«Desertor» Violant Barquet i Colomé "Paraula d'Espriu"

Desertor

Violant Barquet i Colomé

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra *

     Nano, d'aquesta nit no passa, vaig dir-me. ¿Coneixeu el Montsant? ¡Que n'és, de feréstec i hostil! Tot cingles i rocam. I vessants esqueixats. Vaig trescar fins a les muntanyes de Prades. D'elles no en sabia sortir, ans caminava en cercle, esverat. M'hauria engolit un barranc si no hagués estat pel xerric d'un carro. El bon home deixà el seu camí, i em guià fins a Rojals; mai ho oblidaré. ¡Quina joia, quan des del turó albiro la plana i el mar! Al poble, el pare cavava l'hort amb aquella parsimònia. Dempeus al tros, em clissa amb tristesa, sense dir res, i m'ofereix uns tomàquets. Pare, ¡si sóc jo, el vostre fill! Que no em reconeixeu!, li crido esgarrifat. Ell arranca a plorar i em du cap a casa. Muts i a la gàbia. Jo, l'únic? I ca! Set, n'hi havia! ¡Set, en un poble tan petit! Ah, tenia disset anys, i encara anava rere les sargantanes. Disset anys, i mai havia mort ni una perdiueta... ¡Quin infern, l'Ebre!

En memòria del senyor Ricardo, de Nulles, un petit poble
de l'Alt Camp, que em va explicar emocionat aquesta història,
amb un sentiment franc i viu.

o0O0o

* (Cita): Salvador Espriu. «Assaig de càntic en el temple».
El Minotaure i Teseu. EL CAMINANT I EL MUR

Obra seleccionada en la convocatòria literària, artística i solidària:
"Paraula d'Espriu"
Modalitat B - Prosa