![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
Sempre junts
Núria Niubó i CabauQuan l'estiu ajaça per tot l'adormit
camp l'ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra. *
camp l'ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra. *
Trepitjo descalça la terra dels meus avis en una silent tarda d'estiu.
La nostàlgia m'ha dut fins aquí.
En el seu petit món els avis vivien feliços; sentien seus el cel i la terra que abastaven amb la mirada. Era un maridatge sublim.
Regaven els solcs amb suors i esforç, treballaven la terra amb deler per assaborir, agraïts, els seus generosos fruits. Eren afortunats.
A recer de l'ombrívol salze del camí, cada dia, al caure de la tarda, l'àvia seia pacient esperant veure arribar el cos corbat de l'avi, amb l'aixada a l'espatlla.
Però, una tarda es va fer nit, i la nit albada.
L'avi, amb expressió serena, ajaçat sota el vell ametller que sempre li aixoplugà el descans, dormia el darrer son. La terra, la seva terra, l'acollia plàcidament.
Amb la mirada perduda, presa d'una tristesa absoluta, poc temps després, l'àvia es reunia per sempre amb l'avi.
En el comiat del crepuscle vespertí, sento frisança mirant aquesta terra, ara erma i tosca. No goso trencar el greu i profund silenci.
La nostàlgia m'ha dut fins aquí.
En el seu petit món els avis vivien feliços; sentien seus el cel i la terra que abastaven amb la mirada. Era un maridatge sublim.
Regaven els solcs amb suors i esforç, treballaven la terra amb deler per assaborir, agraïts, els seus generosos fruits. Eren afortunats.
A recer de l'ombrívol salze del camí, cada dia, al caure de la tarda, l'àvia seia pacient esperant veure arribar el cos corbat de l'avi, amb l'aixada a l'espatlla.
Però, una tarda es va fer nit, i la nit albada.
L'avi, amb expressió serena, ajaçat sota el vell ametller que sempre li aixoplugà el descans, dormia el darrer son. La terra, la seva terra, l'acollia plàcidament.
Amb la mirada perduda, presa d'una tristesa absoluta, poc temps després, l'àvia es reunia per sempre amb l'avi.
En el comiat del crepuscle vespertí, sento frisança mirant aquesta terra, ara erma i tosca. No goso trencar el greu i profund silenci.
o0O0o
* (Cita): Salvador Espriu. «XXIV».
LLIBRE DE SINERA
Obra seleccionada en la convocatòria literària, artística i solidària:
"Paraula d'Espriu"
Modalitat B - Prosa
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada