"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 34 - Rima, 2017
Número 34 - Rima
Agost de 2017
Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

«Màrius Torres, rellegit per Reversos»

Reversos Grup Poètic
Carles Fernández Serra

Màrius Torres, rellegit per Reversos

Màrius Torres, rellegit per Reversos

Reversos Grup Poètic
Carles Fernández Serra

     La vuitena sessió mensual del col·lectiu Reversos es va celebrar el passat mes de desembre a la sala d'actes de Vilaweb. Es va convocar al voltant de l'obra de Màrius Torres, el dissortat poeta lleidatà mort als trenta-dos anys de tuberculosi, el 1942.

     La primera part de l'acte fou una glosa de la vida del poeta: la carrera de medicina; l'ingrés al sanatori de Puig d'Olena als 25 anys per una tuberculosi que el mataria als 32; la seva relació amb Mercè Figueras, la misteriosa Mahalta a qui va dedicar més d'una dotzena de "cançons" i poemes; la seva amistat amb Joan Sales, qui va publicar la seva obra, el 1949, cinc anys després de la seva mort, a Mèxic, on estava exiliat... I de la vasta cultura humanística que el féu un lector empedreït, un músic notable; tocava el piano i l'harmònium, musicava poemes propis i aliens -la música és present en molts dels seus poemes, una de les característiques del simbolisme-; les traduccions -de l'anglès, del francès, idiomes que dominava-; la seva extensa relació epistolar amb Carles Riba, amb Joan Sales...

     Posteriorment els assistents van recitar alguns dels seus poemes, amb una breu explicació sobre els sentiments que despertaven en el lector. No ens és possible incloure'ls tots, només farem esment a una mostra. Entre ells, alguns considerats capitals en la seva producció, com "La ciutat llunyana", que paradoxalment l'autor no va incloure en la relació de poemes per publicar, i que és un reflex de la desolació i la decepció per la derrota, l'any trenta-nou.

La ciutat llunyana


Aux captifs, aux vaincus, à bien d'autres, encor...
BAUDELAIRE

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir...

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin senyar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,

batecs d'aire i de fe, la dura veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.


Màrius Torres
«La ciutat llunyana»
Poesies de Màrius Torres
(Pagès editors, 2010)

     "Molt lluny d'aquí", escrit el 12 de juny de 1939, evoca amb enyor la ciutat on va néixer, malmesa per la guerra, i la seva família exiliada.

Molt lluny d'aquí


Sé una ciutat, molt lluny d'aquí, dolça i secreta,
on els anys d'alegria són breus com una nit;
on el sol és feliç, el vent és un poeta,
i la boira és fidel com el meu esperit.

L'Orient hi deixà la seva sang de roses,
la mitja lluna càlida del seu minvant etern
i, enllà d'un gran silenci de persianes closes,
un riu profund que corre per una nit d'hivern.

Als antics carrerons, plens de fervor, arriba
jo no sé de quins segles un gris d'amor i encens;
el so de les campanes hi té l'ànima viva
i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.

Allí, més bells encara que els parcs en primavera,
els camps humils i alegres s'obren al capaltard;
en el seu gran repòs l'ànima es fa lleugera
com enmig de la vasta paciència del mar.

Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aquells camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.


Màrius Torres
«Molt lluny d'aquí»
Poesies de Màrius Torres
(Pagès editors, 2010)

     Les creences de la família Torres, espiritistes o metapsíquiques, que veuen la mort com un camí a una altra vida, l'ajuden a encarar-la des d'una pau interior, com es reflecteix en molts dels seus poemes.

     L'harmonia intrínseca, una altra de les característiques de la poesia de Màrius Torres, la fa molt adient per a ser musicada. "Cançó a Mahalta", la coneguda versió que en Lluís Llach fa del primer poema de la sèrie, representa la impossibilitat de convertir una intensa amistat en un amor complet, condicionats com estaven per la malaltia.

Cançó a Mahalta


I

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
ens separa una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar -la nostra pàtria antiga-.


Màrius Torres
«Cançó a Mahalta»
Poesies de Màrius Torres
(Pagès editors, 2010)

     Aquesta musicalitat es féu palesa en els poemes que s'acompanyaren de les versions musicades per en Carles Ferran o per Francesc Pascual, membres del col·lectiu de cantautors de Lleida "Can 64"*. Aquestes cançons van ser presentades en públic l'any 1967, en ocasió de l'homenatge al poeta pel vint-i-cinc aniversari de la seva mort. Els arranjaments i instrumentació són del propi Carles Ferran i Josep Maria Tur.

     Així, "He dit al meu cor", compost i cantat per Francesc Pascual, és una lúcida presa de consciència de la voluntat envers el defalliment i la tristesa, cercant la pau interior.

He dit al meu cor


J'ai dit à mon coeur, à mon faible coeur...
A. DE MUSSET

He dit al meu cor, al meu pobre cor:
-¿No t'avergonyeix la teva feblesa?
La glòria, l'amor, la disbauxa, l'or,
¿no sabran temptar la teva peresa?-

He dit al meu cor, al meu pobre cor:
-Odia, colpeix, embriaga't, besa,
batega més fort, gran covard, o mor
ja per sempre més d'enuig i tristesa!

¿O potser ja ets mort, que ni saps què val
el cant d'un llaüt, l'esclat d'un punyal,
una clara nit, una rosa tendra?-

I el meu pobre cor, el meu cor m'ha dit:
-Per què donar més cendres a l'oblit?-
I m'ha somrigut, vell, sense comprendre.


Màrius Torres
«He dit al meu cor»
Poesies de Màrius Torres
(Pagès editors, 2010)




     El poema "Cançó" (rebatejat per Carles Ferran com "Cançó de Novembre" perquè va ser escrit el 18 de novembre de 1942, poques setmanes abans de morir) és el darrer poema escrit de Màrius Torres.

Cançó


Melangia, el teu somni canta
i una ombra a voltes l'emmudeix.
-Quan et vinc massa prop, m'espanta
el silenci, dins teu, que em reflecteix.

¿D'on ve la música que et trenca,
melangia, fàcil cristall,
al vespre, quan la son blavenca
ve, com la broma al fons de cada vall?.

-De la crida sense resposta
que fan els últims raigs de sol,
tan endalt que aquell que s'hi acosta
cal que guanyi la nit en el seu vol-.


Màrius Torres
«Cançó»
Màrius Torres, poesies
(Clàssics Catalans Ariel, 1977)




     La "Cançó abans de la nit" és un poema més lleuger, bucòlic, però no menys reflexiu. També musicat i interpretat per Carles Ferran:

Cançó abans de la nit


Ja la posta finà.
Per oblidar-la
la llum ens deixa aquest horitzó clar
que parla.

L'aire es fa transparent;
cap ombra hi dansa.
Tota cosa llunyana, lentament
s'atansa.

Lluen caserius blancs,
camins i feixes.
Les aigües dormen sota dels pollancs
i els freixes.

Els ocells volen alt,
el cel és tendre;
el nostre cor torna a saber què val
comprendre.

Però la claredat
no dura gaire
ni en el repòs de l'horitzó beat
ni en l'aire.

Oh, dolça exactitud,
freda, segura!
Perquè en cor d'home mai la certitud
no dura,
i sempre l'orba nit
colga, serena,
la veritat, el paisatge, el delit,
la pena?


Màrius Torres
«Cançó abans de la nit»
Màrius Torres, poesies
(Clàssics Catalans Ariel, 1977)




     I per cloure la lectura, un dels poemes més coneguts d'en Màrius Torres: "Dolç àngel de la mort, si has de venir...", una elegia a la mort des de l'acceptació però no desesperançada. Escrit al principi de la guerra, les tensions polítiques al sanatori, la marxa del seu germà Víctor al front, la seva obligada inactivitat, marquen una obra que significa un pas endavant i definitiu com a poeta líric. Composta i interpretada per Francesc Pascual, la cançó es va arranjar d'una forma corprenedora i solemne.

Dolç àngel de la mort, si has de venir...


Dolç àngel de la mort, si has de venir, més val
que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
de més enllà del gual.

Dels sofriments passats tinc l'anima madura
per ben morir.
Tot allò que he estimat únicament perdura
en el cor com una despulla d'ahir,
freda, de tan pura.

Del llim d'aquesta terra amarada de plors,
el meu anhel es desarrela.
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç
en una nau sense timó, ni rems, ni vela
ni llast de records!

I tot el meu futur està sembrat de sal!
Tinc peresa de viure demà encara.
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
el dolor que m'espera em fa mal...

I gairebé donaria, per morir ara
-morir per sempre-, una ànima immortal.


Màrius Torres
«Dolç àngel de la mort, si has de venir...»
Poesies de Màrius Torres
(Pagès editors, 2010)




     La sessió va acabar amb una participativa tertúlia en què es va aprofundir, de manera distesa, en múltiples aspectes biogràfics i literaris del poeta, en les claus per interpretar la seva obra. Tertúlia que continuà al voltant d'una taula tot celebrant les festes nadalenques i la fi de l'any.


* "Can 64" va ser el grup pioner de la Nova Cançó a Lleida, un col·lectiu de cantautors que, a la manera dels "Setze Jutges", i coetanis amb ells, va esdevenir el referent de la Nova Cançó per les terres de Ponent durant set anys, de 1964 al 1971, encara que alguns dels components van perllongar la seva tasca musical durant més temps. Van fer més de 100 actuacions, tant per la província de Lleida com per Barcelona i Saragossa. Al 1996 es van reunir per publicar un llibre coral: "Can 64, la Nova Cançó a Lleida. El compromís d'uns cantautors als anys seixanta", que s'acompanyava del CD "La tardor de les aloses", i que va motivar un curt retorn als escenaris per promocionar-los. La darrera actuació va ser a Lleida el 28 de Maig del 2010, com a homenatge a Isidor Cònsul, editor de Proa i autor del pròleg del llibre, en la presentació del seu llibre pòstum.

Carles Ferran va publicar l'any 2001, amb Josep Maria Tur, un CD personal: "Rere la porta oberta".


Més informació a:

https://www.can64.com
https://www.youtube.com/user/cantordelleida
https://ca.wikipedia.org/wiki/Can_64


Referència:
Fernández Serra, Carles.
«Màrius Torres, rellegit per Reversos»
Lo Càntich. N.18. Antítesi, 2013
Gener - Març, 2013
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 18>
EAN: 9772014303002 18>
ISSN 2014-3036-N.18


Lo Càntich - Número 18 - Antítesi, 2013
Lo Càntich - Número 18
Antítesi, 2013

https://www.locantich.cat/2013/03/lo-cantich-numero-18-antitesi-2013.html


0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]