![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
Rasputin. Fotograf: K. Bulla. Principis del segle XX
Grigorii Novii (Rasputin): del mite a la realitat
Un dia Cervantes va dir que els historiadors falsos haurien de ser executats igual com ho haguessin estat els falsificadors de monedes.
"S'ha de parlar i de Rasputin. Quin va ser realment el seu paper en la història. S'ha d'estudiar bé i això requereix temps. La comissió de canonització a la qual pertanyo té aquest encàrrec".
Mitropolit Ioann, St. Petersburg, 1995
"Així com els pobles es reconeixen per la vestimenta, per la seva veu i pel seu llenguatge, també els sants es reconeixen per la forma externa (piadosa i bella). Però, sobretot, existeix un signe distintiu més palès: la paraula, ja que la boca no pot expressar el que el cor no sent".
Simeon Novii Bogoslov
"Malament ho tenen els agitats i els malignes perquè el sol no els escalfa. La primavera no consola els odiosos ni els avorrits, ja que viuen sempre entre tenebres".
Grigori Rasputin - Novii, Petrograd, 1915,
autor de la portada del llibre "Els meus pensaments i reflexions"
"S'ha de parlar i de Rasputin. Quin va ser realment el seu paper en la història. S'ha d'estudiar bé i això requereix temps. La comissió de canonització a la qual pertanyo té aquest encàrrec".
Mitropolit Ioann, St. Petersburg, 1995
"Així com els pobles es reconeixen per la vestimenta, per la seva veu i pel seu llenguatge, també els sants es reconeixen per la forma externa (piadosa i bella). Però, sobretot, existeix un signe distintiu més palès: la paraula, ja que la boca no pot expressar el que el cor no sent".
Simeon Novii Bogoslov
"Malament ho tenen els agitats i els malignes perquè el sol no els escalfa. La primavera no consola els odiosos ni els avorrits, ja que viuen sempre entre tenebres".
Grigori Rasputin - Novii, Petrograd, 1915,
autor de la portada del llibre "Els meus pensaments i reflexions"
1995. Rússia, Moscou
—Una feina perfecta, Oleg, felicitats! No saps com t'estic d'agraït per la teva ajuda, de debò.
L'arquebisbe va agitar fort la mà i les seves paraules reflectien els sentiments més sincers.
—De res. Personalment, i com a editor, he gaudit molt amb aquesta tasca. A més, vaig tenir la sort de trobar bona gent que m'ajudés i que m'ho facilités tot: els records de la gent més gran del poble, els museus i, sobretot, les institucions que tenien els arxius originals dels fets —va respondre Oleg humilment i satisfet de com li havia anat tot.
—Vols dir que, malgrat aquesta feina que vas fer per al procés de canonització de l'última família del Tsar i que era molt important per recuperar la seva bona imatge, no pagaria la pena publicar-ho?
—No ho sé. Potser seria complicat —va respondre l'Oleg, pensarós, ja que a ell sí que li abellia publicar-ho, almenys per corregir l'assignatura d'història i donar una informació menys esbiaixada de la que ell havia rebut durant la seva formació.
—Mira, nosaltres només preteníem entendre una de les acusacions sobre la família de Nicolai. Si la seva família era profundament religiosa i seguia els valors ètics i morals més elevats, com podien tenir a Rasputin, d'amic íntim, al qual se'l descrivia com un monstre? Aquesta imatge desacreditaria la família del Tsar i tu ens vas ajudar no només a descobrir els motius i la relació que s'hi establia, sinó també a conèixer la realitat més objectiva d'aquest home de fama ambigua. Aquesta realitat era molt diferent de la que envoltava el Tsar, la seva família i Rasputin; una realitat farcida d'injúries polítiques, socials i personals en els moments de canvis històrics importants.
Després d'una pausa, amb una mirada suau i profunda que el traspassava, l'arquebisbe va continuar.
—No estàs d'acord de canviar la descripció que es dóna de Rasputin a l'última Enciclopèdia Gran Soviètica? —va agafar un llibre gruixut, el va obrir i va llegir:
"Rasputin Novii Grigorii Efimovich (1864 o 1865 Pokrovskoe, actual província de Tumen, 17-12-1916, Petrograd)... fill de camperols. A les acaballes del segle XIX es va unir a la secta de jlystý. Sota l'aparença d'un fanàtic religiós, va portar una vida salvatge i per això va rebre el nom de Rasputin, que significa llibertinatge, i que després seria el seu cognom..." Eh?
—Ja, ja... Un exemple històric de falsificació. I això que és una font important d'informació i de coneixement, una enciclopèdia —va dir Oleg escèpticament—. Puc provar a publicar-ho.
—I tant que sí. Tu representes una combinació perfecta: historiador, científic i escriptor. Segur que tot sortirà bé!
Es van fer tres petons a les galtes, signe cultural d'expressió d'afecte entre la gent més propera. L'Oleg ja pensava en la publicació del llibre sobre Rasputin i també amb els documents originals que havia trobat com a proves. També els diaris personals de Rasputin tenien un valor espiritual. Parlaven i el caracteritzaven sobre com n'era de debò: una imatge totalment contrària a la que fou creada pels enemics del Tsar per assolir el poder.
Van passar uns mesos i, finalment, l'Oleg va decidir anar a una editorial.
—Passi, bon dia! —el va saludar l'Ivan alegrement—. Vostè ja ha acabat el nostre encàrrec?
—Encara no. Estic a punt, però mentrestant els volia mostrar una altra cosa: un llibre documentat sobre Rasputin.
—A veure... —ara la veu ja no semblava tan alegre. Tanmateix va agafar el manuscrit que l'Oleg portava i el va fullejar superficialment—. No crec que això tingui èxit. Ja sap... a la gent el que els agrada són les coses... tipus Hollywood: acció, intrigues, embolics...
—Però... hi són els altres, aquells a qui els agrada llegir sobre la realitat —va dir l'Oleg amb la veu un poc decebuda.
—Sí. Però a la gran majoria que compren llibres els agraden coses que els agiten o que els posen la pell de gallina. Això és un avorriment, amb això no guanyarem diners, m'entén? —va dir l'editor alhora que es treia les ulleres.
—Però en tots els llibres, en les pel·lícules i fins i tot en els dibuixos animats per a nens, mostraven la imatge negativa de Rasputin, però no la veritable —va dir l'Oleg com a últim recurs.
—No importa. Totes les revistes, la TV i la ràdio treballen per als qui s'alimenten de xafarderies, d'escàndols i que no els importa gaire si són, o no, veritat. Les històries falsificades de Rasputin van tenir molt d'èxit, és a dir, es van vendre i revendre, però aquesta història és avorrida. Busqui, si vol una altra editorial que estigui interessada a publicar i a patrocinar la seva obra. Nosaltres no podem, necessitem guanyar diners i no perdre'n amb publicacions com aquesta. Ho sento.
L'Oleg va marxar i va deixar el manuscrit i les seves dades de contacte per si l'Ivan canviés d'opinió.
Al principi, quan va començar a treballar, no abastaven tant en volum però creixien i volien guanyar més diners. Fins i tot la feina es va convertir en una obsessió per guanyar-ne. L'Ivan passava tot el dia allí: a les nits (per les urgències) i també molts caps de setmana. Ja no recordava quan va fer les últimes vacances amb la Marta. Sort que les filles ja eren grans i tenien les seves vides, però la Marta... És curiós, sempre havia treballat molt, primer per poder donar una bona educació a les seves filles i segon per poder tenir una millor qualitat de vida. Però... quan pararia? No hi havia mai bastant, sempre hi mancava alguna cosa. Semblava un cercle tancat. Se sentia com un esquirol dins d'una roda que cada vegada rodava més ràpid i que no tenia temps de gaudir d'una vida millor, la que es pretenia guanyar.
"Prou per avui, ja és massa tard", i va marxar cap a casa.
En obrir la porta li va estranyar que la Marta no sortís per saludar-lo. "Potser s'ha adormit", va pensar. Va penjar la jaqueta a l'armari i va mirar-se al mirall. Estava cansat. Sota els ulls tenia unes marques fosques que indicaven que no havia dormit bastant durant les últimes setmanes. Havien d'acabar el projecte i s'estava esforçant molt. L'expressió de la cara semblava absent. No estava content amb el ritme de feina que portava perquè no li deixava temps ni de sortir amb la Marta, ni d'anar al gym. "Haig de canviar, això no pot continuar d'aquesta manera". De fet aquest canvi ja li venia. Va trobar una nota de la Marta sobre el seu llit: "Ivan, perdona, però no puc continuar vivint més així. La teva feina t'ha absorbit completament i no em necessites. Viure amb tu és un avorriment". Les frases i les paraules li recordaven la conversa amb l'Oleg: "no interessant", "avorrit"... Què era? Un càstig de Déu pel seu rebuig a la publicació? Estava desorientat. És clar, que era el resultat de la seva conducta que no li deixava temps ni per a la família, ni per als amics... però no esperava que fos d'aquesta manera i tan de cop i volta. Va seure sobre el llit i va començar a plorar silenciosament amb espasmes en el pit.
L'endemà no va anar a treballar. Ja estava cremat, i més a més, amb tot el que va passar la nit anterior... No creia que la Marta l'hagués abandonat. Se n'adonà massa tard i no sabia com arreglar-ho. Va anar al parc per refrescar-se el cap, tenia l'esperança que tal volta la Marta se'n penedís i li telefonés, i que tot es convertís en la normalitat de sempre. La vida és un muntatge, però els creadors som nosaltres. Nosaltres escollim l'escenari de la vida i decidim de distribuir el nostre temps. La crisi era un dels indicadors que anunciava que no anaven pel camí correcte i que alguna cosa no funcionava bé. "La vida amb tu és avorrida", no el deixaven en pau les paraules de la Marta. "Ella volia tenir una vida de cine, de Hollywood?" I un altre cop això li va recordar la seva resposta, d'ahir, a l'Oleg. En el seu interior estava inquiet per rebutjar-li a publicar una història "avorrida". Es va jaure sobre la gespa, sota un arbre ampli que feia ombra i que protegia de la calor inhabitual de maig i va treure del seu portafoli el manuscrit sobre Rasputin per llegir-lo detingudament. Ara, no tenia pressa. No tenia ganes de guanyar diners si la persona amb qui podia gaudir la vida ja no era al seu costat. Sempre ho postergava: "treballaré uns anys més, i després reduiré el volum per tenir una vida normal, com tothom, i poder passar més temps amb la parella, la família i els amics..." Després, després, després. Hipotequem ara el futur, i aquest després pot ser que no arribi mai.
L'Ivan va obrir el pròleg d'autor i va començar a llegir desconcentrat, només per no pensar, de moment, en la seva situació. Volia desconnectar:
"Els documents i materials d'aquest llibre estan extrets d'arxius reals (52 casos) amb els telegrames i les cartes escrites per Rasputin. A més a més, contenen la informació dels 40 habitants més vells del poble de Pokrovskoe, els quals van ser entrevistats seguint un qüestionari preparat per poder recuperar en les seves memòries alguna dada sobre Rasputin. També contenien els registres originals dels matrimonis i naixements de fills que es trobaven a l'església del poble i sobretot els diaris escrits pels seus seguidors, paraula a paraula, de la mateixa manera de com ell parlava: senzilla i poc acurada a nivell gramàtic. Va ser la primera vegada que es va fer una investigació científica sobre la seva biografia."
És curiós, pensava l'Ivan, com la imatge social adquirida pot gravar una informació sobre fets passats i acceptar-los quasi sense dubte per la gran majoria. Indubtablement, els fets poden ser interpretats de manera parcialment desviada perquè semblin vertaders, però si caves en el fons, no ho són. És una manipulació maligna per aconseguir els mateixos interessos egoistes. Tanta política, tanta ideologia no ens deixin veure més enllà, no ens deixin veure la llum. Clar que la majoria accepta la realitat donada i, no busca, ni qüestiona. Solament alguns quants haguts en la història, eren com Galileo Galilei. Aquest va buscar la veritat, contra les representacions mentals religioses i ideològiques. La política i la ideologia de l'època que sota la idea de "protecció" trepitjava i desmoralitzava la vida de les persones. I això passava per tot arreu com si fos un contagi, un virus amb la marca de seguretat i amb un principi: "atacar com a mesura de protecció". Per què una dona francesa que es va enamorar d'un soldat alemany durant la guerra va ser tractada de prostituta i de traïdora? Els sentiments que no són racionals i no viuen per la llei lògica, han d'estar sempre sota un control: no pots enamorar-te d'aquesta persona perquè és l'enemic del teu país i, si ho fas tu, també ho seràs. Quina és la causa per la qual les nostres vides han d'estar controlades per una ideologia? Per què neix la crítica destructiva, el bullying, la humiliació, l'enveja, l'odi?
L'Ivan va tancar els ulls i es va desplaçar a la seva infància. Va recordar que en una excursió algú va malparlar d'ell. Els altres rient, van repetir com un eco sense qüestionar-se el fet, estaven segurs que era així, com ho van escoltar en la xafarderia. Ell només tenia catorze anys i s'ho va prendre malament. Va patir perquè no va ser capaç de justificar el contrari i aquesta actitud cruel del seu voltant el va decebre. Ara, mentre llegia el llibre sobre Rasputin, sentia un altre cop com el desig de poder i ser superior pot provocar les manipulacions més dolentes. De fet, les històries de les corts reials estaven sempre lligades a aquestes lluites de poder sense tenir en compte les vides de les persones. Per governar al preu que costi, s'ha de considerar la vida d'un germà que regni actualment? Es pot acabar amb l'obstacle, però s'ha d'anar amb molta cura per guanyar el guardó i convertir-se en un heroi per al poble. Per exemple, es pot crear una imatge del germà com a imbècil, com a dolent i així el poble no el llastimarà. Les estratègies i els enganys eren l'instrument per aconseguir la meta de la manera més bruta i clandestina.
Rasputin també era la víctima i l'instrument per desacreditar la família del Tsar? Alguns volien canvis en el poder i es van trobar amb una part dèbil per on podien atacar. I com que quan es produeix la crisi, tot el que és vell és dolent, s'ha de destruir per construir un futur nou. Possiblement hi ha coses que poden ser canviades, però els valors ètics i culturals, bagatge immens del subconscient que es traspassava amb la llet i les cançons, no. Canviaven èpoques, però els valors reals sempre eren els mateixos. El que és real no es canvia com una moda en el temps. La percepció potser subjectiva, això sí. La Marta, que sempre va ser pacient, atenta i bona, ara, que m'havia deixat era dolenta. Així funcionem. Si algú ens fa "nosa a l'ull", s'han de buscar les coses negatives i justificar que ell és dolent, que molesta a tothom. I Grigorii Rasputin, malgrat que era un camperol sense educació, era una persona amb una espiritualitat elevada. Això demostren els seus diaris, on parla sincerament sobre els seus pensaments, les seves debilitats i les seves recerques espirituals i que amb el temps es converteix en una persona sàvia, un ancià que dóna força espiritual a qui el necessita. Les seves paraules: "És millor equivocar-se que malparlar d'ella". Sembla que a la gent agrada justament el contrari: una crítica innoble és la base de totes les intrigues. Els fotògrafs van darrere dels famosos per poder captar alguna cosa inusual i sensacional en la seva vida íntima. Els valors reals no canvien, però sí que es perden i s'obliden. O, tal vegada, les seves interpretacions poden ser manipulades de tal manera que, ja no queda res d'aquest valor, i aleshores es converteix en un dogma vell i inadequat. La interpretació sobre "Rasputin" era la que era. "El seu nom ja diu com n'era!", així es formaven la imatge de Rasputin: de conducta frívola, ja que la paraula "rasputstvo" significa "llibertinatge". No cal dir que existeixen els altres significats de la paraula "rasputin", i potser són més apropiats per desxifrar el seu origen. El cognom denota l'origen de la família i de vegades els pobles sencers portaven un parell de cognoms per una regió en concret. El nom de "rasputin" prové de Sibèria, lloc on hi havia molts camins i en rus "put" significa "camí" o "creuades" com un desviament dels camins els quals eren molt difícils d'esbrinar a causa de la pluja i la neu desfeta cosa que ho deixava tot en unes condicions pèssimes. De tota manera, el significat del cognom està més lligat al primer avantpassat que no pas amb els descendents, com ho era Grigorii. I va passar el contrari: per un manament del Tsar Nikolai II, a Rasputin, li van donar un nou cognom després: "Novii" o "Novih", que significa "nou". A l'Ivan, va agradar aquella història sobre l'origen del nou cognom.
—Una feina perfecta, Oleg, felicitats! No saps com t'estic d'agraït per la teva ajuda, de debò.
L'arquebisbe va agitar fort la mà i les seves paraules reflectien els sentiments més sincers.
—De res. Personalment, i com a editor, he gaudit molt amb aquesta tasca. A més, vaig tenir la sort de trobar bona gent que m'ajudés i que m'ho facilités tot: els records de la gent més gran del poble, els museus i, sobretot, les institucions que tenien els arxius originals dels fets —va respondre Oleg humilment i satisfet de com li havia anat tot.
—Vols dir que, malgrat aquesta feina que vas fer per al procés de canonització de l'última família del Tsar i que era molt important per recuperar la seva bona imatge, no pagaria la pena publicar-ho?
—No ho sé. Potser seria complicat —va respondre l'Oleg, pensarós, ja que a ell sí que li abellia publicar-ho, almenys per corregir l'assignatura d'història i donar una informació menys esbiaixada de la que ell havia rebut durant la seva formació.
—Mira, nosaltres només preteníem entendre una de les acusacions sobre la família de Nicolai. Si la seva família era profundament religiosa i seguia els valors ètics i morals més elevats, com podien tenir a Rasputin, d'amic íntim, al qual se'l descrivia com un monstre? Aquesta imatge desacreditaria la família del Tsar i tu ens vas ajudar no només a descobrir els motius i la relació que s'hi establia, sinó també a conèixer la realitat més objectiva d'aquest home de fama ambigua. Aquesta realitat era molt diferent de la que envoltava el Tsar, la seva família i Rasputin; una realitat farcida d'injúries polítiques, socials i personals en els moments de canvis històrics importants.
Després d'una pausa, amb una mirada suau i profunda que el traspassava, l'arquebisbe va continuar.
—No estàs d'acord de canviar la descripció que es dóna de Rasputin a l'última Enciclopèdia Gran Soviètica? —va agafar un llibre gruixut, el va obrir i va llegir:
"Rasputin Novii Grigorii Efimovich (1864 o 1865 Pokrovskoe, actual província de Tumen, 17-12-1916, Petrograd)... fill de camperols. A les acaballes del segle XIX es va unir a la secta de jlystý. Sota l'aparença d'un fanàtic religiós, va portar una vida salvatge i per això va rebre el nom de Rasputin, que significa llibertinatge, i que després seria el seu cognom..." Eh?
—Ja, ja... Un exemple històric de falsificació. I això que és una font important d'informació i de coneixement, una enciclopèdia —va dir Oleg escèpticament—. Puc provar a publicar-ho.
—I tant que sí. Tu representes una combinació perfecta: historiador, científic i escriptor. Segur que tot sortirà bé!
Es van fer tres petons a les galtes, signe cultural d'expressió d'afecte entre la gent més propera. L'Oleg ja pensava en la publicació del llibre sobre Rasputin i també amb els documents originals que havia trobat com a proves. També els diaris personals de Rasputin tenien un valor espiritual. Parlaven i el caracteritzaven sobre com n'era de debò: una imatge totalment contrària a la que fou creada pels enemics del Tsar per assolir el poder.
Van passar uns mesos i, finalment, l'Oleg va decidir anar a una editorial.
—Passi, bon dia! —el va saludar l'Ivan alegrement—. Vostè ja ha acabat el nostre encàrrec?
—Encara no. Estic a punt, però mentrestant els volia mostrar una altra cosa: un llibre documentat sobre Rasputin.
—A veure... —ara la veu ja no semblava tan alegre. Tanmateix va agafar el manuscrit que l'Oleg portava i el va fullejar superficialment—. No crec que això tingui èxit. Ja sap... a la gent el que els agrada són les coses... tipus Hollywood: acció, intrigues, embolics...
—Però... hi són els altres, aquells a qui els agrada llegir sobre la realitat —va dir l'Oleg amb la veu un poc decebuda.
—Sí. Però a la gran majoria que compren llibres els agraden coses que els agiten o que els posen la pell de gallina. Això és un avorriment, amb això no guanyarem diners, m'entén? —va dir l'editor alhora que es treia les ulleres.
—Però en tots els llibres, en les pel·lícules i fins i tot en els dibuixos animats per a nens, mostraven la imatge negativa de Rasputin, però no la veritable —va dir l'Oleg com a últim recurs.
—No importa. Totes les revistes, la TV i la ràdio treballen per als qui s'alimenten de xafarderies, d'escàndols i que no els importa gaire si són, o no, veritat. Les històries falsificades de Rasputin van tenir molt d'èxit, és a dir, es van vendre i revendre, però aquesta història és avorrida. Busqui, si vol una altra editorial que estigui interessada a publicar i a patrocinar la seva obra. Nosaltres no podem, necessitem guanyar diners i no perdre'n amb publicacions com aquesta. Ho sento.
L'Oleg va marxar i va deixar el manuscrit i les seves dades de contacte per si l'Ivan canviés d'opinió.
Al principi, quan va començar a treballar, no abastaven tant en volum però creixien i volien guanyar més diners. Fins i tot la feina es va convertir en una obsessió per guanyar-ne. L'Ivan passava tot el dia allí: a les nits (per les urgències) i també molts caps de setmana. Ja no recordava quan va fer les últimes vacances amb la Marta. Sort que les filles ja eren grans i tenien les seves vides, però la Marta... És curiós, sempre havia treballat molt, primer per poder donar una bona educació a les seves filles i segon per poder tenir una millor qualitat de vida. Però... quan pararia? No hi havia mai bastant, sempre hi mancava alguna cosa. Semblava un cercle tancat. Se sentia com un esquirol dins d'una roda que cada vegada rodava més ràpid i que no tenia temps de gaudir d'una vida millor, la que es pretenia guanyar.
"Prou per avui, ja és massa tard", i va marxar cap a casa.
En obrir la porta li va estranyar que la Marta no sortís per saludar-lo. "Potser s'ha adormit", va pensar. Va penjar la jaqueta a l'armari i va mirar-se al mirall. Estava cansat. Sota els ulls tenia unes marques fosques que indicaven que no havia dormit bastant durant les últimes setmanes. Havien d'acabar el projecte i s'estava esforçant molt. L'expressió de la cara semblava absent. No estava content amb el ritme de feina que portava perquè no li deixava temps ni de sortir amb la Marta, ni d'anar al gym. "Haig de canviar, això no pot continuar d'aquesta manera". De fet aquest canvi ja li venia. Va trobar una nota de la Marta sobre el seu llit: "Ivan, perdona, però no puc continuar vivint més així. La teva feina t'ha absorbit completament i no em necessites. Viure amb tu és un avorriment". Les frases i les paraules li recordaven la conversa amb l'Oleg: "no interessant", "avorrit"... Què era? Un càstig de Déu pel seu rebuig a la publicació? Estava desorientat. És clar, que era el resultat de la seva conducta que no li deixava temps ni per a la família, ni per als amics... però no esperava que fos d'aquesta manera i tan de cop i volta. Va seure sobre el llit i va començar a plorar silenciosament amb espasmes en el pit.
L'endemà no va anar a treballar. Ja estava cremat, i més a més, amb tot el que va passar la nit anterior... No creia que la Marta l'hagués abandonat. Se n'adonà massa tard i no sabia com arreglar-ho. Va anar al parc per refrescar-se el cap, tenia l'esperança que tal volta la Marta se'n penedís i li telefonés, i que tot es convertís en la normalitat de sempre. La vida és un muntatge, però els creadors som nosaltres. Nosaltres escollim l'escenari de la vida i decidim de distribuir el nostre temps. La crisi era un dels indicadors que anunciava que no anaven pel camí correcte i que alguna cosa no funcionava bé. "La vida amb tu és avorrida", no el deixaven en pau les paraules de la Marta. "Ella volia tenir una vida de cine, de Hollywood?" I un altre cop això li va recordar la seva resposta, d'ahir, a l'Oleg. En el seu interior estava inquiet per rebutjar-li a publicar una història "avorrida". Es va jaure sobre la gespa, sota un arbre ampli que feia ombra i que protegia de la calor inhabitual de maig i va treure del seu portafoli el manuscrit sobre Rasputin per llegir-lo detingudament. Ara, no tenia pressa. No tenia ganes de guanyar diners si la persona amb qui podia gaudir la vida ja no era al seu costat. Sempre ho postergava: "treballaré uns anys més, i després reduiré el volum per tenir una vida normal, com tothom, i poder passar més temps amb la parella, la família i els amics..." Després, després, després. Hipotequem ara el futur, i aquest després pot ser que no arribi mai.
L'Ivan va obrir el pròleg d'autor i va començar a llegir desconcentrat, només per no pensar, de moment, en la seva situació. Volia desconnectar:
"Els documents i materials d'aquest llibre estan extrets d'arxius reals (52 casos) amb els telegrames i les cartes escrites per Rasputin. A més a més, contenen la informació dels 40 habitants més vells del poble de Pokrovskoe, els quals van ser entrevistats seguint un qüestionari preparat per poder recuperar en les seves memòries alguna dada sobre Rasputin. També contenien els registres originals dels matrimonis i naixements de fills que es trobaven a l'església del poble i sobretot els diaris escrits pels seus seguidors, paraula a paraula, de la mateixa manera de com ell parlava: senzilla i poc acurada a nivell gramàtic. Va ser la primera vegada que es va fer una investigació científica sobre la seva biografia."
És curiós, pensava l'Ivan, com la imatge social adquirida pot gravar una informació sobre fets passats i acceptar-los quasi sense dubte per la gran majoria. Indubtablement, els fets poden ser interpretats de manera parcialment desviada perquè semblin vertaders, però si caves en el fons, no ho són. És una manipulació maligna per aconseguir els mateixos interessos egoistes. Tanta política, tanta ideologia no ens deixin veure més enllà, no ens deixin veure la llum. Clar que la majoria accepta la realitat donada i, no busca, ni qüestiona. Solament alguns quants haguts en la història, eren com Galileo Galilei. Aquest va buscar la veritat, contra les representacions mentals religioses i ideològiques. La política i la ideologia de l'època que sota la idea de "protecció" trepitjava i desmoralitzava la vida de les persones. I això passava per tot arreu com si fos un contagi, un virus amb la marca de seguretat i amb un principi: "atacar com a mesura de protecció". Per què una dona francesa que es va enamorar d'un soldat alemany durant la guerra va ser tractada de prostituta i de traïdora? Els sentiments que no són racionals i no viuen per la llei lògica, han d'estar sempre sota un control: no pots enamorar-te d'aquesta persona perquè és l'enemic del teu país i, si ho fas tu, també ho seràs. Quina és la causa per la qual les nostres vides han d'estar controlades per una ideologia? Per què neix la crítica destructiva, el bullying, la humiliació, l'enveja, l'odi?
L'Ivan va tancar els ulls i es va desplaçar a la seva infància. Va recordar que en una excursió algú va malparlar d'ell. Els altres rient, van repetir com un eco sense qüestionar-se el fet, estaven segurs que era així, com ho van escoltar en la xafarderia. Ell només tenia catorze anys i s'ho va prendre malament. Va patir perquè no va ser capaç de justificar el contrari i aquesta actitud cruel del seu voltant el va decebre. Ara, mentre llegia el llibre sobre Rasputin, sentia un altre cop com el desig de poder i ser superior pot provocar les manipulacions més dolentes. De fet, les històries de les corts reials estaven sempre lligades a aquestes lluites de poder sense tenir en compte les vides de les persones. Per governar al preu que costi, s'ha de considerar la vida d'un germà que regni actualment? Es pot acabar amb l'obstacle, però s'ha d'anar amb molta cura per guanyar el guardó i convertir-se en un heroi per al poble. Per exemple, es pot crear una imatge del germà com a imbècil, com a dolent i així el poble no el llastimarà. Les estratègies i els enganys eren l'instrument per aconseguir la meta de la manera més bruta i clandestina.
Rasputin també era la víctima i l'instrument per desacreditar la família del Tsar? Alguns volien canvis en el poder i es van trobar amb una part dèbil per on podien atacar. I com que quan es produeix la crisi, tot el que és vell és dolent, s'ha de destruir per construir un futur nou. Possiblement hi ha coses que poden ser canviades, però els valors ètics i culturals, bagatge immens del subconscient que es traspassava amb la llet i les cançons, no. Canviaven èpoques, però els valors reals sempre eren els mateixos. El que és real no es canvia com una moda en el temps. La percepció potser subjectiva, això sí. La Marta, que sempre va ser pacient, atenta i bona, ara, que m'havia deixat era dolenta. Així funcionem. Si algú ens fa "nosa a l'ull", s'han de buscar les coses negatives i justificar que ell és dolent, que molesta a tothom. I Grigorii Rasputin, malgrat que era un camperol sense educació, era una persona amb una espiritualitat elevada. Això demostren els seus diaris, on parla sincerament sobre els seus pensaments, les seves debilitats i les seves recerques espirituals i que amb el temps es converteix en una persona sàvia, un ancià que dóna força espiritual a qui el necessita. Les seves paraules: "És millor equivocar-se que malparlar d'ella". Sembla que a la gent agrada justament el contrari: una crítica innoble és la base de totes les intrigues. Els fotògrafs van darrere dels famosos per poder captar alguna cosa inusual i sensacional en la seva vida íntima. Els valors reals no canvien, però sí que es perden i s'obliden. O, tal vegada, les seves interpretacions poden ser manipulades de tal manera que, ja no queda res d'aquest valor, i aleshores es converteix en un dogma vell i inadequat. La interpretació sobre "Rasputin" era la que era. "El seu nom ja diu com n'era!", així es formaven la imatge de Rasputin: de conducta frívola, ja que la paraula "rasputstvo" significa "llibertinatge". No cal dir que existeixen els altres significats de la paraula "rasputin", i potser són més apropiats per desxifrar el seu origen. El cognom denota l'origen de la família i de vegades els pobles sencers portaven un parell de cognoms per una regió en concret. El nom de "rasputin" prové de Sibèria, lloc on hi havia molts camins i en rus "put" significa "camí" o "creuades" com un desviament dels camins els quals eren molt difícils d'esbrinar a causa de la pluja i la neu desfeta cosa que ho deixava tot en unes condicions pèssimes. De tota manera, el significat del cognom està més lligat al primer avantpassat que no pas amb els descendents, com ho era Grigorii. I va passar el contrari: per un manament del Tsar Nikolai II, a Rasputin, li van donar un nou cognom després: "Novii" o "Novih", que significa "nou". A l'Ivan, va agradar aquella història sobre l'origen del nou cognom.
G.E. Rasputin amb el general-major conde Putiatin M.S. i el coronel Loman D.N. 1904-1905
Amb un vent fort que s'originà de cop i volta, el cel s'ennegrí, els núvols pesats predeien una bona turmenta i cada vegada s'apropaven més. Amb una ventada els fulls es van volar, i l'Ivan es va aixecar per recollir-los i guardar-los dins del portafoli. Va marxar ràpidament cap a casa, abans que la pluja el mullés. A casa es va preparar un dinar senzill, perquè no tenia gaire gana, i va engegar la TV. Fent zàping va veure un dels seus humoristes preferits, Mikahil Zadornii i malgrat haver vist aquesta mateixa interpretació, les seves paraules li provocaven altres sentiments, sentiments i reflexions sobre la vida pròpia:
L'Occident sempre tenia un model orientatiu de com ha de viure bé una persona, en canvi, l'Orient donava les pautes de com desenvolupar l'ànima. En el primer cas, l'ídol és el cos i la seva meta és arribar a satisfer les seves necessitats i a contemplar els millors plaers de la vida, és a dir, preferències materials i no espirituals; en el segon cas, els valors espirituals eren més importants que no pas els valors materials. Són com dos pols oposats. Si voleu que el vostre cos visqui bé, aneu cap a l'Occident; si al contrari voleu que la vostra ànima visqui bé, aneu a l'Orient... Podeu imaginar com seria si ajuntéssim els dos models en un: viure bé materialment i espiritualment?
L'Ivan va apagar la TV i es posà a pensar que li mancava el pol espiritual, perquè en els últims temps només es dedicava a elevar el seu estat material.
Pensant amb això, va treure el manuscrit, volia saber més d'aquest home misteriós: què el va portar al camí espiritual? En aquella època, segur que hi havia centenars i milers de persones, que encara que fossin grolleres i maleducades, estimaven la gent, sobretot la gent simple, el poble. Unes paraules del seu diari ho corroboren: "La política no serveix per a res... Tots aquests que volen el poder, només fan divertir els dimonis. Si vols governar, gira't cap al poble, cap a l'home simple que produeix i ho manté tot".
Va seguir llegint la biografia de Grigorii. Després de morir tots els fills amb pocs dies o mesos de vida, ell era l'últim i únic fill dels pares d'una població siberiana que es caracteritzava per la bona i forta complexió de la gent: pell blanca, amb ulls negres, de temperament eixerit i alegre. Rasputin tenia una alçada una mica més gran que la mitjana de la seva població, però la seva salut era dèbil i per això patí moltes humiliacions durant la infància (ser un camperol dèbil és com ser un inútil, ja que per treballar es necessitava estar bé físicament). De tota manera, ell treballava i ajudava molt els seus pares en el camp, amb el bestiar i la pesca.
Ja d'entrada, la descripció física, a posteriori, era molt exagerada, i el representaven com un home camperol dèbil. Quan van mostrar en el poble de Prokovskoe la pel·lícula "Agonia" sobre Rasputin, el 1890,la gent del poble va acudir per veure el seu compatriota, però després marxaven decebuts perquè la gent més gran van expressar que no tenia res a veure amb el que ells coneixien. Apareixia com un home gran i terrible, amb una cara pàl·lida i cansada i que caminava amb bastó. De petit, malgrat el seu estat malaltís, no destacava d'entre els altres infants camperols, tots maleducats, ja que no hi havia cap col·legi al seu poble, i tots treballaven. En el seu diari va explicar després: "Vaig passar per moltes penes: si alguna cosa ocorria i sortia algun error em culpaven a mi, encara que jo no tingués res a veure amb el fet. Vaig treballar molt, dormia poc, però en el cor sempre buscava com trobar alguna cosa per a salvar-me".
Cap a l'any 1892, la seva ànima va patir una crisi, no de cop i volta, sinó gradualment. Va començar a visitar llocs sagrats fins a arribar a Kiev. Ell va escriure: "Tota la meva vida l'he passada amb malalties. Cada primavera no dormia durant quaranta nits, així des del 15 fins als 28 anys. La medecina no em podia ajudar, però sí els monjos de Kiev". Rasputin va deixar de menjar carn i uns cinc anys després va fer el mateix amb el tabac i el vi. Fiu aleshores quan va començar els seus pelegrinatges pels monestirs i llocs sagrats.
L'Ivan va parar la lectura per recordar com un amic seu, Vladimir, en passar una crisi, també va anar a un monestir, on es va trobar amb una persona que li va provocar un canvi interior. Llavors amb la primera trobada li va preguntar: "Oi que et dutxes, et canvies de roba perquè el teu cos sigui net?... Doncs l'ànima també necessita d'aquesta neteja".
Abans la seva història no li produïa cap impacte en especial, però ara trobava el ressò, i li semblava que necessitava començar també aquest camí: recerca de valors, deslliurament del pols i de la brutícia que tenia acumulada en tants anys i durant els quals no va sentir aquesta necessitat. Ara, quan la persona a qui estimava molt i que estava segur que sempre la tindria al seu costat, havia marxat..., semblava que la vida se li arruïnava.
Sentia la necessitat d'un canvi interior, un canvi que el portés a tenir una vida millor. Llavors, la vida seria d'una qualitat millor, però no en el sentit material sinó en l'existencial. Potser li aniria bé fer un pelegrinatge per pensar sobre la vida i tal vegada trobar els altres que li indicarien el camí? A Rússia el pelegrinatge sempre va ser una forta tradició en el temps de la revolució: com a mínim un cop a l'any, la gent ho practicava, i ara a les acaballes del segle XX, la tradició s'ha recuperat. I no només a Rússia. Ho practicaven per tot arreu, independentment si pertanyien a la mateixa religió, país o cultura.
"Sí, m'anirà bé per retrobar-me", va pensar l'Ivan, mentre feia la maleta sense oblidar de posar el manuscrit el qual es va convertir en un lligam de les seves dues vides, l'anterior i la que vindria. A Moscou hi havia molts llocs adequats, però preferia marxar fora de la capital per desconnectar més i gaudir de la natura. Va telefonar al seu company i li va demanar que s'encarregués de la feina durant uns dies, i va partir cap a Sergiev Posad. Volia desconnectar del tot de la pura realitat i va decidir de deixar el mòbil. Es va dirigir cap a l'estació de tren i es va endinsar entre la multitud de la gent. Alguns venien a treballar a Moscou cada dia, els altres hi vivien i escapaven a la natura cultivant en l'hort de casa alguna cosa.
Era la primavera, la temporada de sembrar. Amb l'acompanyament del soroll rítmic de les rodes del tren va treure el manuscrit de l'Oleg per buscar els documents que contradeien la informació amb la qual atacaven la imatge de Rasputin i tacaven la família del Tsar. Hi havia els documents sobre els casos oberts i la investigació feta sobre la seva pertinença a la secta, les notes falsificades de l'observació policíaca i d'altres testimonis que l'acusaven de la violació d'una monja. Com que es tractava de crear un personatge, el seu amor i la seva amigabilitat cap a la gent, capgiraven els continguts eròtics i hostils. Les declaracions d'una testimoni de violació comprometien la bona reputació de la família del Tsar.
Per entendre Rasputin, s'ha d'entendre la cultura de Rússia i dels savis que eren a vegades sanadors i profetes. Aquesta influència màgica de persones que ja havien fet un camí espiritual i que consistia en donar consells espirituals, era normal i corrent i la gent sovint els buscava.
Rasputin era ennegrit i utilitzat de la mateixa manera que Ioan Kronshtadskii a l'època d'Alexander III. La importància de Rasputin, així com la seva reputació eren magnificades i artificialment exagerades per matar-lo, primer a ell i després a la família del Tsar, tant moralment com físicament.
El doctor Botkin, amic de la família del Tsar explicava: "El van utilitzar, si no existís ell, trobarien una altra figura per atacar el Tzar." La revista Moskovskie Vedomosti va publicar el 1914: "Creiem que serem massa lluny de la veritat si diem que Rasputin -"llegenda publicitària"- i la persona real, tenen poca cosa en comú." Com que necessitaven la mala reputació, cosa que els fets, observats amb lupa, de Rasputin no ho confirmaven, aleshores creaven falsificacions, com per exemple, un senyor de l'alta societat que afirmava que Rasputin es relacionava amb els gitanos amb els quals s'ho passava d'allò més bé. La dada d'aquest fet no era certa, ja que Rasputin ja era mort. Uns altres confirmaven que van veure els "seus dobles" anar a casa de les prostitutes, etc. Clar, com que no podien captar-lo "in situ" se li atribuïen dolentes accions mitjançant els "seus dobles" per desacreditar-lo socialment. No sorprèn que es desencadenés una reacció de rebuig i fàstic cap a la seva persona.
Grigorii, cansat ja d'aquesta mala fama, la qual ja no s'hi podia aturar telefonà a les editorials dient que no publiquessin aqueixes falsificacions o que deneguessin els escàndols sobre ell.
Un camperol simple com qualsevol borratxo amb una conducta indiscreta no haguera deixat una empremta tan gran en la història russa. I la prova la tenia a unes paraules del comte S. Vitte (1914): "De debò, no existís la persona amb més talent que un 'Muzhik' (homenot, camperol rus). Quin individu tan singular i genuí! Rasputin és un home molt sincer i bo, que sempre fa el bé i dóna diners, amb molt de gust, als més necessitats." Ell demanava els diners a la família del Tsar per reconstruir l'església del seu poble. El Tsar i ell van començar una amistat basada en els valors comuns: la cultura russa, l'espiritualitat i la religió. La seva fidelitat i qualitats de sanador i a profeta ajudaven a tenir més lligams entre ells. Va curar l'Alexei quan els metges deien que ja no hi havia res a fer i la seva vida es trobava en perill. Això no volia dir que el Tsar li fes cas en tot el que li digués. El primer consell va ser de no començar la guerra, a la qual cosa el Tsar va fer cas omís.
Grigorii fou una persona estimada i respectada fins als últims dies per la família del Tsar i ho demostrava el fet que amb les fotos dels fills morts del Tsar hi hagués una foto de Rasputin. El fet també, que tingués les mans creuades quan van treure el seu cos de l'aigua congelada, confirmava que era una persona d'un nivell espiritual alt.
L'Occident sempre tenia un model orientatiu de com ha de viure bé una persona, en canvi, l'Orient donava les pautes de com desenvolupar l'ànima. En el primer cas, l'ídol és el cos i la seva meta és arribar a satisfer les seves necessitats i a contemplar els millors plaers de la vida, és a dir, preferències materials i no espirituals; en el segon cas, els valors espirituals eren més importants que no pas els valors materials. Són com dos pols oposats. Si voleu que el vostre cos visqui bé, aneu cap a l'Occident; si al contrari voleu que la vostra ànima visqui bé, aneu a l'Orient... Podeu imaginar com seria si ajuntéssim els dos models en un: viure bé materialment i espiritualment?
L'Ivan va apagar la TV i es posà a pensar que li mancava el pol espiritual, perquè en els últims temps només es dedicava a elevar el seu estat material.
Pensant amb això, va treure el manuscrit, volia saber més d'aquest home misteriós: què el va portar al camí espiritual? En aquella època, segur que hi havia centenars i milers de persones, que encara que fossin grolleres i maleducades, estimaven la gent, sobretot la gent simple, el poble. Unes paraules del seu diari ho corroboren: "La política no serveix per a res... Tots aquests que volen el poder, només fan divertir els dimonis. Si vols governar, gira't cap al poble, cap a l'home simple que produeix i ho manté tot".
Va seguir llegint la biografia de Grigorii. Després de morir tots els fills amb pocs dies o mesos de vida, ell era l'últim i únic fill dels pares d'una població siberiana que es caracteritzava per la bona i forta complexió de la gent: pell blanca, amb ulls negres, de temperament eixerit i alegre. Rasputin tenia una alçada una mica més gran que la mitjana de la seva població, però la seva salut era dèbil i per això patí moltes humiliacions durant la infància (ser un camperol dèbil és com ser un inútil, ja que per treballar es necessitava estar bé físicament). De tota manera, ell treballava i ajudava molt els seus pares en el camp, amb el bestiar i la pesca.
Ja d'entrada, la descripció física, a posteriori, era molt exagerada, i el representaven com un home camperol dèbil. Quan van mostrar en el poble de Prokovskoe la pel·lícula "Agonia" sobre Rasputin, el 1890,la gent del poble va acudir per veure el seu compatriota, però després marxaven decebuts perquè la gent més gran van expressar que no tenia res a veure amb el que ells coneixien. Apareixia com un home gran i terrible, amb una cara pàl·lida i cansada i que caminava amb bastó. De petit, malgrat el seu estat malaltís, no destacava d'entre els altres infants camperols, tots maleducats, ja que no hi havia cap col·legi al seu poble, i tots treballaven. En el seu diari va explicar després: "Vaig passar per moltes penes: si alguna cosa ocorria i sortia algun error em culpaven a mi, encara que jo no tingués res a veure amb el fet. Vaig treballar molt, dormia poc, però en el cor sempre buscava com trobar alguna cosa per a salvar-me".
Cap a l'any 1892, la seva ànima va patir una crisi, no de cop i volta, sinó gradualment. Va començar a visitar llocs sagrats fins a arribar a Kiev. Ell va escriure: "Tota la meva vida l'he passada amb malalties. Cada primavera no dormia durant quaranta nits, així des del 15 fins als 28 anys. La medecina no em podia ajudar, però sí els monjos de Kiev". Rasputin va deixar de menjar carn i uns cinc anys després va fer el mateix amb el tabac i el vi. Fiu aleshores quan va començar els seus pelegrinatges pels monestirs i llocs sagrats.
L'Ivan va parar la lectura per recordar com un amic seu, Vladimir, en passar una crisi, també va anar a un monestir, on es va trobar amb una persona que li va provocar un canvi interior. Llavors amb la primera trobada li va preguntar: "Oi que et dutxes, et canvies de roba perquè el teu cos sigui net?... Doncs l'ànima també necessita d'aquesta neteja".
Abans la seva història no li produïa cap impacte en especial, però ara trobava el ressò, i li semblava que necessitava començar també aquest camí: recerca de valors, deslliurament del pols i de la brutícia que tenia acumulada en tants anys i durant els quals no va sentir aquesta necessitat. Ara, quan la persona a qui estimava molt i que estava segur que sempre la tindria al seu costat, havia marxat..., semblava que la vida se li arruïnava.
Sentia la necessitat d'un canvi interior, un canvi que el portés a tenir una vida millor. Llavors, la vida seria d'una qualitat millor, però no en el sentit material sinó en l'existencial. Potser li aniria bé fer un pelegrinatge per pensar sobre la vida i tal vegada trobar els altres que li indicarien el camí? A Rússia el pelegrinatge sempre va ser una forta tradició en el temps de la revolució: com a mínim un cop a l'any, la gent ho practicava, i ara a les acaballes del segle XX, la tradició s'ha recuperat. I no només a Rússia. Ho practicaven per tot arreu, independentment si pertanyien a la mateixa religió, país o cultura.
"Sí, m'anirà bé per retrobar-me", va pensar l'Ivan, mentre feia la maleta sense oblidar de posar el manuscrit el qual es va convertir en un lligam de les seves dues vides, l'anterior i la que vindria. A Moscou hi havia molts llocs adequats, però preferia marxar fora de la capital per desconnectar més i gaudir de la natura. Va telefonar al seu company i li va demanar que s'encarregués de la feina durant uns dies, i va partir cap a Sergiev Posad. Volia desconnectar del tot de la pura realitat i va decidir de deixar el mòbil. Es va dirigir cap a l'estació de tren i es va endinsar entre la multitud de la gent. Alguns venien a treballar a Moscou cada dia, els altres hi vivien i escapaven a la natura cultivant en l'hort de casa alguna cosa.
Era la primavera, la temporada de sembrar. Amb l'acompanyament del soroll rítmic de les rodes del tren va treure el manuscrit de l'Oleg per buscar els documents que contradeien la informació amb la qual atacaven la imatge de Rasputin i tacaven la família del Tsar. Hi havia els documents sobre els casos oberts i la investigació feta sobre la seva pertinença a la secta, les notes falsificades de l'observació policíaca i d'altres testimonis que l'acusaven de la violació d'una monja. Com que es tractava de crear un personatge, el seu amor i la seva amigabilitat cap a la gent, capgiraven els continguts eròtics i hostils. Les declaracions d'una testimoni de violació comprometien la bona reputació de la família del Tsar.
Per entendre Rasputin, s'ha d'entendre la cultura de Rússia i dels savis que eren a vegades sanadors i profetes. Aquesta influència màgica de persones que ja havien fet un camí espiritual i que consistia en donar consells espirituals, era normal i corrent i la gent sovint els buscava.
Rasputin era ennegrit i utilitzat de la mateixa manera que Ioan Kronshtadskii a l'època d'Alexander III. La importància de Rasputin, així com la seva reputació eren magnificades i artificialment exagerades per matar-lo, primer a ell i després a la família del Tsar, tant moralment com físicament.
El doctor Botkin, amic de la família del Tsar explicava: "El van utilitzar, si no existís ell, trobarien una altra figura per atacar el Tzar." La revista Moskovskie Vedomosti va publicar el 1914: "Creiem que serem massa lluny de la veritat si diem que Rasputin -"llegenda publicitària"- i la persona real, tenen poca cosa en comú." Com que necessitaven la mala reputació, cosa que els fets, observats amb lupa, de Rasputin no ho confirmaven, aleshores creaven falsificacions, com per exemple, un senyor de l'alta societat que afirmava que Rasputin es relacionava amb els gitanos amb els quals s'ho passava d'allò més bé. La dada d'aquest fet no era certa, ja que Rasputin ja era mort. Uns altres confirmaven que van veure els "seus dobles" anar a casa de les prostitutes, etc. Clar, com que no podien captar-lo "in situ" se li atribuïen dolentes accions mitjançant els "seus dobles" per desacreditar-lo socialment. No sorprèn que es desencadenés una reacció de rebuig i fàstic cap a la seva persona.
Grigorii, cansat ja d'aquesta mala fama, la qual ja no s'hi podia aturar telefonà a les editorials dient que no publiquessin aqueixes falsificacions o que deneguessin els escàndols sobre ell.
Un camperol simple com qualsevol borratxo amb una conducta indiscreta no haguera deixat una empremta tan gran en la història russa. I la prova la tenia a unes paraules del comte S. Vitte (1914): "De debò, no existís la persona amb més talent que un 'Muzhik' (homenot, camperol rus). Quin individu tan singular i genuí! Rasputin és un home molt sincer i bo, que sempre fa el bé i dóna diners, amb molt de gust, als més necessitats." Ell demanava els diners a la família del Tsar per reconstruir l'església del seu poble. El Tsar i ell van començar una amistat basada en els valors comuns: la cultura russa, l'espiritualitat i la religió. La seva fidelitat i qualitats de sanador i a profeta ajudaven a tenir més lligams entre ells. Va curar l'Alexei quan els metges deien que ja no hi havia res a fer i la seva vida es trobava en perill. Això no volia dir que el Tsar li fes cas en tot el que li digués. El primer consell va ser de no començar la guerra, a la qual cosa el Tsar va fer cas omís.
Grigorii fou una persona estimada i respectada fins als últims dies per la família del Tsar i ho demostrava el fet que amb les fotos dels fills morts del Tsar hi hagués una foto de Rasputin. El fet també, que tingués les mans creuades quan van treure el seu cos de l'aigua congelada, confirmava que era una persona d'un nivell espiritual alt.
1908: Tsarskoe Sielo. Rasputin amb la tsarina i els seus fills i la cangur.
Totes aquestes dades que llegia l'Ivan el van fer reflexionar: "Nosaltres perdem els valors reals per coses materials, per això potser no vaig poder conservar l'amor de Marta, a la que estimava profundament. Vaig permetre que la rutina em captivés i que m'allunyés de tot allò important en la vida. És difícil i lent construir, tanmateix és molt fàcil i ràpid destruir". Llegia les paraules de Rasputin que reflexaven la saviesa popular: "L'ànima coneix l'ànima", "Aquests dos viuen com una ànima", "Tot passarà, només la veritat s'hi quedarà", "On hi ha Amor, allí està Déu"...
—L'Ivan estava agenollat a l'església, i la seva ànima plorava i s'alliberava del dol que sentia a dintre: "És tan fàcil culpar els altres de les seves dolenties que impedeix veure els fruits sembrats per un mateix, però és millor adonar-se'n tard que mai". Aleshores va sentir una escalfor molt agradable per dins seu i ho va entendre com un senyal de començament d'una nova vida. L'església estava de gom a gom, i potser pel seu desig interior, li va semblar veure la Marta i quan ella es va girar, les seves mirades s'hi van creuar i els ulls van parlar mitjançant el llenguatge de l'ànima. Van somriure, es van apropar un a l'altre, i es van agafar de la mà amb molta tendresa.
—L'Ivan estava agenollat a l'església, i la seva ànima plorava i s'alliberava del dol que sentia a dintre: "És tan fàcil culpar els altres de les seves dolenties que impedeix veure els fruits sembrats per un mateix, però és millor adonar-se'n tard que mai". Aleshores va sentir una escalfor molt agradable per dins seu i ho va entendre com un senyal de començament d'una nova vida. L'església estava de gom a gom, i potser pel seu desig interior, li va semblar veure la Marta i quan ella es va girar, les seves mirades s'hi van creuar i els ulls van parlar mitjançant el llenguatge de l'ànima. Van somriure, es van apropar un a l'altre, i es van agafar de la mà amb molta tendresa.
Liudmila Liutsko
(Людмила Люцко)
«Grigorii Novii (Rasputin): del mite a la realitat»
Núria Santamaria Montaner
Referència:
Liutsko, Liudmila.
«Grigorii Novii (Rasputin): del mite a la realitat»
Lo Càntich. N.21. Aforisme, 2013
Octubre - Desembre, 2013
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 21>
EAN: 9772014303002 21>
Liutsko, Liudmila.
«Grigorii Novii (Rasputin): del mite a la realitat»
Lo Càntich. N.21. Aforisme, 2013
Octubre - Desembre, 2013
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 21>
EAN: 9772014303002 21>
Lo Càntich - Número 21
Aforisme, 2013
http://www.locantich.cat/2013/12/lo-cantich-numero-21-aforisme-2013-lo.html
lectures
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada