![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
.jpg "La noia d'aire blau (Jordi Roig)")
Entrevista a: Jordi Roig
Per: Sandra Domínguez Roig
Els altres tenen qui se'ls lliuri.
Jo no he tingut mai ni tan sols qui pensés lliurar-se a mi.
Als altres els serveixen: a mi em tracten bé.
Reconec en mi la capacitat de provocar respecte, però no afecte.
Crec de vegades que m'agrada patir.
Però realment m'estimaria més una altra cosa.
"El llibre del desassossec", de Fernando Pessoa
Jo no he tingut mai ni tan sols qui pensés lliurar-se a mi.
Als altres els serveixen: a mi em tracten bé.
Reconec en mi la capacitat de provocar respecte, però no afecte.
Crec de vegades que m'agrada patir.
Però realment m'estimaria més una altra cosa.
"El llibre del desassossec", de Fernando Pessoa
En Pere Ribot de quaranta un anys, encara s'està a casa dels pares, amb una feina heretada a la fàbrica on treballava el seu pare absolutament rutinària. Però el que el manté serè, és la seva vocació de poeta per la que ha guanyat alguns premis. Despulla la seva vida entre la prosa i el vers que se li escapa mentre recorda els passatges del passat emprant com a disparador del record una capseta verda on guarda cada un dels objectes que el fan recordar una història. La mort del seu pare serà l'inici d'un anàlisi amb la relació que manté amb la seva mare fruït del temps perdut amb el seu pare. Una vida calmada, sense entrebancs d'un Home tranquil sense grans aspiracions, desfila per les pàgines d'un llibre que ens parla de les relacions humanes, de l'amistat, del desamor, la desesperança, fins que apareix l'Aurora, la noia d'aire blau que representarà una alenada d'aire pur en un mon que l'oprimeix.
1. Quant de temps vas invertir en construir la novel·la?
La idea d'escriure aquesta novel·la va començar a forjar-se a principis d'agost de 2010, un any després que comencés el que hauria d'haver estat la meva primera novel·la. Em va venir la idea d'aquesta història i em vaig veure obligat a deixar de banda el que estava escrivint per endinsar-me en el món d'aquest personatge, que a poc a poc va anar agafant força i embranzida.
2. En alguns moments el lector detecta que deixes abandonada la veu principal del llibre per començar a narrar com espectador d'una vida que passa per davant dels teus ulls. Van arribar a materialitzar-se els personatges en tu?
Alguns personatges, d'una manera o altra, són reals però no sencers, vull dir que he agafat trets de gent que conec i he confegit els personatges. N'hi ha que són més reconeixibles i n'hi ha de més desfigurats, però sí que és veritat que a mesura que la novel·la anava agafant volada, ells es convertien en reals.
3. A la vida, tots coneixem algun Pere Ribot, quins trets consideres que el personatge te semblants a tu?
Aquí has tocat el punt feble. Diria que en Pere Ribot és el meu germà, per no dir que sóc jo mateix. Algunes de les situacions en què es troba el protagonista són reals com la vida mateixa, d'altres, però, són fruit de la poca imaginació que tinc. Les característiques més rellevants del personatge, comparant-les amb mi, són els seus sentiments, emocions, pors, dubtes, etc. La seva manera de fer i de veure com transcorren les coses. En aquests aspectes no som germans, som la mateixa persona.
4. Tens una manera sabia de descriure els personatges perquè no trenques l'equilibri entre la capacitat d'imaginar del lector (en aquest cas la lectora) i la teva pròpia percepció d'ells, han anat sorgint en la mesura que escrivies, o per al contrari has confegit un corpus de personatges ja creats?
Com et deia abans, alguns trets dels personatges són de veritat, però com que la narrativa permet tergiversar el món, els fets i els atributs de les coses que ens envolten, cosa que en la poesia no pots fer —o almenys jo no ho faig mai—, hi ha personatges que han anat canviant a mesura que els escrivia. D'entrada tenia molt clar que serien quatre amics i tenia els trets prou controlats, també tenia clar com serien els personatges femenins, les novies i la mare i també el personatge de l'Aurora, la noia d'aire blau. Han sofert algun matís, però he de reconèixer que molt pocs.
5. Vas per la segona edició, i això vol dir que la noia d'aire blau, no és només un sospir. Els trets de l'Aurora son fàcilment perceptibles en altres dones, tenies la intenció d'infringir en el lector la capacitat de sentir-se identificat en el personatge?
Crec que la gent s'ha identificat molt més amb el personatge del Pere. Tothom té algun amic o amiga calcat al Pere. El personatge de l'Aurora potser és més ambigu i no sé si té algun retrat comparable amb algú que conegui. He intentat que tant les situacions, com els escenaris i els personatges fossin tan o més propers i autèntics com fos possible. Es pot comprovar que no hi ha herois, ni espies, ni monstres, sinó que l'un pot ser el teu veí, l'altre el teu ex-amant, l'altre el teu pare o la teva mare i així fins on vulguis. D'aquesta manera es poden tractar els temes més universals i senzills com ara l'amistat, la família, l'amor i el desamor, els dubtes, el passat i els problemes més humans. Crec que és la millor manera de fer còmplice el lector de la transcendència dels pensaments que la trama d'aquesta història porta incrustada.
6. Quina influència creus que ha tingut la teva trajectòria com a poeta en la novel·la?
Des de gairebé sempre només he escrit i llegit poesia. Escriure una novel·la va començar com un repte; bé en realitat volia escriure un conte curt, n'havia d'aprendre. Ho vaig intentar força vegades i no hi havia manera. Fins que un dia va començar a brollar la història de la primera novel·la i va ser com una allau d'idees i de paraules. I va venir la segona, La noia d'aire blau. Però tant en l'una com en l'altra no volia deixar enrere tot el que havia après i gaudit amb la poesia. Molts lectors em diuen que es nota que és la novel·la d'un poeta —no sé si això és bo o no—. De fet, no he volgut amagar d'on vinc i el que la poesia m'ha donat. També em va semblar que d'aquesta manera, fent una història de ficció i emprant les eines poètiques que tenia a l'abast, donaria una empenta a la poesia i acostaria aquest art a la gent que diu que no llegeix poesia perquè no l'entén. Pot sonar presumptuós, però crec que La noia d'aire blau és un primer granet de sorra.
Per acabar, dir-te que he gaudit molt en la lectura. Que de la mateixa manera que a un bon cuiner se li nota de seguida la traça en el plat, a tu se'n nota molt la traça del poeta en la novel·la, m'ha encantat com dibuixes el món mitjançant les metàfores, algunes extraordinàries i que vas consumint i ajuden a construir un personatge, per mi immensament proper.
D'altra banda Tots els llibres precisen d'un temps en la vida dels lectors que ha de ser propici, i potser aquest era el moment exacte per la noia d'aire blau. Felicitar-te també perquè m'ha satisfet íntimament llegir com un personatge que va patint les desavinences de la vida es reconcilia amb ella mitjançant l'amor sense que això suposi un canvi radical de la seva personalitat. I desitjar-te molt d'èxit en les properes novel·les que n'estic segura n'hi hauran i tindràs.
Des de l'equip de Lo Càntich, moltes gràcies per respondre aquesta entrevista.
La idea d'escriure aquesta novel·la va començar a forjar-se a principis d'agost de 2010, un any després que comencés el que hauria d'haver estat la meva primera novel·la. Em va venir la idea d'aquesta història i em vaig veure obligat a deixar de banda el que estava escrivint per endinsar-me en el món d'aquest personatge, que a poc a poc va anar agafant força i embranzida.
2. En alguns moments el lector detecta que deixes abandonada la veu principal del llibre per començar a narrar com espectador d'una vida que passa per davant dels teus ulls. Van arribar a materialitzar-se els personatges en tu?
Alguns personatges, d'una manera o altra, són reals però no sencers, vull dir que he agafat trets de gent que conec i he confegit els personatges. N'hi ha que són més reconeixibles i n'hi ha de més desfigurats, però sí que és veritat que a mesura que la novel·la anava agafant volada, ells es convertien en reals.
3. A la vida, tots coneixem algun Pere Ribot, quins trets consideres que el personatge te semblants a tu?
Aquí has tocat el punt feble. Diria que en Pere Ribot és el meu germà, per no dir que sóc jo mateix. Algunes de les situacions en què es troba el protagonista són reals com la vida mateixa, d'altres, però, són fruit de la poca imaginació que tinc. Les característiques més rellevants del personatge, comparant-les amb mi, són els seus sentiments, emocions, pors, dubtes, etc. La seva manera de fer i de veure com transcorren les coses. En aquests aspectes no som germans, som la mateixa persona.
4. Tens una manera sabia de descriure els personatges perquè no trenques l'equilibri entre la capacitat d'imaginar del lector (en aquest cas la lectora) i la teva pròpia percepció d'ells, han anat sorgint en la mesura que escrivies, o per al contrari has confegit un corpus de personatges ja creats?
Com et deia abans, alguns trets dels personatges són de veritat, però com que la narrativa permet tergiversar el món, els fets i els atributs de les coses que ens envolten, cosa que en la poesia no pots fer —o almenys jo no ho faig mai—, hi ha personatges que han anat canviant a mesura que els escrivia. D'entrada tenia molt clar que serien quatre amics i tenia els trets prou controlats, també tenia clar com serien els personatges femenins, les novies i la mare i també el personatge de l'Aurora, la noia d'aire blau. Han sofert algun matís, però he de reconèixer que molt pocs.
5. Vas per la segona edició, i això vol dir que la noia d'aire blau, no és només un sospir. Els trets de l'Aurora son fàcilment perceptibles en altres dones, tenies la intenció d'infringir en el lector la capacitat de sentir-se identificat en el personatge?
Crec que la gent s'ha identificat molt més amb el personatge del Pere. Tothom té algun amic o amiga calcat al Pere. El personatge de l'Aurora potser és més ambigu i no sé si té algun retrat comparable amb algú que conegui. He intentat que tant les situacions, com els escenaris i els personatges fossin tan o més propers i autèntics com fos possible. Es pot comprovar que no hi ha herois, ni espies, ni monstres, sinó que l'un pot ser el teu veí, l'altre el teu ex-amant, l'altre el teu pare o la teva mare i així fins on vulguis. D'aquesta manera es poden tractar els temes més universals i senzills com ara l'amistat, la família, l'amor i el desamor, els dubtes, el passat i els problemes més humans. Crec que és la millor manera de fer còmplice el lector de la transcendència dels pensaments que la trama d'aquesta història porta incrustada.
6. Quina influència creus que ha tingut la teva trajectòria com a poeta en la novel·la?
Des de gairebé sempre només he escrit i llegit poesia. Escriure una novel·la va començar com un repte; bé en realitat volia escriure un conte curt, n'havia d'aprendre. Ho vaig intentar força vegades i no hi havia manera. Fins que un dia va començar a brollar la història de la primera novel·la i va ser com una allau d'idees i de paraules. I va venir la segona, La noia d'aire blau. Però tant en l'una com en l'altra no volia deixar enrere tot el que havia après i gaudit amb la poesia. Molts lectors em diuen que es nota que és la novel·la d'un poeta —no sé si això és bo o no—. De fet, no he volgut amagar d'on vinc i el que la poesia m'ha donat. També em va semblar que d'aquesta manera, fent una història de ficció i emprant les eines poètiques que tenia a l'abast, donaria una empenta a la poesia i acostaria aquest art a la gent que diu que no llegeix poesia perquè no l'entén. Pot sonar presumptuós, però crec que La noia d'aire blau és un primer granet de sorra.
Per acabar, dir-te que he gaudit molt en la lectura. Que de la mateixa manera que a un bon cuiner se li nota de seguida la traça en el plat, a tu se'n nota molt la traça del poeta en la novel·la, m'ha encantat com dibuixes el món mitjançant les metàfores, algunes extraordinàries i que vas consumint i ajuden a construir un personatge, per mi immensament proper.
D'altra banda Tots els llibres precisen d'un temps en la vida dels lectors que ha de ser propici, i potser aquest era el moment exacte per la noia d'aire blau. Felicitar-te també perquè m'ha satisfet íntimament llegir com un personatge que va patint les desavinences de la vida es reconcilia amb ella mitjançant l'amor sense que això suposi un canvi radical de la seva personalitat. I desitjar-te molt d'èxit en les properes novel·les que n'estic segura n'hi hauran i tindràs.
Des de l'equip de Lo Càntich, moltes gràcies per respondre aquesta entrevista.
Jordi Roig Pi va néixer el 14 d'abril de 1957 a la Palma de Cervelló província de Barcelona. És empresari. Actualment, també és tècnic de Cultura de l'Ajuntament de la Palma de Cervelló. Va cursar estudis de poesia a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès. Ha estat músic durant més de vint anys en una orquestra de ball. Col·labora habitualment amb el Grup de Teatre de la Palma i fins fa poc, a Ràdio Molins de Rei, en un programa on barrejava poesia i cinema.
Com a poeta ha guanyat els següents premis:
Premi Sant Jordi de l'Ateneu Barcelonès, any 2001.
Premi de poesia l'Espurna del Clot, any 2001.
Premi Sant Jordi de Centelles, Premi de poesia Vila de Corbera, any 2004.
Premi Mossèn Ramón Muntanyola de l'Espluga de Francolí, any 2004.
Premi Raimundo Ramírez de poesia del Foment Cultural de Terrassa, any 2004.
Premi Betúlia-Ciutat de Badalona, any 2004.
Premi de poesia Amics del Montseny de Viladrau, any 2005.
Premi de poesia Estebanell i Pahissa d'Òmnium Cultural de Granollers, any 2005.
Premi Manel Garcia Grau de poesia de la Universitat Jaume I de Castelló, any 2009.
Contraban de silenci, Viena Edicions, any 2001, pròleg de Francesc Parcerisas
Intempèrie, Viena Edicions, any 2004, pròleg de Sebastià Alzamora
El melic de les teranyines, Editorial Malhivern, any 2006, pròleg de Jordi Julià
Sota el perímetre del vent, March Editor, any 2008, pròleg de Joan-Elies Adell
Després del tacte, Perifèric Edicions, 2010, pròleg de Francesc Garriga
La noia d'aire blau, Stonberg Editorial, 2011
Com a poeta ha guanyat els següents premis:
Premi Sant Jordi de l'Ateneu Barcelonès, any 2001.
Premi de poesia l'Espurna del Clot, any 2001.
Premi Sant Jordi de Centelles, Premi de poesia Vila de Corbera, any 2004.
Premi Mossèn Ramón Muntanyola de l'Espluga de Francolí, any 2004.
Premi Raimundo Ramírez de poesia del Foment Cultural de Terrassa, any 2004.
Premi Betúlia-Ciutat de Badalona, any 2004.
Premi de poesia Amics del Montseny de Viladrau, any 2005.
Premi de poesia Estebanell i Pahissa d'Òmnium Cultural de Granollers, any 2005.
Premi Manel Garcia Grau de poesia de la Universitat Jaume I de Castelló, any 2009.
Contraban de silenci, Viena Edicions, any 2001, pròleg de Francesc Parcerisas
Intempèrie, Viena Edicions, any 2004, pròleg de Sebastià Alzamora
El melic de les teranyines, Editorial Malhivern, any 2006, pròleg de Jordi Julià
Sota el perímetre del vent, March Editor, any 2008, pròleg de Joan-Elies Adell
Després del tacte, Perifèric Edicions, 2010, pròleg de Francesc Garriga
La noia d'aire blau, Stonberg Editorial, 2011
Sandra Domínguez Roig
(Barcelona, 1974)
«Entrevista a: Jordi Roig»
Referència:
Domínguez Roig, Sandra.
«Entrevista a: Jordi Roig»
Lo Càntich. N.20. Hipèrbaton, 2013
Juliol - Setembre, 2013
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 20>
EAN: 9772014303002 20>
Domínguez Roig, Sandra.
«Entrevista a: Jordi Roig»
Lo Càntich. N.20. Hipèrbaton, 2013
Juliol - Setembre, 2013
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 20>
EAN: 9772014303002 20>
Lo Càntich - Número 20
Hipèrbaton, 2013
http://www.locantich.cat/2013/09/lo-cantich-numero-20-hiperbaton-2013.html
lectures
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada