"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

L'art de la nit eterna:
«La missió»
Segona Part

Sandra Domínguez Roig
L'art de la nit eterna (Sandra Domínguez Roig)
"El meu romanç amb les lletres rau amb el meu primer poema sobre una pedra de riu, i vuit diaris secrets, però aquestes son altres històries. L'única cosa que puc dir és que sóc un prisma polièdric, veuràs una o una altra cara de mi, segons d'on vingui la llum. Sóc capaç de perdre'm en un detall simple i desconectar del món real. El meu mon interior em permetria viure sense res més a fer que escriure i pensar."

La missió ('Teo' Alfons)

La missió

Segona Part

          L'Olívia va girar cua decidida a marxar i sense donar consentiment a rèpliques. Just quan enfilava la sortida sentí a la seva esquena:

          —Olívia! Espera't! Potser podem trobar una solució!

          Es girà en rodó i avançà una altra vegada cap a en Vicent, que li digué:

          —Escolta... I si parlo amb les veïnes de l'edifici i mirem d'organitzar una reunió per tal que coneguin el producte?

          Ella, aquesta alternativa, ni se l'havia plantejat, però no li semblà mala idea i somrigué, tot preguntant-li:

          —I... Com saps el meu nom? De què ens coneixem?

          —De tota la vida —respongué en Vicent.

          —Ah, sí?

          —Sí. Ets la filla de la Marina, t'he vist des de sempre. Per què no em dónes el teu telèfon i, si aconseguim una reunió, et truco?

          —D'acord! —i es dirigiren a la taula de Vicent per tal que prengués nota.

          Arrengaments de roba Marina estava situat al carrer Independència, 80. Era la planta baixa de l'edifici on vivia la Marina, en Joan, L'Olívia i el seu germà Marc. La Marina quedà vídua a l'edat de quaranta-cinc anys, així que va haver de pujar els seus fills pràcticament sola. Tenia mà amb la costura, havia estudiat a una escola de monges on la costura era una assignatura obligatòria i precisa. Aquesta educació li havia permès aprofitar aquest recurs com a mitjà de subsistència de la família. Així que, la planta baixa, es convertí en un petit aparador amb una vitrina de fusta noble que mostrava, botons, cremalleres i fils, només per tenir a mà el que necessitava i per si algú del barri li ho demanava. A la part interior, la Marina havia disposat una petita saleta per quan els nens tornaven de l'escola, amb una tauleta i una làmpada, per a que poguessin fer els deures. Després vingué una nevera petita per no haver de pujar a dalt, i més tard un televisor en blanc i negre per a que els nens estiguessin entretinguts. La nit se li escurçava a la Marina per moments mentre feia anar la Sigma. Quan no feia els baixos de pantalons, cosia vestits sencers per a casaments, vestits de núvia, de sogra i la jaqueta del padrí. I així, amb les bosses als ulls, la Marina havia pujat als seus fills.

          Quan en Joan va morir, L'0lívia tenia nou anys i en Marc set. La mare va intentar amb tots els mitjans que no els faltés de res després de la pèrdua i, malgrat que els nens trobaven a faltar el seu pare, sempre van ser conscients de l'esforç de la Marina, consagrada a la costura i a educar-los. L'Olívia es passava els dies tractant de fer riure a la seva mare. A l'edat de quinze anys es va proclamar l'aparadorista oficial de Modes Marina, així que estalviava tot el que podia per anar a una petita botiga d'antiguitats del barri i comprar els artilugis més estrambòtics per tal de donar un aire modern a la petita planta baixa. Una vegada portà una regadora vella i mig rovellada de ferro, i la mare la hi increpà:

          —Es pot saber on vas amb aquesta regadora?

          —Mare, és primavera, recordes? Les flors, l'aigua clara...

          —Però si això és vell i atrotinat, sortiran bitxos d'aquí dins!

          Però L'Olívia feia un aparador ple de teles acolorides que feien aturar-se als vianants del barri davant de l'aparador. Altres vegades es posava un domàs de tela i s'improvisava una passarel·la d'alta costura, amb una perruca de carnestoltes, i la seva mare reia a cor que vols, mentre li deia:

          —Ja ho seràs, ja, d'escriptora! Fantasiosa! Mira que arribes a ser fantasiosa!

          En Vicent als trenta-quatre anys encara era fadrí i vivia al piset dels seus pares. No fou més tard que conegué la seva dona. La mare d'en Vicent havia estat una dona malaltissa i feble, i ell fill únic va resistir-se a marxar de casa per tal de cuidar-la, tampoc no havia trobat cap dona que l'interessés el suficient. Així és que des de l'edat adulta que observava una nena que es passejava lliure i juganera per Modes Marina, i que feia riure a cor que vols una mare cansada.

          L'Olívia marxà d'allà després d'acomiadar-se educadament i de constatar que li pujava un estrany rubor a les galtes. D'altra banda li vingué un glop d'enyor de la mare i de la botiga, així que decidí que, en arribar a casa, si no li havien tallat encara la comunicació, la trucaria. I fou el primer que va fer en deixar la petita maleta d'aromes, com li deia ella. Després de comprovar la càlida i suau veu de la seva mare es preparà una dutxa d'aigua calenta, i encara amb el barnús s'assegué al sofà, sense ni encendre el televisor per tal de recordar a en Vicent sense interferències.


Sandra Domínguez Roig
(Barcelona, 1974)
«La missió»
Segona Part

[ L'art de la nit eterna ]

Llegir: La missió - Primera Part


Il·lustració:
'La missió ('Teo' Alfons)'
"La missió"
'Teo' Alfons
(Granollers, 1952)


Sandra Domínguez Roig,
membre de l'Equip Editorial de Lo Càntich,
publica habitualment al seu bloc:
Enllaç a Papallones en la llum (Obre nova finestra)
Papallones en la llum


És autora de:
'De blanc setí (Sandra Domínguez Roig)'
De blanc setí
Sandra Domínguez Roig
Editorial Germania


Referència:
Domínguez Roig, Sandra.
«La missió»
Segona Part

A: L'art de la nit eterna
Lo Càntich. N.18. Antítesi, 2013
Gener - Març, 2013
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 18>
EAN: 9772014303002 18>
ISSN 2014-3036-N.18


Lo Càntich - Número 18 - Antítesi, 2013
Lo Càntich - Número 18
Antítesi, 2013

http://www.locantich.cat/2013/03/lo-cantich-numero-18-antitesi-2013.html


Lo Càntich - Número 18 - Lectures
lectures

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]