"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Després de vuit anys de presència continuada en la xarxa, 36 números seriats i 32 números especials publicats, i un total de 2817 entrades individuals editades, amb el número 36 de la revista Lo Càntich, posem punt final a un fantàstic viatge literari i cultural. Nous projectes ens esperen. Projectes que podeu seguir a través de la pàgina de l'Associació de Relataires en Català. Moltes gràcies, de tot cor, a totes aquelles persones que ens han proporcionat el seu suport en aquesta meravellosa singladura pels mars i oceans de la literatura, l'art i la cultura. Eternament agraïts!

L'Equip Editorial (els que som, i els que han estat, in memoriam).

«Mozart a la sala»

Miquel Santaeulàlia

Il·lustració:  Carles Melis

Papallona en la finestra (Carles Melis)

Mozart a la sala


     Amb prou feines s'havia estirat la faldilla, que la porta de l'autobús ja s'ha obert. Amb delicadesa, procurant no encallar els talons entre l'enreixat del graó, ha dibuixat dues passes en l'espai, per atansar la vorera i emprendre un camí rutinari, amb recorregut memoritzat per la quotidianitat, i els tombants ben coneguts.

     No és conscient de la mirada, no gaire subtil, del cambrer atrafegat que belluga les cadires amb destresa, per restablir l'ordre quadriculat. Ella ja sap que se la mira, i li ho agraeix sense dir-li res, cofoia dels petits beneficis d'un gust exquisit per vestir bé. Avui, però, la fermesa de les cames, denota la concentració interior, que la fa absent de tot el que l'envolta. La tarda ja és a les acaballes i, darrere de les antenes dels terrats propers, el sol encara deixa rastre del seu pas feixuc i escàs dels darrers dies. L’avinguda, en altres moments repleta d'infants que xisclen i s'inventen corredisses, comença a pintar els diferents tons del capvespre, apagant la claror del cel, fent córrer l'aire, brisa suau, que refresca una primavera que va de bracet d'una humitat refrescant.

     A ella li agrada caminar entomant les carícies del vent, amb el cap alçat, altiu el posat, sacsejant els malucs a banda i banda, gronxant les mirades dels curiosos. És aquell moment especial, el pas del tragí feixuc d'una feina que la cansa, i l'acollida, càlida, d'un racó, el seu racó, que la guarda cada nit en la foscor, mentre Mozart li acotxa els sentits des de la sala. Ha passat ràpid el tràngol aquest vespre. Està neguitosa. Les passes s'han accelerat inesperadament, i els batecs han colpit la pell d'uns pits ferms i bonics. Amb ànsia ha tret el manyoc de claus, n'ha escollit una sense mirar, només amb el tacte suau de les mans fines d'oficinista, avesades als teclats, enyorades de l'amor. Un pany que grinyola, una reixa entreoberta, i l'ascensor a l'espera, silenciós, al final d'un llarg vestíbul que sempre ha trobat esquerp de bellesa, ancorat en un passat de disseny dubtós i pobre. Amb l'índex ha premut el botó de l'àtic, i una estrebada se l'ha endut acompanyada, mentre es mira al mirall, del xerric dels engranatges, politges que la transporten al cau de nit.

     Només tancar la porta de casa, ha deixat caure les sabates en un racó del rebedor, i, alliberats els peus, s'ha arribat a la sala. Ha deixat la bossa de costat al damunt de la calaixera, la que la mare li va donar quan es va canviar de pis, i amb moviment autòmat, s'ha tret les dues arracades, ara una, després l'altra, i s'ha pujat una mica la faldilla, fins on s'acaben les sanefes de les mitges. Amb un salt lleuger, ha deixat caure els genolls sobre el sofà i ha recolzat el ventre sobre l'ample respatller. Ha deixat caure la barbeta sobre els braços creuats, i ha apropat la cara a la finestra, sense deixar que el nas hi topés, just al punt per poder contemplar l'espai exterior. Aquest migdia ha plogut, i les darreres gotes, romanceres, encara vaguen pendent avall, puntejant el vidre, empeses en difuminar la visió.

     A ella li agrada el somriure de la pluja. Sovint hi juga, entreobre la finestra, treu la mà, i sent la fredor i les pessigolles de les gotes que repiquen; llavors somriu i s'endú el canell a la galta i s'acarona el rubor per sentir-se viva, acompanyada del regust de frescor. Són estones que agraeix, que aprofita per distreure's del contrapunt de l'absurditat laboral a la qual està sotmesa. A voltes perd el concepte del temps, i canvia el pèndol horari, per la balada de la pluja que canta prop de la seva finestra.

     Avui és diferent. La conversa del migdia l'ha trasbalsada, i el neguit s'ha apoderat del seu cos, entregant les estones vagaroses a la nostàlgia. Res no s'ha endreçat sobre la taula del seu despatx, cap trucada ha estat esperada, i el temps ha allargat el moment de sortir per poder alliberar els ulls amb unes llàgrimes que han eixit des de la mateixa ànima. Ara les confon amb les gotes del vidre, i les comparteix, amb el rostre absort en una mirada esvaïda en el no-res. Li ha semblat veure una papallona a l'altra banda. Vola i vola, fent giragonses impossibles, recorreguts entrellaçats, corbes ínfimes i continuades, fins que tot d'una es queda immòbil davant dels seus ulls. Ja no plou. No fa sol i la nit comença a pintar el firmament, mentre els colors es digereixen en la foscor que abraça el cel. Ella sospira. Observa la papallona i procura abastar-la amb els dits, però és imaginària i no es deixa agafar. Quan sentia les seves ales dins del seu estómac, el somriure es dibuixava en la seva cara alegre, esperançada. La conversa del migdia ha retallat cada una de les ales, i n'ha fet caure el polsim que les banyava de setí sensual i tendre. Ara no somriu, juga amb les llàgrimes, comparteix amb la finestra l'enyor que podia haver estat, però que s'ha esvaït darrere els vidres, damunt les ales, com polsim que besa el cor, ferit, però viu.

     A la sala s'hi està bé, i Mozart segueix acotxant els sentits.


Miquel Santaeulàlia
(Barcelona, 1960)
«Mozart a la sala»

Il·lustració:
'Papallona en la finestra (Carles Melis)'
"Papallona en la finestra"
Carles Melis


Referència:
Santaeulàlia, Miquel.
«Mozart a la sala»
Lo Càntich. N.19. Etopeia, 2013
Abril - Juny, 2013
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 19>
EAN: 9772014303002 19>
ISSN 2014-3036-N.19


Lo Càntich - Número 19 - Etopeia, 2013
Lo Càntich - Número 19
Etopeia, 2013

http://www.locantich.cat/2013/06/lo-cantich-numero-19-etopeia-2013.html


Lo Càntich - Número 19 - Lectures
lectures

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]