![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
.jpg "El presoner (Odilon Redon)")
Una pistola per a quatre condemnats
A Mario Benedetti
Després d'un mes de tortures ininterrompudes, el tinent, el cap dels nostres carcellers, ha ideat per a nosaltres la més cruel de les execucions.
—Els quatre esteu condemnats a mort —ens explica, amb un somriure als llavis, revestit de maldat—; però, potser, algun de vosaltres sigui innocent. Innocent només en part: perquè tots quatre sou col·laboradors dels reaccionaris i dels traïdors a la pàtria; sí, però potser algun de vosaltres no hagi intervingut en els delictes de sang dels quals us han acusat. No vull carregar, sobre la meva consciència, la mort d'un innocent; així que serà el "destí" qui decididrà sobre les vostres vides. Un destí modificable, ja que sereu vosaltres mateixos qui haureu de decidir, no jo.
Avui és el dia escollit per a l'execució i ens introdueixen en una sala. Ens obliguen a seure en una cadira situada en cadascuna de les cantonades, amb les mans lligades a l'esquena mitjançant una corda de cànem. Al centre de la sala hi ha una taula i, sobre la taula, una pistola lluent.
—Al carregador hi ha tres bales. Quan tanqui la porta tindreu l'oportunitat d'alliberar-vos de la corda que lliga els vostres canells i d'agafar la pistola —refereix el tinent—. Aquell de vosaltres que continuï viu, en arribar la nit, serà indultat... sempre que segueixi col·laborant amb el govern.
"Sempre que segueixi col·laborant amb el govern ..." És un afegitó malèvol, desmoralitzador i maliciós. Els quatre, després d'haver-hi estat capturats pels soldats del servei secret del dictador, hem estat sotmesos a interrogatoris continuats, precedits per les més terribles tortures. No sé com han respost els meus companys. Jo, derrotat pel dolor, la fam i la son, he proporcionat noms, adreces i estratègies, amb l'esperança que acabin executant-me quan ja no els hi sigui de més utilitat. No he albergat la més mínima esperança de sortir viu de la presó i, molt menys, amb la gràcia d'un indult sospitós i marcat per la ignomínia de la delació.
Observo de reüll les cares dels meus companys. Els tres, cadascun d'ells en la seva cantonada, mantenen el cap cot, sense gosar mostrar l'evidència que, igual que jo i no els hi jutjo per aquesta feblesa, han cedit davant la tortura.
El tinent se'n va de la sala, tancant l'única porta. El segueixo amb la mirada i descobreixo els seus ulls, observant atent el desenllaç a través del bull's-eye de vidre transparent de la porta.
No tinc temps per pensar. Els meus companys es comencen a debatre, lluitant per alliberar-se de les cordes. Un d'ells es tira a terra, contusionant-se, intentant passar les cames per entre els braços. Jo faig el mateix. Quatre homes, una pistola, tres bales. Només un de nosaltres sobreviurà. I jo no vull que cap dels meus companys acabi amb la meva vida.
Aconsegueixo lliurar-me'n, però no he estat el primer. L'Umbert també ho ha fet i ja corre cap a la taula. D'un salt em planto a la seva esquena, abans que pugui agafar l'arma, i li copejo amb els punys al clatell. Cau a terra, però segueix conscient. Intenta aixecar-se, però s'atura en veure'm empunyant la pistola. Li apunto al pit. Veig que somriu i em fa l'ullet. Un camarada valent, l'Umbert.
Disparo un tret, dos, tres. Ja no queden més bales a l'interior de la pistola.
Després arriba el silenci. El vidre de l'ull de bou s'ha fragmentat en milers de fragments.
Sé que no veuré sortir mai més el sol.
—Els quatre esteu condemnats a mort —ens explica, amb un somriure als llavis, revestit de maldat—; però, potser, algun de vosaltres sigui innocent. Innocent només en part: perquè tots quatre sou col·laboradors dels reaccionaris i dels traïdors a la pàtria; sí, però potser algun de vosaltres no hagi intervingut en els delictes de sang dels quals us han acusat. No vull carregar, sobre la meva consciència, la mort d'un innocent; així que serà el "destí" qui decididrà sobre les vostres vides. Un destí modificable, ja que sereu vosaltres mateixos qui haureu de decidir, no jo.
Avui és el dia escollit per a l'execució i ens introdueixen en una sala. Ens obliguen a seure en una cadira situada en cadascuna de les cantonades, amb les mans lligades a l'esquena mitjançant una corda de cànem. Al centre de la sala hi ha una taula i, sobre la taula, una pistola lluent.
—Al carregador hi ha tres bales. Quan tanqui la porta tindreu l'oportunitat d'alliberar-vos de la corda que lliga els vostres canells i d'agafar la pistola —refereix el tinent—. Aquell de vosaltres que continuï viu, en arribar la nit, serà indultat... sempre que segueixi col·laborant amb el govern.
"Sempre que segueixi col·laborant amb el govern ..." És un afegitó malèvol, desmoralitzador i maliciós. Els quatre, després d'haver-hi estat capturats pels soldats del servei secret del dictador, hem estat sotmesos a interrogatoris continuats, precedits per les més terribles tortures. No sé com han respost els meus companys. Jo, derrotat pel dolor, la fam i la son, he proporcionat noms, adreces i estratègies, amb l'esperança que acabin executant-me quan ja no els hi sigui de més utilitat. No he albergat la més mínima esperança de sortir viu de la presó i, molt menys, amb la gràcia d'un indult sospitós i marcat per la ignomínia de la delació.
Observo de reüll les cares dels meus companys. Els tres, cadascun d'ells en la seva cantonada, mantenen el cap cot, sense gosar mostrar l'evidència que, igual que jo i no els hi jutjo per aquesta feblesa, han cedit davant la tortura.
El tinent se'n va de la sala, tancant l'única porta. El segueixo amb la mirada i descobreixo els seus ulls, observant atent el desenllaç a través del bull's-eye de vidre transparent de la porta.
No tinc temps per pensar. Els meus companys es comencen a debatre, lluitant per alliberar-se de les cordes. Un d'ells es tira a terra, contusionant-se, intentant passar les cames per entre els braços. Jo faig el mateix. Quatre homes, una pistola, tres bales. Només un de nosaltres sobreviurà. I jo no vull que cap dels meus companys acabi amb la meva vida.
Aconsegueixo lliurar-me'n, però no he estat el primer. L'Umbert també ho ha fet i ja corre cap a la taula. D'un salt em planto a la seva esquena, abans que pugui agafar l'arma, i li copejo amb els punys al clatell. Cau a terra, però segueix conscient. Intenta aixecar-se, però s'atura en veure'm empunyant la pistola. Li apunto al pit. Veig que somriu i em fa l'ullet. Un camarada valent, l'Umbert.
Disparo un tret, dos, tres. Ja no queden més bales a l'interior de la pistola.
Després arriba el silenci. El vidre de l'ull de bou s'ha fragmentat en milers de fragments.
Sé que no veuré sortir mai més el sol.
Guillermo Silva i Carles Sanz Torres
(Montevideo, Uruguai)
«Una pistola per a quatre condemnats»
-p.jpg "'El presoner (Odilon Redon)'")
"El presoner"
Odilon Redon
(Bordeus, França, 1840 - Paris, França, 1916)
Referència:
Silva, Guillermo; Sanz Torres, Carles.
«Una pistola per a quatre condemnats»
Lo Càntich. N.20. Hipèrbaton, 2013
Juliol - Setembre, 2013
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 20>
EAN: 9772014303002 20>
Silva, Guillermo; Sanz Torres, Carles.
«Una pistola per a quatre condemnats»
Lo Càntich. N.20. Hipèrbaton, 2013
Juliol - Setembre, 2013
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 20>
EAN: 9772014303002 20>
Lo Càntich - Número 20
Hipèrbaton, 2013
http://www.locantich.cat/2013/09/lo-cantich-numero-20-hiperbaton-2013.html
lectures
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada