![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
"Foc grec" de Sílvia Romero
Després de dos llargs anys de vida agitada, encarregant-se de tirar endavant l'Associació de Relataires en Català (ARC), Sílvia Romero s'ha pogut centrar per fi en l'escriptura, que assegura que és «una forma de vida». I l'escriptura, que se sent prioritzada i estimada, li retorna la dedicació amb un premi, el "XIX Premi de Narrativa Ciutat de Manlleu", que li van concedir el 21 d'abril per "Foc grec".
"Foc grec" és un relat llarg, inspirat en una fotografia publicada en El Periódico el mes de març de 2010. Eren dies de protestes continuades, de revolta ciutadana, de confrontacions entre els manifestants i la policia. En aquella fotografia, es veia un balcó amb la barana de ferro i les cames d'una dona ajaguda, amb la sabata mig penjada. Els manifestants havien tirat pedres contra una entitat bancària i havien calat foc a l'oficina on treballava la dona, que va morir a causa de la inhalació de fum.
Ens explica que la fotografia va suscitar-li un seguit de preguntes: contra qui lluitaven els manifestants? Contra qui lluitem quan fem una protesta ciutadana? On queda la racionalitat? I d'aquestes preguntes al relat premiat només hi va haver un pas. «Algú tira la primera pedra i un altre, que mai no actuaria així, en veure-ho tira la segona i un altre, que tampoc no actuaria mai així, llança la tercera i ja no hi ha aturador», diu la Sílvia, que afegeix que la història de "Foc grec", emmarcada en les revoltes d'aquests darrers anys a Grècia, retrata les relacions entre dues famílies en la veu d'un periodista que és qui fa de narrador.
Tot i que la Sílvia no creu que la literatura hagi de tenir una finalitat didàctica, ens comenta que aquest relat duu un missatge implícit: «No deixar-se portar, no permetre que el grup ens arrossegui a fer allò que mai no faríem com individus».
Ens explica que la fotografia va suscitar-li un seguit de preguntes: contra qui lluitaven els manifestants? Contra qui lluitem quan fem una protesta ciutadana? On queda la racionalitat? I d'aquestes preguntes al relat premiat només hi va haver un pas. «Algú tira la primera pedra i un altre, que mai no actuaria així, en veure-ho tira la segona i un altre, que tampoc no actuaria mai així, llança la tercera i ja no hi ha aturador», diu la Sílvia, que afegeix que la història de "Foc grec", emmarcada en les revoltes d'aquests darrers anys a Grècia, retrata les relacions entre dues famílies en la veu d'un periodista que és qui fa de narrador.
Tot i que la Sílvia no creu que la literatura hagi de tenir una finalitat didàctica, ens comenta que aquest relat duu un missatge implícit: «No deixar-se portar, no permetre que el grup ens arrossegui a fer allò que mai no faríem com individus».
La fotografia del diari enceta el tema de la inspiració. Tenim curiositat per saber com treballa, com va construint les històries que escriu. Comenta que si el relat és breu, l'escriu a raig, mirant d'estructurar-lo sobre la marxa i treballant l'estil un cop ja ha abocat tot el que volia dir, perquè el contingut sempre el té clar. I sí el relat és llarg? Si és una novel·la?, li preguntem. Ella, no sé si se n'adona o no, però s'apassiona mentre ho explica: «Si és una novel·la, la cosa canvia. Quan escric una novel·la, passo molt temps pensant. Penso en què vull explicar, quins personatges faré servir per explicar-ho, com seran, quina estructura ha de tenir el text, qui serà el narrador, on passarà l'acció, en quina època, quan durarà... En aquests casos, faig servir fitxes de cartolina, d'aquelles de tota la vida. M'ho apunto tot, de tal manera que, quan començo a escriure, ja està tot pensat».
Guanyadors i finalistes de l'edició d'enguany del "Premi de Narrativa Ciutat de Manlleu".
Sílvia Romero ha estat la guanyadora amb el relat "Foc grec"
D'aquesta minuciositat, n'és una bona mostra Verí. Els que l'hàgiu llegit sabreu a què em refereixo. Només cal fixar-se en els apunts que fa dels personatges: l'estatura, el pentinat, la muntura de les ulleres o l'estil de la roba que fan servir, perquè aquestes eleccions, que semblen tan insubstancials a primera vista, acaben per dir molt d'un personatge.
I ara que ja sabem com treballa, ens agradaria saber com li vénen les idees i si les muses hi tenen alguna cosa a veure. I ens assegura que les idees apareixen «en el lloc més insospitat. Quan et submergeixes en una història de tal manera que ja forma part de tu, sovint la bombeta s'encén mentre vas en moto o mentre rentes els plats..., mentre fas les coses més normals de la vida quotidiana. Quan l'escriptura és una forma de vida, portes totes les històries a dins en stand by i en el moment que menys ho esperes, just mentre pensaves en una altra cosa, ho veus tot clar. I ho dic perquè em va passar que estava encaparrada en una qüestió que no sabia com resoldre i, un dia, mentre estava esperant que el semàfor es posés en verd per travessar el carrer, vaig lligar tots els caps. No va ser un miracle. Ni tampoc les muses. Les muses actuen de manera proporcional a les hores de feina que inverteixes. Com més temps inverteixes, com més ofici tens, més inspiració i més idees».
Amb cinc novel·les publicades, la Sílvia ens va sorprendre amb una obra teatral i fent gala d'uns profunds coneixements del món del teatre. I és clar vam voler que ens expliqués com va néixer Verí. «Els pares tenien una caseta a Sant Vicenç dels Horts, on hi passàvem els estius. Som cinc germans, i per entretenir-nos representàvem obres de teatre. Així ens distrèiem nosaltres i també s'ho passava bé la família. La meva germana era qui escrivia les obres. Així va néixer l'amor pel teatre com a espectadora i també com a lectora...».
La Sílvia torna a apassionar-se. Gairebé no tinc temps de prendre notes i no voldria deixar-me res, perquè tot el que diu ajuda a conèixer-la millor. S'atura un moment, inspira i retorna a la infantesa: «A més de fer teatre, de petita també llegia tebeos i còmics. M'agradaven especialment les històries de "El capitán Trueno" i "El jabato", que era el meu preferit, "El corsario verde", "Los cuatro fantásticos", "Superman" i "Spiderman", que era un altre dels meus herois preferits... Sempre em fixava molt en els diàlegs. Quan vaig ser més gran, em vaig adonar que els diàlegs fan avançar l'acció, mostren els personatges, fan que la lectura sigui més dinàmica. I com que els diàlegs tenen molta importància, fins i tot vaig un curs de guió cinematogràfic per aprendre a escriure'n. I tot això em va anar molt bé per crear "Drama en tres actes", un relat penjat a RC el 7 de novembre de 2005 i que és l'origen de Verí. El relat posseïa prou elements per créixer. Les històries mogudes per la traïció i l'enveja es fan grans soles, sense que te n'adonis».
La Sílvia torna a apassionar-se. Gairebé no tinc temps de prendre notes i no voldria deixar-me res, perquè tot el que diu ajuda a conèixer-la millor. S'atura un moment, inspira i retorna a la infantesa: «A més de fer teatre, de petita també llegia tebeos i còmics. M'agradaven especialment les històries de "El capitán Trueno" i "El jabato", que era el meu preferit, "El corsario verde", "Los cuatro fantásticos", "Superman" i "Spiderman", que era un altre dels meus herois preferits... Sempre em fixava molt en els diàlegs. Quan vaig ser més gran, em vaig adonar que els diàlegs fan avançar l'acció, mostren els personatges, fan que la lectura sigui més dinàmica. I com que els diàlegs tenen molta importància, fins i tot vaig un curs de guió cinematogràfic per aprendre a escriure'n. I tot això em va anar molt bé per crear "Drama en tres actes", un relat penjat a RC el 7 de novembre de 2005 i que és l'origen de Verí. El relat posseïa prou elements per créixer. Les històries mogudes per la traïció i l'enveja es fan grans soles, sense que te n'adonis».
La Sílvia diu que, tal com està el món editorial la difusió dels autors, tant dels nous com dels consagrats és mínima. I que la millor manera de tenir certa presència, i ella parla per experiència, és concursant: «escriure, enviar el relat o la novel·la a concurs i no defallir mai. Algun dia, la sort et somriu».
Fahrenheit 451 de Ray Bradbury. M'agrada molt la defensa que fa de la lectura. Comparteixo la idea que llegir ens fa més lliures.
Mercè Rodoreda, perquè les històries que explica són universals i perquè les relacions entre els personatges que protagonitzen aquestes històries tenen absoluta vigència.
Andreas Wollenweider, la música new age en general.
Un personatge dolent, posseït per alguna passió molt marcada, com ara l'enveja o la gelosia.
L'amistat. L'amistat incondicional, la confiança i la lleialtat cap a l'amic.
Sempre en el portàtil.
Ara per ara i sobretot per motius professionals, fidel al paper.
Només que la història em resulti atractiva, i després jo intento fer-la atractiva per al lector.
Sempre més d'un alhora, sobretot des que coordino clubs de lectura. Reconec, però, que tinc més tirada cap a la novel·la que cap a la poesia. Ara, per a un dels clubs de lectura, m'estic llegint El jardín de las mujeres, de Aminatta Forna, una autora escocesa, criada a Sierra Leone, que ofereix una visió màgica d'Àfrica.
En una carpeta de l'ordinador. No una, no, en tinc dues de començades, que vaig escrivint segons el dia, i dues d'acabades. Una tracta el tema de l'èxit, la fama, l'enveja. L'altra parla de la incomunicació dins de la família, la incomunicació que fa que els personatges esdevinguin desconeguts uns per als altres.
Referència:
Bagaria, Mercè.
«"Foc grec" de Sílvia Romero»
XIX Premi de Narrativa Ciutat de Manlleu
Lo Càntich. N.19. Etopeia, 2013
Abril - Juny, 2013
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 19>
EAN: 9772014303002 19>
Bagaria, Mercè.
«"Foc grec" de Sílvia Romero»
XIX Premi de Narrativa Ciutat de Manlleu
Lo Càntich. N.19. Etopeia, 2013
Abril - Juny, 2013
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 19>
EAN: 9772014303002 19>
Lo Càntich - Número 19
Etopeia, 2013
http://www.locantich.cat/2013/06/lo-cantich-numero-19-etopeia-2013.html
lectures
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada