![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
Desfer camí
Sant Marçal, al Montseny, una tarda de finals d'estiu. Davant meu puc contemplar uns boscos ombrívols i frescals de faig.
De sobte, em venen a la memòria records de la meva infantesa, quan enfilar-me als arbres era una de les meves diversions preferides de nena de poble.
La tentació és cada vegada més forta. Finalment em decideixo i me'n vaig sense pensar-m'hi gens, cap a un exemplar alt i esvelt, que m'està esperant amb els braços oberts. Començo a pujar, de primer amb una certa vacil·lació, però cada vegada més segura de les meves habilitats grimpadores, ja que puc comprovar que encara se'm donen força bé. A mida que m'enfilo, noto a les mans la suavitat de l'escorça blanquinosa, i la sensació de llibertat es va fent més evident. Arribo fins on em permet l'estructura de l'arbre, que us puc assegurar que és a una alçària suficient, no apte per a persones propenses al vertígen. Miro avall i és com si el terra s'allunyes de mi i si alço els ulls al cel, el veig molt a prop. Passen uns petits nuvolets blancs que em sembla que són quasi a l'abast de la meva mà.
La sensació des d'aquestes alçaries, és d'una pau aclaparadora. Seria meravellós posseir un petit amagatall aquí dalt, que em servís de refugi, cada vegada que tingués la necessitat d'evadir-me de les preocupacions amb què la vida ens sol obsequiar, especialment als que, com jo, tenim un tarannà nostàlgic i enyoradís.
I de cop i volta m'adono que no estic sola. A un vell roure, davant meu, descobreixo un petit esquirol que em mira encuriosit. Està estudiant els meus moviments. Què deu pensar? Segur que em pren per un ocell enorme i espera el moment de veure'm emprendre la volada, o potser una mica mal intencional, espera que tot badant rellisqui i... em doni la gran patacada! Al cap d'una estona, com que el desenllaç triga massa, gira cua i se'n va fent saltirons. Des de la meva talaia, també veig un niu, ara buit, segurament a l'espera de ser ocupat la pròxima primavera, amb éssers alats protagonistes de vols i piuladisses, que alegraran aquestes boscúries. Quan ja estic ben saturada d'altituds, baixo lentament, mirant bé on poso els peus, per a no tenir un ensurt a l'últim moment, que pugui espatllar el goig de la meva ascensió arborícola.
Ves per on, quan ja han passat moltes estacions de l'època dels genolls pelats i les esgarrinxades, he tornat a reviure una de les meves afeccions infantils. Això em fa pensar que, de vegades, és fàcil desfer camí, si un té l'esperit jove... i les cames et responen, és clar!
De sobte, em venen a la memòria records de la meva infantesa, quan enfilar-me als arbres era una de les meves diversions preferides de nena de poble.
La tentació és cada vegada més forta. Finalment em decideixo i me'n vaig sense pensar-m'hi gens, cap a un exemplar alt i esvelt, que m'està esperant amb els braços oberts. Començo a pujar, de primer amb una certa vacil·lació, però cada vegada més segura de les meves habilitats grimpadores, ja que puc comprovar que encara se'm donen força bé. A mida que m'enfilo, noto a les mans la suavitat de l'escorça blanquinosa, i la sensació de llibertat es va fent més evident. Arribo fins on em permet l'estructura de l'arbre, que us puc assegurar que és a una alçària suficient, no apte per a persones propenses al vertígen. Miro avall i és com si el terra s'allunyes de mi i si alço els ulls al cel, el veig molt a prop. Passen uns petits nuvolets blancs que em sembla que són quasi a l'abast de la meva mà.
La sensació des d'aquestes alçaries, és d'una pau aclaparadora. Seria meravellós posseir un petit amagatall aquí dalt, que em servís de refugi, cada vegada que tingués la necessitat d'evadir-me de les preocupacions amb què la vida ens sol obsequiar, especialment als que, com jo, tenim un tarannà nostàlgic i enyoradís.
I de cop i volta m'adono que no estic sola. A un vell roure, davant meu, descobreixo un petit esquirol que em mira encuriosit. Està estudiant els meus moviments. Què deu pensar? Segur que em pren per un ocell enorme i espera el moment de veure'm emprendre la volada, o potser una mica mal intencional, espera que tot badant rellisqui i... em doni la gran patacada! Al cap d'una estona, com que el desenllaç triga massa, gira cua i se'n va fent saltirons. Des de la meva talaia, també veig un niu, ara buit, segurament a l'espera de ser ocupat la pròxima primavera, amb éssers alats protagonistes de vols i piuladisses, que alegraran aquestes boscúries. Quan ja estic ben saturada d'altituds, baixo lentament, mirant bé on poso els peus, per a no tenir un ensurt a l'últim moment, que pugui espatllar el goig de la meva ascensió arborícola.
Ves per on, quan ja han passat moltes estacions de l'època dels genolls pelats i les esgarrinxades, he tornat a reviure una de les meves afeccions infantils. Això em fa pensar que, de vegades, és fàcil desfer camí, si un té l'esperit jove... i les cames et responen, és clar!
M. Roser Algué Vendrells
(Navàs, 1945)
Petiteses:
«Desfer camí»
"Faig"
Esmeralda Vallverdú
(Barcelona, 1985)
M. Roser Algué Vendrells,
col·laboradora i articulista de Lo Càntich,
publica habitualment al seu bloc:
Petiteses
Referència:
Algué Vendrells, M. Roser.
«Desfer camí»
[ Petiteses ]
Lo Càntich. N.18. Antítesi, 2013
Gener - Març, 2013
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 18>
EAN: 9772014303002 18>
Algué Vendrells, M. Roser.
«Desfer camí»
[ Petiteses ]
Lo Càntich. N.18. Antítesi, 2013
Gener - Març, 2013
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 18>
EAN: 9772014303002 18>
Lo Càntich - Número 18
Antítesi, 2013
http://www.locantich.cat/2013/03/lo-cantich-numero-18-antitesi-2013.html
lectures
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada