Salvem els mots: «El meu amic Salom» Salvador Espriu Laura Boadas i Galí «El meu amic Salom» (fragment) Salvador Espriu #AnyEspriu

El meu amic Salom

(fragment)

          «Sí», va dir el meu amic Salom, de Konilòsia (una observació aclaridora per al bon francès: aquella exòtica terra cau entre Rarotonga i el mar del Somni). «Sí, ara sóc feliç, però m'ha costat.» I ens explicà la història de les seves lluites. «Vaig nèixer», contava, «fa quaranta-cinc anys en una gran ciutat de Konilòsia. Vosaltres, que sou d'un país normal, entendreu amb dificultat el que passa en aquella remota contrada Els konilosians, gent d'una història gloriosa, altrament com les històries glorioses de tothom, varen rodolar i encara rodolen per un pendent d'una decadència inacabable. Són desconfiats, gasius i pobres. Tracten el patrimoni col·lectiu, tant l'espiritual com el material, amb la més grossa de les indiferències. Ara es creuen un poble en absolut inferior, ara adopten una actitud d'una suficiència ridícula. Els konilosians no llegeixen mai res, no saben res, no els interessa res, però que Déu et guardi de topar amb un konilosià erudit, que també n'hi ha, perquè veuries com barreja Goethe amb l'antologia del disbarat. Són envejosos i mesquins, elogien el poderós i el mediocre, no toleren el talent ni la independència de caràcter, i qualsevol estranger esnob descobreix de tant en tant algún valor konilosià oblidat i secular.»

          En arribar aquí, Salom va fer un a petita pausa, però reprenia de seguida la narració:

          «Com us deia, jo vaig nèixer a Lavínia, una gran ciutat i el focus nacionalista dels lavinians, els quals constitueixen un grup a part dintre Konilòsia. Tenen una llengua diferent i tots els defectes konilosians, tanmateix augmentats. Els lavinians es dediquen al comerç, a una primària i grofolluda explotació fabril i a l'exercici de l'advocacia, que engreixa i ensagina la nostra abundosa fauna eixerida i llesta. Els lavinians són els rics de Konilòsia.» «No divaguis tant», el vaig advertir. «És veritat, perdona», va reconèixer Salom. «Miraré de cenyir-me al fil narratiu, que em duu altra vegada a Lavínia, on vaig passar la infantessa i la joventut. Era estudiós, em voltava sempre de llibres. La gent em començava a mirar de reüll, però em lloava amb la boca petita, que és el gran estil de Lavínia, tot el que podia.

          —I què serà, el bon minyó?

          —Advocat, com el pare.

          I em vaig graduar d'advocat.

          —Ara a exercir —va dir el meu pare.

          Però les lectures m'havien capgirat el cervell.

          —No, papà —li vaig respondre—. No m'agrada el dret, penso volar més alt.

          —Que potser faràs de comerciant? —preguntà amb un bri d'esperança el meu progenitor.

          —No, vull reformar Lavínia, Konilòsia i totes aquestes coses.

          —T'ensorraràs, gandul —va dir el meu pare.

          Jo vaig somriure amb suficiència. I em vaig ensorrar.»

Salvador Espriu
(Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985)
«El meu amic Salom»
Fragment d'Ariadna al laberint grotesc (1935)


www.anyespriu.cat


Laura Boadas i Galí

Referència:

Espriu, Salvador.
«El meu amic Salom»
A: Salvem els mots
Boadas i Galí, Laura.
Lo Càntich. N.18. Antítesi, 2013
Gener - Març, 2013
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 18>
EAN: 9772014303002 18>

Lo Càntich - Número 18
Antítesi, 2013

http://www.locantich.cat/2013/03/lo-cantich-numero-18-antitesi-2013.html


lectures