.jpg)
El Cants de Maldoror
Cant Primer
V
He vist, al llarg de la meva vida, sense una sola excepció, als homes d'espatlles estretes realitzar nombrosos actes estúpids, embrutir els seus semblants i pervertir les ànimes per tots els mitjans. Anomenen als motius de les seves accions: la glòria. En veure aquests espectacles, volia riure com els altres, però aquesta estranya imitació era impossible. Vaig prendre un ganivet amb la fulla afilada, i em vaig separar la carn en el lloc on els llavis es troben. Per un moment vaig creure que el meu objectiu era assolit. Em vaig mirar al mirall aquesta boca marcada per la meva pròpia voluntat! Va ser un error! La sang que fluïa en abundància de les dues lesions em va impedir distingir si això era realment el riure dels altres. Però, després d'uns moments de comparació, vaig veure que el meu riure no s'assemblava pas al dels humans, és a dir, que jo no m'estava rient. Jo he vist els homes, el cap lleig i els ulls terribles enfonsats a l'òrbita fosca, superar la duresa de la roca, la rigidesa de l'acer fos, la crueltat del tauró, la insolència de la joventut, la ràbia dement dels criminals, les traïcions de l'hipòcrita, els comediants més extraordinaris, el poder de la natura dels sacerdots, i els que estan més amagats a l'exterior, els més freds dels mons i del cel; cansar els moralistes a descobrir el seu cor, i portar sobre ells la còlera implacable de dalt. A tots alhora els he vist, unes vegades amb el puny més fort dirigit cap al cel, com el d'un nen ja pervers contra la seva mare, probablement excitats per algun esperit de l'infern, amb els ulls carregats d'un remordiment punxant i al mateix temps ple d'odi, en un silenci gèlid, sense atrevir-se a manifestar les vastes i ingrates meditacions ocultes dins d'ells, tan plenes estaven d'injustícia i horror, i entristir així de compassió al Déu de la misericòrdia; altres vegades, a cada moment del dia, des del començament de la infància fins a la fi de la vellesa, disseminant increïbles anatemes, que no tenien pas sentit comú, contra tot el que respira, contra ells mateixos i contra la Providència, prostituir les dones i els nens, i deshonrar així les parts del cos consagrades al pudor. Llavors, els mars alcen les aigües, engoleixen en els abismes les fustes; els huracans, els terratrèmols fan caure les cases; la pesta, les malalties diverses delmen les famílies que preguen. Però, els homes no s'adonen pas. També els he vist enrogir o empal·lidir de vergonya per la seva conducta en aquesta terra; rarament. Tempestats, germanes dels huracans; firmament blavós, no admeto la bellesa; mar hipòcrita, imatge del meu cor; terra, de si misteriós; habitants de les esferes; univers etern; Déu que els has creat amb magnificència, a tu t'invoco: mostreu-me a un home que sigui bo! Però, que la teva gràcia augmenti les meves forces naturals, ja que davant l'espectacle d'aquell monstre, jo puc morir de sorpresa: es mor per molt menys.
Comte de Lautréamont
(Isidore Lucien Ducasse)
(Montevideo, Uruguai, 1846 - París, França, 1870)
«Les Chants de Maldoror»
Chant Premier - V
-p.jpg)
"Abstracció d'un rostre"
Àngel Planells
(Cadaqués, 1901 - Barcelona, 1989)
Claudi Giné
(Nimes, Pays catalans, 1977)
«El Cants de Maldoror - Cant Primer - V»
de l'obra:
«Les Chants de Maldoror»
Chant Premier
V
J'ai vu, pendant toute ma vie, sans en excepter un seul, les hommes, aux épaules étroites, faire des actes stupides et nombreux, abrutir leurs semblables, et pervertir les âmes par tous les moyens. Ils appellent les motifs de leurs actions: la gloire. En voyant ces spectacles, j'ai voulu rire comme les autres; mais, cela, étrange imitation, était impossible. J'ai pris un canif dont la lame avait un tranchant acéré, et me suis fendu les chairs aux endroits où se réunissent les lèvres. Un instant je crus mon but atteint. Je regardai dans un miroir cette bouche meurtrie par ma propre volonté! C'était une erreur! Le sang qui coulait avec abondance des deux blessures empêchait d'ailleurs de distinguer si c'était là vraiment le rire des autres. Mais, après quelques instants de comparaison, je vis bien que mon rire ne ressemblait pas à celui des humains, c'est-à-dire que je ne riais pas. J'ai vu les hommes, à la tête laide et aux yeux terribles enfoncés dans l'orbite obscur, surpasser la dureté du roc, la rigidité de l'acier fondu, la cruauté du requin, l'insolence de la jeunesse, la fureur insensée des criminels, les trahisons de l'hypocrite, les comédiens les plus extraordinaires, la puissance de caractère des prêtres, et les êtres les plus cachés au dehors, les plus froids des mondes et du ciel; lasser les moralistes à découvrir leur coeur, et faire retomber sur eux la colère implacable d'en haut. Je les ai vus tous à la fois, tantôt, le poing le plus robuste dirigé vers le ciel, comme celui d'un enfant déjà pervers contre sa mère, probablement excités par quelque esprit de l'enfer, les yeux chargés d'un remords cuisant en même temps que haineux, dans un silence glacial, n'oser émettre les méditations vastes et ingrates que recélait leur sein, tant elles étaient pleines d'injustice et d'horreur, et attrister de compassion le Dieu de miséricorde; tantôt, à chaque moment du jour, depuis le commencement de l'enfance jusqu'à la fin de la vieillesse, en répandant des anathèmes incroyables, qui n'avaient pas le sens commun, contre tout ce qui respire, contre eux-mêmes et contre la Providence, prostituer les femmes et les enfants, et déshonorer ainsi les parties du corps consacrées à la pudeur. Alors, les mers soulèvent leurs eaux, engloutissent dans leurs abîmes les planches; les ouragans, les tremblements de terre renversent les maisons; la peste, les maladies diverses déciment les familles priantes. Mais, les hommes ne s'en aperçoivent pas. Je les ai vus aussi rougissant, pâlissant de honte pour leur conduite sur cette terre; rarement. Tempêtes, soeurs des ouragans; firmament bleuâtre, dont je n'admets pas la beauté; mer hypocrite, image de mon coeur; terre, au sein mystérieux; habitants des sphères; univers entier; Dieu, qui l'as créé avec magnificence, c'est toi que j'invoque: montre-moi un homme qui soit bon!... Mais, que ta grâce décuple mes forces naturelles; car, au spectacle de ce monstre, je puis mourir d'étonnement: on meurt à moins.
ooO0Ooo
Referència:
Comte de Lautréamont.
«El Cants de Maldoror - Cant Primer - V».
(Les Chants de Maldoror - Chant Premier - V)
Traducció: Giné, Claudi.
Lo Càntich. N.20. Hipèrbaton, 2013
Juliol - Setembre, 2013
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 20>
EAN: 9772014303002 20>

Comte de Lautréamont.
«El Cants de Maldoror - Cant Primer - V».
(Les Chants de Maldoror - Chant Premier - V)
Traducció: Giné, Claudi.
Lo Càntich. N.20. Hipèrbaton, 2013
Juliol - Setembre, 2013
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 20>
EAN: 9772014303002 20>


Lo Càntich - Número 20
Hipèrbaton, 2013
http://www.locantich.cat/2013/09/lo-cantich-numero-20-hiperbaton-2013.html
lectures
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada