«El full en blanc» Enrique Lomas López Il·lustració: Horace Pippin

El full en blanc

Un llibre és un navili les amarres del qual cal alliberar.
Un llibre és un tresor que cal extirpar d'un cofre tancat.

Michel Bouthot, Chemins parsemés d'immortelles pensées

     Si examine al meu voltant, només hi trobe llibres. Aventurats i desventurats que en estranyes circumstàncies caigueren entre les meues mans. De diferents grandàries, colors i llengües, jauen dispersos en prestatges de fusta envellits pel temps. Aquells mons de paper, aparells tecnològicament primitius que fan front a un segle vint-i-u frenètic i que, amb la mateixa rapidesa, fan possible traslladar-te a un altre lloc, a una altra època.

     D'actor passiu em dispose a esdevenir un actor actiu en aquest moment, instant en el qual comença el meu relat. Dispose de tot el material: una tassa de café americà, la capseta de tabac, la ploma i alguns fulls en blanc. El silenci envaeix la biblioteca, la ciutat dorm sota un fosc cel cobert d'estrelles llampegants en una càlida nit, en la qual algunes gotes de pluja encara persisteixen a amenaçar la tranquil·litat del meu santuari.

     Per on començar? Necessite evadir-me, projectar-me en una altra època, en un altre moment, en una altra persona. He de sentir que jo no sóc jo, sinó ell. Ell usarà la meua mà per entintar la ploma, per traçar els caràcters il·legibles que, després, algú llegirà. O potser cauran en l'oblit, s'esgrogueiran les pàgines la finalitat de les quals serà allotjar la pols d'un treball avortat.

     Escric extasiat. El blanc s'apodera de la ment; la pluja incessant, més forta ara, envaeix la tranquil·litat nocturna. No sé què sent ell, el posseïdor de la meua mà, quan destrossa els fulls amb quatre paraules escrites, il·legibles, quan els llança enrabiat fora de la vista, avergonyit a causa de l'atrocitat d'aquella escriptura. Tot i que no sé si és la meua mà, impetuosa i inconscient, la qual realment ho fa, aterrida de les incerteses i de la manca de rigor amb la que ell —o jo— conta la seua història, a pinzellades, sense cap guió previ, expulsant sintagmes a la babalà. Em sent un traïdor a una professió que admirava, un traïdor que ha venut l'ànima a algú que ni tan sols conec i que escriu a través de la meua pell.

     Però, lector, jo no vull fer-ho així. Almenys, jo no tenia previst que així fóra. La seua mà guia les agres paraules que la ploma fixa al paper tacat, cada volta més tacat de gargots en tinta blava. M'agradaria mantindre'm al marge de polèmiques i disputes, de contingut sagnant amb el qual no estic gens d'acord. Però no sé fins a quin punt ell és capaç de posseir la meua ànima, de deixar-me arraconat en aquell procés d'escriptura malèvol i dolorós. No puc més...

     Alliberat de l'exorcisme, dispose els pocs fulls bruts que trobe intactes sobre el buró. Els analitze, corregisc els gal·licismes i castellanismes d'aquella escriptura propiciada per una irracional bogeria. Autocensure els paràgrafs preliminars que en poc coincideixen amb el tema desenvolupat, si encara sóc capaç d'endevinar-ne el tema... Però ja tenia el text enllestit, digitalment organitzat, per a enviar-lo al meu editor, que patia l'espera de la pròxima novel·la que el faria una mica més ric.

* * * * * * * * * * * * * * *

     El sol resplendia amb tota la seua força, omplint de mediterraneitat cada racó de la ciutat. Isquí de casa per gaudir del dia, per passejar per alguna de les places que envoltaven el barri vell, per visitar la vella llibreria que l'Abderrahman tenia front al port. Però, abans de tot, el meu objectiu era deixar reposar la meua creació, un dia almenys, abans d'enviar-la a l'editor.

     —Cap novetat, Abderrahman?

     —Cap ni una, tot segueix igual... però podries ficar un cop d'ull a aquella prestatgeria, van arribar-me ahir algunes obres que potser t'interessen.

     La llibreria de l'Abderrahman era un complot organitzat amb cura contra els sentits —i contra la butxaca—. Fusta envellida, prestatges plens de llibres col·locats estratègicament, un enorme aparador des del qual es podien vore els transeünts deambular per l'esplanada del port. Un ambient bohemi supurava de les parets engalanades d'aquell lloc, un espectacle sensorial que preferia a la fredor de les grans superfícies, més preocupades pel negoci que per l'art.

     —Traïdor, que busques alguna cosa nova per plagiar?

     —Disculpa?

     M'havia quedat bocabadat. Què feia aquí? D'on havia eixit? Mai no l'havia vist físicament, però aquell «traïdor» ja ressonà al meu cap la nit prèvia, quan escrivia la meua novel·la. La llum es difuminava pausadament, els núvols començaven a aparéixer al pedaç de cel que es podia vore a través de l'aparador de la llibreria, la pluja amenaçava amb caure més prompte que tard i el meu desconcert anava augmentant en qüestió de segons.

     —Copiar un text d'un altre que fa segles que és mort podria eixir-te bé, traïdor. Ara, vés amb compte de no fer-ho amb un autor actual, o tindràs problemes com aquells que no vull recordar-te...

     —Mai no he plagiat... I no sé de què m'hauria de recordar. Però en qualsevol cas, allò que vaig fer, va ser només un homenatge.

     —Excusatio non petita...

     —Com dius?

     —Abans en dèiem furtar, ara parleu d'homenatge... Veges si vos agrada pegar-li voltes a les paraules perquè sonen millor...

     —No entenc què faig parlant amb tu, és que no té cap sentit. No em puc creure el que està passant! Si ni tan sols existeixes!

     —El que no té sentit és el que has fet amb la meua obra, vil traïdor! Jo t'oferisc la meua mà i tu me la furtes, lladre. Mai no m'havien fet una ofensa semblant.

     Com era possible parlar amb un personatge de la meua ment? Com era possible parlar amb un home que no existia? El cel anava ennegrint-se i deixava caure les primeres i inesperades gotes d'aigua, dèbils, que anirien cobrant força i volum amb rapidesa. En contrast, la meua cara s'emblanquia per moments, a mesura que intentava comprendre racionalment el que passava. Però aquella absència de cromatisme no podia passar inadvertida per a l'Abderrahman. De reüll el mirava i alhora pensava en una excusa creïble als gestos i a l'expressió facial que tenia en aquell moment, per si de cas el propietari s'interessava per aquella estranya situació. Afortunadament no va ser així, tot i que em perseguia permanentment amb la mirada, per cada racó pel qual em movia. I la fugida em semblà el remei més oportú per a aquell despropòsit anacrònic; no era qüestió de cridar al mig de la llibreria per la impotència d'una situació que se m'escapava de les mans, el control de la qual el tenia un escriptor imaginari, pensava, aparegut del no-res.

     —T'amararàs tan sols per no reconéixer la teua incompetència, la teua ineptitud, la teua poca destresa amb el teu romanç.

     —M'amararé tan sols per arribar a casa, tancar-m'hi i deixar d'escoltar-te d'una maleïda vegada.

     —No t'irrites; en un món al qual només importen els diners, l'art no hi cap... i estàs obligat a plagiar obres del passat, a inspirar-te en allò que ja ha sigut rendible. Aquest és el teu món.

     —Sóc un escriptor consagrat i no t'he de convéncer del meu talent, un talent que ha rebut les millors crítiques internacionals i que ha fet que la meua obra siga llegida per tots els racons del planeta, en una infinitat de llengües.

     —En el fons, fas pena. No eres més que un ser menyspreable. Vens l'ànima, si en tens, una ànima que en aquest cas ni tan sols és teua, per uns diners que no et pertoquen. Un artista crea bellesa, no és un mercenari sense talent ni escrúpols.

     Alleugerava encara més el pas a cada segon que transcorria. No podia suportar més les punyents bajanades que es clavaven al meu cap. Les crítiques m'atordien, no per manca de costum, sinó perquè no arribava a entendre el sentit de les paraules d'aquell esperit d'ultratomba. No arribava a entendre el qüestionament tan brutal al qual era sotmés, el judici de valors en el qual em trobava immers per un plagi que no havia comés, ni en aquesta ocasió ni en cap altra.

     —I artista és aquell que prem un botó per publicar una obra? Eres un pocavergonya, traïdor. Eres un indecent. El vostre art està buit d'art, no teniu cap dret a comparar-vos amb nosaltres, que vam ser uns genis!

     —L'art no és una tècnica d'impressió. A més, no té cap sentit que me n'acuses; vés a parlar amb els editors, que en són els responsables. Però fot el camp i deixa'm en pau; jo només escric, no edite res.

     —Però vens el teu art, el poc que en pugues tindre, a aquells impressors. Els impressors de la meua època no s'han fet palaus d'or amb la venda de les nostres obres. Però has vist el teu editor? Com s'aprofita del teu treball... Eres un pobre desgraciat, un lladre estafat i, a sobre, sense talent.

     —Però això és un judici al meu talent, a la modernitat o a quina cosa?

     —Al vostre segle... que està ple de patetisme. Aquells que vos proclameu artistes, en la meua època hauríeu estat empresonats. Per corrompre l'art. No sou res. No teniu ingeni, no coneixeu les normes, copieu i vos considereu artistes, artistes!, si ni tan sols imiteu la natura, i molt menys la milloreu, el docere i delectare són conceptes que vau oblidar fa molt de temps.

     Docere? Delectare? Feia una bona estona que havia perdut el fill de la disputa. Ni tan sols escoltava ja les seues crítiques, els seus constants atacs al meu treball, a la meua persona. Accelerava la marxa sota la pluja càlida que queia des del cel ennegrit de la Mediterrània. Volia arribar a casa, ja quedava poc. «El destruiré, l'aniquilaré, acabaré amb ell. Tant sí com no. Siga com siga». Només tenia aquest pensament al cap, un objectiu que havia de materialitzar-se de manera obligada.

     Un carrer em separava del meu objectiu. Ell encara em perseguia, lladrant com un gos amb idees de teoria de la literatura que m'eren familiars, amb les quals treballava quotidianament. La història, història és, i l'evolució ha de seguir el seu camí. La impressora substituí els antics tallers, les antigues màquines i els antics caixistes. El meu romanç evolucionà, per la impuresa tal volta, però havia esdevingut una cosa nova, una polifonia sonora i gràfica que no s'assemblava al que es practicava segles enrere. I la meua escriptura tampoc no tenia molt a vore amb aquella dels clàssics, ni tan sols dels més recents. Quina bestiesa! Jo era jo. Jo no era ell.

     Observava el meu destí a pocs metres; deu, cinc, tres, u. Ja estava a dintre, resguardat de la pluja, a pocs segons de desfer-me d'aquell malson. La foscor del portal era intensa, no trobava l'interruptor per a poder donar-hi claror i amb prou feines podia caminar, en part esgotat pel pas ràpid que m'havia imposat durant tot el camí. Però havia de fer-ho. Havia de matar-lo. Ja n'hi havia prou. Aquesta història havia d'acabar.

     —Fuig, traïdor, fuig... Però que sàpigues que la meua mort no podrà destruir-me...

* * * * * * * * * * * * * * *

     Aquella situació sobrepassà els límits de la realitat, lector, lectora. La bogeria s'apoderà de mi i em portà a destruir bona part del que, fins aquell moment, havia fet. Una important quantitat de fulls, impresos a l'alba, volà pels aires, els agarrí amb força i els triturí en xicotets trossos. Era impossible qualsevol intent de reconstrucció. Havia de posar fi a aquella situació, tot i que haguera de desfer-me de tota la faena i suportar la reprimenda del meu editor, que confiava a publicar la nova novel·la al llarg del pròxim mes. No sé si així pretenia assegurar-me que ell no tornaria a aparéixer, que no tornaria a pertorbar-me mai més.

     Lectora, lector, no llegiràs la meua novel·la, mai no ho podràs fer. L'únic rastre que n'hi deixe són aquestes còpies de com la vaig escriure; el testimoniatge de la meua alienació, del que passà en el moment final de la meua escriptura. Només salvaré de la destrucció uns quants fulls, descol·locats, arrugats, que romandran ocults a l'esdevenir del temps, amagats al tercer calaix del meu buró, al qual es cobriran de pols, al qual s'engroguirà la cel·lulosa que, amb un poc de sort, diluirà la tinta i n'esborrarà els imperatius. Aquest és el meu desig tot i que, l'esdevenir, ni tu ni jo el podem prevore i, potser, no formarem part dels seus clarobscurs, dels seus vaivens.

     Però no t'amoïnes, tot el que ha passat no és culpa teua. De fet, la teua responsabilitat només comença quan tens l'obra entre les mans; tot i que és cert que he passat aquestos últims dies imaginant-te, escoltant el teu suau pestanyeig, entreveient la teua silueta asseguda en aquella butaca, amb un llum càlid però escàs, odorant la fragància que vesteixes i que tant m'agrada. Però, malgrat tot, malgrat tu, lector, lectora, i malgrat jo, la història d'un llibre és incerta, ja des del mateix moment en què disposes del material: una tassa de café americà, la capseta de tabac, la ploma i alguns fulls en blanc. I diuen que l'escriptor tem el full en blanc; però allò que jo més temia era la bogeria de l'escriptura.

Enrique Lomas López
«El full en blanc»
(Socuéllamos, Castella-La Manxa, 1986)

Il·lustració:

"L'escriptor"
Horace Pippin
(West Chester, Pennsilvània, Estats Units d'Amèrica, 1888-1946)

Referència:

Lomas López, Enrique.
«El full en blanc»
Lo Càntich. N.20. Hipèrbaton, 2013
Juliol - Setembre, 2013
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 20>
EAN: 9772014303002 20>

Lo Càntich - Número 20
Hipèrbaton, 2013

http://www.locantich.cat/2013/09/lo-cantich-numero-20-hiperbaton-2013.html


lectures