![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
Desitjos corruptes
Un matí, en una mansió que rodejava la ciutat escocesa d'Inverness, hi vivia un home -en Joseph- que havia fet fortuna a través de l'escriptura, tot i no ser gaire bon autor. Cosa impensable, però era del tot certa.
Havia esdevingut un dels homes més rics d'aquell país, i això li havia portat una sèrie de problemes. Tenia un germà -Harry- amb el qual no es parlava gaire, que estava al corrent que en Joseph era un malalt terminal a causa d'un càncer benigne que se li havia complicat. I també sabia que s'acostaven els darrers dies de la seva vida. Però en Harry, intentava per tots els mitjans posar-se en contacte amb en Joseph, tot i que aquest darrer l'evitava, no en volia sentir ni parlar del seu maleït germà. En el seu temps lliure, en Joseph, que tot i ésser molt intel·ligent, no havia pogut ser un autor de prestigi dins la literatura, però miraculosament s'havia folrat, i és que la porqueria que escrivia agradava, era comercial, havia creat tres robots que s'encarregaven d'exercir les tasques de la seva mansió, rebre als convidats, fer el menjar, la neteja... i gairebé ningú coneixia aquest afer a excepció del seu germà, sabia que ben aviat tindria la seva pròpia mansió, només li calia esperar. Però un dia, aquest gran entès en electrònica i informàtica, va decidir escriure una història de detectius, amb el típic de sempre, una reunió anunciada de tots els sospitosos, i un crim on l'assassí és aquell qui mai t'esperes, fet a propòsit. En Joseph va obrir l'ordinador i començà a escriure-la.
Tres hores més tard, sonà el picaporta. Va avisar-lo un robot, comunicant-li que era el seu germà. En Joseph no el volia rebre. Tant li feia en Harry, però com que coneixia les seves intencions, va deixar-lo passar, amb una tàctica per a coleritzar-lo més.
—Què vols aquest cop? —digué en Joseph amb cara de pocs amics.
—Només venia a fer-te una visita. Volia veure com estaves de salut, recorda que encara sóc el teu germà.
Llavors, en Joseph decidí ensenyar-li el seu nou invent. Un taüt que tenia una sèrie d'accessoris al seu interior. Tenia oxigen, la màxima comoditat, una petita biblioteca i una pantalla que l'informava de tot allò que succeïa al món exterior i que calia saber: premsa del cor, política, esports...
En Joseph sabia que aviat moriria, i com era ric, volia anar-se'n d'aquest món com toca, amb prestigi, per la porta gran, com si fos un rei o alguna cosa per l'estil, i s'ho mereixia. Però també hi havia un parany, unes manilles, que segons ell, eren perquè quan fos sepultat no es malmetés el crani o les extremitats. A en Joseph li preocupava qualsevol detall de la seva mort. I a més, allí dins, en una petita càpsula s'amagaven els diners i un dels dos testaments que havia escrit de la mansió.
En Harry s'havia fixat en aquell minúscul compartiment i havia intuït que allí hi havia quelcom d'interessant. Dues hores després, en Harry se'n va anar dient:
—Millora't i a reveure! Fins d'aquí a poc! —amb un to irònic, burlesc i despectiu cap al seu germà.
En Joseph, sense perdre més temps, tornà a la sala on estava escrivint la història i veié que no apareixia cap lletra a la pantalla de l'ordinador.
—Maleït sia! Devien haver tret la llum uns segons i m'havia oblidat de gravar-ho. Ara ja no sé si podré recordar-me de tot l'argument! Tururut!
Bé, doncs, com que necessitava immortalitzar aquella narració abans de morir, va escriure'n algunes idees de l'argument, molt sintetitzat, per tal de deixar una obra inèdita que al cap d'uns anys seria material preuat pels col·leccionistes i acèrrims d'ell.
L'endemà, en Joseph va llogar una funerària que dissenyés els seus darrers desitjos en vida, ja que el seu metge de capçalera, li havia donat el dia, mes i hora de la seva mort.
—És curiós com avança la ciència! —Féu en Joseph.
Li cavaren una fossa profunda, per a què no pogués sortir i col·locaren un marbre al costat de la mansió.
—Posats a triar, em quedo aquest de color groc, perquè així tothom que s'acosti a la mansió m'observarà. I vaig més curt d'enamorades que d'enemics —digué.
A en Joseph li agradava molt parlar i gens d'escoltar, per això sempre donava explicacions i molts pocs li dirigien respostes, ja que transmetia un caire de timidesa imperant.
Vint-i-quatre hores més tard en Joseph va morir. I tot just saber-se la notícia, en Harry va posar-se de camí cap a la mansió. Però, pel que es veu, li havia afectat més la recent mort de la seva gata Linda que la del seu germà. Veié la tomba amb un taüt, va obrir-lo. Però no hi era. Què coi havia passat? Potser se n'havia anat per pròpia voluntat. Aquells pocapena d'enterradors s'havien errat de lloc. "Em sembla que tenien tres enterraments per aquella hora i els pobrets anaven de cul. La palma tanta gent en aquestes dates! Bé, què hi farem! D'aquí la confusió del taüt que transportava el cos d'en Joseph."
Més tard, en Harry, en adonar-se que era el taüt del seu germà, va deixar de preocupar-se per aquests problemes burocràtics i per aspectes metafísics, d'aquell cos i l'ànima, i tornà al món material, al món dels vius, on només importaven els diners. Va ajeure's dins del taüt per tal de poder obrir la càpsula privada on hi devien haver els calers, però en aquell moment les seves mans van quedar atrapades per les manilles electròniques i el taüt va tancar-se. No podia sortir d'allí. Llavors, va obrir-se una bombeta i va veure una petita nota enganxada al sostre i escrita amb una mena de tinta que només es podia llegir mitjançant aquella llum fluorescent: "Series capaç de donar la vida per una idea? Carpe diem!"
—Maleït sia!
En Harry quedaria sepultat pels segles dels segles, ara ja no li caldria preocupar-se per res, a l'altre món no hi havia favoritismes, tots érem iguals. Però això sí, no podia pas queixar-se! No tenia allò què desitjava, els diners i la mansió del seu germà? Doncs, ja era del tota seva.
Havia defallit aquell que no volia morir mai. No es volia perdre mai res. La riquesa t'ho dóna tot? No ho sé. Potser sí. De totes maneres, hauria de justificar aquells milions caiguts del cel. I és que la declaració de renda no perdona a ningú!
Estava enterrat viu en la tomba acomodada i de relax del seu germà, i ara calia buscar-li un substitut, que pogués fer-se càrrec de la mansió. Quatre mesos ençà, va saber-se que en Joseph havia deixat la residència a l'Estat, perquè tots els ciutadans dels voltants poguessin visitar-la.
Havia esdevingut un dels homes més rics d'aquell país, i això li havia portat una sèrie de problemes. Tenia un germà -Harry- amb el qual no es parlava gaire, que estava al corrent que en Joseph era un malalt terminal a causa d'un càncer benigne que se li havia complicat. I també sabia que s'acostaven els darrers dies de la seva vida. Però en Harry, intentava per tots els mitjans posar-se en contacte amb en Joseph, tot i que aquest darrer l'evitava, no en volia sentir ni parlar del seu maleït germà. En el seu temps lliure, en Joseph, que tot i ésser molt intel·ligent, no havia pogut ser un autor de prestigi dins la literatura, però miraculosament s'havia folrat, i és que la porqueria que escrivia agradava, era comercial, havia creat tres robots que s'encarregaven d'exercir les tasques de la seva mansió, rebre als convidats, fer el menjar, la neteja... i gairebé ningú coneixia aquest afer a excepció del seu germà, sabia que ben aviat tindria la seva pròpia mansió, només li calia esperar. Però un dia, aquest gran entès en electrònica i informàtica, va decidir escriure una història de detectius, amb el típic de sempre, una reunió anunciada de tots els sospitosos, i un crim on l'assassí és aquell qui mai t'esperes, fet a propòsit. En Joseph va obrir l'ordinador i començà a escriure-la.
Tres hores més tard, sonà el picaporta. Va avisar-lo un robot, comunicant-li que era el seu germà. En Joseph no el volia rebre. Tant li feia en Harry, però com que coneixia les seves intencions, va deixar-lo passar, amb una tàctica per a coleritzar-lo més.
—Què vols aquest cop? —digué en Joseph amb cara de pocs amics.
—Només venia a fer-te una visita. Volia veure com estaves de salut, recorda que encara sóc el teu germà.
Llavors, en Joseph decidí ensenyar-li el seu nou invent. Un taüt que tenia una sèrie d'accessoris al seu interior. Tenia oxigen, la màxima comoditat, una petita biblioteca i una pantalla que l'informava de tot allò que succeïa al món exterior i que calia saber: premsa del cor, política, esports...
En Joseph sabia que aviat moriria, i com era ric, volia anar-se'n d'aquest món com toca, amb prestigi, per la porta gran, com si fos un rei o alguna cosa per l'estil, i s'ho mereixia. Però també hi havia un parany, unes manilles, que segons ell, eren perquè quan fos sepultat no es malmetés el crani o les extremitats. A en Joseph li preocupava qualsevol detall de la seva mort. I a més, allí dins, en una petita càpsula s'amagaven els diners i un dels dos testaments que havia escrit de la mansió.
En Harry s'havia fixat en aquell minúscul compartiment i havia intuït que allí hi havia quelcom d'interessant. Dues hores després, en Harry se'n va anar dient:
—Millora't i a reveure! Fins d'aquí a poc! —amb un to irònic, burlesc i despectiu cap al seu germà.
En Joseph, sense perdre més temps, tornà a la sala on estava escrivint la història i veié que no apareixia cap lletra a la pantalla de l'ordinador.
—Maleït sia! Devien haver tret la llum uns segons i m'havia oblidat de gravar-ho. Ara ja no sé si podré recordar-me de tot l'argument! Tururut!
Bé, doncs, com que necessitava immortalitzar aquella narració abans de morir, va escriure'n algunes idees de l'argument, molt sintetitzat, per tal de deixar una obra inèdita que al cap d'uns anys seria material preuat pels col·leccionistes i acèrrims d'ell.
L'endemà, en Joseph va llogar una funerària que dissenyés els seus darrers desitjos en vida, ja que el seu metge de capçalera, li havia donat el dia, mes i hora de la seva mort.
—És curiós com avança la ciència! —Féu en Joseph.
Li cavaren una fossa profunda, per a què no pogués sortir i col·locaren un marbre al costat de la mansió.
—Posats a triar, em quedo aquest de color groc, perquè així tothom que s'acosti a la mansió m'observarà. I vaig més curt d'enamorades que d'enemics —digué.
A en Joseph li agradava molt parlar i gens d'escoltar, per això sempre donava explicacions i molts pocs li dirigien respostes, ja que transmetia un caire de timidesa imperant.
Vint-i-quatre hores més tard en Joseph va morir. I tot just saber-se la notícia, en Harry va posar-se de camí cap a la mansió. Però, pel que es veu, li havia afectat més la recent mort de la seva gata Linda que la del seu germà. Veié la tomba amb un taüt, va obrir-lo. Però no hi era. Què coi havia passat? Potser se n'havia anat per pròpia voluntat. Aquells pocapena d'enterradors s'havien errat de lloc. "Em sembla que tenien tres enterraments per aquella hora i els pobrets anaven de cul. La palma tanta gent en aquestes dates! Bé, què hi farem! D'aquí la confusió del taüt que transportava el cos d'en Joseph."
Més tard, en Harry, en adonar-se que era el taüt del seu germà, va deixar de preocupar-se per aquests problemes burocràtics i per aspectes metafísics, d'aquell cos i l'ànima, i tornà al món material, al món dels vius, on només importaven els diners. Va ajeure's dins del taüt per tal de poder obrir la càpsula privada on hi devien haver els calers, però en aquell moment les seves mans van quedar atrapades per les manilles electròniques i el taüt va tancar-se. No podia sortir d'allí. Llavors, va obrir-se una bombeta i va veure una petita nota enganxada al sostre i escrita amb una mena de tinta que només es podia llegir mitjançant aquella llum fluorescent: "Series capaç de donar la vida per una idea? Carpe diem!"
—Maleït sia!
En Harry quedaria sepultat pels segles dels segles, ara ja no li caldria preocupar-se per res, a l'altre món no hi havia favoritismes, tots érem iguals. Però això sí, no podia pas queixar-se! No tenia allò què desitjava, els diners i la mansió del seu germà? Doncs, ja era del tota seva.
Havia defallit aquell que no volia morir mai. No es volia perdre mai res. La riquesa t'ho dóna tot? No ho sé. Potser sí. De totes maneres, hauria de justificar aquells milions caiguts del cel. I és que la declaració de renda no perdona a ningú!
Estava enterrat viu en la tomba acomodada i de relax del seu germà, i ara calia buscar-li un substitut, que pogués fer-se càrrec de la mansió. Quatre mesos ençà, va saber-se que en Joseph havia deixat la residència a l'Estat, perquè tots els ciutadans dels voltants poguessin visitar-la.
Josep Maria Corretger i Olivart
(Alcarràs, 1976)
«Desitjos corruptes»
Del recull de relats "Connexions"
Accèssit categoria D - VI Concurs Literari Vila d'Alcarràs 2002
"La mansió"
Clara de Jaume
Referència:
Corretger i Olivart, Josep Maria.
«Desitjos corruptes»
Lo Càntich. N.18. Antítesi, 2013
Gener - Març, 2013
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 18>
EAN: 9772014303002 18>
Corretger i Olivart, Josep Maria.
«Desitjos corruptes»
Lo Càntich. N.18. Antítesi, 2013
Gener - Març, 2013
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 18>
EAN: 9772014303002 18>
Lo Càntich - Número 18
Antítesi, 2013
http://www.locantich.cat/2013/03/lo-cantich-numero-18-antitesi-2013.html
lectures
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada