, HI HA UNA MANTETA PERQUÈ EM PUGUIS TAPAR I NO PASSI FRED.
La mare, incrèdula, veu que dins la seva sabata també hi ha un paquetet, el desembolica i hi troba un collaret molt vistós.
Es mira l'Adrià i pregunta:
—Què és tot això?
—Han vingut els Reis, mare.
—Però, què ha passat?
—Durant la nit, he anat voltant per recollir cosetes deixades per llençar al costat dels contenidors. M'han ajudat els meus amics, en Manel i l'Eduard. Hem fet una mica de tria, després hem anat a casa d'en Manel i el seu pare ens ha ajudat a netejar-ho i repassar-ho una mica amb algun clauet. Un cop ens ha semblat que estava tot bé, m'han ajudat a portar-ho a casa i ja veus quins Reis! Molta gent desaprofita les coses sense cap necessitat de llençar-ho encara. Fins i tot, el teu collaret, tot i que és de fantasia, el trobo molt bonic.
La mare veu la cara de felicitat de la Txell i, plorosa, li dóna les gràcies al noi per haver tingut aquella idea.
—I a tu, Adrià, no t'han portat res aquests Reis tan generosos?
—I tant, mare, una bossa d'esport. Pràcticament nova, només s'ha de rentar.
—La mare l'abraça. Els seus ulls es dirigeixen a la finestra i mira al cel. Calladament diu: et sents orgullós del nostre fill?
Obre la porta de l'habitació, sense fer cap soroll i el sorprèn veure el llum de peu del menjador encara encès. Hi va caminant a poc a poc i veu a la seva mare asseguda al sofà amb la mirada fixa a terra. Sense ni pensar-s'ho un moment va a seure al seu costat, li passa el braç per sobre l'espatlla, fent una mica de pressió cap a ell i l'abraça dolçament.
—Què et passa, mare? Com és que encara estàs llevada? És molt tard.
—Ja ho sé, fill —li respon—. Però no puc dormir, estic una mica nerviosa.
—Et faig una til·la? T'ajudarà a tranquil·litzar-te.
—D'acord, Adrià, a veure si aconsegueixo agafar la son.
El noi fa poc que ha complert catorze anys, però la responsabilitat que porta a sobre el fa semblar que en tingui més de vint. Fa tres anys que se li va morir el pare d'un accident laboral, en caure a terra des de dalt d'una bastida mal posada. Ell només tenia onze anys i la seva germaneta tres.
La seva mare, va entrar en un estat de tristesa profunda. Va fer molts esforços per no arribar a la depressió i, sortosament, ho va aconseguir; tot i que se li feia molt difícil anar tirant endavant, tant emocionalment com en la part econòmica.
Treballava en una empresa de neteja i, quan va quedar viuda, va demanar per fer més hores. Havia cobrat una petita paga de l'empresa del seu home en tenir l'accident, però no sufragava les despeses que li portava poder tirar endavant amb l'habitatge, el menjar i sobretot en tot el que es referia a l'educació dels seus dos fills.
El pis on vivien, era petit, no arribava als 70 m2, però per a ella era com un palau. Era de lloguer i estava agraïda als amos que no li haguessin apujat només que el mínim des que faltava el seu marit. Tot i així, tenia de fer molts números per arribar a final de mes.
L'Adrià sempre havia estat un noiet seriós i quan va passar allò del seu pare, semblava que s'hagués fet gran de cop. Va ser un tràngol molt fort per la mare i per ell; i tant l'un com l'altre van procurar que la Txell, la nena, es podés mantenir al marge de tot plegat.
Aquest any, la mare tornava a estar molt trista. Degut a la crisi li havia baixat la feina i entraven menys diners a casa. No li era possible fer cap estalvi i part del seu malestar era a causa que veia que s'estava acostant Nadal i Reis i no podria fer cap regal als seus fills. L'Adrià ho entendria, però... i la Txell? Només tenia sis anys i el seu cap estava ple d'il·lusions. Aquest any, li seria molt difícil poder-la complaure.
L'Adrià retorna al costat de la mare, deixa la tassa amb la infusió damunt la tauleta i s'hi apropa dient-li:
—Què et passa, mare? Com és que estàs cada cop més trista?
La mare dubta en contestar la veritat; però pensa que, d'una manera o d'una altra, li ha de fer saber. El problema hi és i no hi veu cap solució.
—Cada vegada tinc menys feina, Adrià. Degut a la crisi, moltes senyores han decidit prescindir dels serveis de la persona que els hi fa la neteja i cuidar-se'n elles mateixes. Tot està molt malament.
—No siguis tan pessimista, mare. Amb tots els números que arribes a fer, podem anar tirant.
—Fins ara sí —li diu la mare— Però els números han baixat i no sé com ho podrem fer per arribar a final de mes.
L'Adrià es recolza al respatller del sofà en actitud pensativa. Entén molt bé el patiment de la seva mare, se n'adona que estan vivint uns moments molt durs i, el pitjor de tot, és que no veu la manera de poder ajudar a alleugerir el pes que els hi ha tocat arrossegar.
Mentalment pensa que la solució seria buscar alguna feina per fer, en plegar de l'institut, però llavors no podria atendre a la seva germaneta, mentre la mare tornava a fer un parell o tres d'hores més de neteja en unes oficines.
—Mare, la feina de la tarda, quan jo torno de l'institut, encara la tens? —li pregunta.
—Sí, almenys aquesta encara la conservo. Per què m'ho preguntes això?
—Perquè havia pensat a buscar alguna coseta per fer jo, però no tinc cap més hora que aquella.
—Ni en tens ni voldria que ho fessis. Has d'estudiar, Adrià. Mal aniria que no et preparessis a consciència pel dia de demà. Ets bon estudiant i almenys sé que podràs tenir un bon futur. No t'hauràs de limitar a feines com la que tenia el teu pare o com jo mateixa, que no puc aspirar a gaire més. Ni ell ni jo vam posar cap mena d'interès en els estudis i així ens ha anat a la vida.
—Sí, mare, però alguna cosa hauré d'intentar fer per ajudar!
La mare, mig plorosa, se l'hi acosta i abraçant-lo li diu:
—Arriba Nadal i vénen Reis. Tot i que no voldria que fos així, tu no podràs tenir res, però la nena és diferent, no sé com ho faré.
L'Adrià s'aixeca, decidit, i li diu:
—Mare, crec que jo sí que sé com ho podrem fer perquè pugui tenir els seus regals. No t'amoïnis, deixarem QUE SIGUI FELIÇ. Ara, anem a dormir, tot s'arreglarà.
Veient la resolució del seu fill, es tranquil·litza una mica i decideix anar a dormir.
L'Adrià és un expert dibuixant i té molta imaginació. Per a la Nit de Nadal ha preparat un joc de taula a base de cartolines de colors, unes amb dibuixos i les altres amb figures. El cas és que va ser un èxit. La seva germana estava encantada. La mare, li havia afegit un conte de princeses, que havia vist en un basar dels que actualment omplen les ciutats i que només li havia costat dos euros.
Aquella diada va ser un èxit. El dinar, tot i que molt senzill, també va ser de celebració. La mare va fer unes patates al forn amb salsa beixamel i formatge, guarnides fins i tot amb unes salsitxes. Ho van poder combinar per menjar-ne l'endemà i tot. Per les postres, van tenir els típics torrons i neules, que li havien donat a la mateixa empresa on treballava.
Ara s'apropava Reis i la mare no estava tan segura que la nena estigués gaire contenta amb el que li podrien fer arribar.
A l'Adrià, en canvi, se'l veia més decidit que mai i ella va pensar que el millor que podia fer era preguntar-li com és que estava tan animat.
—Tinc la solució, mare. La nena tindrà joguines, no et preocupis. La Txell encara és petita, deixem-la QUE SIGUI FELIÇ!
—Bé, però, què has pensat fer per aconseguir-ho?
—No t'ho vull dir, mare. Així serà sorpresa. També tu tindràs la inquietud de la Nit de Reis, no perquè et caigui res, sinó només per veure la cara de la Txell quan vegi les joguines!
—Sé que no t'ho hauria de preguntar ni m'hauria de passar pel cap... però, no faràs res que te n'hagis de penedir, oi?
—Estigues tranquil·la, mare. HO TINC TOT CONTROLAT! —li respon rient.
Arriba el dia de Reis i la Txell fa salts d'alegria. Sobre la seva sabata hi ha un ós de peluix petit, amb un cartró a la mà que li diu:
AQUESTA CUINETA D'AQUÍ ÉS PERQUÈ EM FACIS EL MENJAR. EL CARRET DE LA COMPRA ÉS PERQUÈ VAGIS A COMPRAR AL SUPER AQUELL D'ALLÀ BAIX I, AQUELL LLITET, ÉS PERQUÈ EM POSIS A DORMIR. FINS I TOT, HI HA UNA MANTETA PERQUÈ EM PUGUIS TAPAR I NO PASSI FRED.
La mare, incrèdula, veu que dins la seva sabata també hi ha un paquetet, el desembolica i hi troba un collaret molt vistós.
Es mira l'Adrià i pregunta:
—Què és tot això?
—Han vingut els Reis, mare.
—Però, què ha passat?
—Durant la nit, he anat voltant per recollir cosetes deixades per llençar al costat dels contenidors. M'han ajudat els meus amics, en Manel i l'Eduard. Hem fet una mica de tria, després hem anat a casa d'en Manel i el seu pare ens ha ajudat a netejar-ho i repassar-ho una mica amb algun clauet. Un cop ens ha semblat que estava tot bé, m'han ajudat a portar-ho a casa i ja veus quins Reis! Molta gent desaprofita les coses sense cap necessitat de llençar-ho encara. Fins i tot, el teu collaret, tot i que és de fantasia, el trobo molt bonic.
La mare veu la cara de felicitat de la Txell i, plorosa, li dóna les gràcies al noi per haver tingut aquella idea.
—I a tu, Adrià, no t'han portat res aquests Reis tan generosos?
—I tant, mare, una bossa d'esport. Pràcticament nova, només s'ha de rentar.
—La mare l'abraça. Els seus ulls es dirigeixen a la finestra i mira al cel. Calladament diu: et sents orgullós del nostre fill?
Gemma Matas Gustems
(Barcelona, 1950)
«Mare, que sigui feliç!»
Primer Premi CONTES XIU-XIU
Ajuntament de Terrassa
-Nadal 2012-
"Osset"
Clara de Jaume
Referència:
Matas Gustems, Gemma.
«Mare, que sigui feliç!»
Lo Càntich. N.21. Aforisme, 2013
Octubre - Desembre, 2013
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 21>
EAN: 9772014303002 21>
Matas Gustems, Gemma.
«Mare, que sigui feliç!»
Lo Càntich. N.21. Aforisme, 2013
Octubre - Desembre, 2013
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 21>
EAN: 9772014303002 21>
Lo Càntich - Número 21
Aforisme, 2013
http://www.locantich.cat/2013/12/lo-cantich-numero-21-aforisme-2013-lo.html
lectures
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada