«A l'esperança» Joan Lluís Cau Fogasa Il·lustració: Vincent Van Gogh

A l'esperança

Fidels són, amic, les paraules a la pau, fins que persuadits
per la blava aigua del mar es converteixen en sirenes
de cant adormit, que amb la seva veu engendren les llavors
de l'odi;

Els anys han parlat de mi, al galop d'un negre cavall han
vençut al temps, i transfigurats en un ruïnosos violins toquen
notes de silenci que ultrapassen els sentits de qui les volen
sentir;

Obro la porta, em reben amb un trist i melancòlic xisclet la
vellesa i l'amargura; amb fix pensament, i just remordiment
entro al passadís que em porta a la llar on hi moren els
déus i la llum de l'univers;

Cruel i despietat em convida a passar, amb irònic somriure de
negres corbes em vol afalagar, però no sap, que més enllà del
meu crit sense gloria hi ha la mare dignitat que em protegeix
al seu pesar;

Desitjo, fins i tot jo, que sóc una feble flama poruga, que
la cordura sigui el canó de la meva veu, que la comprensió
sigui les seves salves, i els seus projectils, construïts amb
versos d'amor, allí on impactin, no hi escampin indiferència
i desbrossin d'arrel la discòrdia i el sofriment;

Amb vehement desventura i llunyana joventut lluito amb
esperança, res s'ha perdut; fins hi tot l'orgull, que és va
conseller, camina al meu costat; prenc l'amor a mercè i ara
que sóc gran, al llindar de la mort, encara vull més, em vull
empatxar de cordura i sense mesura, que la vida és comptada
i goig d'amor vull besar la poma florida de dolç sabor;

Sóc un nàufrag d'aquest món, però si m'omplo els pulmons
amb l'alè de la magna fortuna m'ofegaré en digressions
diluïdes i la meva vida haurà estat efímera amb gust de
l'aspror irreprotxable;

Enyoro aprendre a estimar, estimar de nou, com em van
ensenyar ja fa molts anys, això no és moda passatgera
en el temps, vull trobar el rumb que em porti, a vegades
pels carrers més desconeguts i solitaris, al fanal de la
tendra llum, i m'indiqui com seguir el bon camí etern i
distant;

Perquè estimo viure han germinat les llavors del present,
i emportat pels vents de la tardor han ruixat un nou
sentiment, les balconades han florit i els vergonyosos
rosers, amb mirada agraïda, brollen esplendents, i amb
sospirs marquesats xisclen als estels.

Joan Lluís Cau Fogasa
(Bossòst, 1969)
«A l'esperança»

Il·lustració:

"Roser en flor"
Vincent Van Gogh
(Zundert, Països Baixos, 1853 - Auvers-sur-Oise, França, 1890)

Referència:

Cau Fogasa, Joan Lluís.
«A l'esperança»
Lo Càntich. N.18. Antítesi, 2013
Gener - Març, 2013
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 18>
EAN: 9772014303002 18>

Lo Càntich - Número 18
Antítesi, 2013

http://www.locantich.cat/2013/03/lo-cantich-numero-18-antitesi-2013.html


lectures