![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
La missió
L'Olívia va girar cua decidida a marxar i sense donar consentiment a rèpliques. Just quan enfilava la sortida sentí a la seva esquena:
—Olívia! Espera't! Potser podem trobar una solució!
Es girà en rodó i avançà una altra vegada cap a en Vicent, que li digué:
—Escolta... I si parlo amb les veïnes de l'edifici i mirem d'organitzar una reunió per tal que coneguin el producte?
Ella, aquesta alternativa, ni se l'havia plantejat, però no li semblà mala idea i somrigué, tot preguntant-li:
—I... Com saps el meu nom? De què ens coneixem?
—De tota la vida —respongué en Vicent.
—Ah, sí?
—Sí. Ets la filla de la Marina, t'he vist des de sempre. Per què no em dónes el teu telèfon i, si aconseguim una reunió, et truco?
—D'acord! —i es dirigiren a la taula de Vicent per tal que prengués nota.
Arrengaments de roba Marina estava situat al carrer Independència, 80. Era la planta baixa de l'edifici on vivia la Marina, en Joan, L'Olívia i el seu germà Marc. La Marina quedà vídua a l'edat de quaranta-cinc anys, així que va haver de pujar els seus fills pràcticament sola. Tenia mà amb la costura, havia estudiat a una escola de monges on la costura era una assignatura obligatòria i precisa. Aquesta educació li havia permès aprofitar aquest recurs com a mitjà de subsistència de la família. Així que, la planta baixa, es convertí en un petit aparador amb una vitrina de fusta noble que mostrava, botons, cremalleres i fils, només per tenir a mà el que necessitava i per si algú del barri li ho demanava. A la part interior, la Marina havia disposat una petita saleta per quan els nens tornaven de l'escola, amb una tauleta i una làmpada, per a que poguessin fer els deures. Després vingué una nevera petita per no haver de pujar a dalt, i més tard un televisor en blanc i negre per a que els nens estiguessin entretinguts. La nit se li escurçava a la Marina per moments mentre feia anar la Sigma. Quan no feia els baixos de pantalons, cosia vestits sencers per a casaments, vestits de núvia, de sogra i la jaqueta del padrí. I així, amb les bosses als ulls, la Marina havia pujat als seus fills.
Quan en Joan va morir, L'0lívia tenia nou anys i en Marc set. La mare va intentar amb tots els mitjans que no els faltés de res després de la pèrdua i, malgrat que els nens trobaven a faltar el seu pare, sempre van ser conscients de l'esforç de la Marina, consagrada a la costura i a educar-los. L'Olívia es passava els dies tractant de fer riure a la seva mare. A l'edat de quinze anys es va proclamar l'aparadorista oficial de Modes Marina, així que estalviava tot el que podia per anar a una petita botiga d'antiguitats del barri i comprar els artilugis més estrambòtics per tal de donar un aire modern a la petita planta baixa. Una vegada portà una regadora vella i mig rovellada de ferro, i la mare la hi increpà:
—Es pot saber on vas amb aquesta regadora?
—Mare, és primavera, recordes? Les flors, l'aigua clara...
—Però si això és vell i atrotinat, sortiran bitxos d'aquí dins!
Però L'Olívia feia un aparador ple de teles acolorides que feien aturar-se als vianants del barri davant de l'aparador. Altres vegades es posava un domàs de tela i s'improvisava una passarel·la d'alta costura, amb una perruca de carnestoltes, i la seva mare reia a cor que vols, mentre li deia:
—Ja ho seràs, ja, d'escriptora! Fantasiosa! Mira que arribes a ser fantasiosa!
En Vicent als trenta-quatre anys encara era fadrí i vivia al piset dels seus pares. No fou més tard que conegué la seva dona. La mare d'en Vicent havia estat una dona malaltissa i feble, i ell fill únic va resistir-se a marxar de casa per tal de cuidar-la, tampoc no havia trobat cap dona que l'interessés el suficient. Així és que des de l'edat adulta que observava una nena que es passejava lliure i juganera per Modes Marina, i que feia riure a cor que vols una mare cansada.
L'Olívia marxà d'allà després d'acomiadar-se educadament i de constatar que li pujava un estrany rubor a les galtes. D'altra banda li vingué un glop d'enyor de la mare i de la botiga, així que decidí que, en arribar a casa, si no li havien tallat encara la comunicació, la trucaria. I fou el primer que va fer en deixar la petita maleta d'aromes, com li deia ella. Després de comprovar la càlida i suau veu de la seva mare es preparà una dutxa d'aigua calenta, i encara amb el barnús s'assegué al sofà, sense ni encendre el televisor per tal de recordar a en Vicent sense interferències.
—Olívia! Espera't! Potser podem trobar una solució!
Es girà en rodó i avançà una altra vegada cap a en Vicent, que li digué:
—Escolta... I si parlo amb les veïnes de l'edifici i mirem d'organitzar una reunió per tal que coneguin el producte?
Ella, aquesta alternativa, ni se l'havia plantejat, però no li semblà mala idea i somrigué, tot preguntant-li:
—I... Com saps el meu nom? De què ens coneixem?
—De tota la vida —respongué en Vicent.
—Ah, sí?
—Sí. Ets la filla de la Marina, t'he vist des de sempre. Per què no em dónes el teu telèfon i, si aconseguim una reunió, et truco?
—D'acord! —i es dirigiren a la taula de Vicent per tal que prengués nota.
Arrengaments de roba Marina estava situat al carrer Independència, 80. Era la planta baixa de l'edifici on vivia la Marina, en Joan, L'Olívia i el seu germà Marc. La Marina quedà vídua a l'edat de quaranta-cinc anys, així que va haver de pujar els seus fills pràcticament sola. Tenia mà amb la costura, havia estudiat a una escola de monges on la costura era una assignatura obligatòria i precisa. Aquesta educació li havia permès aprofitar aquest recurs com a mitjà de subsistència de la família. Així que, la planta baixa, es convertí en un petit aparador amb una vitrina de fusta noble que mostrava, botons, cremalleres i fils, només per tenir a mà el que necessitava i per si algú del barri li ho demanava. A la part interior, la Marina havia disposat una petita saleta per quan els nens tornaven de l'escola, amb una tauleta i una làmpada, per a que poguessin fer els deures. Després vingué una nevera petita per no haver de pujar a dalt, i més tard un televisor en blanc i negre per a que els nens estiguessin entretinguts. La nit se li escurçava a la Marina per moments mentre feia anar la Sigma. Quan no feia els baixos de pantalons, cosia vestits sencers per a casaments, vestits de núvia, de sogra i la jaqueta del padrí. I així, amb les bosses als ulls, la Marina havia pujat als seus fills.
Quan en Joan va morir, L'0lívia tenia nou anys i en Marc set. La mare va intentar amb tots els mitjans que no els faltés de res després de la pèrdua i, malgrat que els nens trobaven a faltar el seu pare, sempre van ser conscients de l'esforç de la Marina, consagrada a la costura i a educar-los. L'Olívia es passava els dies tractant de fer riure a la seva mare. A l'edat de quinze anys es va proclamar l'aparadorista oficial de Modes Marina, així que estalviava tot el que podia per anar a una petita botiga d'antiguitats del barri i comprar els artilugis més estrambòtics per tal de donar un aire modern a la petita planta baixa. Una vegada portà una regadora vella i mig rovellada de ferro, i la mare la hi increpà:
—Es pot saber on vas amb aquesta regadora?
—Mare, és primavera, recordes? Les flors, l'aigua clara...
—Però si això és vell i atrotinat, sortiran bitxos d'aquí dins!
Però L'Olívia feia un aparador ple de teles acolorides que feien aturar-se als vianants del barri davant de l'aparador. Altres vegades es posava un domàs de tela i s'improvisava una passarel·la d'alta costura, amb una perruca de carnestoltes, i la seva mare reia a cor que vols, mentre li deia:
—Ja ho seràs, ja, d'escriptora! Fantasiosa! Mira que arribes a ser fantasiosa!
En Vicent als trenta-quatre anys encara era fadrí i vivia al piset dels seus pares. No fou més tard que conegué la seva dona. La mare d'en Vicent havia estat una dona malaltissa i feble, i ell fill únic va resistir-se a marxar de casa per tal de cuidar-la, tampoc no havia trobat cap dona que l'interessés el suficient. Així és que des de l'edat adulta que observava una nena que es passejava lliure i juganera per Modes Marina, i que feia riure a cor que vols una mare cansada.
L'Olívia marxà d'allà després d'acomiadar-se educadament i de constatar que li pujava un estrany rubor a les galtes. D'altra banda li vingué un glop d'enyor de la mare i de la botiga, així que decidí que, en arribar a casa, si no li havien tallat encara la comunicació, la trucaria. I fou el primer que va fer en deixar la petita maleta d'aromes, com li deia ella. Després de comprovar la càlida i suau veu de la seva mare es preparà una dutxa d'aigua calenta, i encara amb el barnús s'assegué al sofà, sense ni encendre el televisor per tal de recordar a en Vicent sense interferències.
Sandra Domínguez Roig
(Barcelona, 1974)
«La missió»
Segona Part
[ L'art de la nit eterna ]
Llegir: La missió - Primera Part
"La missió"
'Teo' Alfons
(Granollers, 1952)
Sandra Domínguez Roig,
membre de l'Equip Editorial de ,
publica habitualment al seu bloc:
Papallones en la llum
És autora de:
De blanc setí
Sandra Domínguez Roig
Editorial Germania
Referència:
Domínguez Roig, Sandra.
«La missió»
Segona Part
A: L'art de la nit eterna
Lo Càntich. N.18. Antítesi, 2013
Gener - Març, 2013
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 18>
EAN: 9772014303002 18>
Domínguez Roig, Sandra.
«La missió»
Segona Part
A: L'art de la nit eterna
Lo Càntich. N.18. Antítesi, 2013
Gener - Març, 2013
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 18>
EAN: 9772014303002 18>
Lo Càntich - Número 18
Antítesi, 2013
http://www.locantich.cat/2013/03/lo-cantich-numero-18-antitesi-2013.html
lectures
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada