"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 34 - Rima, 2017
Número 34 - Rima
Agost de 2017
Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

«Premi a una veu amb caràcter»
Silvia Armangué guanya amb "Estats del metall" el V Certamen de Poesia Paraules a Icària

Per: Mercè Bagaria

Silvia Armangué

«Premi a una veu amb caràcter»

Silvia Armangué guanya amb "Estats del metall"
el V Certamen de Poesia Paraules a Icària

Per: Mercè Bagaria


     Que la Sílvia Armangué ha guanyat un premi de poesia important a hores d'ara ja ho sap tothom a l'ARC i qui no ho sap és perquè és despistat de mena. Tot i així, per als despistats, només cal que enllaceu amb el blog de l'ARC o bé amb la revista Lo Càntich on trobareu una crònica detallada. El que volíem era que la premiada ens parlés una mica de què és "Estats del metall", el poemari que va embadalir el jurat, que el va triar per absoluta unanimitat, que ens parlés dels poemes que el poeta i rapsode Eduard Miró va triar curosament per delitar el públic assistent. Volíem saber d'on li surten imatges tan belles com «amor de lluna tatuada a la pell dels marges de salobre, al cantó blanc de l'estela del metall». A la Sílvia no li agrada gaire, diria que gens, sentir-se el centre d'atenció. Tot i així, li vam poder arrencar algunes respostes, respostes que li agraïm profundament, perquè aquell era un dia per gaudir amb la família i els amics i no per ser interrogada.

"Estats del metall"

     La Sílvia ens explica que Estats del metall és un conjunt de poemes escrits al llarg de set anys. Aquests poemes «parlen sobretot de la impermanència de les coses físiques i de les emocionals i de la meva manera d'enfrontar-me a les pèrdues. He sentit al llarg de la vida que no m'adapto als canvis i aquests poemes els he escrit per intentar posar una mica d'ordre al meu caos interior. No puc comprendre les causes de les meves pors, angoixes o nostàlgia, però puc donar-les-hi forma, treure-les de la foscor inquietant de la memòria, i aquest intent m'alleuja. Faig servir metàfores, perquè les imatges que s'adapten als meus sentiments sempre són més "dolces", més assumibles, que allò que sento en realitat. Les paraules són un bàlsam.

     Els animals formen part dels meus records, i m'hi sento molt identificada, per això en parlo molt sovint. No m'interessa l'autoanàlisi, crec que és un cabdellar inútil; les persones som resultat de milers d'avinenteses, des de l'olor primera que ens va impregnar fins al vent que ha bufat aquesta nit, i que voler descobrir el "món" en relació a un mateix és perdre el temps. En aquest sentit m'identifico amb el sistema de "xarxa" que defineix actualment les nostres relacions: no hi ha un dalt i un baix, o una piràmide; hi ha una constant tramesa de missatges cap a totes bandes. Això genera una generositat en idees i pensament, un diàleg que s'assembla molt al científic. Contínuament hi ha d'haver connexions entre descobertes i savieses, si no la ciència es replega i mor.

     M'agrada la natura i saber coses sobre les interaccions entre formes de vida. Se m'escapa la matemàtica i la física i això em dol molt, perquè sense entendre una mica d'aquestes ciències no és possible acostar-me a les bases primeres del món on vivim. Sobre els poemes, els he agrupat per "temes": cada un és un poema deslligat dels altres, però he procurat que cada capítol tingui una cadència similar».

«Els poemes són còpies pàl·lides del meu interior»

     De fet, la cadència del vers és una de les característiques que van apuntar des del jurat a l'hora d'atorgar el premi, un ritme i un llenguatge molt particular que defuig els tòpics. No podem evitar preguntar-li com l'aconsegueix. La Sílvia s'ho rumia una mica i després ens diu que no sap explicar com fa els versos i afegeix: «Sempre sorgeixen d'imatges recurrents, de somnis, de vivències que em persegueixen. Intento posar en paraules el "paisatge" que percebo. Aquests quadres sempre tenen colors, moviment, olors i sons, i per això m'és difícil explicar-los. Mai no aconsegueixo plasmar en detall allò que sento, perquè les paraules són limitades. Sempre em sembla que els poemes són còpies pàl·lides del meu interior, però no tinc altres eines que aquestes, no en sé fer servir d'altres. Voldria haver estat capaç de compondre música, però no en sé; i després de la música, el que m'ha commogut més són els llibres. Així que intento explicar-me a través de les paraules».

«La meva catarsi ha estat simplement viure»

     De sobte em vénen al cap les paraules del president del jurat que deia que al poemari hi podem trobar com el temps ha fet una operació de catarsi. Li pregunto a la Sílvia si hi està d'acord. S'afanya a respondre que sí, i que no només el temps fa aquesta operació. «També resulta catàrtic -diu- el reconeixement, el fet d'assumir els canvis. No em puc enfrontar a tot, ni comprendre els motius, ni entendre el món, però sí puc veure que he canviat, que la gent m'ha ensenyat coses com la compassió, l'estimació, el respecte, la valentia. Quan no has viscut molts anys ets superb, jutges coses que no has experimentat. En fer-te gran t'adones que no pots parlar sobre les coses que no saps, que has de ser humil, que el que pen-saves que era blanc o negre tenia molts tons de gris i que fins que no et trobes ficat en una situació no pots saber les forces que tens per afrontar-la. Jo crec que la meva catarsi ha estat, simplement, viure els cinquanta-dos anys que tinc».

El millor regal per algú que escriu

     Hi ha preguntes del tot òbvies, però que és inevitable fer-les, s'escapen totes soles com si tinguessin vida. I va ser en aquest punt quan es va escapar allò de: què significa per a tu haver guanyat aquest premi? La resposta del tot contundent: «Molta alegria. Penso en els poetes que m'han llegit i que s'han decidit a donar-me el premi: em sento molt honrada. Fa molt temps que escric i em presento a pocs certàmens. Que s'hagin fixat en la meva manera d'escriure em fa una gran il·lusió, que persones reconegudes en el món literari em donin aquest vot, que em publiquin un recull, és el millor regal que em podien fer, perquè és el regal a què aspira qualsevol que escriu».

     Una altra pregunta absolutament tòpica ho reconec, però que també es va escapar: però, tu ets més de prosa o de poesia? I la resposta de la Sílvia encara més contundent que l'anterior: «Jo sóc prosista. M'agrada la prosa, devoro llibres en prosa. En canvi, llegeixo poca poesia perquè en general em costa connectar-hi. I també m'agrada més escriure en prosa. M'agrada explicar fil per randa i amb detalls tot el que m'invento o sento, i la poesia, en aquest sentit, em resulta insuficient. La poesia pot captar un flaix, una espurna de pensament, però per explicar-me com vull necessito moltes pàgines».

«La meva catarsi ha estat simplement viure»

     De sobte em vénen al cap les paraules del president del jurat que deia que al poemari hi podem trobar com el temps ha fet una operació de catarsi. Li pregunto a la Sílvia si hi està d'acord. S'afanya a respondre que sí, i que no només el temps fa aquesta operació. «També resulta catàrtic -diu- el reconeixement, el fet d'assumir els canvis. No em puc enfrontar a tot, ni comprendre els motius, ni entendre el món, però sí puc veure que he canviat, que la gent m'ha ensenyat coses com la compassió, l'estimació, el respecte, la valentia. Quan no has viscut molts anys ets superb, jutges coses que no has experimentat. En fer-te gran t'adones que no pots parlar sobre les coses que no saps, que has de ser humil, que el que pensaves que era blanc o negre tenia molts tons de gris i que fins que no et trobes ficat en una situació no pots saber les forces que tens per afrontar-la. Jo crec que la meva catarsi ha estat, simplement, viure els cinquanta-dos anys que tinc».

Al calaix de la Sílvia què hi ha?

     Com amagar que una és tafanera de mena! Sort que la Sílvia és una de les persones més amatents que conec i, tot i que això de voler ficar el nas no acabi de fer-li el pes, m'explica que està escrivint un relat llarg sobre un edifici i el món que s'hi cou a dins. «És com un experiment, un conjunt d'interaccions gairebé isolades de l'exterior, com un formiguer. L'edifici és la meva carcassa -especifica-, com un cos sobreposat, més fort i més insonoritzat. Em costa molt d'escriure. Vaig molt lenta. Vull fer servir les paraules adequades. De moment l'he batejat com Negra és la pluja». I em confessa que li agrada molt, que també és una catarsi escriure aquest relat, que no té cap presa per acabar-lo, que l'escriu per plaer. «Per plaer», repeteix i em fa un gest com per dir prou preguntes per avui que el cava és més bo fresquet i em ve de gust brindar amb la família i amb els amics relataires, i jo em quedo amb les ganes de saber més coses de la pluja negra que té al calaix.

Mercè Bagaria


Referència:
Bagaria, Mercè.
«Disset històries fantàstique»
Premi a una veu amb caràcter: Silvia Armangué
Lo Càntich. N.18. Antítesi, 2013
Gener - Març, 2013
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 18>
EAN: 9772014303002 18>
ISSN 2014-3036-N.18




0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]