![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
L'inventor misteriós
Al nord d'Escòcia, en un lloc anomenat Inverness, una ciutat que tenia un port de pescadors i un gran reclam turístic i industrial, gràcies a la llegenda sobre la realitat o ficció del monstre del llac Ness, hi havia una mansió medieval als afores, habitada per un personatge misteriós. Era una espècie de misantrop que odiava les visites i que apreciava els descobriments de la ciència, els quals sempre intentava innovar.
Tothom tenia la curiositat per saber qui era aquella mena d'outsider, no volia saber res de la civilització que l'envoltava i tampoc li agradava compartir els seus coneixements científics, ni que s'interposessin en el seu camí. Era un desconegut, ningú sabia com era físicament, però això creava la seva llegenda. Molts emprenien apostes per a veure qui aconseguia conèixer-lo o bé endinsar-se en llur mansió. Una mansió, que malgrat estar ben conservada, et transmetia un espant contagiós i misteriós —com ell— a més d'algunes supersticions. Pel caire que tenia, devia ser una de les moltes construccions que van fer-se en els segles XVII o XVIII, fruit de la riquesa i oci d'algun familiar que l'heretà. Era una mansió fantasmagòrica, envoltada per un paisatge abrupte i muntanyós, aquest, s'assemblava a les serralades de l'alt Hadis, del poble de Selima a la Capadòcia, regió central de l'antiga Àsia menor.
El doctor Fritz, així era com l'anomenaven, havia innovat una sèrie d'invents com per exemple, la bombeta elèctrica, que fou descoberta per l'il·lustre Thomas Alva Edison l'any 1879 i havia estat considerada l'ànima de l'univers; en tenia per tota la mansió i clicant un botó il·luminava tota la llar; o el sofisticat servei de megafonia que utilitzava per a rebre als ficticis convidats. Ell no necessitava compartir amb ningú els seus ideals, i avenços científics, ell els havia creat o millorat i en tenia la patent. Però vet aquí que un dia, dos rodamons a qui ningú feia obra de caritat, van trobar-se a les portes de la mansió. I sense pensar-s'ho dos cops, van decidir entrar-hi. El doctor Fritz, que era un home molt intel·ligent, ja s'havia assabentat de la presència d'aquests intrusos, gràcies al dispositiu de càmeres minúscules que havia instal·lat, des d'on dominava qualsevol anomalia en els passadissos de la casa. Això l'havia empipat molt, però va convidar-los a sopar per a veure què volien. El doctor Fritz va cridar al majordom i aquest els va oferir tot allò culinari que demanaven. Li van explicar que volien fer fortuna i si els volia ajudar. En Fritz va negar-s'hi. Ell només dedicava la seva fortuna a investigar i a progressar la tècnica científica. No s'interessava per res més, però era un savi, estava informat de tot allò que succeïa al món exterior. Llavors, els dos vagabunds van fugir, jurant que un dia tornarien i que es penediria d'allò que els havia dit.
Dos dies ençà de la peculiar visita, els dos pidolaires van decidir tornar-hi. Volien venjar-se "d'aquella malifeta" que havia comès aquell saberut tan ric. Burlant el sistema de seguretat, van introduir-se dins d'aquella mansió. I van iniciar un complot per assassinar aquell inventor misteriós i apoderar-se de llur riquesa. Van esperar que el majordom rebés ordres tres o quatre vegades per a localitzar aquella habitació on estava reclòs l'inventor. La seva porta era una mena de cambra cuirassada, i de gran amplada, com si tingués por d'alguna cosa i així se sentís més segur. Por de qui? De fet, tothom tenia por d'acostar-se a la mansió, deien que estava encantada per esperits malèfics i fantasmes. Però la gent dels voltants no sabia que això era una llegenda, que no era pas cert. Tot i que en Fritz no era gaire sociable, perquè s'havia quedat sense familiars —ja feia molt de temps— i d'aquí li venia el mal caràcter, es trobava sol al món, sense amics i ningú, tan sols el majordom.
Però aquell vespre, dos estranys van introduir-se meticulosament dins "la cambra prohibida", l'anomenava així perquè tan sols hi entrava el majordom i tampoc coneixia tots els amagatalls, riqueses, que hi havia dissimulades en aquelles quatre parets. Només ell, en sabia tota la veritat, fortuna i secrets d'aquella petita habitació.
El professor Fritz no s'havia assabentat d'aquella imprevista i nefasta presència, aquest cop, no venien a buscar obres de caritat sinó a matar-lo, així que van amagar-se dins la sala i llavors, van esperar que el professor sortís per qualsevol motiu. Els dos vagabunds van introduir unes gotes de cianur dins la copa del professor. I van tornar a camuflar-se ràpidament, entre la multitud d'objectes que hi havia en aquella sala, amb gran facilitat, com si fossin un camaleó entre un paisatge selvàtic, sense donar cap petita mostra de llur presència.
Al cap d'uns deu minuts, en Fritz va tornar de nou. No abandonava per res del món la seva habitació, tan sols per a fer els àpats, "acollir algú" o anar al servei o bany. Era com si desconfiés del seu majordom, potser pensava que tard o d'hora voldria apoderar-se de la seva riquesa i royalties dels descobriments. Va agafar la copa i se la va beure, gaudint del bon vi que tenia en la seva bodega. I quinze minuts després, caigué a terra estabornit.
Els dos vagabunds van treure dos o tres sacs que portaven i començaren a prendre possessió dels objectes de més valor i projectes de futurs invents que s'amagaven a la caixa forta situada sota un autoretrat de Van Gogh. Llavors, van fugir. Tres hores més tard, el majordom, en veure que el seu amo no el cridava, va dirigir-se cap a "la cambra prohibida". Allí, va veure en Fritz estirat a terra, sense sentit; va intentar reanimar-lo, però no responia. Estava mort. Va observar la sala, però a primer cop d'ull, no hi va veure res d'estrany, no s'havia adonat del robatori, aquells dos malfactors ho havien fet tan dissimuladament, que ni el propi majordom va poder esbrinar-ho. Només la copa, li feia rumiar. Pensava que s'havia suïcidat o bé que havia tingut un infart. Després, pensà:
—No, el meu amo no era de la mena d'homes que... segurament ha sofert una aturada cardíaca.
El majordom va meditar una altra estona, no sabia què fer. Si ho explicava a la policia d'Scotland Yard no el creurien, li dirien que allí no hi vivia ningú, només els esperits malignes, com que una altra llegenda deia que a tot aquell que entrés a la mansió no se'l tornava a veure mai més, de ben segur no hi anirien. I així va succeir. Els d'Scotland Yard, s'ho van prendre com una broma de mal gust. En Conrad —el majordom— va enterrar-lo dins la cambra mortuòria d'aquella mansió-castell, on ja descansaven la resta d'avantpassats del senyor. Havia complert la seva voluntat, esdevenir per sempre més en l'anonimat, però això sí, trauria a la llum els seus descobriments sobre l'electricitat, química i els invents. Tot i que alguns havien desaparegut, no el preocupà gaire, pensava que el seu amo devia haver realitzat alguna mena d'escrutini, i n'havia eliminat un que altre. Havia esdevingut l'home més ric del país i fins i tot, donava diners per a obres benèfiques. Deixava que tota la ciutat d'Inverness i dels voltants visités la mansió sobre la qual s'explicaven tantes llegendes i coneguessin la vida i miracles del seu amo, fins a esdevenir un altre lloc emblemàtic d'aquelles contrades.
Tothom tenia la curiositat per saber qui era aquella mena d'outsider, no volia saber res de la civilització que l'envoltava i tampoc li agradava compartir els seus coneixements científics, ni que s'interposessin en el seu camí. Era un desconegut, ningú sabia com era físicament, però això creava la seva llegenda. Molts emprenien apostes per a veure qui aconseguia conèixer-lo o bé endinsar-se en llur mansió. Una mansió, que malgrat estar ben conservada, et transmetia un espant contagiós i misteriós —com ell— a més d'algunes supersticions. Pel caire que tenia, devia ser una de les moltes construccions que van fer-se en els segles XVII o XVIII, fruit de la riquesa i oci d'algun familiar que l'heretà. Era una mansió fantasmagòrica, envoltada per un paisatge abrupte i muntanyós, aquest, s'assemblava a les serralades de l'alt Hadis, del poble de Selima a la Capadòcia, regió central de l'antiga Àsia menor.
El doctor Fritz, així era com l'anomenaven, havia innovat una sèrie d'invents com per exemple, la bombeta elèctrica, que fou descoberta per l'il·lustre Thomas Alva Edison l'any 1879 i havia estat considerada l'ànima de l'univers; en tenia per tota la mansió i clicant un botó il·luminava tota la llar; o el sofisticat servei de megafonia que utilitzava per a rebre als ficticis convidats. Ell no necessitava compartir amb ningú els seus ideals, i avenços científics, ell els havia creat o millorat i en tenia la patent. Però vet aquí que un dia, dos rodamons a qui ningú feia obra de caritat, van trobar-se a les portes de la mansió. I sense pensar-s'ho dos cops, van decidir entrar-hi. El doctor Fritz, que era un home molt intel·ligent, ja s'havia assabentat de la presència d'aquests intrusos, gràcies al dispositiu de càmeres minúscules que havia instal·lat, des d'on dominava qualsevol anomalia en els passadissos de la casa. Això l'havia empipat molt, però va convidar-los a sopar per a veure què volien. El doctor Fritz va cridar al majordom i aquest els va oferir tot allò culinari que demanaven. Li van explicar que volien fer fortuna i si els volia ajudar. En Fritz va negar-s'hi. Ell només dedicava la seva fortuna a investigar i a progressar la tècnica científica. No s'interessava per res més, però era un savi, estava informat de tot allò que succeïa al món exterior. Llavors, els dos vagabunds van fugir, jurant que un dia tornarien i que es penediria d'allò que els havia dit.
Dos dies ençà de la peculiar visita, els dos pidolaires van decidir tornar-hi. Volien venjar-se "d'aquella malifeta" que havia comès aquell saberut tan ric. Burlant el sistema de seguretat, van introduir-se dins d'aquella mansió. I van iniciar un complot per assassinar aquell inventor misteriós i apoderar-se de llur riquesa. Van esperar que el majordom rebés ordres tres o quatre vegades per a localitzar aquella habitació on estava reclòs l'inventor. La seva porta era una mena de cambra cuirassada, i de gran amplada, com si tingués por d'alguna cosa i així se sentís més segur. Por de qui? De fet, tothom tenia por d'acostar-se a la mansió, deien que estava encantada per esperits malèfics i fantasmes. Però la gent dels voltants no sabia que això era una llegenda, que no era pas cert. Tot i que en Fritz no era gaire sociable, perquè s'havia quedat sense familiars —ja feia molt de temps— i d'aquí li venia el mal caràcter, es trobava sol al món, sense amics i ningú, tan sols el majordom.
Però aquell vespre, dos estranys van introduir-se meticulosament dins "la cambra prohibida", l'anomenava així perquè tan sols hi entrava el majordom i tampoc coneixia tots els amagatalls, riqueses, que hi havia dissimulades en aquelles quatre parets. Només ell, en sabia tota la veritat, fortuna i secrets d'aquella petita habitació.
El professor Fritz no s'havia assabentat d'aquella imprevista i nefasta presència, aquest cop, no venien a buscar obres de caritat sinó a matar-lo, així que van amagar-se dins la sala i llavors, van esperar que el professor sortís per qualsevol motiu. Els dos vagabunds van introduir unes gotes de cianur dins la copa del professor. I van tornar a camuflar-se ràpidament, entre la multitud d'objectes que hi havia en aquella sala, amb gran facilitat, com si fossin un camaleó entre un paisatge selvàtic, sense donar cap petita mostra de llur presència.
Al cap d'uns deu minuts, en Fritz va tornar de nou. No abandonava per res del món la seva habitació, tan sols per a fer els àpats, "acollir algú" o anar al servei o bany. Era com si desconfiés del seu majordom, potser pensava que tard o d'hora voldria apoderar-se de la seva riquesa i royalties dels descobriments. Va agafar la copa i se la va beure, gaudint del bon vi que tenia en la seva bodega. I quinze minuts després, caigué a terra estabornit.
Els dos vagabunds van treure dos o tres sacs que portaven i començaren a prendre possessió dels objectes de més valor i projectes de futurs invents que s'amagaven a la caixa forta situada sota un autoretrat de Van Gogh. Llavors, van fugir. Tres hores més tard, el majordom, en veure que el seu amo no el cridava, va dirigir-se cap a "la cambra prohibida". Allí, va veure en Fritz estirat a terra, sense sentit; va intentar reanimar-lo, però no responia. Estava mort. Va observar la sala, però a primer cop d'ull, no hi va veure res d'estrany, no s'havia adonat del robatori, aquells dos malfactors ho havien fet tan dissimuladament, que ni el propi majordom va poder esbrinar-ho. Només la copa, li feia rumiar. Pensava que s'havia suïcidat o bé que havia tingut un infart. Després, pensà:
—No, el meu amo no era de la mena d'homes que... segurament ha sofert una aturada cardíaca.
El majordom va meditar una altra estona, no sabia què fer. Si ho explicava a la policia d'Scotland Yard no el creurien, li dirien que allí no hi vivia ningú, només els esperits malignes, com que una altra llegenda deia que a tot aquell que entrés a la mansió no se'l tornava a veure mai més, de ben segur no hi anirien. I així va succeir. Els d'Scotland Yard, s'ho van prendre com una broma de mal gust. En Conrad —el majordom— va enterrar-lo dins la cambra mortuòria d'aquella mansió-castell, on ja descansaven la resta d'avantpassats del senyor. Havia complert la seva voluntat, esdevenir per sempre més en l'anonimat, però això sí, trauria a la llum els seus descobriments sobre l'electricitat, química i els invents. Tot i que alguns havien desaparegut, no el preocupà gaire, pensava que el seu amo devia haver realitzat alguna mena d'escrutini, i n'havia eliminat un que altre. Havia esdevingut l'home més ric del país i fins i tot, donava diners per a obres benèfiques. Deixava que tota la ciutat d'Inverness i dels voltants visités la mansió sobre la qual s'explicaven tantes llegendes i coneguessin la vida i miracles del seu amo, fins a esdevenir un altre lloc emblemàtic d'aquelles contrades.
Josep Maria Corretger i Olivart
(Alcarràs, 1976)
«L'inventor misteriós»
Del recull de relats "Connexions"
Accèssit categoria D - VI Concurs Literari Vila d'Alcarràs 2002
"Ou-Home-Enigma"
Alejandro Merino
Referència:
Corretger i Olivart, Josep Maria.
«L'inventor misteriós»
Lo Càntich. N.19. Etopeia, 2013
Abril - Juny, 2013
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 19>
EAN: 9772014303002 19>
Corretger i Olivart, Josep Maria.
«L'inventor misteriós»
Lo Càntich. N.19. Etopeia, 2013
Abril - Juny, 2013
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 19>
EAN: 9772014303002 19>
Lo Càntich - Número 19
Etopeia, 2013
http://www.locantich.cat/2013/06/lo-cantich-numero-19-etopeia-2013.html
lectures
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada