"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

«Ressonància»

Francesc Barrio Julio

Il·lustració:  Martin Sun

descàrrega (Martin Sun)

Ressonància


     És un home alt, cepat, bru amb el cabell curt però descuidadament despentinat. Vesteix uns texans clàssics, calçat esportiu fosc i una anònima samarreta negra, sense dibuixos, sense marques. Una vella motxilla a l'espatlla esquerra. És migdia, comença a fer una mica de calor a Barcelona i la llum del sol juga amb les branques dels arbres de les Rambles mentre l'home passeja. Potser no va enlloc, potser simplement fa un tomb, sense cap altre motiu.

     És un home que està un pel nerviós. Intueix. No, ho sap amb absoluta certesa. S'apropa un altre episodi. Ja porta unes hores amb els primers símptomes. Sent com si li bullís la sang, es troba especialment irritable i comencen a manifestar-se els problemes d'atenció previs. Es despista, perd el fil dels pensaments. A més no para de badallar. Un vailet se'l remira i l'assenyala. Pobret, té molta son, mama. Haurà matinat molt tete. Això l'amoïna especialment però passa de llarg.

     És un home que pensava que no seria tan immediat, que encara tindria temps. Normalment, la primera fase s'allarga quasi tot un dia. Avui no. Avui tot és més ràpid, més enervant. Las llum comença a tornar-se singularment enutjosa. S'ha oblidat les ulleres fosques. Hauria de comprar-ne unes. Les trobarà a faltar. Comencen els primers espurnejos, com arribats des d'algun lloc fora del seu camp de visió. Les primeres guspires lluminoses envolten una petita zona, a dalt a la seva esquerra, on no veu res. Un punt cec. Serà especialment intens.

     És un home canviant de costat la motxilla. El procés avança. De mica en mica, comença a sentir un formigueig al costat esquerre de la llengua, al llavi, a la galta. Sent una pulsació continua a l'entrecella. El formigó s'estén, lentament, cap al seu braç esquerre, baixant, persistent, fins a les puntes dels dits. Obre i tanca unes quantes vegades el puny. No serveix de res. Simplement anuncia una arribada inevitable i no perdona.

     És un home que ja no pot esperar-se més. Deixa l'ampla vorera apropant-se al carrer i para el primer taxi. El seu interior, fosc, és agradable. Li dóna una direcció al conductor i li demana que baixi el volum de la música. Popular, música espanyola, melòdica. No, millor que l'apagui. Intenta ser amable però no li surt. El taxista protesta i tanca la radio. L'home acluca els ulls. Fins i tot així, amb els ulls tancats segueix veient les guspires. Això no és normal, mai havia estat tan fort.

     És un home que prova d'abstreure's, prova de deixar de percebre. Que prova. És impossible. Tot li ressona dins el crani. Els esclats lluminosos dins la seva ment es mouen. És com quan et quedes mirant cap el sol i tanques els ulls. Taques que fluctuen. Doloroses. Plasmades sobre el llenç de les seves parpelles tancades, van prenent formes. No s'ho pot creure. Són lletres. Les guspires es van transformant, de mica en mica, en lletres. Majúscules, bategants, ballen dins el seu cervell. Configuren. Un. Missatge. Pensa l'home. ESTEM, EN, RESSONÀNCIA. Diuen les lletres lluents, feridores.

     És un home que no entén res de res. Tampoc no prova de fer-ho. La confusió dura poca estona. En breus instants arriba la calma. Desapareixen les il·lusions. Finalitza el formigueig. Sap que ara tindrà uns minuts de pau. La mitja hora de calma que davanteja la tempesta. Poètic, pensa amb un fals somriure. Tòpic. Després, imbatible, arribarà el dolor.

     És un home arribant a casa seva. El taxi l'ha deixat al seu portal a un carreró de Sants. Puja l'escala tot corrent, obre apressadament i es llança a per la farmaciola del lavabo. Pastilles. Salvadores. Això espera. Es tanca a la seva habitació, abaixa la persiana i s'estira al llit. La calamitosa espera. Però no per molt de temps.

     És un home que ja sent, de seguida, l'envestida de la primera onada de dolor. Bum. Brolla d'un punt inlocalitzat al costat esquerra del cap. Bum. Palpitant, el turment no ha començat pas suaument en aquesta ocasió. Bum. Envesteix amb tota la seva ràbia. Bum. Ell estreny les dents. El patiment és insuportable. Bum. Té la sensació de com si anés a esclatar-li el cervell. Bum. Desitja que li esclati el cervell i, així, apaivagar aquest sofriment. Bum. Però no. Això no passa. Mai no passa. Bum. I ja no ho pot suportar. Mai havia estat tan intens, tan profund, tan dur. Bum. S'aixeca del llit, trontolla i cau. Inconscient.

     És un home que aquí sembla un altre d'home, però és el mateix. Alt i cepat, bru amb el cabell curt. La mateixa cara. És una altra Barcelona, però. Un altre lloc. Un altre temps? Un altre univers. Aquí mateix però molt lluny alhora. Es troba a un laboratori, i jau a una llitera d'hospital, envoltat d'aparells. Sobre el cap porta un casc metàl·lic d'on surten milers de cables que el connecten amb una gran màquina a la seva esquena. Realitza un experiment que ja dura anys. Una revolució. Sintonitzar amb l'altre costat, amb el seu altre "jo", en un món paral·lel. Per primera vegada ha establert una autèntica connexió sinèrgica. Ho ha aconseguit, només durant uns minuts. Un èxit efímer. Una connexió breu. El millor intent. Només tingué temps d'una sola frase. Estem en ressonància.


Francesc Barrio Julio
(Santa Coloma de Gramenet, 1968)
«Ressonància»

Il·lustració:
'descàrrega (Martin Sun)'
"descàrrega"
Martin Sun
(Columbus, Ohio, 1979)


Referència:
Barrio Julio, Francesc.
«Ressonància»
Lo Càntich. N.20. Hipèrbaton, 2013
Juliol - Setembre, 2013
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 20>
EAN: 9772014303002 20>
ISSN 2014-3036-N.20


Lo Càntich - Número 20 - Hipèrbaton, 2013
Lo Càntich - Número 20
Hipèrbaton, 2013

http://www.locantich.cat/2013/09/lo-cantich-numero-20-hiperbaton-2013.html


Lo Càntich - Número 20 - Lectures
lectures

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]